Kubo y las dos cuerdas mágicas (Kubo and the two strings, 2016) - Travis Knight

És un error comú, al gust de qui us escriu, jutjar les pel·lícules d'animació amb un criteri diferent del de qualsevol altra pel·lícula amb actors i actrius de carn i ossos (live action, en diuen). Per bé que és ben veritat que cal analitzar certs aspectes estètics que només les pel·lícules d'aquesta mena presenten (dibuix i animació, principalment), al cap i a la fi no pretenen altra cosa que explicar una història tal com fan totes les altres pel·lícules del món. I és un error (insisteixo, sota el meu criteri) jutjar-les diferent perquè llavors correm el risc de que la vista se'ns enterboleixi i caiguem en les mans de la bellesa purament formal, per oblidar la narrativa, l'hermenèutica, la profunditat i complexitat dels personatges, etc.

Kubo y las dos cuerdas mágicas és tan bella, tan encisadorament aclaparadora, que el risc encara és major. La productora Laika ja ens havia captivat amb les tenebroses aventures de la Coraline, o amb Paranorman o els Boxtrolls, i no ha pas deixat de fer-ho amb les aventures del jove Kubo. Li ha afegit, a més, un embolcall particularment llaminer per als ulls occidentals, la parafernàlia tradicional japonesa, en un poti-poti d'influències de les que un japonès se'n fotria sense ganes: ukiyo-e + samurais + origami + ànimes d'ancestres + encanteris sobrenaturals + tema pop passat pel tamís oriental amb un shamisen (l'instrument japonès que porta el Kubo) però cantat per una veu reconeguda del panorama musical occidental (la fabulosa Regina Spektor). En definitiva, pastitx oriental per a paladars occidentals. Però som occidentals, i el poti-poti és indubtablement sucós i deixa un regust sublimat.


El problema, és clar, arriba a l'hora de gratar la superfície del dibuix i descobrir que, a sota, no hi ha més que una colla d'aventuretes malgirbades, transsumptes d'escenes i influències que tots hem vist mil cops, amb uns personatges que evolucionen més ràpid del que el Kubo triga en posar en solfa alguns dels seus encanteris i que no troben la química necessària per a fer que una aventura esdevingui memorable.

A tot això, el aclaparador desplegament visual és una estranya barreja a la que costa trobar-li el sentit. Els de Laika sempre han volgut fusionar el modelatge de marionetes amb l'animació més puntera (esdevenint, segurament, els punters en aquesta feina), però un no pot deixar de preguntar-se per què no s'atreveixen a fer-ne una completa i íntegrament només de marionetes, sense cap afegitó ni retoc digital. A un servidor, fanàtic de l'animació, li encantaria veure com se les componen per animar, sense CGI,  un mar, uns cabells sinuosos, uns dracs voladors o, simplement, un personatge principal. Seria preciós veure als de Laika insuflant vida, com si del Pinotxo es tractés, als seus personatges.


Però no, de moment no en són capaços, de donar vida als seus personatges. Ni amb CGI ni sense. El Kubo, sa mare i l'escarabat que els acompanya són tan hieràtics que es fa impossible creure-se'ls o voler-los acompanyar en les seves aventures. No hi ajuda massa el doblatge desafortunat d'alguns dels actors i actrius, molt en especial la Charlize Theron, que és absolutament incapaç de sonar diferent del que sona un iceberg, però és que tampoc el sempre solvent Matthew McConaghey troba la vessant còmica del seu personatge babau i desubicat. (Com a demostració d'aquest fet, senyoria, aportem com a prova d'excepció que confirma la regla el doblatge que la gran Brenda Vaccaro aporta al personatge de l'entranyable velleta del poble).

Per descomptat, en aquell poti-poti que comentàvem d'influències orientals, hi trobem un bri d'esperança quan veiem que hi ha una tènue intenció al darrera, relacionada amb els records, les històries i l'storytelling vital que ens vehicula l'existència. És, però, un miratge, doncs els vímets no estan ben teixits i el missatge queda difós i incidental, en cap cas capital ni rellevant i, irònicament, encara menys memorable, és a dir, que es pugui recordar.

Una pena, en tot cas, que un embolcall tan bonic no arribi a transcendir en excés donada la seva auto-complaença en allò visual, desestimant la profunditat, els matisos i, en definitiva, la vida, que és allò primer que un animador ha d'aconseguir dels seus personatges, siguin aquests marionetes o acumulacions de bits de colors.

