Com són els vostres caps d'any?

Us donem per escollir, i n'hi ha de tota mena i estil. Vosaltres direu.

1- El Tinent Dan i el seu 'party mood'

El Tinent Dan s'ha convertit fins i tot en un mem de tan expressiva com és la seva actitud en aquesta festa de cap d'any. És clar, haver d'aguantar al Forrest massa estona seguida ja ho provoca, això. El confetti caient-li al damunt i pràcticament sepultant-lo és l'element definitiu.

2- I know it was you, Fredo. you broke my heart. You broke my heart.

Esperem que a la vostra festa de cap d'any no us toqui ser ni el Michael ni (encara menys) el Fredo, però ens podem imaginar perfectament alguna situació similar amb grans revelacions familiars d'aquelles que no s'obliden, confessions o acusacions trencadores, retrets guardats durant molts anys que surten a la llum després d'unes quantes copes de cava. Ai... esperem que no, de debò.

3- Festassa de la Ginger Rogers i el David Niven

Aquesta ja és de traca. Tant se valen els motius (el títol en espanyol ja us pot donar pistes: "Mamá a la fuerza"), però tothom algun cop ha estat en una festa i s'ha sentit com aquest parell. Que no sigui una de les sensacions socialment més horroroses que hi ha, aquesta d'estar en una festa de cap d'any, saber que t'ho has de passar bé i... que no estigui passant. Cada minut que passa és pitjor. I aquests gorrets ridículs al cap amb les gomes que se't enganxen als cabells no ajuden.

4- Cap d'any cap per avall

Ja no es tracta de passar un cap d'any en un creuer que es capgira com a l'aventura del Posidó, però segur que tots hem estat en alguna festa en la que la disbauxa es desferma fins al límit de no saber ben bé on és el dalt i on és el baix, amb gent marejada i trontollant amunt i avall de la sala.

5- Yippy-ki-yay!

No entrarem en el debat sobre si 'La jungla de cristall' és una pel·lícula nadalenca o no, però a algunes festes de cap d'any s'hi ha d'anar així, com el McClane, sabent que la sort no està del teu costat i que t'hauràs d'enfrontar als més terribles adversaris possibles.

6- Treeeeees... Dooooos... Uuuuuuuun... 

És clar que també pot passar que a una festa com aquesta, d'aquelles que tanquen un any i n'obren un altre, trobis l'amor de la teva vida. O, encara més, que te n'adonis que l'amor de la teva vida, en realitat, ja fa temps que està al teu costat esperant que facis el compta enrere i l'amor triomfi.

7- Balleu, maleïts, balleu!

I si no, l'alternativa és fer com el Bing Crosby, el Fred Astaire,  la Marjorie Reynolds i la Virginia Dale (de Holiday inn, Quince dias de placer) i posar-se a cantar i ballar com a bojos. Igual el repertori no és White Christmas sino el Hacia Belén va una burra, i el ball no és claqué sinó reaggeton, però l'esperit de festa és el mateix, no us sembla?

8- El desengany de la Fran Kubelik

I a qui no li ha passat de sentir-se com la Fran de L'apartament del Wilder, oblidada, rebutjada, decebuda amb el paper que t'ha tocat fer i amb unes expectatives que no t'hauries d'haver fet.

9- Qué-bello-es-vivir style

Doncs, per què no?, ens imaginem que també hi deu haver festes de cap d'any així de joioses i ensucrades, no? Amb famílies que t'envolten, t'adoren i et recorden quan important ets per a ells. Tant de bo aquesta sigui la vostra. Molt bon any nou, que aquest 2019 us porti un any de pel·lícula.

La diferència ideològica en les Suspirias d'Argento i Guadagnino

Ens trobem davant d'un magnífic exemple de com, a partir d'una mateixa història, dos autors diferents poden inocular-li una dosi ideològica tan inversa i antitètica. La trama de Suspiria, tant se val quina de les dues, gira al voltant de les dones, però mentre que la versió d'Argento esdevé un pamflet misogin, la de Guadagnino proposa una reivindicació feminista atrevida i gens complaent.

Argento, tal com ha vingut demostrant al llarg de la seva filmografia, gaudeix mostrant dones patir. Troba gaudi en les seves morts, amb escenes que allarga per damunt del tolerable, amb assassins que insisteixen en envestir-les a ganivetades repetides, seccionar-les arreu i, en definitiva —i per no contribuir al grafisme amb aquest mateix text— en destruir-les completa i absolutament. (Cal recordar que les mans dels assassins en les escenes dels crims són les del mateix Argento.) Per això no ens ha de sorprendre la seva visió absolutament mascle del concepte de bruixeria. Quan la protagonista, conscient que alguna cosa no rutlla a l'acadèmia de ball, decideix buscar ajut extern ho fa, per descomptat, en els homes: doctors, psiquiatres, científics que, a més, s'estan a la ciutat per impartir unes conferències. És a dir, que són la veu (masculina) de la veritat absoluta.


