Dels motius pels quals el cinema és un llenguatge

Cap comentari

Al llarg de la història recent i des que el cinema va ser inventat, diversos autors [1] han reflexionat sobre la possibilitat de parlar d'un llenguatge cinematogràfic que li és propi, allunyant-lo de mera invenció tecnològica per entretenir les masses. La qüestió no només és lícita, sinó que és pertinent, en tant que es pretén que el cinema és la setena de les arts [2] i, així, com totes les altres, ha de tenir un llenguatge que el diferenciï i que, per tant, permeti desenvolupar tota la seva capacitat expressiva.

En els seus inicis, les veus més crítiques l'emparentaven amb una versió incompleta del teatre (incompleta per muda, en aquells temps), i no deixa de ser cert que bona part dels estilemes expositius del cinema previ a l'M.R.I. podrien considerar-se molt propers al teatre filmat. Però l'evolució narrativa del cinema va eradicar aquests pensaments en permetre observar que, per bé que el cinema, si vol, pot assemblar-se força al teatre filmat (escena fixa, punt de vista de l'espectador fix, narració lineal en el temps, etc.) també pot escapar d'aquesta analogia i trencar amb el sedentarisme escenogràfic, desplaçar el punt de vista de l'espectador (amb l’ajut dels diferents tipus de pla) o esquinçar el continu temporal (amb analèpsies, el·lipsis i prolepsis). El cinema, per tant, no és teatre filmat (tot i que ho pot ser), però tampoc és literatura filmada (tot i que ho pot ser), ni és pintura en moviment (tot i que, igualment, ho pot ser). La seva complexitat i completitat el permetrien, si volgués, ser totes les anteriors en gran mesura [3], però allò que converteix el cinema en un art és que disposa d'un llenguatge que li és propi i, per tant, aliè a les demés. És allò que alguns anomenen l'"especificitat" del mitjà [4].

Alhora, a l'igual que les altres arts, ha pogut classificar les seves obres en gèneres, alguns d'ells compartits amb les altres disciplines (melodrama, musical, etc. probablement perquè aquestes pel·lícules beuen, precisament, de fonts teatrals) però d'altres completament propis, com el documental, l'animació, etc. [5]

A la vista de totes aquestes teories diverses sobre els motius que podrien fer que el cinema fos un art, potser caldria concloure que ho és, art, pel seu possibilisme estètic exagerat, que permet que, molt probablement, tots aquests acostaments teòrics siguin, alhora, certs i superposables.

El cinema, en tot cas, esdevé un llenguatge perquè, a més, compta amb un sistema o codi de signes que li és propi i que, en articular-lo, genera discursos que són seus i que, en molts casos, no es podrien articular (si més no de la mateixa manera) en els llenguatges de les altres arts i que, en última instància, han de ser descodificats, interpretats per un receptor, l’espectador.

______________________

[1] "Después de haber sido sucesivamente una atracción de feria, una diversión parecida al teatro de boulevard, o un medio de conservar las imágenes de la época, se convierte poco a poco en una lengua. Un lenguaje, es decir, una forma en la cual y mediante la cual un artista puede expresar su pensamiento, por muy abstracto que sea, o traducir sus obsesiones exactamente igual como ocurre actualmente con el ensayo o con la novela." (Astruc, 1998).
[2] A partir de Canudo.
[3] Riccioto Canudo parla d’"arte plástico en movimiento". Creia que "el cine absorbería las tres artes espaciales (arquitectura, escultura y pintura) y las tres artes temporales (poesía, música y danza), transformándolas en una forma sintética de teatro denominada 'arte plástico en movimiento'." (Stam, 2001: 43).
[4] Seguint la terminologia del mateix Stam.
[5] "El mundo del cine, como pronto veremos, heredó esta costumbre de disponer las obras de arte en tipos, algunos de ellos procedentes de la literatura (comedia, tragedia, melodrama) y otros más específicamente cinematográficos: views, actualidades, tableaux, películas de viajes, dibujos animados." (Stam, 2001: 27).

BIBLIOGRAFIA

ALLEN, R.; GOMERY, D. (1995). Teoría y práctica de la historia del cine. Barcelona: Paidós.
ASTRUC, A. (1998). "Nacimiento de una nueva vanguardia: la 'caméra-stylo'". Nickel Odeon (n.12, pp. 14-16). Madrid: Nickel Odeon Dos.
GUBERN, R. (1995). Historia del cine. Barcelona: Lumen.
THOMPSON, K. (1991): "Primeras alternativas al modo de producción de Hollywood: Consecuencias para la Vanguardia de Europa. Archivos de la Filmoteca (n. 10, Vol. 2, pp. 76-91). València: Cultura Arts - IVAC.
ROMAGUERA, J; ALSINA, R.H. (1989). Textos y manifiestos del Cine. Barcelona: Paidós.
STAM, R. (2001). Teorías del cine: una introducción. Barcelona: Paidós.

Cap comentari :