Los edukadores (Die fetten Jahre sind vorbei) (2005) - Hans Weingartner

Lloable intent de resumir en un parell d'hores de metratge les contradiccions de la lluita contra el sistema en els temps que corren. En Weingartner signa un guió i una direcció que proposa una aventura de tres amics que intenten educar als rics, donar-los una lliçó. El seu mètode consisteix en entrar a casa seva aprofitant que els amos no hi són, remoure els mobles, canviar-ho tot de lloc (no robant absolutament res) i deixar una nota anònima dient: "Els anys de bonança se t'han acabat".
L'objectiu és, únicament, ficar una mica de por al cos d'aquells que tenen massa de tot, esperant que això els faci modificar la conducta.

Tot se'n va en orris quan un descuit els posa en una situació difícil on han de prendre decisions compromeses.
Tot i que el film intenta sempre proposar diàlegs interessants sobre la responsabilitat de cada qual, sobre la distribució de la riquesa o el deute extern, mai no arriba a proposar idees enginyoses o suggerents i acaba limitant-se a un discurs lleugerament simplista, molt forçat per una trama massa increïble. No és una peli simple, ni ataca els temes principals de manera tòpica i previsible, però tampoc no s'atreveix a anar més enllà.

Per si fos poc, un final farcit de trampes de guió acaba deixant la sensació de que en Weingartner hagués fet molt millor deixant-li la direcció a algú amb més criteri i menys autocomplaent.

Mind Game (2005) - Masaaki Yuasa

M'encanta en Masaaki Yuasa perquè s'ha atrevit a demostrar -ja en diverses ocasions- que l'anime japonès pot recórrer altres camins que els més trillats i exportats, que es pot anar més enllà de personatges amb ulls exageradament grans i faldilles extremadament curtes. Hi ha més anime més enllà de l'anime. I Mind Game és la seva obra fundacional, la que assenta les normes del nou joc, i en mostra totes les seves possibilitats.
La història d'en Nishi (alter ego del mangaka que dibuixà el còmic en el que es basa aquest anime) que, en retrobar-se amb el seu amor d'infantesa, la Myon, en una situació extrema i perillosa, decideix donar-li la volta completament a la seva vida i aprofitar-la per viure-la a fons, li serveix d'excusa a en Yuasa per convidar-nos a l'aventura vital del propi Nishi, a descobrir la diversió de la vida en un trajecte abrupte i ple d'imaginació, d'al·lucinacions, de creativitat visual.

Aquest estil -trencador, diferent- es plasma en, primer de tot, un dibuix estripat, de línies poc definides. Però es concreta amb l'us de les computadores per afegir-hi dinamisme als plànols, així com amb la combinació, en algunes escenes, de dibuix amb actors reals.
El resultat és un viatge al·lucinògen i indefinible en el que res és el que sembla, en el que la realitat es deforma sota els pinzells de la divisió artística del film.
El millor que se li pot dir a una peli com Mind Game és que aprofita totes les possibilitats del cinema d'animació per oferir una obra fundacional i imprescindible.

El propi Yuasa s'encarregaria després de donar-li volada al seu estil enfrontant-se a un parell de sèries de TV sorprenents com Kemonozume i Kaiba, rematades amb una que aquest any ha sortit a totes les travesses de millor anime de l'any 2010, Yojouhan Shinwa Taikei.

Aquí us deixo un petit tast d'aquesta meravella:

