Historias para no dormir (1966) - Narciso Ibáñez Serrador (creador)

El 'Chicho' Ibáñez Serrador era, fonamentalment, un enamorat de la televisió i del seu poder i capacitat narrativa i suggeridora. També era un tipus amb molt de món, amb una cultura àmplia i molts referents que barrejaven les fonts clàssiques i les contemporànies. És per això que va veure molt clar que el format d'antologia de terror i suspens que tan bé havia funcionat uns anys enrere als EUA amb La dimensió desconeguda (Twilight Zone, 1959), les diferents versions dels programes de l'Alfred Hitchcock (Alfred Hitchcock presents, 1955, primer, i The Alfred Hitchcock hour, 1964, després) però també Tales of tomorrow (1951) o Science Fiction Theater (1955), seria ideal per canalitzar la seva desbordant força creativa.

Va posar tot l'esforç en el guió, fonamentalment perquè el pressupost de TVE en aquella època era francament paupèrrim. I va ser, justament, la força dels guions —extremadament curosos, molt teatrals (alguns fins i tot rodats en dos actes clarament diferenciats)— la que va amorrar els espectadors als diferents terrors, horrors i manifestacions paranormals d'aquestes Historias para no dormir.


Posats a copiar (o a imitar, o a homenatjar, diem-li com vulguem), en 'Chicho' va copiar, fins i tot, les presentacions que es reproduïen formulaicament en totes les seves sèries de referència. A la manera d'un Rod Serling o d'un Hitchcock, en 'Chicho' es plantava davant la càmera, envoltat d'un set de rodatge en un plató de TVE per presentar-nos amb certa sorna i conyeta l'episodi de la setmana. El format funcionava, i ell el va adaptar a la perfecció a la societat espanyola dels 60, ensorrada sota tones de franquisme obtús, una societat de pors i laments, de recels i sospites. La inseguretat de la societat que mirava la sèrie va ser, molt probablement, la veritable espurna que va fer d'aquests episodis una catarsi col·lectiva que tothom comentava l'endemà.

Per descomptat, com amb tota sèrie d'antologia el total dels episodis mostren alts i baixos, moments més encertats i d'altres bastant desafortunats. Però també és cert que el gran gruix de la sèrie és notable, quan no brillant i extremadament enginyosa. Hi ajuden amb claredat dos elements ben concrets:
- Els guions que, com mencionaven, són la veritable ànima de la sèrie, recollint sovint mites clàssics quan no fent adaptacions de fonts literàries (Poe, Bradbury, Clarke) o, simplement, regirant el subconscient i gratant la fràgil superfície de la societat espanyola.
- Les interpretacions, sovint comandades pel pare d'en 'Chicho', el Narciso Ibáñez Menta, d'actuació florida i clàssica, quasi shakesperiana, que encarna molts dels protagonistes dels episodis més notoris, però sempre molt ben acompanyat per brillants actors i actrius de tradició teatral.

En tot cas, i amb la intenció de facilitar un primer accés a la sèrie, hem fet una categorització absolutament personal (però esperem que parcialment transferible) que pugui donar pistes de per on començar i enganxar-se a una de les sèries espanyoles que, indubtablement, ha de ser considerada entre les millors i més destacades.

I recordeu que podeu veure TOTS els episodis de la sèrie en el web de TVE a la carta.

