Trivial: Directors famosos #3

El glamour del cinema es centra, com no, en els actors i actrius, que són els que encarnen els nostres somnis, desitjos i passions. Però, és clar, aquest mateix glamour sovint oblida als que teixeixen aquests somnis, desitjos i passions: els directors de cinema.
Convençuts de que els cal un homenatge, aquí us plantegem un trivial (ja és el tercer!) per descobrir-ne alguns. Quina cara tenen els directors de les vostres pelis favorites? Respostes als comentaris.

American Crime (2015) - John Ridley (creador)

Necessària, molt necessària s'intueix aquesta American Crime, en els temps que corren. Cada temporada, un crim. (Sempre els mateixos actors i actrius, amb diferents papers; sempre el mateix estil, el mateix muntatge; sempre les mateixes intencions.) Però el crim, compte amb això, no és el tema; és, si de cas, el detonant.

I el que detona en cadascuna de les dues temporades d'aquesta magnífica sèrie que és American Crime és una explosió carregada de metralla que esquitxa a tothom. Sí, a tu i a mi també. Perquè la veritable basa de la sèrie és mostrar quan absolutament concentrats en dibuixar la nostra identitat —avui en dia absolutament perduda en un marasme de productes, modes, tendències, globalització i crisi de valors— quan la vida ens dóna la més mínima oportunitat de sortir del nostre propi melic. Hi ha pares que no se'n recorden que ho són fins que els hi maten el fill. Hi ha directores d'escola obsessionades amb deixar la seva institució ben amunt. Hi ha pobres drogates decidits a arruïnar-se la vida. Hi ha exmarits i exmullers encaparrats en demostrar que són millors que la seva exparella. Hi ha blancs, negres i hispans entestats en fer-ne de tot una qüestió de raça.


I tot, com dèiem, per trobar una identitat, per definir-se els seus propis contorns, desdibuixats com estan en una societat en la que l'individu no és més que una entelèquia, en la que l'home i la dona no són més que recipients buits amb massa miralls en els que mirar-se per tractar de veure's. No importen els demés, no importa la veritat, i encara menys la justícia. Importa la definició del jo, el donar-se importància amb les nostres accions per fer-nos notar. Perquè creiem que si els demés no ens veuen, no existim.

El John Ridley, oscaritzat guionista de 12 años de esclavitud (12 years a slave, 2013, Steve McQueen) compon un trencaclosques riquíssim de personatges perduts que veuen la possibilitat de salvació davant un fet terrible —el crim del títol—. I és trencaclosques perquè, certament, Ridley és capaç d'explicar un mateix fet des d'una dotzena de mirades diferents, fent-les totes elles plausibles, carregant-los d'arguments ferms i sòlids, evitant la manipulació del guió per fer casar les peces.


Ho pot fer, val a dir-ho, gràcies a un planter d'actors absolutament brillant i inspirat. Des d'una sempre fantàstica Felicity Huffman fins a la recuperació del solventíssim Timothy Hutton, passant per la Lili Taylor, l'Elvis Nolasco, el Richard Cabral. Menció especial per a la brillant Regina King (també a Leftovers) que esculpeix dos personatges memorables de la televisió moderna des de la seva contenció plena de matisos i d'expressió. Amb una colla d'actors així, bastir una sèrie feta a base d'històries i punts de vista de personatges és, no cal dubtar-ho, molt més fàcil.

Però no serem nosaltres qui li traiem el més mínim mèrit a aquesta magnífica sèrie que s'atreveix a denunciar el feble teixit que embolcalla la nostra societat contemporània, plena de costures desfilades i pedaços mal posats. Dura i punyent, seriosa, adulta i tan meravellosament escrita com interpretada, les dues temporades d'American Crime són dues joies molt valuoses que venen a demostrar que la crítica, per tal que ho sigui, no pot ser simple ni amanerada, sinó seca, contundent i polièdrica.

The night of (2016) - Steven Zaillian (creador) i Richard Price (creador)

Perfectament recomanable aquesta minisèrie que torna a filmar, ara amb pressupost nord-americà, una producció de la BBC del 2008 (Criminal justice) sobre un jove apocat, de nom Nasir (competent Riz Ahmed) al que, en creuar-se una nit amb una misteriosa i seductora noia, li canvia la vida en ser acusat d'assassinar-la brutalment, per bé que ell no recorda res degut als efectes de les drogues que amb ella es va prendre abans de tenir-hi relacions sexuals.


