El País Del Silencio Y De La Oscuridad (Land des Schweigens und der Dunkelheit - 1971) - Werner Herzog

Després de gaudir enormement amb Gasherbrum, no me n'he pogut estar de rescatar aquest altre documental de la seva etapa primera com a cineasta. I m'he trobat, com era d'esperar, amb una altra delicada reconstrucció de la frontera que separa allò humà d'allò que sembla estar més enllà de les seves capacitats. Un cop més, Herzog dibuixa els contorns d'un repte vital, aquí el de la superació de la isolació que pateixen aquells/es que no tenen ja capacitat auditiva ni visual, els sord-cecs.

Al llarg de la seva filmografia, tant documental com de ficció, l'alemany ha explicat un cop darrera un altre, aquells processos vitals que, ja sigui lluitant per la supervivència (com en aquesta mateixa cinta, com a Behinderte Zukunft o com a L'Enigma Kaspar Hauser), ja sigui per tantejar, sovint a palpentes, els límits de les capacitats humanes (com a Gasherbrum, a Aguirre, a Fitzcarraldo i a tantes altres), defineixen allò que fa de nosaltres, uns éssers certament fascinants. Travessar els Andes, escalar dos pics de 8.000 metres sense oxigen o comunicar-se quan un és mancat d'oide i de vista, són, tots ells, ambiciosos reptes que no tothom està preparat per assumir, però als que Herzog sembla sentir-se sempre hipnòticament atret.
Embadalit, en Herzog no interfereix aquí en les gravacions -potser impossibilitat per la incomunicació que pateixen els protagonistes de la història- per mostrar-nos els grans reptes diaris de gent que busca poder viure com tothom, sense limitacions, sense barreres.

Tal com s'espera d'un gran documental, aquest acumula un bon grapat de grans i emocionants moments com la festa d'aniversari de la protagonista a la que hi convida els seus amics sord-cecs ('és molt difícil d'organitzar', diu l'homenatjada), com la visita al psiquiàtric en el que ha acabat oblidada una noia que només s'entenia amb sa mare, recentment difunta, o com l'intent de fer aprendre conceptes tant bàsics com la felicitat, el bé i el mal a dos vailets ja nascuts amb aquestes limitacions sensorials. I amb tots aquests petits instants, sovint tristos, però superats per la grandesa espiritual i la joia intrínseca de la protagonista, una dona extremadament decidida a ajudar els que són de la seva mateixa condició, Herzog composa un mosaic de superacions, de voluntat i de vitalitat difícils d'oblidar. I aquesta, probablement, ha de ser la característica més definitòria de qualsevol documental: que deixi petjada.

Gasherbrum, la montaña luminosa (Gasherbrum – Der leuchtende Berg - 1984) Werner Herzog

Quan el documental no estava de moda, quan no s'estrenaven en les sales de cinema, hi havia artesans que ja es dedicaven a intentar mostrar la realitat des del seu punt de vista. L'alemany Werner Herzog, des dels seus començaments com a cineasta, sempre s'ha sentit molt còmode en aquest format. Acompanyat tan sols de dos o tres operaris (un càmera, un operador de so i, com a molt, un ajudant més), s'embarcava, un cop i un altre, a perseguir les petites grans històries, ja fos les dels discapacitats alemanys (que en la dècada dels 70 no gaudien de cap suport per part de l'administració) a Behinderte Zukunft?, ja fos les d'un petit grup de metges (que viatgen al cor de l'Àfrica per portar medecines als seus habitants) a Die fliegenden Ärzte von Östafrika.

Herzog sempre s'ha mostrat fascinat pels reptes humans -els mateixos que ell mateix assumí en les filmacions "impossibles" de Fitzcarraldo o Aguirre, der Zorn Gottes-, pels "bojos" que pretenen desafiar les seves limitacions, pels, en definitiva, somnis quimèrics i inabastibles. I en aquest migmetratje segueix les peripècies de dos alpinistes obcecats amb la doble ascensió als Gasherbrum, dos pics de més de 8.000 metres prop de la frontera pakistanesa.