Obres mestres

Cumpleaños: Ni La Dimensió Desconeguda ni l'Alfred Hitchcock van ser capaços de començar ses sengles antologies amb un episodi millor i més rodó que aquest. Adaptació d'un relat de Fredric Brown, els 12 minuts que dura aquest primer episodi repassen l'odi i fàstic que un marit sent per la seva dona i el seu pla perfecte per desfer-se'n. Brillant. Simplement brillant.
El televisor: Una de les més meravelloses paràboles sobre l'influx de la televisió que s'ha vist mai en cap pantalla. La història d'un pare de família que només té l'obsessió de comprar-se un televisor i la seva relació amb ell quan se'l pot comprar és d'una precisió antològica, una analogia perfecta del poder de fascinació de la tecnologia i, molt en particular, d'un aparell que, l'any 1974, ja havia esdevingut el centre de la família espanyola. Immens i incommensurable episodi.
Asfalto: El primer programa de televisió espanyol en rebre un premi internacional, al Festival de Televisió de Montecarlo. Aquest inimitable episodi despulla una Espanya arronsada, de gent temorosa, egoista, implacable i ja sense ànima, al voltant de la història d'un pobre home que, caminant pel mig de la ciutat en ple Agost es fica de peus dins un toll d'asfalt que s'està fonent i que, poc a poc, el va engolint. L'angoixa del protagonista veu passar els vianants que desconfien i no l'ajuden, en un ventall obert de la societat espanyola de l'època. Els decorats naïf de Mingote poden sobtar de bones a primeres, però prenen sentit amb el metratge, en el que és, sens dubte, la més destacable peça de ficció espanyola de la història.

Molt bons

El Tonel : adaptació d'El barril de amontillado del Poe que, evidentment, aprofita un text magnífic, amb multitud de capes i de complexitat temàtica per bastir un dels episodis més recordats de la sèrie. Cal recordar, en tot cas, que molta gent no havia llegit a Poe en l'Espanya dels 60 i, per tant, aquestes adaptacions eren el seu primer contacte amb l'univers del genial escriptor.
El cohete: Fascinant adaptació d'un relat de Ray Bradbury que deixa un dels moments més màgics i poètics de la sèrie, al voltant d'un pobre ferroveller que no té altre somni que pilotar un coet per l'espai.
La pesadilla: Una de les poquíssimes incursions de la sèrie en els monstres clàssics del terror, en aquest cas, els vampirs. Un poble viu terroritzat per unes morts sospitoses de les que culpen a un bohemi i introvertit habitant. A pesar del racionalisme del metge del poble, la turba té ganes de revenja i de donar sortida a la seva ràbia: el volen matar.
La zarpa: Inspirada en La pata de mono de W.W. Jacobs, aquest episodi és d'aquells que compleix amb el cànon clàssic de l'element extern, en aquest cas un amulet, que ve a trastocar un entorn aparentment tranquil. Per descomptat, l'amulet, que permet demanar tres desitjos, traurà el pitjor de cadascú.
Freddy: El mateix 'Chicho' Ibáñez ho assenyala en la seva habitual introducció: va ser un encàrrec de TVE per experimentar amb l'ús del vídeo, desestimant la costosa i feixuga producció cinematogràfica, i veure si aquell era el futur de la producció televisiva. És, per tant, una mena de prova, d'experiment, de la que el mateix 'Chicho' no en va sortir del tot convençut, sobretot per la manca de mitjans que encara en aquella època tenia TVE. Malgrat tot, l'episodi és una petita delícia que va terroritzar els espectadors que s'hi van atrevir, l'any 1982, jugant amb el (d'altra banda gens nou) tema de la marioneta del ventríloc que esdevé el seu cantó fosc, la plasmació corpòria de la seva misogínia assassina. I tot i que hi ha un excés de literalitat narrativa (comuna a força episodis de la sèrie) que n'alenteixen la trama, és cert que també convida a establir un to dens de suspens i terror. Narciso Ibáñez Menta, particularment brillant en la seva caracterització d'El Gran Danielli, acompanyat d'un repartiment ben luxós: Francis Lorenzo, Silvia Tortosa, Fedra Lorente i un llarg etcètera de magnífics actors.
La promesa: Val a dir, abans de comentar el capítol en qüestió, que aquest compta amb un dels pròlegs presentats pel 'Chicho' més memorables, en el que ens demostra quan avançat al seu temps estava, predient i jugant amb allò que avui en dia en diem la post-veritat. Només per això ja mereix la pena acostar-se a 'La promesa'. L'episodi, en tot cas, val la pena també. És un conte ben negre i ominós sobre la por d'un encarregat dels serveis funeraris a ser enterrat viu en un dels seus estats de catalèpsia. Li fa prometre a la seva neboda, a la que tortura tenint-la a casa, tancada a cal i canto, que quan es mori el vetllarà durant 48 hores i no l'enterrarà més que a 10 centímetres de profunditat per tal d'assegurar-se que no s'esdevé realitat el pitjor dels seus malsons. El desenllaç final d'aquest episodi és absolutament memorable.

