La Maldición del Escorpión de Jade (2001 - Woody Allen

El problema de les pelis del Woody Allen en els darrers 10 anys és que ha perdut quasi per complert, aquella espurna espontània que el definia. A excepció feta de la magnífica Match Point, la resta no són més que un seguit de comedietes discretes, força avorrides la major part dels cops.
Aquells diàlegs desenfadats, solts, àgils dels inicis s'han convertit ara en unes frases que s'entaforen amb calçador per permetre el gag o l'acudit de torn, que es veu a venir a minuts de distància.

Cada cop les gràcies d'Allen són menys enginyoses, ménys innovadores, menys sorprenents i, essent com eren, la base de l'entreteniment i l'art que oferia, ara les seves pel·lícules esdevenen fràgils, orfes i desamparades.

Comparar la seva filmografia recent amb joies de la seva època daurada com Another Woman, Crimes and Misdemeanors, Hannah and her Sisters o The Purple Rose of Cairo és entrar en un espiral de melanconia irreparable.
Una llàstima, sobretot tenint en compte que parlem d'un dels més grans directors dels darrers 40 anys.

Encuentros en el Fin del Mundo (Encounters at the End of The World - 2008) - Werner Herzog

En Herzog porta ja molts anys filmant documentals, sempre buscant el camí més difícil, els escenaris més extrems, els personatges més insòlits. L'estrena ara fa un parell d'anys de la magnífica Grizzly Man ha permès que s'estrenés ara, una mica d'amagat, aquesta Encuentros en el fin del Mundo, on presenta el metratge rodat en el seu viatge al Pol Sud.
La mirada de Herzog sempre és curiosa, sempre burxa, intentant capturar el moment, aprofitant metratge aliè si cal -com en les espectaculars vistes del fons del mar-, esperant la metàfora ja sigui de la boca d'un exilat, d'un fugitiu de tèrbol passat, o d'un suposat hereu dels reis maies. El problema amb el que ens trobem aquí és que, a diferència d'altres dels seus documentals, aquí en Herzog no va precisament sobrat d'aquestes metàfores vitals que sembla haver cercat amb tanta insistència. Pocs dels personatges que es troba en el seu periple tenen alguna cosa realment extraordinària per a dir, i sovint -i això és el més decebedor- un es troba a Herzog intentant donar-nos gat per llebre, interferint descaradament en les intervencions dels seus "personatges". L'ego de Herzog és gran, podríem dir que mersecudament gran, però en aquest documental, la seva veu en off, els seus pensaments en veu alta enterboleixen la magnificiència d'un escenari bellíssim i enigmàtic.
En la seva introducció del film, Herzog ens diu que va acceptar fer aquesta pel·lícula amb la condició -i avisant als inversors amb antel·lació- que no en faria pas un documental sobre pinguins. No deixa de ser curiós, irònic fins i tot, que la més bella metàfora del film -i una de les més belles, val a dir-ho, de tota la seva filmografia- la hi brindi, precisament un pinguí, demostració en qualsevol cas que el que en Herzog tenia en ment i el que es va trobar a l'hora de rodar eren dues coses ben diferents.

Eden Lake (2008) - James Watkins

La esperança del gènere de terror (al menys entès en la seva vessant moderna) recau, avui en dia, en el cinema europeu. Passada la revàlida del cinema asiàtic -que segueix donant alguna que altra sorpresa, tot i que la major part de la producció que ens arriba respon, per norma general, a unes fórmules que semblen haver creat escola i funcionat molt bé en taquilla, lluny doncs de la innovació i la sorpresa-, havent quedat prou palès que el cinema de gènere nordamericà, a excepció d'honroses curiositats, està total i absolutament estancat en la més discreta i acomodatícia fórmula juvenil, la gran esperança del gènere queda vinculada a allò que els realitzadors europeus, sempre intentant donar-li una pàtina de credibilitat i/o de transfons lleugerament més degustable, ens puguin oferir. El cinema francès sembla haver pres la davantera amb alguns títols força reconeguts, però sembla que la veta britànica pot donar alguna que altra sorpresa. Al menys si prenem com exemple aquesta interessant Eden Lake.

Eden Lake podríem dir que cumpleix alguns dels requisits que haurien de venir "de sèrie" en totes les pel·lícules de gènere. Un metratge ajustat, un pols ferm, angoixa mesurada (i equilibrada) i unes ganes d'oferir alguna cosa més que no sigui la mera successió d'escenes violentes i explícitament sanguinàries.

Es veritat que Eden Lake semble beure de fonts prou reconegudes, tractar temes que altres films també han sabut entomar amb fermesa, que les sorpreses son mínimes i que els clichés segueixen estant presents. Però combinats amb habilitat, intentant fugir dels convencionalismes, en James Watkins és capaç d'ordir una paràbola sobra l'educació -sense mullar-se això ja seria demanar massa- que enganxa des del primer moment i que demostra que, en definitiva, es pot fer bon cinema de terror en ple segle XXI. A tall d'exemple, tan sols una mostra de les habilitats de Watkins: el film es desenvolupa, en la seva pràctica totalitat, a plena llum del dia, sense que per això perdi ni un bri d'angoixa i tensió.

En resum doncs, una pel·lícula per a aquells amants del gènere que ja quasi bé havien perdut l'esperança.