La sèrie, doncs, ens acompanya cap a una metamorfosi, la del Nasir, en veure's acusat d'un crim que ell perjura no haver comès. La detenció, el judici, la seva estada a la presó de màxima seguretat de Rikers, tot són etapes que l'introvertit Nasir va assolint mentre va canviant per dins. En el seu periple l'acompanya un advocat desmanegat, oportunista i carregat d'un problema de psoriasis aparentment irresoluble (magnètic i sòlid John Turturro) que està més acostumat a defensar a pinxos dels baixos fons que no pas a presumptes assassins, tot i que sembla conèixer a la perfecció els engranatges més foscos i els grinyols més indistingibles del sistema jurídic i policial. A l'altra banda de la línia que separa el bé del mal, un detectiu de la policia, el Dennis Box (magnètic Bill Camp), tan absolutament meticulós com obsessionat, ara que està a punt de jubilar-se, en engarjolar en Nasir.
I, per descomptat, la premsa, l'opinió pública, els advocats de grans firmes que busquen el seu moment de glòria, pares devastats, pistes sorpresa i carrerons sense sortida.


El que primer va ser un projecte personalment patrocinat pel James Gandolfini (n'ha quedat, després de la seva mort, com a productor executiu, però també l'havia de protagonitzar) va quedar en mans dels creadors, els guionista de cinema Steven Zaillian (Despertares, La llista de Schindler, Peligro inminente, Hannibal, Gangs of New york, entre d'altres) i Richard Price (El color del diner, Melodía de seducció, Rescate i, fins i tot, alguns episodis de la sèrie The Wire). Ambdós van tenir clar que la seva inspiració havia d'estar en el cinema de policies dels setanta, amb aquest to apagat i decadent, desesperançat.


Perquè desesperança és el que exsuda aquesta minisèrie de vuit episodis que, si bé va de més a menys i acaba diluint-se lleugerament en el seu tram final, és capaç d'interessar a un espectador exigent i amb ganes d'una història d'inevitabilitat i d'innocència. Amb un treball interpretatiu molt generós i estimulant (els fans de The Wire fins i tot podran gaudir del Michael K. Williams repetint un paper molt similar al de l'Omar Little), és una producció tan fàcilment recomanable com oblidable passats uns dies del seu visionat.

Nit i dia (2016) - Lluís Alcarazo (creador) i Jordi Galcerán (creador)

Tant de bo Nit i dia suposi un punt d'inflexió en la ficció catalana, àvida des de fa molts anys d'una veu pròpia, superada l'etapa de provatures fulletonesques i temptatives més modernes. I si ja en els darrers anys s'ensumava un canvi, una intenció renovadora amb sèries com Infidels, Porca misèria, Polseres vermelles o Merlí, hem hagut d'esperar fins al 2016 per poder paladejar Nit i dia.

Perquè Nit i dia, deixem-ho per escrit ben aviat, és una sèrie ambiciosa, els creadors de la qual han fet, a més, l'esforç de no quedar-se en les intencions sinó posar-hi molta feina, detall i cura en la clau d'una ficció d'alta volada: el guió. La trama d'un assassí de iaies, un psicòpata perfectament alineat amb les icones de la ficció nord-americana dels darrers 25 anys, serveix d'excusa per, en realitat, explicar un bon cúmul d'altres històries que hi lliguen des de diferents perspectives. Nit i dia, per tant, té més a veure amb els personatges que amb les trames. La ficció catalana sembla haver acabat trobant la seva pròpia veu posant èmfasi en allò en el que té més experiència i en el que ha demostrat galons des dels seus inicis: el fulletó. Dominat el format fulletonesc de sobretaula (de Poble Nou a La Riera, passant per Secrets de família, El cor de la ciutat, Laberint d'ombres, Nissaga de poder, etc.), la ficció catalana es sent còmode jugant amb els personatges, fent les històries plurals, molt contemporànies —tot afegint-hi temàtiques en boca de tothom, una de les claus de l'èxit dels fulletons catalans més populars— i gens porugues a l'hora d'abordar temes controvertits amb intenció normalitzadora (relacions gais i lèsbiques sens embuts, terrorisme, delinqüència juvenil, etc.).