La tortuga roja (La tortue rouge, 2016) - Michael Dudok de Wit

Tan bella com vàcua i imprecisa, 'La tortuga roja' s'eleva molt alt en la seva imatge evocadora, però ho fa amb el llast d'un transfons simplista i eteri que no fa justícia a la capacitat seductora del seu cos audiovisual. Dudok de Wit ja havia demostrat en el seu corpus de curtmetratges animats que l'escola europea d'animació tenia a un molt digne representant en la seva pinzellada naturista i les seves històries humanes properes i senzilles.

La fascinació que el seu 'Father and daughter' va produir en el mestre Miyazaki fa endegar aquesta col·laboració de l'holandès amb el temple de l'animació japonesa Ghibli. El resultat, en tot cas, és marcadament europeu, a nivell de traç, amb deixos hergians en allò antropomorf i moebiusans en allò naturalista i de composició. (Molts han assenyalat que la lleugera i minimalista trama de supervivència en un entorn natural podria estar inspirat per la vessant asiàtica del projecte, però el propi Dudok de Wit ja ha treballat aquest tema en anteriors ocasions).


La pena, però, és que la història d'aquest nàufrag i el seu encontre amb la tortuga roja del títol esdevenen un fil massa prim per a un embolcall visual de tal calibre. El cicle vital que el protagonista completa és vacu i insuls, els personatges no arriben a arrapar-se a l'espectador i els moments de tensió són ràpidament apartats de la pantalla per poder retornar al veritable fil narratiu del film, això és, la contemplació de la representació naturalista de Dudok de Wit. A aquest, doncs, se li en va la força narrativa pels pinzells, i la bellesa que aconsegueix dibuixar no té parangó amb la narració que suposadament ha de transportar.

Exercici fonamentalment visual, delit retinià, conglomerat d'imatges bellíssimes, 'La tortuga roja' no sembla ser el millor flascó per a les nímies històries humanes de Dudok de Wit, aquelles que tan bé encaixaven en curtmetratges de 10 minuts.

El cumpleaños (Historias para no dormir, episodi 1) (1966) - Narciso Ibáñez Serrador (creador)

L'emissió de la millor sèrie de televisió espanyola de la història (es pot discutir, és clar, però jo no en tinc cap dubte) va suposar una fita aclaparadora, un punt i a part, una pinacle mai més superat en la narrativa de ficció de la petita pantalla ibèrica. I tot va començar un 4 de Febrer de 1966, amb un plató de televisió al descobert i un Narciso Ibáñez Serrador presentant, amb el seu estil sorneguer inconfusible, la seva nova sèrie per a TVE. Per inaugurar-la havia escollit adaptar un relat del reputat autor de ciència ficció nord-americà Fredric Brown: 'El cumpleaños'.

Un home que avui compleix cinquanta anys ens narra, amb veu en off, els seus plans per assassinar a la seva dona aquesta nit, en tornar de celebrar-ho en un restaurant. El seu fàstic i la seva basca envers ella és irreductible, no pot més, l'odia, la vol matar. La vol matar i fugir, començar una nova vida, tornar a néixer, tot just després de complir mig segle. I aquest curtmetratge de tan sols 12 minuts ens porta del seu fàstic fins a l'execució del seu pla, desgranant-ne amb precisió els detalls, fent-nos-en còmplices muts i impotents.

La precisió del pla de l'home és igual de minuciosa i perfecta que la posada en escena d'aquest llampec narratiu televisiu que és 'El cumpleaños', rodat en 16mm (és a dir, com si fos cinema) per primer cop en la història de la televisió espanyola, amb un guió del propi Ibáñez Serrador (tot i que ell sempre signava com a Luis Peñafiel) i amb un inquietant Rafael Navarro de protagonista.
Així va començar la millor sèrie de la televisió espanyola, amb una porta que s'obria grinyolant...



Si voleu enganxar-vos a la sèrie i no sabeu per on començar, aquí us hem fet una tria comentada per tal de posar-vos-ho fàcil.

Cenizas y diamantes (Popiol i diament, 1958) - Andrzej Wajda

El 8 de Maig de 1945 l'exèrcit nazi es rendia. En un petit poble d'una Polònia exhausta i dividida, les notícies col·loquen tothom en un punt d'inflexió en les seves vides i els aboca, indefectiblement, a redefinir-se com a individus. Han de seguir amb les vides que han dut fins ara, marcades pel compromís amb algun bàndol de la guerra? O se'ls obre un ampli ventall de possibilitats per fer complir els seus somnis?