I el que el psiquiatra i l'expert en bruixeria li diuen és inequívoc:
a) La bruixeria no existeix. Però qui hi creu és signe d'histèria (i aquí Argento sembla viure encara en el segle XIX, quan la histèria era una malaltia (que afectava només a les dones) perfectament diagnosticada pels prestigiosos metges (homes) del moment.
b) Les bruixes són malvades, gaudeixen fent el mal, només busquen enriquir-se.


D'aquesta manera, la protagonista, una nord-americana de bona família, destrueix aquesta conxorxa de bruixes (o d'histèriques) per ratificar un món mascle, un patriarcat que no tolera dones poderoses ni amb èxit, perquè són dolentes (i Argento no en deixa cap dubte en escollir com a nom per a la bruixa mare —d'ascendència grega— el d'Helena, personatge mitològic repetidament i equivocadament convertida en culpable de la guerra de Troia).


A l'altra banda del mirall (segurament trencat, el mirall) Guadagnino proposa una versió de les bruixes veritablement poderosa, físicament connectada amb el món real (l'escena de la primera dansa de la protagonista, tel·lúricament connectada al cos d'una altra ballarina, és particularment il·lustrativa), lluny de la maldat-perquè-sí (no assassinen sense motiu, sinó com a sacrificis per mantenir a la seva bruixa mare viva), i amb presència històrica (les tres mares que es mencionen són aquí des d'abans del judaisme i del cristianisme, diu el psicòleg). La nova Suspiria parla de renovació de corrents feministes, de lluita i d'implicació, de canviar les armes per canviar la guerra, una guerra que les dones sempre han perdut.


La Suspiria del Guadagnino és una presa de poder d'un nou corrent feminista més empoderat i bel·licós, obert al món i, alhora, comprensible i tolerant, disposat a perdonar aquest món mascle (i els seus mascles: no és casualitat que el personatge de l'home de ciència, el psicòleg, sigui interpretat per una dona —la mateixa Tilda Swinton que fa també el paper de cap del corrent renovador en el si de l'escola— però disfressada d'home).


Encara més, l'elecció estètica d'ambdós directors, és clar, també reforça la seva ideologia, amb un Argento que escull el Modernisme —amb les seves formes romes, estilitzades, passionals, "femenines"— i un Guadagnino que prefereix el racionalisme alemany, l'estil Bauhaus —amb les seves formes útils, granítiques, compartimentades, buscant imposar la raó sobre la passió—.

En definitiva, dues aproximacions ideològiques contraposades per a dues pel·lícules en les antípodes una de l'altra, per molt que ambdues parteixen d'una mateixa trama. Misogínia contra feminisme combatiu.

Les nostres pel·lícules '10' (IV)

Ni una, ni dues, ni tres. Ens ha calgut (de moment) una quarta edició per anar completant la nostra llista de pel·lícules favorites. Eclèctica? Segur. Personal i intransferible? També. Coincidim? Vosaltres direu.

Los violentos años veinte (The roaring twenties, 1939) - Raoul Walsh

Perquè mai no s'ha explicat millor el retorn dels veterans de guerra i com s'adapten a un món que ja no és el seu. Perquè ens encanta veure al Bogart fent de dolent. Perquè el Cagney és tan impetuós i irrefrenable com sempre. I perquè la seva escena final, absolutament metafòrica a les escales, és un dels cims del cinema.

Mala sangre (Mauvais sang, 1986) - Leos Carax

Perquè quan vam veure l'escena de la cursa esbojarrada pel carrer vam haver de veure la pel·lícula. Perquè és una de les pel·lícules amb més metàfores visuals per metre de cel·luloide de la història. Perquè la Juliette Binoche és el tipus de persona de la que un/a es vol enamorar.

Manhattan (1979) - Woody Allen

Per Gershwin. Pel primer minut de la pel·lícula. Perquè un cop es veu aquesta peli, no pots evitar veure Nova York en blanc i negre. Perquè tot i que és impossible que el personatge de Woody Allen es lligui a la Mariel Hemingway, ell aconsegueix que ens ho creiem. Perquè no hi ha una millor història d'amor, que l'amor a una ciutat.

Paris, Texas (1984) - Wim Wenders

Perquè el tempo de la pel·lícula és perfecte. Perquè la confessió del Harry Dean Stanton a la Nastassja Kinski ens la sabem de memòria. Perquè el Ry Cooder li posa exactament la música que li feia falta. Perquè no hi ha res més bell que un home caminant sense rumb per una carretera polsosa.

Persona (1966) - Ingmar Bergman

Perquè, com sempre fa el Bergman, ens obliga a escoltar cada paraula, a observar cada gest i a fer-nos sentir part de la història. Per la Liv i la Bibi. Per la seva simbiosi. Per condensar tantes tècniques narratives i formals en una sola pel·lícula.

Ser o no ser (To be or not to be, 1942) - Ernst Lubitsch

Perquè ens encanta l'humor del Lubitsch, la seva mala llet, el seu sentit del ritme i el seu optimisme. Perquè ja no podem sentir el clàssic monòleg de Hamlet sense fer l'acudit de voler marxar. Pel Joseph Tura i tots els maldestres del món.

