Ad Astra (2019) - James Gray

Opulenta i grandiloqüent, Ad Astra és un "Apocalypse now" mig edípic en el que el protagonista s'embarca en una odissea espacial a la recerca del seu pare, pioner de l'espai, ara convertit en un eremita solitari a Júpiter que busca insaciablement vida intel·ligent més enllà de la nostra galàxia i que ha acabat renegant de la seva pròpia civilització.

Veu en off del Capità Willard Roy McBride narrant el seu "aprenentatge", peripècies mil al llarg del camí, i esperant al final del trajecte, un Coronel Kurtz astronauta antigament tingut per heroi que ara està provocant el caos. La missió, per descomptat, neutralitzar-lo. Gray no sembla voler amagar-se dels seus referents.

Gray li afegeix dos components extra. Per una banda, el factor paterno-filial, amb un pare que abandonà fill i dona per dedicar-se a la carrera espacial. La figura paterna repressora que encara pesa en el fill és una càrrega que ha portat tota la vida i de la que ara vol alliberar-se.


I per l'altra, un missatge antiracionalista que reclama un retorn a les suposades essències humanes de la sensibilitat, els sentiments i la humanitat per sobre del raciocini i el progrés asèptic. La "fugida endavant" del Roy és la fugida endavant de la humanitat, tan necessitada d'un pare (en forma d'intel·ligència extraterrestre) com el mateix protagonista. Necessitem algú que ens guiï, algú que ens agafi de la mà i ens porti fins al següent estadi. En la nostra cerca semblem haver oblidat, proposa Gray, que la veritable essència humana no és la intel·ligència sinó els sentiments (l'evolució del Roy i de les seves constants anàlisis psicològiques reforça aquesta idea), i que, ens agradi o no, estem sols i ens haurem d'espavilar nosaltres mateixos en aquesta intensa i profunda buidor de l'existència.

Gray escomet la tasca amb una certa grandiloqüència, volent demostrar que és un nom respectat i potent a pesar de la seva exigua filmografia, i es serveix de noms propis importants —fins i tot per als papers més mínims i prescindibles (no calien, segurament, el Donald Sutherland i Liv Tyler)— com el del Brad Pitt, present en el 90% dels plans de la pel·lícula, en un paper que li escau en escreix donades les seves limitacions interpretatives. Aposta, a més, pel llanguiment i el tempo pausat però no sembla saber-se estar d'afegir-hi contrapunts d'acció, com tement absurdament que les seves pretensions de transcendència convertissin Ad Astra en el 2001 de Kubrick.


El conjunt, per tant, és alhora interessant i decebedor. Emular Apocalypse Now pot ser un encert, però el que Gray ha fet guarda massa punts en comú i no prou elements nous que afegir a l'esquelet narratiu. La bellesa formal és enorme i indubtable, però la minuciositat tècnica es torna feixuga amb el pas dels minuts. La proposta de fons (racionalitat VS sentiments) és interessant però no acaba de quallar. I Ad Astra queda com un exercici llaminer però en últim instància incomplet, irresolt, mancat d'una intel·ligència cinematogràfica superior.