I com el propi Herzog explica, l'objectiu de la cinta no és pas retratar l'èpica de l'ascensió ni realitzar un manual tècnic d'escalada, sinó entendre els motius que porten als escaladors a enfrontar-se amb la natura descomunal, amb parets verticals de més de vuit quilòmetres, amb glaceres, allaus i tempestes desfermades. Quina relació tenen amb la mort? La busquen inconscientment? I, sobretot, per què hi volen pujar? Què els empeny?
Totes aquestes preguntes són formulades pel Herzog -amb el seu inconfusible estil de documentalista que interfereix per portar la realitat al seu terreny, al seu discurs-, i contestades fermament pels alpinistes, amb la convicció de qui sap que el seu destí és inel·ludible.

No deixa de ser curiós comprovar com l'estil del mestre alemany no ha canviat ni un pèl en tots aquests anys, sempre escarrassant-se en treure el millor de cada personatge, de cada indret, de cada presa. No és massa lluny doncs, aquesta Gasherbrum, de les seves darreres incursions en el cinema documental: Grizzly Man i Encounters At The End Of The World.

En definitiva, un migmetratge d'emocions condensades, de belles imatges i de moments veritablement estremidors, que bé val la pena veure, encara que sigui per entendre millor al Herzog (que no als alpinistes).

Tape (2001) - Richard Linklater

Una habitació de motel, tres actors, una càmera...i un fet passat. Aquestes són les arestes d'aquesta interessant adaptació de l'obra teatral homònima de Stephen Belber. Al sempre interessant Richard Linklater no li calen més elements per articular una pel·lícula que bascula entre els tres personatges del triangle, deixant que l'espectador basculi empàticament cap a un o cap a un altre a mesura que la trama es desenvolupa, i no deixant mai que l'inamovible escenari de l'habitació del motel s'interposi entre la història i l'espectador.

Quan dos amics de la infància, esplèndids Robert Sean Leonard i Ethan Hawke, es retroben a un poble en el que té lloc un festival de cinema independent en el que el primer presenta la seva primera pel·lícula, el que havia de ser una posada al dia de les seves respectives vides es transforma en un estira-i-arronsa per demostrar qui dels dos porta una vida millor. Quan un fet del passat, que concerneix el tercer personatge (la impecable Uma Thurman) entra en la conversa, les conviccions i els valors de cadascun d'ells surten a la llum.
I és aquí on el poder del text pren les regnes del film fins a la seva desembocadura, travant converses semi-improvisades -mètode que el propi Linklater faria servir després en el seu díptic sobre les parelles, Before Sunrise i Before Sunset- i conduint l'acció cap a terrenys del debat sobre la moral i la culpabilitat.
No deixa de ser curiós que l'altre film que Linklater filmà aquell mateix any fos la genial Waking Life, la seva primera incursió en el cinema d'animació amb la tècnica del rotoscopi, un film que, tot i el diametralment oposat plantejament formal, comparteix amb aquesta austera Tape els diàlegs profunds, la temàtica filosòfica i la cadència textual del seu metratge.

A l'igual, però, que en bona part de les seves pel·lícules, Linklater voreja l'excés quan definitivament s'abandona al seu estil personal, i sembla patinar quan insisteix en emprar algun recurs certament difícil de suportar (com el plànol-contraplànol sense tall, càmera amb mà, repetit fins a l'extenuació). Se li afegeix a aquest llast la reincidència i repetitivitat d'alguns girs dels diàlegs -segurament fruit de la improvisació- que minen la paciència d'un espectador àvid d'avançar en una trama que, en aquests moments concrets, sembla quedar varada momentàniament, atrapada entre línies de text que no duen enlloc.

