7 days in hell (2015) - Jake Szymanski

L'avantatge de tenir un nom i un prestigi en TV és que, si et dius HBO, et pots treure del barret un migmetratge de 45 minuts que és, en realitat, un hilarant mockumentary sobre Wimbledon i el tennis. Ningú en els seus cabals s'atreviria amb una combinació així, però a l'HBO hi ha gent que s'ha guanyat el cel televisiu apostant fort i deixant-se de punyetes.
Us podem prometre 45 minuts de riures força desbocats a partir d'aquesta premissa tan boja. Anem a pams: això va de la superestrella del tennis Aaron Williams (Andy Samberg) enfrontant-se en un duel a mort amb el Charles Poole (Kit Harington), en un partit inacabable que va durar set dies i que havia de dirimir qui dels dos era el millor jugador de l'època. Plantejat com a una sàtira del llenguatge dels documentals típics del segle XXI i copiant-ne exageradament l'estil per posar-los en evidència (muntatge entretallat d'entrevistes, digressions temàtiques que no porten enlloc —la del dibuixant de judicis és absolutament brillant—, final acumulant frases lapidàries, reconstruccions digitals dels fets, girs inesperats, portades de diaris, etc.) 7 days in hell juga la carta del tot-s'hi-val, evita la correcció política i s'omple de trumfos que va llençant inexorablement sense treva, assegurant la major densitat de riures per segon en format televisiu dels darrers temps.


Guionitzat pel Murray Miller, habitual de la ficció televisiva Girls, American dad, etc.) se les empesca per convertir un material molt dubtós en una sorpresa molt agradable que en mans d'altres (pensem en els Zucker/Abrahams/Zucker o els Farrelli) s'hagués embarrat en el mal gust. Aquí hi ha acudits gruixuts (combinats amb altres més fins) però, no se sap ben bé com, el resultat no només no ofèn sinó que diverteix, i molt.
Per descomptat, el Samberg fa el pallasso (com fa sempre, no sap fer altra cosa, té el seu públic) i el Kit Harington és absolutament incapaç d'emportar-se el mèrit de cap dels gags del seu personatge de tan mal actor com és (de moment), però dona igual, perquè quan portes dos minuts de pel·lícula ja saps que això no pretén ser seriós, ni falta que li fa. I, per acabar-ho d'adobar, la pel·liculeta en qüestió està recolzada per un enorme i sorprenent reguitzell d'estrelles convidades (Serena Williams, John McEnroe, Chris Evert, David Copperfield) però també d'un no menys impressionant ventall actoral (Lena Dunham, Will Forte, Howie Mandel, Fred Armisen, Mary Steenburgen, Michael Sheen, Jon Hamm de narrador).

Paraula que riureu. Paraula. Que ja sabem que els ingredients semblen no casar. Però us podem assegurar que nosaltres hem rigut com a pàmfils amb aquesta joia amagada de la programació de l'HBO.