I és aquí on els guions d'Alcarazo i Galcerán s'esforcen en teixir un guió molt rodó, pensat globalment, escrit i re-escrit segurament mil vegades per tal que tot encaixi, perquè totes les peces (els personatges) acabin sent els veritables impulsors de la narració, deixant la persecució de l'assassí en sèrie en un segon terme en molts dels capítols. Al cap i a la fi, és molt més interessant saber com es desenvoluparà la violenta relació de la Sara i el Lluís, patir amb la trencadissa emocional farcida de mentides després de 37 anys de matrimoni de la Mercè Pàmies i el Fermí Cases, emocionar-se amb els intents de l'Aitor per apropar-se a la seva filla adolescent o si el Fajardo i la Wendy acabaran podent fugir d'aquesta vida llòbrega i marginal en la que es troben. La miríada de personatges interessants farceix Nit i dia de petites trames que, a més, són perfectament alineades amb la trama suposadament principal, la de l'assassí (la violència sexual, les psicopatologies generalitzades, la magnífica analogia entre un psicòpata i un ambiciós directiu sense escrúpols, el perdó, el masclisme ultratjant...).

A un servidor se li passen pel cap diversos spin-offs de personatge de la sèrie que, de bon segur, donarien molt de joc. Proposo, per exemple, un mockumentary a l'estil de The office que segueixi al Lluís Forés en la seva nova etapa de la vida, buscant feina. O una preqüela en format de dramèdia en la que podem viure més de prop les vides del Fajardo i la Wendy. O una comèdia agredolça sobre els fallits intents de lligar del Pol Ambrós per les discoteques barcelonines i la posterior reflexió sobre quan perniciosos són aquests elements masclistes, copycats de l'Arturo Fernández, per a la societat, i com haurien d'acabar en la ruïna a còpia de denuncies per assetjament).

Però, és clar, per poder bastir una sèrie en la que els personatges en són el seu bastió fonamental calen actuacions magnífiques. I aquest és, en realitat, un dels punts més febles de Nit i dia. Anem a pams, la Clara Segura està absolutament espectacular. La diferència entra ella i la resta és abismal. La seva capacitat per construir un personatge complexíssim, que no ÉS sinó que lluita PER SER, demostra un ventall de recursos actorals immens i riquíssim que transmet tota la potència d'una professional forense assetjada per totes bandes però que, lluny de recloure's en si mateixa decideix lluitar, dibuixant un dels personatges femenins més edificants de la televisió moderna, a l'alçada de les Peggy Olsen, Alicia Florrick, Claire Fisher o Daenerys Targaryen (per bé que, a un servidor li ha portat més ressonàncies de la gran Jane Tennison de Prime suspect). I no està sola, que hi ha un grapat de bons actors i actrius que l'acompanyen: molt competent el Pablo Derqui en la seva composició del Lluís, també el Marc Martínez esbossant un personatge poc habitual en la ficció catalana, la Carme Sansa i, per descomptat, la Carulla (en una aparició com a guest star realment deliciosa i que articula un dels millors capítols de la sèrie, amb un guió diferent i atrevit). Però també hi ha, malauradament, un grapat massa gruixut d'actuacions dolentes, francament molestes de tan nefastes com són. Em refereixo a l'infumable i molt poc professional actuació de Mario Gas, la mitjanera interpretació de la (habitualment molt lluïda) Vicky Peña, la (aparent) incapacitat del Miquel Fernàndez de trobar registres més dramàtics allunyats de la seva bonhomia física, la manca d'esperit de l'Oriol Vila i, en general, una absoluta incapacitat per allunyar-se d'aquell verinós tic teatral marca de la casa (i de l'Escola del Teatre) que converteix a la majoria d'actors i actrius catalans en uns busts parlants que semblen voler conferir cada frase de la més teatral i esforçada de les expressions, quan en televisió es compleix sempre aquella màxima que diu que "menys és més".
La culpa, en aquests casos, no cal buscar-la en la manca de talent, ni en els actors, ni en la direcció (notable, tant del Manuel Huerga com de l'Oriol Paulo, donant-li consistència als guions i a l'ambientació). La culpa, per descomptat, és del pressupost. Un pressupost lamentablement minso que impedeix repetir les escenes quan caldria, ser més primmirat i més rigorós quan el resultat no és l'esperat. Cal esperar que quan la ficció catalana es pugui exportar i, per tant, permetre's arriscar amb pressupostos més elevats, el nivell final de les actuacions de les que podrem gaudir serà molt millor.