Sword of the Stranger: Mukoh Hadan (2007) - Masahiro Andô

Depuració del cinema de samurais, Sword of the stranger passa per ser una de les més voluptuoses propostes del cinema d'acció animat japonès dels darrers anys.Implacable, abrupta, violenta, un terrabastall d'espases que retrunyen, això és Sword of the stranger, la història d'un ronin que es veu "obligat" a acompanyar a un nen perseguit i al seu fidel gos en un viatge banyat de sang i traïcions.
D'una història tan oblidable com qualsevol altra cinta on l'acció és la única motivació dels seus creadors, aquesta peli, si més no, s'assegura de jugar a fons totes les seves bases, emprant una barreja de tècniques d'animació que van del 2D al digital passant per la rotoscòpia, però fent-ho de tal manera que les tres conjuminen a la perfecció i serveixen per enaltir les altres. La tècnica digital, per exemple, es fa servir aquí per dotar d'una dinàmica de moviment realment espectacular a dibuixos que estan fets en 2D, aconseguint la proximitat i delicadesa dels dibuixos clàssics amb unes seqüències en moviment i unes coreografies absolutament delirants i al·lucinants.
En Masahiro Andô filmà aquí el seu primer film després de formar part dels equips tècnics de pel·lícules mítiques de l'anime japonès recent, des de Ghost in the shell fins a la sèrie de televisió Lain: Serial experiments.
Un autèntic delit per als amants de l'acció, però també pels de l'animació més puntera, en el que és un molt bon exemple de cap a on es dirigeix l'anime mainstream que probablement acabi guanyant una bona part del pastís de les sales de cinema occidentals en els propers anys.

Catfish (2010) - Henry Joost & Ariel Schulman

Interessantíssima reflexió sobre la vida virtual viscuda a les xarxes socials i la "real" a partir d'un cúmul de casualitats que porten a un fotògraf a conèixer a través de Facebook a una família molt particular.
Primer és la filla petita que amb només 8 anys pinta un fantàstic quadre d'una foto que ell ha pres. Després és la relació en la distància que el fotògraf endega amb la seva germana gran. Però també hi ha la mare, un germà i tota una cohort de parents i coneguts que participen de la situació.

Amb un inici sorprenent, però amb un gir dels aconteixements encara més sorprenent i radical, Catfish acaba a un lloc totalment diferent de on pensava arribar, quan el germà del fotògraf el proposa començar a filmar la seva relació amb la nena pintora i la seva família.

Una notable radiografia dels nostres temps que desperta una especial admiració pel component de casualitats constants que farceix la pel·lícula.

Ha mort J. P. Simon (o Juan Piquer Simón)

Quan el Tim Burton va donar a conèixer el treball del "pitjor director de cinema del món", Ed Wood, em va venir al cap la imatge de les pelis del J.P.Simon. Apassionat del cinema d'entreteniment i del fantàstic, va intentar sempre arribar al seu públic, no importa de quina manera. Així, la seva primera estratègia va ser signar les pel·licules amagant el seu nom real, Juan Piquer Simón (amb accent), pel de J.P.Simon, que podia sonar a americà. Igualment, va intentar fer servir sempre un repartiment d'actors i actrius estrangers/es per tal de reforçar aquesta idea i escapolir-se del prejudici (probablement justificat) de que a Espanya no es podien fer bons films de gènere.
Va començar la seva carrera recolzant-se en obres del Jules Verne, donant forma a obres com Viatge al centre de la terra o La illa misteriosa però en una versió de sèrie B molt peculiar, amb uns efectes especials realment d'estar per casa i una direcció d'actors realment pèssima.
Una d'elles, la que ell va batejar com a La misteriosa isla de los monstruos, va ser una de les pelis que de petit més em va impactar. El repartiment era de luxe, Terence Stamp i Peter Cushing feien uns papers secundaris (no hi havia calers per a pagar-los més presència), però també hi apareixia una jovenívola Ana Obregón o l'omnipresent Paul Naschy.
Vint anys més tard de la seva estrena, algú es va prendre la molèstia d'agafar-ne imatges, editar-les i afegir-les-hi efectes de so molt particulars per fer-ne un tràiler modernitzat que, realment, la fa més llaminera del que era en el seu inici.
La influència de la sèrie LOST és ven palesa -fins i tot amb efectes de so molt reconeixibles- donant com a fruit un tràiler d'una peli realment cutre i de sèrie B que funciona perfectament com a homenatge a la mort del seu artesanal artífex.



Va acabar dirigint capítols de la sèrie Manos a la obra, però la seva filmografia està farcida de pelis de gènere, convertint-se així en un dels pocs artesans del cinema de gènere a Espanya. El seu nivell fílmic, això sí, era realment baix, però el seu esforç i empenta en tirar endavant el seu cinema bé val un humil homenatge.