The OA (2016) - Brit Marling i Zat Batmanglij (creadors)

1 comentari

Ha arribat per sorpresa, sense grans promocions prèvies, sense grans noms, i s'ha escolat entre una de les favorites del públic d'aquest final d'any (a més d'un li deu haver trencat els esquemes a l'hora de fer les famoses i inevitables llistes de "el millor de l'any"). I no deixa de ser esmentable que, davant l'exasperant hype que rodeja les sèries avui en dia ens n'hagi arribat una sense insuportables tones de promoció prèvia. Per dir-ho així, The OA ha fet un veni, vidi, vici, a mans de Netflix.

I és que la punyetera sèrie, què voleu que us diguem?, enganxa com una mala cosa. En aquest allau incontestable de sèries que ens sepulten setmanalment, costa trobar exemples d'una narrativa tan clara i enganxosa: la Prairie (ara es fa dir OA, no sabem per què), una dona que ha reaparegut després de ser segrestada durant set anys, es reuneix cada nit durant una hora, d'amagat, amb cinc persones, a les que relata el seu captiveri, com ha arribat fins aquí i, sobretot, el seu secret, i de les que necessita desesperadament ajut. Perquè la OA, que es comunica poc i amb poca gent, té un secret, un gran secret, al voltant d'un dels grans misteris de la vida (ni de broma us explicarem el secret, no insistiu!).


La sèrie fluctua, doncs, al voltant d'aquesta narració nocturna, que esperem amb el mateix neguit que el que té el seu reduït públic. El repte, amics i amigues serièfils/es, seria veure un capítol de OA i ser capaç de no veure'n quatre més de seguits. Perquè, comptant amb que només consta de 8 episodis, us assegurem que us la veureu amb un parell o tres de dies, de tan intensa com és la seva narració, que et segresta durant 50 minuts i no et deixa anar.


Fent de l'element de ciència ficció una mera excusa (és l'altra cara de la moneda d'una sèrie com Westworld que, justament, posa la metafísica de la ciència ficció al centre de la narració, en fa bandera) i deixant que sigui l'empatia la que guiï l'espectador, la sèrie és atrevida en molts aspectes, deliciosa en la seva narració (gran treball de la Brit Marling i el Zat Batmanglij al guió) i perfecte per recordar que això de la narrativa televisiva sempre ha de comptar amb el factor humà, el factor de la identificació amb els personatges, per a triomfar.

Se'n parlarà, i molt, de The OA, durant aquest període nadalenc. Tothom la veurà. Tothom en parlarà. No us la perdeu, veieu-la abans que el hype us la faci odiar.

1 comentari :

Anònim ha dit...

N'esteu segurs que l'heu vist? És bastant dolenta!!! No té cap sentit...al final sembla més una parodia que no pas una altra cosa. Cal dir que m'he rigut bastant , bàsicament per les coses sense sentit que té i sobretot la part de corefografia que ens han colat.