Interessants

El trasplante: El mateix 'Chicho' avisa: aquest episodi és un d'aquells (com 'Asfalto' o 'El televisor') en els que el programa s'aparta de la línia del fantàstic per abraçar contes morals. El format de l'episodi és de traca, marcià com pocs, amb un inici à la Ciutadà Kane, en la que, com si fos una mena de documental periodístic, repassa la història dels trasplantaments de parts del cos, pràctica habitual en el futur distòpic que dibuixa. Amb el to àcid i sarcàstic habitual de l'Ibáñez Serrador, desfilen crítiques morals de diferents casos de trasplantaments fins arribar a un en concret en el que l'episodi es deté i delecta fins a la fi del mateix, aprofitant per fer una defensa de la diferència i una crítica a la massificació. L'intent és lloable, per bé que algunes parts de la història no acaben de funcionar i arruïnen la funció. Amb tot, l'episodi mereix un visionat per l'estrany i original format, a banda de pels decorats expressionistes obra del dibuixant Mingote.
El cuervo: Aprofitant les dates nadalenques i amb l'excusa de no voler pertorbar la pau amb una història de por, Ibáñez Serrador ens entrega una biografia dels darrers anys de l'Edgar Allan Poe, perfectament lligada amb el seu emblemàtic poema.
El vidente:  Basada en una història de l'escriptor Juan Tebar, relata la misteriosa desaparició, un a un, dels membres d'un grup de parapsicologia d'una universitat. Amb un final extremadament gràfic, el regust que deixa és magnífic.
La broma: Un magnat televisiu que gaudeix de fer bromes pesades als demés està a punt de ser assassinat per la seva dona i el seu amant, que ordeixen un pla perfecte per desfer-se'n sense que ningú se n'adoni. Adaptació d'un relat del Robert Arthur, guionista habitual d'Alfred Hitchcock presenta.
La sonrisa: Adaptant la temàtica de Ray Bradbury sobre un estat que reprimeix qualsevol tipus d'excepció a la norma, llibres i expressions artístiques, un jove es veu forçat a assistir al "Festival anual de l'Odi".
La espera: Un home i la seva família són els únics supervivents de la colonització terrestre a Mart i intenten portar una vida normal mentre esperen a que algú els vingui a recollir per tornar a casa (adaptació de Bradbury), amb un desenllaç formidable.
La alarma: Una reformulació lleugerament inspirada en Arthur C. Clarke (tot i que el guió és de l'Ibáñez Serrador) en la que, a les portes de l'arribada a la terra de naus extraterrestres, un científic detecta una estranya radiació provinent d'una vedette dels baixos fons.
El doble . Dos amics s'expliquen les seves penes al respecte de les seves esposes i de com han deixat d'estimar-les. Un d'ells, però, diu que té la solució per a tots els seus problemes. Basada en un relat del Ray Bradbury, Narciso Ibáñez Serrador ens dóna pistes molt clares sobre la (in)felicitat matrimonial i les seves causes, en un guió que no juga a la sorpresa sinó al detall.
El pacto: Adaptació de "El cas Valdemar" d'E.A.Poe en el que un insigne professor que diu ser capaç de curar amb el "magnetisme animal" estableix un pacte molt particular amb el seu ajudant. L'any 1982 la va tornar a rodar, aquest cop conservant el títol original, amb més mitjans però sense cap altra novetat.
El regreso: Basat en un relat de Fernando Jiménez del Oso (que després es faria famós amb el seu programa de televisió sobre misteris i parapsicologia), explica la història de dos cosins que fa temps que esperen la mort del seu oncle ric i amant de la parapsicologia i les arts obscures. Ara, però, empesos pels deutes i una vida buida i monòtona, decideixen accelerar el procés.
El trapero: Dramàtica història al voltant d'una família de drapaires, el seu fill alcohòlic i les profanacions de tombes del cementiri proper.
La cabaña: Terror suggerent a partir de molt pocs elements: dues excursionistes i una cabana aparentment solitària i tranquil·la en la que passar la nit de tempesta.
El muñeco: Senzilla però efectiva història de possessió d'un ninot.
La bodega: Adaptant en dues parts una història de Ray Bradbury, Ibáñez Serrador s'endinsa en el terror de caire natural amb molt decents resultats.
El fin empezó ayer: En una universitat, un alumne de major edat que els demés demana cursar, directament, tots els cursos de la carrera de medicina. Sembla un superdotat, però la seva arribada també portarà una sèrie de estranyes circumstàncies a la facultat. Tot i que amb un ritme massa dèbil, és un episodi interessant per observar una de les incursions de les Historias para no dormir en el terreny del terror, barrejat aquí amb la ciència ficció. El tram final és francament suggeridor.
La casa: Si 'Historias para no dormir' és un conjunt de narracions de tall clàssic (en la seva major part), 'La casa' potser en sigui un dels exemples més evidents, doncs compta amb molts dels ingredients fonamentals de les històries de terror gòtiques que Narciso Ibánez Serrador tan apreciava: Una posada vetusta, un foraster que hereta una casa amb passat tràgic, un poble rural ple de pors i de supersticions i, és clar, l'aparició del fantasma de la bella senyora. En definitiva, un compendi dels tics i trops del gènere.

