Guilty pleasures, plaers (cinèfils) culpables: Roadhouse

Espera, comencem pel principi: Que què és un guilty pleasure? Doncs si no ho saps és que no llegeixes el blog del bon amic Carles Roca Font.

Inaugurem una nova secció a l'Última projecció, els guilty pleasures. Perquè sí, perquè sovint a un li surt la vena pedant i cita els clàssics, suposades joies desconegudes del setè art, menciona plànols-seqüència mítics i fa servir paraules com fellinià, pols narratiu o flashback, quan en realitat vol dir "estrany", "que no avorreix" o "record".
Però, tot i aquestes pixades fora de test pedants, en realitat, hi ha molt de què avergonyir-se. Hi ha massa pelis que, tot i que un és perfectament capaç d'admetre que són pura gasòfia fílmica (ai, que m'ha tornat a sortir la pedanteria!), les ha gaudit enormement en veure-les i desitjava que no s'acabessin mai, que el cartell de The End no aparegués mai.

Un dels primers i més clars guilty pleasures fílmics que em venen al cap és Roadhouse. Deixeu-me que deixi molt clara, primer de tot, la meva absoluta veneració del tio o tia que es va inventar el títol en castellà: De profesión, duro. Ah, fantàstic. Resulta que el paio és un tipus dur i en treu calers...

He vist aquesta peli diverses vegades -com tot bon guilty pleasure, les revisitacions mai deceben, segurament perquè no esperes res especial, res nou- i puc assegurar que m'encanta. El primer cop que la vaig veure, l'any 90, jo tenia 19 anyets, i les meves hormones saltaven alegra i esbojarradament dins meu, desplaçant a cops de garrot les meves neurones, en una batalla absolutament desigual i violenta a més no poder. Així que la història que explica Roadhouse no només em va agradar, sinó que vaig ser absolutament incapaç de veure que era per fer enrojolar fins i tot a la Heidi. No us ho perdeu, el Dalton (Patrick Swayze) és un llicenciat en filosofia (sí, sí, esteu llegint la trama de Roadhouse, seguiu llegint) que sembla no haver trobat feina en el seu sector. Així que s'ha especialitzat en fer de "segurata" de discoteca. A més, resulta que el Dalton no treballa en llocs distingits tipus Sutton o Imperator, sinó que és contractat per garitos perillosos de carretera plens de pinxos busca-raons i provocatives femelles en zel constant i indiscriminat.
Un dels bars que el contracta (el Double Deuce) està en una petita població (Jasper, Missouri) regentada per un mafiós amb males puces (gran Ben Gazzara) que la té completament atemorida, fent ús constant del soborn, la violència i l'extorsió.
Ja us podeu imaginar la resta. Un dels pinxos del mafiós entra en el bar i es troba amb que el Patrick Swayze li fum una bona pallissa (merescuda, per descomptat) i la batalla campal està servida.


El millor de la peli, però, no és la trama (no, de debò, ja sé que costa de creure però no ho és). El millor de tot són els petits detalls que intenten redimir el personatge del Dalton. Com us deia, per començar, és llicenciat en filosofia (ni rastre de Nietzsche, Lacan o Freud en el seu personatge) i aplica els seus coneixements a tenir una moral més ferma de la que solen tenir els pinxos cinematogràfics com ell. Ell, per exemple, gràcies a la seva ferma moral, sap que no està bé trencar-li les cames a algú si no és perquè s'ho ha guanyat. I s'ho pot guanyar de moltes maneres, us ho ben asseguro. En definitiva, que ell fum mastegots, però estan perfectament justificats i ningú s'ha de posar les mans al cap per això.

Per acabar-ho d'adobar, al davant del Dalton se li planta una rossa del quinze (Kelly Lynch i les seves cames eternes) que el sedueix. Ah, no!, espera, que és ell el que la sedueix a ella. Veureu, jo us ho explico: resulta que en una de les baralles, el pobre Dalton queda ferit (res greu, no patiu, només una rascadeta en un braç) i se'n va al C.A.P. del poble on l'atén una d'aquelles infermeres de somni (la Kelly Lynch, justament), rossa, amb bata molt ajustadeta i entallada i més curta que llarga. Llavors, quan l'està curant és quan el Dalton treu tot el seu arsenal seductor. Quan ella li pregunta si li fa mal, ell li deixa anar frases com "El dolor no fa mal". I, és clar, a la Lynch se li cauen les calces (amb perdó, però és que passa literalment així)


Total, que el tio és "lo más". Fum mastegots, s'emporta a la rossa (que també té títol universitari, no ho oblidem) i s'enfronta al mafiós més exempt d'escrúpols de l'Amèrica interior.
Si encara necessites més motius per veure (o revisar) la peli, et diré que hi apareix el Jeff Healey, un guitarrista canadenc absolutament espectacular que, per descomptat, regala uns quants temes a la banda sonora en la que, és clar, el Patrick Swayze canta. Perquè, què voleu que us digui, aquest home ho fa tot: canta, balla, actua, munta a cavall, fa castells de cartes, cuina i enamora a temps parcial.

Així que si no teníeu clar el que és un guilty pleasure, espero haver-vos-ho deixat clar. Deia fa unes ratlles que tenim moltes pelis de les que penedir-nos. Potser de la única cosa que ens podríem penedir és de no explicar-ho.