Es troben, en tot cas, en un cul de sac. Si decideixen seguir lluitant per la causa (sigui aquesta quina sigui, del bàndol nacional o del comunista) tindrà sentit, la seva lluita, ara que ja no hi ha un enemic exterior clar? O si decideixen perseguir els seus somnis, sabran —simplement— somiar? Wajda retrata uns polonesos dividits i desemparats, encara reclosos en la presó de la guerra, de la por, del patriotisme i de les lluites incessants. És una presó que té la porta oberta, però una que no s'atreveixen a franquejar.


Aquest és, exactament, el punt on es troba el protagonista, el Maciek, militant de l'Armia Krajovia, l'exèrcit nacional, que va resistir els nazis tant com va poder durant l'Aixecament de Varsòvia fins que van haver de cedir i rendir-se, mentre esperaven l'ajut de les tropes soviètiques, que no van acabar d'arribar mai (la versió soviètica diu que per problemes d'abastiment, la versió nacional culpa Stalin d'haver preferit la desfeta dels nacionals per poder arribar més tard i fer-se fàcilment amb el control de Polònia). Maciek falla en la seva missió d'eliminar un capitost comunista que arriba al poble a celebrar la fi de la guerra, executant a dos obrers innocents, i quan s'acosta a l'hotel on aquest s'està per intentar rescabalar l'error, l'univers polonès, concentrat en els passadissos i habitacions de l'hotel, se li planta davant dels ulls, forçant-lo a decidir el seu destí. Marxarà cap a Varsòvia per continuar la lluita o intentarà començar una vida "normal", potser al costat de la bella cambrera de qui s'ha enamorat?

I en aquest hotel, microcosmos polonès en miniatura, tothom es troba en la mateixa situació. Hi ha l'alcalde que, havent estat ascendit pels comunistes a ministre, celebra un sopar abans de marxar cap a Varsòvia i accedir al poder, però també el seu secretari que s'emborratxa, incapaç de gestionar el seu propi somni d'una vida de luxe i prosperitat al costat del futur ministre. Hi ha, igualment, la noblesa, ballant matussera i etílicament La Polonesa de Chopin o qualsevol música alegre que els faci oblidar les penúries, a pesar del seu futur incert. I, és clar, també hi ha la banda de música, que toca música lleugera de meravella però qua quan se li demana de tocar música nacional ho fa desafinadament. I la cambrera, resignada a servir als demés i enyorada d'una vida decent i sense pors ni d'altabaixos. Polònia està sola, abandonada a la seva sort, amb uns habitants que han perdut de vista l'enemic que els definia i unificava i que ara en cerquen un de nou de portes endins. El panorama és desolador.


I Wajda el retrata amb una duresa visual bellíssima, en un blanc i negre colpidor i suggeridor, amb uns plànols deutors de l'expressionisme, torçats, esquinçats, esculpits a cop de profunditat. Polònia està atrapada, com els personatges a l'Hotel Metropol. Simbolisme a dojo (la preciosa escena de l'església en ruïnes, amb el Crist penjat boca avall i els dos enamorats intentant dibuixar els seus somnis és particularment arrebatadora), paisatges derruïts, parets amb clapes de guix, taques i humitats, finestres que no ajusten i persianes trepanades pels trets perduts i la metralla dispersa, aquests són els elements que contrasten i conflueixen al voltant i a dins del suposadament elegant hotel.

I en Maciek, és clar, és com un James Dean polonès, amb les seves perennes ulleres de sol (no se les treu des de l'Aixecament) i les seves gesticulacions sobtades, com a rampells, buscant la seva pròpia identitat, si és que en pot tenir alguna. Les seves escenes amb la Katherina, la cambrera, a l'habitació de l'hotel, on romanen nus, abraçant-se fort i requerint l'estima de l'altre, evoquen un espai de seguretat —l'espai que es crea en l'abraçada dels altres— i d'un amor que dubte en fer-se tangible abans que el destí decideixi. "No vull records", diu la Katherina. "Ni tan sols bons records?", respon el Maciek. "No, no vull bons records, tampoc".

Bella i potent, amargament suggeridora, "Cenizas y diamantes" és una instantània d'aquell moment en que el món canvia radicalment i t'agafa amb el pas canviat. D'entre les cendres, és clar, en poden sortir diamants, però haurà de ser a còpia de ser sotmesos a una opressió constant i duradora.

