Francofonia (2015) - Aleksandr Sokurov

Estranya, lliure i intel·lectual barreja de ficció i documental la que s'ha tret de la càmera en Sokurov, sempre artista, sempre atrevit i trencador. Al voltant de l'art i la seva importància essencial en la humanitat construeix un relat triple de dues ficcions i un documental, barrejat de manera tèrbola però, precisament per això, efectiva. La primera de les ficcions, la que arrenca el film, mescla ficció i realitat, amb el propi Sokurov de protagonista a la seva cambra, ara pensatiu, reflexionant, ara fent una videoconferència amb el capità d'un vaixell fictici que transporta obres d'art valuoses per mars tempestuosos: l'art està en perill d'enfonsar-se en les profunditats de l'oblit.
La segona ficció —aquesta ja ficció autèntica i total— no deixa de ser, en tot cas, una mena de reconstrucció fantasiosa de l'encontre entre el Jacques Jaujard, director del Museu del Louvre, i el comte Wolff-Metternich, nomenat per Hitler com a interventor a l'hora de tenir cura de les obres requisades per Alemanya, en el marc de la invasió dels nazis i l'ocupació de la capital francesa. Sokurov els aprofita per exposar la seva tesi: la passió per l'art ha d'estar per damunt de les banderes i de la política.
 Però aquestes dues tènues línies argumentals que, si n'ajuntéssim el metratge, no sumarien més de 25-30 minuts dels escassos 90 que dura la pel·lícula (per bé que l'enganyós tràiler els estira per fer-nos pensar que es tracta, únicament, de la història dels dos encarregats de salvar l'art), són constantment interrompudes per digressions documentals al respecte de diversos aspectes relacionats.


Aquí és on Sokurov deixa vagar la seva ment inquieta i es pregunta (perquè de respostes no sembla tenir-ne o voler-les exposar) per la importància de l'art, el valor de les obres contrastades amb les de les vides humanes, el paper d'Europa en la preservació de la memòria artística o la procedència de les obres de que podem gaudir en els museus, la importància d'aquests ("De què serviria França sense el Louvre? De què serviria Rússia sense l'Ermitage?"). Sokurov divaga, però divaga sobre temes importants, transcendentals i necessaris. I si bé plana per damunt d'ells com el seu dron s'enfila per entre els carrers del París contemporani, la visió de conjunt és rica i estimulant.
A tot això —i jugant a auto-homenatjar-se (o és auto-parodiar-se?)— Sokurov desfila per les galeries buides del Louvre amb una càmera tan solta com la d'"El arca rusa" i es va topant amb Napoleó (que ens recorda que "tot això és gràcies a mi!") o la Marianne, l'esperit de la Revolució (que insisteix en el seu motto incessant: "Liberté, égalité, fraternité!").


Indubtablement lloable, l'exercici intel·lectual que ens proposa Francofonia cavalca diferents bèsties alhora, i si bé de tant en tant sembla més una conversa interior inconnexa, el conjunt es gaudeix pel constant flux d'estímuls diferents i contraposats que provoca. Sokurov sempre ha estat més un cineasta de cap que no pas de cor i, a l'igual que li passava a "El arca rusa", es fa difícil que la rauxa dicti sentència. És, per contra, el cap, el que gira intensament durant tota la pel·lícula (i més enllà), que no és poc, i el que, finalment, estipula, de manera ordenada i reflexiva, que aquesta és una notable pel·lícula, tan atrevida com generosa, tan dispersa com interessant.