Però és absolutament innegable la força tant del text com de la posada en escena, amb l'ajut de tres actors molt equilibrats -i això ja és un mèrit important, abandonant-se a la improvisació- que sempre semblen enriquir l'escena amb uns personatges molt ben delineats.

Linklater sempre ha estat un outsider, lluitant per mantenir-se en el Off-Hollywood i reivindicant un cinema a contrapèl, que mai deixa indiferent i que convida a la reflexió i, el que és més important, a l'auto-anàlisi.

Cartas desde Iwo Jima (2006) - Clint Eastwood

Difícil -i potser erroni- opinar sobre la meitat d'un díptic sense mentar l'altra, però, indubtablement, aquestes cartes des de la petita illa d'Iwo Jima, que va viure un dels moments més sagnants de la segona guerra mundial, és una petita joia del cinema que ben bé es pot degustar sola, sense veure l'altra cara de la moneda que el mateix Clint Eastwood ens proposa.
Dividida en dues parts narratives, per una banda l'espera de l'enemic i per l'altra la batalla, el film ens mostra, en la línia d'altres films antibel·licistes, a soldats abocats a un destí rigorós, suposadament honorable -en nom d'una pàtria que no els vol socórrer- i cruent.
I com succeeix en aquestes pel·lícules, els covards són molt més homes del que diuen ser el valents. Articulant la narrativa al voltant d'uns pocs personatges principals, un soldat arrabassat de la seva dona i del seu nadó per defensar una bandera, un general que coneix els nordamericans perquè hi ha viscut, i alguns dels seus companys, Eastwood s'hi apropa amb la calma habitual en el seu cinema, amb aquella temperança, amb aquell devenir anestesiat, que permet degustar cada escena i encaixar-la en el trencaclosques sencer. Tot i que aquest tempo es trenca en la segona meitat, quan les escenes bèl·liques entretallen els moments íntims -i la pel·lícula se'n ressenteix, evidentment- els últims films d'Eastwood semblen voler abarcar un lloc en la posteritat, i això, lluny de portar-lo a un estil pedant o pretensiós, ans al contrari l'acosta a una profunditat i serenor que arrela en l'espectador.

Fugint de les postaletes amanerades, no deixant que les idees preconcebudes perdurin en la ment del públic, Eastwood desmunta tòpics a cop d'escena, a cop de diàlegs ben trobats, de petites metàfores senzilles però d'alt octanatge, no deixant que cap bàndol s'emporti cap victòria moral per damunt de l'altre.

Fotografiada en uns bellíssims tons apagats i aprofitant-se d'un esplèndid guió de'n Paul Haggis (Crash, Million Dollar Baby, però també, Walker Texas Ranger o les dues últimes entregues del James Bond de Daniel Craig), el film va ser molt ben acollit al Japó, on tan sols ve rebre algunes escarides crítiques a algunes dades històriques, però acceptant de bon grat la visió d'un nordamericà que sembla haver comprès darrerament, que la millor manera de ser patriota (si és que això significa alguna cosa) és criticant i lloant alhora la bandera que desperta aquest sentiment.

Carta A Tres Esposas (1949) - Joseph L. Mankiewicz

Amb en Mankiewicz, un no sap mai si està defensant la independència de les dones o si bé, pel contrari, les està maltractant. Aquesta mateixa sensació també és present en visionar aquesta fantàstica història de tres dones que viuen a l'ombra d'una quarta, somni irrealitzable dels seus respectius marits, la qual, un bon matí, les hi fa arribar una carta en la que les hi explica que s'ha fugat amb el marit d'un d'elles, sense especificar-ne l'escollit. Les tres esposes es veuen llavors forçades a passar tot el dia, fins que tornin a casa, patint pels seus marits i fent repàs de la seva vida marital.

