Midsommar (2019) - Ari Aster

Cap comentari

Que l'Ari Aster ha vingut per reforçar el nou llenguatge del gènere de terror comença a semblar una obvietat després de veure els seus dos llargs, Hereditary i aquesta Midsommar. Perquè Aster comprèn que el terror no són ensurts gratuïts, sinó aquella estranya angoixa que t'acompanya quan ja has sortit de la foscor de la sala, quan te n'adones que la por que t'ha injectat no és sobrenatural, sinó perfectament biològica i estructural.

I ho fa recorrent a analogies i subtexts enginyosos i molt ben treballats que s'atansen a temes que es podrien ben fàcilment simplificar i, per tant, trair. Tal és el cas d'aquesta Midsommar, cimentada en una relació de parella tòxica d'aquelles en què sembla que tot està bé però se sap que no, és molt evident que no.


Perquè la Dani no vol acceptar que la seva parella, el Christian, no és un bon nuvi. No és que ell sigui descaradament agressiu, ni mal educat, ni li posi les banyes. Però sí que és passivament agressiu, mentider i somia en posar-li les banyes. El Christian, de ben segur, creu que es mereix alguna cosa millor que la Dani, tal com li recorden insistentment els seus amics machirulos. I la Dani, trasbalsada per la tràgica mort de la seva família, insisteix en enganyar-se i fer-li un boyfriendwashing al Christian. El viatge d'ells dos amb la colla d'amics del Christian a una comunitat sueca que celebra ritus pagans relacionats amb l'estiu acabarà esdevenint l'analogia perfecta de la seva relació tòxica.

Perquè a Hårga, tot sembla perfecte, tot sembla bonic, tot traspua harmonia i candor. Tothom vestit de blanc impol·lut, flors enfilades coronant les temples, cants angelicals, comunió i joia de viure. Però, de la mateixa manera que la relació de la Dani amb el Christian (el nom d'ell no és pas casualitat), per sota de les aparences s'hi amaga quelcom de terrible i innombrable, un horror incomprensible i inaprehensible, impossible d'explicar amb paraules.


Però sí en imatges, tal com l'Aster s'encarrega de fer en les dues hores llargues de metratge d'aquesta fascinant Midsommar, que encadena escenes corprenedores i subtexts intensos que poden dur a l'espectador mínimament curós a gaudir durant hores de la reflexió post-visionat.

Encara hi ha qui es pregunta si Midsommar és un film de terror, potser perquè els seus patrons no són els que han convertit el gènere en un producte tan ben definit però, alhora, tan limitat per la seva pròpia fórmula. No hi ha ensurts, el gore (que hi és) no és sàdic ni tan sols quan ho podria ser. L'horror de Midsommar és el de la toxicitat de les aparences, el de voler fer passar el verí per nèctar, el de voler fer passar un abús psicològic i emocional per una relació sana.

Cap comentari :