Cléo de 5 à 7 (1962) - Agnès Varda

La Cléo, cantant bella i divina, espera els resultats d'un examen mèdic, però ja està convençuda que el diagnòstic, que li serà revelat en dues hores (a les 7h), serà fatal: té càncer.

Els episodis (tretze, està clar, el nombre no és casual), s'aniran succeint des de les 5h, i hi contemplarem una transformació meravellosa, la d'una dona angelical, superficial, supersticiosa i obsessionada amb si mateixa cap a un ésser perfectament integrat en el món. Primer buscarà passar aquestes hores eternes recolzada per la seva pròpia vanitat (se'n va de compres) i per aquells que la consenten, el seu seguici, però, poc a poc, els diferents personatges amb els que es troba l'aniran desposseint dels vels que la protegeixen a costa de si mateixa.

Quan Cléo s'enfronta al món, quan deixa de mirar-se als miralls, és quan es fa valenta, és quan es veu, per primer cop en la seva vida, tal com és.

I la transformació és un procés, però també un recorregut, per una París disposada a guarir-la, a descobrir-li allò que no es veu més que quan un s'hi fixa. I és un recorregut en bona companyia: l'amant que no té temps per a ella; els seus músics, suficientment bromistes com per traure-la de la gravetat de la situació; la seva amiga, capaç d'esberlar la seva relació amb el seu propi cos ("Em sento feliç del meu cos, però no orgullosa"); i, és clar, un desconegut (en un darrer capítol del film que a molts recordarà a Before Sunrise del Linklater).


Filmada amb tota la llibertat de la Nouvelle Vague, però no renunciant a una elegància que la Varda sembla portar gravada en el seu ADN cinematogràfic, Cléo de 5 à 7 és l'aventura quasi diegètica del descobriment d'una persona per si mateixa, una pel·lícula bella per fora i per dins, fascinant i encisadora com poques.