Un plantejament directe i original, que aboca la trama a dividir-se en tres parts, un per cada esposa, on descobrim la veritable natura de l'amor que les tres tenen pels seus respectius marits. Per una banda, la camperola vinguda a més, que mai no es troba a gust en el seu paper de nova rica, al que el seu marit tracta desdenyosament. Per una altra, l'escriptora de talent que ha cedit a escriure cul·lebrots per la radio i que guanya molts més diners que el seu marit. I per últim, l'ambiciosa grimpaire que sap com entabanar els homes i busca endur-se el peix més gran i poderós, un magnat dels electrodomèstics al que mai se li ha negat el que vol.

Encadenant diàlegs memorables i trepidants, personatges deliciosos (en particular en Kirk Douglas, el marit suposadament perfecte), Mankiewicz tira d'ofici per escortar les dones en el seu suplici, en els seus dubtes i temors (serà l'escollit el meu marit?), en les seves incerteses, confeccionant un retrat despietat del matrimoni i d'allò que rau al seu interior.

Mascliste? Potser sí, potser no...mestre indiscutible del cinema? Sens dubte.

La Leyenda De La Casa del Infierno (1975) - John Hough

El gènere de terror, perquè és molt ric en possibilitats, però sobretot perquè és molt rendible, sempre ha parit, amb total intencionalitat, subgèneres particularment sucosos. Són aquells en que una única particularitat, un punt de partida, un escenari, es converteix en l'excusa principal i sobre ella s'articula un film sencer. De tots els subgèneres de terror, un dels més rendibles i explotats ha estat, sens dubte, el de les cases encantades, a la que pertany aquesta interessant i molt digna factura del semi-desconegut John Hough.
I és que aquí, la direcció potser no era el reclam, doncs el que realment et fa venir ganes de veure aquest film és saber que és l'autoadaptació que del seu propi llibre escrigué en Richard Matheson (autor de la celebèrrima I, legend, sobre la que es va basar la mítica cinta El Hombre Omega (1971) amb en Charlton Heston lluitant contra una mena de zombies post-apocalíptics).

A l'igual que succeia en la certament fundacional The Haunting (1963), tres experts en manifestacions paranormals i la muller d'un d'ells s'acomoden durant una setmana en aquesta casa de truculenta història pasada, contractats per un milionari que vol comprar-la, no sense assegurar-se de que està neta i polida fins a l'últim ectoplasma.

Polsant sempre sobre l'ambientació tenebrosa i les diferents "experiències" que els convidats experimenten i mai sobre els escabrosos cops d'efecte típics del cinema de terror modern, la cinta transcorre amb una tensió mantinguda durant tot el seu metratge i tot i que es resol amb un cop d'efecte probablement menys sucós del que seria d'esperar -el desenllaç quasi recorda a un d'els trucs finals de la sèrie "Los Vengadores" que el propi director de la cinta va realitzar durant una temporada-, aconsegueix plantejar l'habitual debat entre ciència i mística, entre les meravelles tecnològiques i l'espiritualitat interior, afgegint-hi, de tant en tant, el consabut toc eròtic de la dècada dels setanta, i firmant, en definitiva, una pel·lícula molt recomanable per recordar com es feia el cinema abans de que els 80 desprestigiessin definitivament el gènere.

Angeles y Demonios (2009) - Ron Howard

Com és possible que una peli en la que passen tantes coses, en la que se succeeixen tants moments emocionants, sigui tan avorrida? Per què aquestes pelis sempre fan un cert tuf a engany continuat? Ni tenint un guionista de un cert prestigi com el David Koepp, en Ron Howard és capaç d'insuflar vida a una història aparentment trepidant? Ni tan sols un director amb gran experiència en cinema d'entreteniment pot donar-li emoció a unes pàgines d'un llibre que tothom qualifica d'entretingut i emocionant?

Deia Truffaut que la millor manera (la única, potser) d'adaptar un llibre al cinema és oblidant la trama i concentrant-se en el fons. Potser en Ron Howard no sap qui és el Truffaut.