Les sèries més frikis de la història de la TV (Vol. I)

Ara que ja veiem sèries a dojo, ara que ens falta temps per veure-les és quan, encara que sigui per trencar una mica la tònica, busquem sèries que se surtin d'allò que és normal. Sèries que, per la seva originalitat, per lo freaks que són, puguin ser divertides de veure, més enllà de la seva qualitat.
Potser no cal veure-les senceres, però veure'n algun episodi solt pot ser una autentica delícia per als paladars més selectes.

Aquí va la primera.

Cop Rock (1990) - Steven Bochco

Quin és el nivell de freakisme amb el que treballem en aquesta secció? Dóna-li al play i ho veuràs molt clar.



Aquest és el nivell. Ara ja estàs avisat.

A veure, posem-nos en situació. L'Steven Bochco ja havia revolucionat el món de les sèries de televisió amb Canción triste de Hill Street (Hill Street Blues, 1981), passant-li el pes de la sèrie als personatges en detriment dels casos policials. Aquí va començar, probablement, tota la revolució televisiva posterior. El que importava no era el cas, si enxampaven o no als criminals; el que veritablement et tenia enganxat al sofà era saber com se'n sortiria el Capità Furillo dels problemes amb la seva ex-dona, les dificultats personals per les que passava el Renko o si la fiscal sabria amagar la seva relació amb el propi Furillo. És més, aquests arcs argumentals no es resolien en un sol capítol sinó que corrien en paral·lel amb els diferents casos que omplien cada episodi, així que es convertien en un element serial que acabava convertint-te en un addicte absolut.

Un es pot imaginar al Bochco, amb les vitrines a rebentar de premis, pensant com tornar a fer una revolució. Una revolució de la pròpia revolució. I va tenir una idea genial. Com seria una sèrie de policies en clau de musical? Seria... seria com Cop Rock.


No us penseu que l'home ho volia fer de qualsevol manera, no. Es va agenciar la col·laboració del Randy Newman, compositor multi-oscaritzat, sobretot per posar música a les pel·lícules de Pixar, així com la del Mike Post, habitual de les sintonies televisives (Magnum, la pròpia Canción triste de Hill street, etc.).

En definitiva, que no era una aposta poc decidida. La ABC, de fet, la va programar amb ganes, però no va trigar en adonar-se de que la gent en parlava molt però per fotre-se'n. La fórmula no quallava. Les trames policials es diluïen i perdien credibilitat cada cop que algú es posava a cantar.

Hi havia quatre o cinc números musicals per episodi, així que no hi havia ocasió d'escapar-se. O t'endollaves a la freakada o l'incloïes en el Top10 de la llista de les pitjors sèries de tots els temps. De qualsevol manera, va acabar rebent en la seva primera i única temporada, fins a cinc nominacions als Emmy, dels quals en va guanyar dos, en categories de muntatge i musicals.

Cada episodi és una compendi de moments absolutament vergonyants, a quin més lamentable. Un dels meus favorits és, però, l'homenatge que el Bochco es fa a ell mateix, reprenent la famosa frase "Let's be careful out there" que pronunciava a cada inici d'episodi el Sargent Esterhaus, aquí, evidentment, en clau de pop-rock dels 80.



I després està aquesta fantàstic número sexual musical en el que unes agents disfressades de prostitutes a punt de fer una batuda calenten el personal volen saber quan lluny poden anar.



De fet, és que fins i tot la careta d'entrada ja era francament lamentable, sobretot vista avui en dia, amb aquesta mena de vídeoclip del Randy Newman envoltat no només de la seva banda sinó dels actors i actrius de la sèrie.



El repte, amb aquesta sèrie, és no riure. I costa, molt. Ara, ningú ha dit que aquesta secció hagués de ser seriosa, no?