El guilty pleasure del Jordi de Dios

Què tenen en comú Roadhouse: de profesión duro, Las tortugas ninja o Cry Baby? Doncs que potser hom no les consideraria grans pel·lícules. Però també tenen una altra cosa en comú: són els guilty pleasures, els plaers inconfessables d'alguns dels nostres amics i lectors.
Avui tenim la sort de poder obtenir una fantàstica confessió, la del Jordi de Dios : Cocktail! Imperdible, absolutament imperdible (gràcies, Jordi!).


Abans de tot, cal veure l´entorn per entendre aquest pecat cinèfil. Jo devia tenir setze o disset anys i, en aquells moments, pesava molt la companyia femenina que podies tenir. Vam anar varis a unes multi-sales i les noies amb qui anàvem insistien en veure ‘Cocktail’. Òbviament, jo em vaig resistir en un primer moment donat el meu esperit cinéfil que no volia trair. Però la meva resistència va ser mínima per no guanyar-me l´enemistat de les senyoretes. La meva cinefilia va ser traïda, sí, però l´adolescencia és molt dura, companys.

Suposo que també les meves hormones parlaven per mi en veure que sortia l´Elisabeth Shue, molt bufona ella. Això li donava a la peli un punt al seu favor.

Comença la projecció... He de dir que, amb els anys, penso que el Tom Cruise és un actor molt bó malgrat algunes de les seves pel.licules. Ens trobem el bon rotllo del Tom amb el seu mentor i comença l´avanç del Cirque Du Soleil versió bar. Comencem a veure ampolles pels aires, a sentir els sospirs de les amigues en veure les habilitats manuals del Tom. Jo esperava més una instrucció més militar o veure com el ‘Obi Wan Kenobi de la nit etílica’ agafès una espasa laser, com Déu Lucas mana, o fes servir el poder Jedi per moure les ampolletes dels nassos... Però no, continuem amb el mateix. Això no millora.

Si no recordo malament, comencen a aparèixer dones per tot arreu. Bones i dolentes. Totes disposades a guanyar-se el somriure del Cruise i del seu ‘pare de bar’ que també està de bon veure. És el moment de l´aparició de la ‘femme fatale’. Cruise és un borinot i cau en la seva xarxa i acaba barallant amb el seu mestre i el nostre estimat ‘padawan’ marxa al Carib. El Costat Fosc de la Força sempre guanya. I les dones dolentes...

Sort que apareix la Shue que tot ho ilumina. Bufona, de bona família. Però el Cruise continua fent la seva sense veure que té davant a la seva ànima bessona. Cal ser ruc..

Jo porto una hora resoplant i esperant que alguna acompanyant vegi en mi quelcom semblant al Cruise i que en quedin sospirs per mi. En aquells moments, m´estava plantejant deixar els estudis i començar a llançar ampolles a l´aire però no ho acabava de veure. No pintava bé.

Però arriba la tragèdia. El mentor ha perdut tots els calers al envoltar-se de tant llop de Wall Street i en no saber com sortir, agafa una de les ampolles voladores i la fa servir per tallar-se i abandonar aquest món cruel de licors, dones i diners perduts. La nit és fosca i conté horrors.

El 'Skywalker de l´ampolla voladora’ se n´adona que la bufona Shue és la seva vida. Ja era hora, gamarús..!!. Òbviament, son pare no vol saber rés d'aquest drapaire que sols sap llançar ampolles pels aires. El Cruise no accepta els bruts diners del pare perque oblidi a la petitona. L´amor és molt més gran que els dolars de Park Avenue i l´integre Tom no accepta i l´amor sempre guanya. No cal dir que el nostre heroi aconseguirà el seu bar propi, té al seu costat a la noia maca i els ampolles continuen volant en homenatge a la felicitat..

El pitjor… El Cruise s´ho va endur tot i jo, rés de rés aquell dia… No ho recordo però segurament en arribar a casa, vaig buscar consol veient alguna clàssica… En aquells moments, John Ford era la meva obsessió. Potser sempre ho serà.

Un consell per desintoxicar-se d´això: ’The quiet man’…. Homéric...


Jordi de Dios