Déjame salir (Get out, 2017) - Jordan Peele

Entretingut poti-poti transgènere, per bé que incomplert i fallit en molts aspectes, el que ha elucubrat el debutant Jordan Peele amb aquesta inquietant història racial en la que el nòvio afroamericà d'una filla de blancs surenys s'aboca a un seguit d'estranys descobriments al voltant de la seva família política. "Déjame salir" està plantejada com una pel·lícula de terror a l'ús, amb tots els tics i trucs exagerats del gènere: que si una escena inicial (un afroamericà passeja per uns suburbis i és capturar per un estrany encaputxat) que serveix de prolegomen del terror que ha de venir un cop la trama s'hagi pogut desenvolupar i els personatges hagin estat degudament presentats, que si un foreshadowing violent (l'atropellament d'un cérvol en la carretera que et du a la perdició és ja un clàssic del cinema de terror), que si ensurts sintètics forjats a cop de volum desmesurat, etc. Però l'excusa i detonant que empara la cinta és tan rocambolesca que esdevé inevitable que sovint s'escori cap a la comèdia negra o, si més no, se'n serveixi com a contrapunt (el personatge de l'amic, en Rod, n'és l'element més evident, però també diverses escenes plantejades des de la comèdia per arribar al terror).


Refregar una trama de gènere de terror contra algun aspecte de denúncia no és pas una novetat. Des que el gènere existeix que a la font del terror se li busca un referent real que pugui articular algun sentit a allò que veiem, alhora que fa corpori el mateix terror. L'exemple més clar seria tota la nissaga dels "ultracossos" des de la del Siegel fins a la del Ferrara, en la que cada nova pel·lícula semblava ser una metàfora dels temps que corrien, alineant els invasors amb els comunistes, els pro-militaristes o els alienats consumistes, però també els zombis, els assassins en sèrie o els més sagnants assassins han estat sotmesos a paral·lelismes contemporanis. Aquí Peele usa la temàtica racial, i ho fa amb força encert, trobant la manera de conjuminar-la de manera directa i sense embuts. Aquesta connexió, però, és tan inversemblant, que obliga a la trama a trepitjar els terrenys de la comèdia negra. Al cap i a la fi, "Las esposas perfectas" (The Stepford Wives, 1974), notable pel·lícula basada en la novel·la de l'Ira Levin, guionitzada pel William Goldman ("La princesa prometida", "Marathon man", "Misery", etc.) i dirigida pel Bryan Forbes (que l'any 2004 va tenir un menyspreable remake a càrrec del Frank Oz amb la Nicole Kidman) no deixa de ser exactament el mateix punt de partida, exactament el mateix. I en aquesta barreja, "Déjame salir" sembla perdre-li el pols a la tensió.

I la perd, la tensió, perquè també és incapaç d'estar-se d'acumular els tòpics del gènere, com si li anés la vida en haver-s'hi d'encabir. No només hi afegeix els ja mencionats tics del terror modern, sinó que no pot evitar caure en els errors habituals que aquest també practica (la porta convenientment oberta del quartet "secret" de la nòvia en el que hi ha una capsa perfectament disposada per tal de ser oberta i que conté, per descomptat, la prova definitiva de que ella menteix i que ha estat l'ham per capturar-lo) i fins i tot forats de guió que despisten i allunyen l'espectador més avesat (per molt que no sembla impossible que el protagonista, lligat de mans, pugui arribar a posar-se una mica de cotó a les orelles, sembla francament impossible que se'n pugui posar prou com per amortir completament el so que l'ha d'hipnotitzar).


Val a dir, però, que en el seu intent de fer una analogia racial, en Peele ha sabut trufar la pel·lícula d'un bon tou de detalls ben trobats que li aporten interès, sobretot en un repàs posterior. La "hipnosi" dels afroamericans que són convertits en meres marionetes, suplantades per un pensament blanc, la reclusió mental en un espai en el que la veu negra no es pot fer sentir, el protagonista "recollint" cotó del silló per poder escapar, i encara molts més, són detalls que demostren un guió molt rumiat i incubat.

La fórmula, doncs, funciona a mitges. I si bé l'entreteniment està assegurat, un servidor hagués preferit un to més seriós per afrontar una barreja tan explosiva de gènere de terror i denúncia racial.