Summer Wars (2009) - Mamoru Hosoda

Perquè és un anime amb una càrrega dramàtica intensa a més no poder. Perquè barreja perfectament una trama d'acció cibernètica i hiperfuturista amb una de drama familiar. Perquè et farà convertir-te a l'anime si és que no ho estàs encara.

The pervert's guide to cinema (2006) - Sophie Fiennes

Perquè donar-li a un filòsof cinèfil com al Zizek l'oportunitat d'explicar-nos el significat psicoanalític de Psicosi, Matrix o Vértigo entre d'altres, i fer-ho recreant-ne les escenes amb ell al mig, és una genialitat insuperable. Perquè te n'adonaràs que les pel·lícules no són el que semblen. Perquè descobriràs per què la casa del Norman Bates té tres nivells. Perquè mai t'has imaginat que les pel·lícules que més cops has vist t'estan explicant una història que no sabies.

Un dels nostres (Goodfellas, 1990) - Martin Scorsese

Perquè és la millor peli imperfecta de l'Scorsese (Casino és massa perfecta, massa, de debò). Perquè qualsevol altra pel·lícula de gàngsters, al costat d'aquesta (a excepció d'El Padrí) semblen de broma, falses, impostades. Perquè l'histrionisme del Joe Pesci mai ens havia fet tanta por. Perquè no és perfecte.

Una història de violència (A history of violence, 2005) David Cronenberg

Perquè, fans com som del Cronenberg més malsà, aquí el David va venir a demostrar-nos que és capaç de fer cinema pur i magistral, amb un control del to i de la tensió absolutament brillants.

Vellut blau (Blue velvet, 1986) - David Lynch

Perquè és fascinant des del primer plànol fins al darrer. Perquè el Kyle MacLachlan fent d'ànec marejat ens fa riure sempre. Perquè l'Angelo Badalamenti mai no ha composat res de millor. Perquè el Frank Booth fa molta por, però molta. I per la orella, la manguera, el Dean Stockwell amb els llavis pintats, la Rosellini destrossant la cançó. Perquè Lynch i perquè sí.

The Romanoffs (2018) - Matthew Weiner (creador)

Al final serà veritat allò que diuen que hem de posar en seriós entredit que les sèries de TV de qualitat tenen autor/a, sobretot si tenim en compte els casos de suposats autors que, després de canviar el món de la narrativa seriada televisiva són incapaços d'aixecar un altre projecte que estigui, ja no a l'alçada de la seva primera obra sinó, simplement, a l'alçada de qualsevol de les seves contemporànies de graella.

És el cas del Matthew Weiner, creador de la que és —molt probablement— una de les millors 10 sèries de la història, Mad Men, i veritable responsable (a gust de qui us escriu) que The Sopranos sigui una magnífica sèrie (a partir de la seva incorporació en la 5ª temporada) i no una mitjania entretinguda qualsevol. El seu esperat retorn a la creació autoral televisiva s'ha saldat amb una decebedora The Romanoffs, desencaixada i tremendament mal executada història de suposats descendents de la dinastia russa.


Amb un pressupost folgat, podent comptar amb actors de primera i segona línia (Diane Lane, Aaron Eckhart, Kerry Bishé, Corey Stoll, Griffin Dune i un llarg etcètera de cares reconeixibles), amb localitzacions ben disperses, i exagerant tots els elements de direcció artística perquè es noti que la casa és gran, Weiner cau en els errors habituals dels one-hit-wonder quan se'ls dóna temps i diners: ofuscar-se intentant retratar la seva pròpia opulència, refregar per la cara dels espectadors el que ha aconseguit (el favor momentani i fugisser de la indústria), sota l'excusa de demostrar que és capaç de fer una sèrie (o una pel·lícula, tant se val) a partir d'unes històries mínimes i uns personatges sots-desenvolupats.


Les vuit històries, sovint lleugerament connectades, no aconsegueixen despertar l'interès en massa moments. La pretesa subtilesa (que a Mad Men era, probablement, la clau de l'èxit) esdevé aquí vacuïtat inútil i exasperant. Les trames presenten, sovint, errors dramàtics importants, quan no incongruències inversemblants, i els temes quasi mai són res veritablement transcendent.

Cadascú tindrà els seus favorits, aquells episodis que salvaria de la pira, però és un esforç que probablement es vulgui fer perquè és el Matthew Weiner, algú a qui li devem alguns dels moments més memorables de la història de la televisió. Més enllà d'això, un desconcert molt evident en la posada en escena (aquí Weiner insisteix en dirigir tots els episodis, a diferència del que havia fet amb Mad Men), una manca de fluidesa en la mateixa i en l'horripilant muntatge, i la sensació final de mite caigut o, potser —molt habitual en els nostres temps— d'encimbellament massa prematur d'algú que encara ha de refermar la seva condició de veritable autor.