Nashville (2012) - Callie Khouri (creadora)

Poca broma, que la creadora d'aquesta sèrie és l'oscaritzada Callie Khourie, guionista de Thelma & Louise. És a dir que hi ha potencial. Explica la història de l'encreuament en el temps de dues estrelles del country modern: la Rayna James, una vella glòria que es resisteix a extingir-se (la sempre estimulant Connie Britton de Friday night lights o de la primera temporada d'American Horror Story) i la Juliette Barnes, una d'emergent que captiva al públic adolescent amb lletres babaues i ridícules (la Hayden Panettiere de Heroes). La primera té, per dir-ho així, el cul pelat de ser famosa, rebre compliments, premis i lloances diverses, però busca desesperadament reconnectar amb una audiència que comença a oblidar-la. La segona és una estrella mimada pel seu entourage, que guanya milions, capriciosa i dictadora rabassuda que fa parar boig a qui se li posa pel davant, amen d'omplir les portades dels tabloides amb els seus escàndols i ficades de gamba freqüents. I, està clar, una ha d'aprendre de l'altra. I l'altra de l'una. Estan abocades a suportar-se, sobretot perquè la seva discogràfica s'entesta en promocionar-les juntes i barrejades.

A tot això, hi tenim la vida personal d'ambdues. La Rayna James té un marit que s'ha encarregat de la casa i de les filles i que, ara que l'estrella de la seva dona va de capa caiguda i els ingressos afluixen, busca la seva oportunitat per a reafirmar-se com a mascle caçador que proveeix. Aquesta la hi proveeix el pare de la Rayna (Powers Boothe), un magnat totpoderós, amb uns tentacles tan llargs com curts són els seus escrúpols, que l'ofereix ser el seu candidat a alcalde de la ciutat del country, sempre i quan, és clar, s'avingui a fer el que ell digui. La Juliette barnes, per contra, té una mare addicta a les substàncies més xungues i truca a la porta amb massa insistència. En definitiva, que la cosa està complicada.


I ho està perquè Nashville és, en realitat, un culebrot modern, una mena de Dallas, de Dinastía, de Falcon Crest amb trenta anys de diferència. Hi tenim els personatges que no paren de ficar-se en embolics, les reaccions d'uns afecten als altres, hi ha gelosia, passió, enveges i un cert malrottlisme general que plana sobre la funció. Hi tenim també —i aquí hi ha un valor afegit important— la música, extremadament present en la sèrie, sempre dins del gènere del contemporary country, molt ben bastida i arranjada pel responsable musical de la sèrie, el gran T Bone Burnett. Cada capítol inclou diversos temes (breus, això sí) que entonen els mateixos protagonistes. Qualsevol ocasió és bona per arrencar-se amb la guitarra, i qualsevol ocasió és bona per inspirar-los a escriure unes lletres sempre molt adients. Sorprèn molt positivament que tots els actors i actrius posin veu a l'hora de cantar i ho facin tan bé. La Connie Britton se'n surt sense problemes, però excel·leixen per damunt d'ella tots els demés, molt en particular la Panettiere, que faria dubtar de si ha equivocat la carrera de no ser perquè, encara que pugui no semblar-ho, és una actriu francament talentosa.


Tenint la Callie Khourie al darrera no és d'estranyar que part dels personatges femenins tinguin molta més força que la majoria de les que pul·lulen per les sèries televisives, per bé que la realitat que retrata és la que és (Nashville és una comunitat tirant a conservadora i, de tant en tant, els personatges femenins no saps ben bé si estan intentant auto-afirmar-se o auto-immolant-se.
Canvis de parella, traïcions, males cares, respostes fora de to i un entramat de personatges prou curt com per permetre un seguiment curós de tots ells fan de Nashville un entreteniment molt digne que, si bé no sembla portar enlloc (quan escrivim aquestes ratlles tan sols hem vist la primera temporada de les quatre que té) sí que entrega unes bones estones i molts comentaris sobtats des del sofà del tipus "però que fot, ara, aquest?!?!" (que, en definitiva, és l'essència de qualsevol culebrot decent).