Pel·lícules que t'han fet trencar-te la closca

Et passes la pel·lícula esperant que algú et doni una explicació. Però aquesta no només no arriba sinó que arriben nous interrogants. Parlem d'aquelles pel·lícules en les que, un cop has sortit de la projecció, t'hi pots passar una bona estona recomposant les peces per intentar trobar-li algun sentit.
De fet, la major part de les pel·lícules que llistarem a continuació obtenen una reacció comuna en els espectadors: un cop s'acaba la pel·lícula se senten xiuxiueigs i es percep que hi ha ganes de que, en realitat, encara quedi una escena més que ho acabi d'explicar tot. Però no passa mai.

Vagi per endavant que excloem d'aquesta llista aquelles pel·lícules que, des d'un bon principi, saps que es tracta d'al·lucinacions, o de somnis o d'alguna cosa semblant. No hi entren, doncs, ni Matrix (des quasi el principi sabem que el Neo viu en una realitat virtual), ni El club de la lluita (et passes tota la pel·lícula entenent el que passa, si de cas és al final en que has de revisar-ho tot), ni Memento (des del principi sabem que té pèrdues de memòria a curt termini i, per tant, seguint aquesta premissa, la pel·lícula s'entén perfectament en tot moment, més enllà del suspens que el Nolan vol incorporar), ni Inception (no passa massa estona fins que t'expliquen quin és el pla que tenen entre mans), i tantes d'altres. Així doncs, tan sols hi incloem aquelles que tant durant la seva projecció com després ens han obligat a pensar molt, a col·locar correctament les peces per tal d'entendre-hi alguna cosa.
Ei, i que algú pot haver-ho captat en seguida i que alguna d'aquestes no li suposés cap trencaclosques, cap problema, però més enllà d'experiències personals, creiem que aquests són uns bons exemples de pel·lícules complicades.

Enemy (2013, Denis Villeneuve)

El pobre Jake Gyllenhaal les torna a passar negres en un altre trencaclosques en el que la realitat sembla duplicar-se. És un doble? Un germà bessó? S'ho imagina? Ho somia? Un parell de biodramines pel mareig?

Donnie Darko (2001, Richard Kelly)

Que el Jake Gyllenhaal alucini a les seves pel·lícules ja no ens sobta. Sembla encarnar perfectament l'home trasbalsat per una realitat que comença a superar-lo. I això que és tan sols un adolescent.

Lost Highway (1997, David Lynch)

El trencaclosques modern per excel·lència.A partir de la mítica frase "El Dick Laurent és mort" es desencadena una fugida endavant del protagonista amb resultats funestos per a la linealitat i la comprensió de l'espectador. Una de les pel·lícules més bellament confuses de la història del cinema.

Mulholland Drive (2001, David Lynch)

Jugant a cargolar-ho tot una mica més, el Lynch s'empesca una mena de segona part de Lost Highway, un "més difícil encara" que tot i que sembla començar caminant pels camins de la coherència aconsegueix anar introduint elements estranys que forcen una reinterpretació total.

Inland Empire (2006, David Lynch)

En el seu tercer assalt a la demència de l'espectador el Lynch guanya (o perd?) definitivament la batalla, no deixant que ningú entengui un borrall del que està intentant explicar. Si algú té pistes, si us plau, que les doni a la humanitat.

Cabeza borradora (Eraserhead, 1977, David Lynch)

Posats a parlar de Lynch, caldrà recordar que ja la seva primera pel·lícula era críptica de nassos. El surrealisme industrial acapara la història i se'ns fa difícil entendre qui és la noia del radiador, per què el nadó té la pinta que té o perquè porta un pentinat tan estrafolari. Una obra mestra total i absoluta.

2001, una odissea a l'espai (2001 a space odyssey, 1968, Stanley Kubrick)

Ara potser ja no ens sembla tan críptica, de tantes voltes que li hem donat, però al públic del 1967 això li va semblar una presa de pèl, senyal inequívoca de que ens trobem davant d'una obra mestra avançada als seus temps. La pregunta "Què significa el monòlit?" la hi van preguntar tantes vegades al Pumares en el seu programa radiofònic que al final va embogir (més).

Arrebato (1980, Iván Zulueta)

Ei, honestament, que nosaltres no l'hem vista, però tothom que l'ha vista diu que és una menjada de tarro important, així que també la posem.

Pi, fe en el caos (Pi, 1988, Darren Aronofsky)

El debut de l'Aronofsky, pur cinema casolà, no acabava de jugar amb les normes narratives habituals. Entenies part del què passava però hi havia detalls que et desconcertaven. Al final, el problema és que les matemàtiques mai han estat el nostre fort.

La fuente de la vida (The fountain, 2006, Darren Aronofsky)

Igual no és la pel·lícula més "trencaclosques" de la història, però a molts ens va deixar una mica torçats.

El árbol de la vida (The tree of life, 2011, Terrence Malick)

Nosaltres no la posaríem en aquesta llista sinó en una de les millors pel·lícules dels darrers 20 anys, però hi havia molta gent que sortia del cinema en quan s'inicia l'escena del naixement de la vida que dura 15 minuts i que no té diàlegs. Així que imaginem que una mica críptica sí que deu ser.

Solaris (Solyaris, 1972, Andrei Tarkovsky)

La del Tarkosvky, que quedi clar. Ja no és només perquè el protagonista tingui visions, és per les visions que té i com semblen no voler seguir un patró determinat. El final, això sí, és molt esclaridor (o no?).

El año pasado en Marienbad (L'année dernière a Marienbad, 1961, Alain Resnais)

Elegant, sòbria i seductora història. Es coneix que està parlant de coses molt importants, però costa definir-les amb claredat.

Abre los ojos (1997, Alejandro Amenábar)

O Vanilla Sky que, tot i l'edulcorant de Hollywood, segueix explicant el mateix. El trencaclosques pot quedar més o menys resolt al final, però durant tota la pel·lícula un no para de preguntar-se què li està passant, qui és, qui no és, l'Eduardo Noriega.

Begotten (1991, Elias Merhige)

Abans de no triomfar a Hollywood l'Elia Merhige va trasbalsar el món dels frikis cinèfils amb una pel·lícula sense diàleg, molt i molt críptica en la que, de manera excepcional, els títols de crèdit són absolutament reveladors. Ara, això sí, aquest paio cobert amb un llençol i clavant-se repetidament una navalla, feia pinta de tot menys del que en realitat se suposa que era.

El huevo del ángel (Tenshi no tamago, 1985, Mamoru Oshii)

El mestre Oshii (Ghost in the shell) es va empescar un anime absolutament críptic però d'una força i una bellesa úniques. La història d'una nena que vol protegir un ou ens porta per un univers místic absolutament magistral.

La edad de oro (L'age d'or, 1930, Luis Buñuel)

És clar, com que és cinema surrealista igual hauríem de deixar-lo fora de la llista, però afegir al Buñuel a una llista sempre la fa millor, oi?

Canino (Kynodontas, 2009, Giorgos Lanthimos)

Potser no és tan críptica com moltes altres que figuren en aquesta llista, però és prou estranya com per merèixer una menció. Una de les nostres pel·lícules favorites dels darrers anys.

Holy Motors (2012, Leos Carax)

No som massa fans d'aquesta pel·lícula del Carax, però potser és perquè no la vam entendre. De fet, d'això va aquesta llista, no?

Etcètera

I en podríem afegir més, segur, però ara no ens venen al cap. Així que confiem en vosaltres perquè ens il·lumineu. Afegiu les vostres als comentaris!