Mentre esperem, potser sí que caldria dedicar més esforços i detall en la trama policial, donat que per a qui està acostumat a empassar-se els procedimentals nord-americans (tan absolutament professionals, curosos i amb una producció mil·limetrada) es fa difícil de creure's molts detalls, molts protocols i diverses casualitats aparentment poc curoses. Però, com dèiem, en restar aquesta trama més de gènere en un segon terme en molts casos, les seves mancances passen més inadvertides.



Més enllà d'aquests aspectes menys reeixits, no ens n'oblidem, Nit i dia és una joia. I ho és perquè està ben treballada, molt més del que sol ser habitual. I perquè, com dèiem, posa el guió en l'epicentre de la creació (i no el format, i no el to, i no una història). Perfectament lligada, rica i densa, farcida de temes i subtemes que s'entrellacen i que provoquen reflexió en l'espectador, Nit i dia és, molt probablement, la millor sèrie dramàtica de la televisió catalana de tots els temps. Per completa, per ambiciosa i per moderna. Però, sobretot, per haver trobat una veu que li és pròpia sense perdre el flaire local però treballant gèneres aliens. És, per dir-ho així, caviar de quilòmetre zero, que es consumeix perquè és nostre, però sobretot perquè és caviar.

Tan sols ens queda desitjar que veritablement senti precedent, marqui amb claredat una ratlla que ja no calgui tornar a franquejar i que impulsi als nous creador a començar des d'aquí, des d'un llindar de qualitat irrenunciable des del que edificar drames sòlids i intel·ligents. Tant de bo no li succeeixi com a Plats bruts, la millor sèrie de la història de la televisió catalana en l'apartat de comèdia, que no només no ha trobat rellevistes sinó que ha acabat desvirtuant-se a base de reposicions estiuenques quan hauria d'estar (junt amb Nit i dia, a partir d'ara) en la lleixa de les grans sèries modernes.

Miles ahead (2015) - Don Cheadle

Primer de tot i abans que se'ns oblidi, deixeu-nos felicitar al Don Cheadle per ser valent i jugar-se-la amb un biopic que no només gira al voltant d'un dels músics més importants de la història de la humanitat sinó que ho fa escollint un període ben fosc, narrant-ho atrevidament i renunciant a la veracitat per deixar pas a l'especulació. Molt de respecte per aquest projecte personal de Cheadle que ha hagut de bastir-se amb molts esforços i, fins i tot, amb un crowdfunding obert.

Però no ens en podem estar de dir que, si bé el film és interessant, està lluny de ser rodó i, probablement, de satisfer completament les expectatives dels fans de l'artista o de la música en general. Perquè Cheadle li perd el pols ràpid a aquesta història mig inventada sobre una mena de Miles "gàngster" (una idea que se li va acudir al propi Cheadle quan tantejava la possibilitat d'escometre'n un biopic) que s'enreda en la recuperació d'una cinta amb uns assajos del que ha de ser el seu comeback després d'anys de sequera creativa rivetejada amb drogues de tots colors i, sobretot, l'absència de la seva musa.


A estones, Miles ahead sembla una buddy movie (sense massa química entre el personatge del Davis i el reporter de la revista Rolling Stone encarnat per l'Ewan McGregor), a estones una cinta negra, a estones un drama luxós. Però tot "a estones". Res no dura per sempre (excepte la música de Miles Davis), però és que en aquesta pel·lícula la única cosa que perdura és una constant sensació de possibilitats que s'escolen per entre un guió atrevit però bast i imprecís.

Està clar que Cheadle dibuixa un Davis molt creïble, i que la figura esquerpa i egòlatra del músic queda ben estampada en el film, però la resta, sense molestar, grinyola, a pesar de l'encert de buscar allunyar-se de la realitat i de la cronologia musical exacte (a la pel·lícula s'hi poden escoltar, és clar, molts temes de Davis, però sense cenyir-se a una època en concret ni intentant ser rigorós amb la correspondència amb l'època, resultant en una banda sonora molt adient per a cada instant, sempre bevent de les pròpies fonts dels clàssics de Davis).

Davis es mereixia una pel·lícula. I mereixia que no fos convencional. Aquesta no ho és i l'aplaudim per això. Però també mereixia una pel·lícula millor.