Guilty pleasures, plaers (cinèfils) culpables: Roadhouse

7 comentaris
Espera, comencem pel principi: Que què és un guilty pleasure? Doncs si no ho saps és que no llegeixes el blog del bon amic Carles Roca Font.

Inaugurem una nova secció a l'Última projecció, els guilty pleasures. Perquè sí, perquè sovint a un li surt la vena pedant i cita els clàssics, suposades joies desconegudes del setè art, menciona plànols-seqüència mítics i fa servir paraules com fellinià, pols narratiu o flashback, quan en realitat vol dir "estrany", "que no avorreix" o "record".
Però, tot i aquestes pixades fora de test pedants, en realitat, hi ha molt de què avergonyir-se. Hi ha massa pelis que, tot i que un és perfectament capaç d'admetre que són pura gasòfia fílmica (ai, que m'ha tornat a sortir la pedanteria!), les ha gaudit enormement en veure-les i desitjava que no s'acabessin mai, que el cartell de The End no aparegués mai.

Un dels primers i més clars guilty pleasures fílmics que em venen al cap és Roadhouse. Deixeu-me que deixi molt clara, primer de tot, la meva absoluta veneració del tio o tia que es va inventar el títol en castellà: De profesión, duro. Ah, fantàstic. Resulta que el paio és un tipus dur i en treu calers...

He vist aquesta peli diverses vegades -com tot bon guilty pleasure, les revisitacions mai deceben, segurament perquè no esperes res especial, res nou- i puc assegurar que m'encanta. El primer cop que la vaig veure, l'any 90, jo tenia 19 anyets, i les meves hormones saltaven alegra i esbojarradament dins meu, desplaçant a cops de garrot les meves neurones, en una batalla absolutament desigual i violenta a més no poder. Així que la història que explica Roadhouse no només em va agradar, sinó que vaig ser absolutament incapaç de veure que era per fer enrojolar fins i tot a la Heidi. No us ho perdeu, el Dalton (Patrick Swayze) és un llicenciat en filosofia (sí, sí, esteu llegint la trama de Roadhouse, seguiu llegint) que sembla no haver trobat feina en el seu sector. Així que s'ha especialitzat en fer de "segurata" de discoteca. A més, resulta que el Dalton no treballa en llocs distingits tipus Sutton o Imperator, sinó que és contractat per garitos perillosos de carretera plens de pinxos busca-raons i provocatives femelles en zel constant i indiscriminat.
Un dels bars que el contracta (el Double Deuce) està en una petita població (Jasper, Missouri) regentada per un mafiós amb males puces (gran Ben Gazzara) que la té completament atemorida, fent ús constant del soborn, la violència i l'extorsió.
Ja us podeu imaginar la resta. Un dels pinxos del mafiós entra en el bar i es troba amb que el Patrick Swayze li fum una bona pallissa (merescuda, per descomptat) i la batalla campal està servida.


El millor de la peli, però, no és la trama (no, de debò, ja sé que costa de creure però no ho és). El millor de tot són els petits detalls que intenten redimir el personatge del Dalton. Com us deia, per començar, és llicenciat en filosofia (ni rastre de Nietzsche, Lacan o Freud en el seu personatge) i aplica els seus coneixements a tenir una moral més ferma de la que solen tenir els pinxos cinematogràfics com ell. Ell, per exemple, gràcies a la seva ferma moral, sap que no està bé trencar-li les cames a algú si no és perquè s'ho ha guanyat. I s'ho pot guanyar de moltes maneres, us ho ben asseguro. En definitiva, que ell fum mastegots, però estan perfectament justificats i ningú s'ha de posar les mans al cap per això.

Per acabar-ho d'adobar, al davant del Dalton se li planta una rossa del quinze (Kelly Lynch i les seves cames eternes) que el sedueix. Ah, no!, espera, que és ell el que la sedueix a ella. Veureu, jo us ho explico: resulta que en una de les baralles, el pobre Dalton queda ferit (res greu, no patiu, només una rascadeta en un braç) i se'n va al C.A.P. del poble on l'atén una d'aquelles infermeres de somni (la Kelly Lynch, justament), rossa, amb bata molt ajustadeta i entallada i més curta que llarga. Llavors, quan l'està curant és quan el Dalton treu tot el seu arsenal seductor. Quan ella li pregunta si li fa mal, ell li deixa anar frases com "El dolor no fa mal". I, és clar, a la Lynch se li cauen les calces (amb perdó, però és que passa literalment així)


Total, que el tio és "lo más". Fum mastegots, s'emporta a la rossa (que també té títol universitari, no ho oblidem) i s'enfronta al mafiós més exempt d'escrúpols de l'Amèrica interior.
Si encara necessites més motius per veure (o revisar) la peli, et diré que hi apareix el Jeff Healey, un guitarrista canadenc absolutament espectacular que, per descomptat, regala uns quants temes a la banda sonora en la que, és clar, el Patrick Swayze canta. Perquè, què voleu que us digui, aquest home ho fa tot: canta, balla, actua, munta a cavall, fa castells de cartes, cuina i enamora a temps parcial.

Així que si no teníeu clar el que és un guilty pleasure, espero haver-vos-ho deixat clar. Deia fa unes ratlles que tenim moltes pelis de les que penedir-nos. Potser de la única cosa que ens podríem penedir és de no explicar-ho.

7 comentaris :

Anònim ha dit...

Madre mía! Viendo el trailer, es peor aún de lo que me esperaba al leer el post. Eso será porque la describes con cariño.
JUASJUAS!

Bravo! Todos tenemos perlas como esta en nuestro haber.

;)

Berta

Laia Rúbies i Ambit ha dit...

JAJAJAJAAAAAA!!!! (De bon rotllo, eh?)
Si tu tenies 19 anyets, primito, i és la vegada que la vam veure junts, jo en tenia 11 i a mi em va semblar tirant a porno sense saber encara què volia dir porno!
La veritat és que jo no la recordo amb tant de carinyo, però cadascú...

Marc Ambit ha dit...

Ai primita! Si és que et portava a veure unes coses... :D

També recordo el dia que et vaig portar (a tu i a la Cristina, em sembla que es deia així, una rosseta molt simpàtica que vas conèixer) a veure Regreso al futuro. Encara recordo les preguntes que em feies sobre el viatge en el temps XD

noemix ha dit...

Ufff, quina peli!! Ja tinc pensat el meu guilty pleasure :)

Carles ha dit...

He de reconéixer que l'he vista unes quantes vegades també, és una Guilty Pleasure en majúscules!
grandíssim apunt! com he rigut

Oriol Llevat ha dit...

Tot just la feien fa dos dies per un canal del satèl·lit... m'encanta aquesta peli! ... pero no li diguis a ningú! haha

Marc Ambit ha dit...

Sí, Oriol! La Noe em va avisar per veure alguna esceneta solta :D

Veus, no si al final ens agradaran les mateixes pelis (però seran les més xungues i de les que mes ens en avergonyirem, així que no en podrem parlar!)