Fluixos

La oferta: Al gust de qui us escriu, el pitjor episodi de tota la sèrie. Ja no és només que hi hagi un gir temàtic (aquí no hi ha cap tipus de misteri o d'horror), sinó que el guió pretén basar la seva força en un monòleg forçat i excessivament literari que, en mans del Carlos Larrañaga, sempre sona fals i impostat, a més de tenir poc suc i gens d'interès.
El aniversario: A casa del comissari Stringer es celebra el primer aniversari del seu retir de la policia. Ho celebra amb la seva filla, el seu pretendent i un veí. Però aquest aniversari, en realitat, amaga un secret que està a punt de ser revelat. La pena, en tot cas, és que ni el guió és massa sòlid, ni el secret és tan sorprenent i, sobretot, ni les interpretacions estan a l'alçada.

Alien: Covenant (2017) - Ridley Scott

Una nau no militar i amb bones intencions es veu obligada a desviar-se de la curs per aterrar en un indret inhòspit en el que troben unes formes de vida estranyes i infeccioses que se'ls hi fiquen dins la nau i els persegueixen fins a la mort. És l'argument d'Alien: Covenent? Sí. Però també d'Alien (la primera)i de Prometheus. Exactament el mateix. El maleït mateix argument. I —toca't allò que no et sona— resulta que el director és el mateix, el "gran" Ridley Scott. Mira, ara no carregaré tintes contra un director que ha estat capaç de rodar algunes de les més meravelloses pel·lícules de la història del cinema (llegeixis Blade Runner) o, si més no de les frontisses dels 70s i 80s (llegeixis Els duelistes i Alien). Però és que aquest home repapieja fílmicament.

La seva pretensió de immiscir-se en el devenir de la saga el fa col·locar, després de la força infame Prometheus, la desajustada, sincopada i absolutament inanimada Covenant, en l'escletxa que li queda fins que arribi, cronològicament parlant, l'Alien del 1979. Res és nou i tot grinyola. Les estupideses de guió són més grans que les naus dels enginyers, i n'hi ha més que ous de xenomorfs (ah!, no!, que ara són neomorfs). No hi ha cap dubte que Scott, tipus aparentment intel·ligent, té alguna cosa a dir. I la diu. "Totes les creacions volen destruir el seu creador". I ja està dit. És l'única idea vagament interessant d'un refregit de déja vus que segur que ell dirà que són homenatges o regals per als fans. (I si tots els regals que els hi fa als fans són com el curtmetratge lamentable que és The crossing, potser millor que no se'ls estimi tant, als fans).


La idea, en tot cas, permetria que algú amb menys ganes de copiar-se a si mateix en fes una trilogia (no en tinc cap dubte que ho faran), de la mateixa manera que el James Cameron va saber afegir la temàtica maternal a una nissaga que, d'altra manera, s'hagués perdut en la repetició. Però no n'hi ha prou per insuflar-li vida a una pel·lícula que ha nascut més morta que tots els tripulants de naus de càrrega que responen a crides anònimes i misterioses de planetes encara per descobrir.

Better Things (2016) - Pamela Adlon, Louis C.K.

Better Things és la sèrie que Pamela Adlon i Louis C.K. van crear l'any passat i que després d'una bona primera temporada i una segona de magnífica, encara la renovació un cop superada la polèmica per si sobreviuria a la crisi provocada per Louis C.K.


Així que ara ja podem celebrar dues coses: la nominació de Pamela Adlon als Globus d'Or com a millor actriu de comedia/musical i el fet de que tindrem tercera temporada de Better Things al 2018. 

De què va la sèrie? 

Better Things explica el dia a dia de Sam Fox, una actriu que va tenir el seu èxit fa molts anys i que ara viu del doblatge, de cameos i de papers en sèries de segona. Tot i així la seva feina li ha permès mantenir una casa, 3 filles en crisi adolescent permanent, un ex-marit al qui passa una paga i una mare "desequilibrada" que viu a pocs metres.  Ella és poc convencional i el guió aprofitarà totes les ocasions per demostrar-ho, fent-nos partícips dels seus propis desequilibris.

No és una comèdia apta per a tothom. Amb això volem dir que no és políticament correcta i busca trencar els clixés de mare perfecta que abunden en la ficció televisiva.

El paper de Pamela Adlon (una mica similar al que ja va interpretar a la sèrie Louie) ens fa veure sense victimisme i amb molta dosi de sarcasme els alts i baixos d'una dona que trepitja la cinquantena en la indústria televisiva. És una comèdia poc habitual, amb l'estil característic de Louis C.K. que trastoca les escenes divertides en reflexions i les escenes tràgiques en comèdia. 

Els punts forts

✅ Un sentit de l'humor poc vist (tot i que més comú cada vegada) que trenca la frontera del políticament correcte, aquest cop, des del punt de vista de les dones.
✅ Una directora, guionista i actriu que encarna a la perfecció un personatge discordant que ens enganxa tot i les seves imperfeccions.
✅ Una segona temporada molt potent, amb imatges que pasaran a la història de la comèdia/tragèdia, monòlegs brutals que et faran replantejar moltes coses i en el meu cas el descobriment/obsessió de Christine and the queens i el seu temazo "titled".

Un repartiment actoral de secundaris que donen la vida per la sèrie. 

Els punts dèbils

❌Hi ha personatges extrems, en el cas de la protagonista, o l'estimes o l'odies; dues de les tres filles que té són per agafar-se un bitllet d'avió i no tornar, i en aquests casos, l'exageració pot saturar-nos.
❌Algunes escenes en les que es confia massa amb les capacitats improvitzadores del personal, o d'altres en les es demostra que autodirigir-se és molt més complicat del que sembla: com l'escena del cotxe amb en Jeff i el seu "No, No, No", és molt, molt i molt editable.

Resumint

Són 25 minuts per episodi d'una comèdia amb guions treballats i força dosi d'originalitat. La recomanem inclús encara que sigui per veure un estil diferent i una sèrie escrita, dirigida i protagonitzada per una majoria de dones, cosa que és molt poc habitual.