La millor escena de final d'any de la història

Ens agrada molt "Quan en Harry va trobar la Sally". I moltes altres escenes que tenen lloc tot just quan les agulles del rellotge toquen les 12, el darrer dia de l'any. Però cap d'elles ens sembla tan fantàstica i genial com la de 'L'apartament' del Billy Wilder (The apartment, 1960).
Gaudiu-la, i que passeu un final d'any en la millor de les companyies, que així segur que convidem al 2015 a ser molt millor.

Under the skin (2013) - Jonathan Glazer

Sense distribució

Com comença a ser habitual, a les pel·lícules que tenen alguna cosa d'atrevides, de diferents, les hi costa trobar distribuïdor a España. Aquesta pel·lícula de ciència ficció del Jonathan Glazer és del 2013, i encara és hora que algú es decideixi a estrenar-la al nostre país. Va ser presentada a Venècia i a Sitges i compta amb un bon grapat de nominacions i premis (Crítics de Los Angeles, Independent Spirit Awards, Critics Choice, etc.). Però és estranya, és diferent. I així com altres cintes complexes de l'estil de Holy Motors o Enemy sí van acabar trobant pantalles (poques, fugisseres), aquesta Under the skin amb una omnipresent Scarlett Johansson no acaba de gaudir de la confiança comercial de cap distribuïdor.

La trama

I és una pena, perquè és veritablement diferent, un punt atrevida i gosa parlar d'un tema molt present en la nostra societat des d'un acostament ben original i al·legòric. Narra la història d'una alienígena (Scarlett Johansson) disfressada d'humana que és encarregada de seduir homes amb finalitat obscura (però relacionada amb els seus cossos). Així deambula amb una furgoneta per una Escòcia grisa i plujosa, establint converses amb desconeguts als que espera poder capturar.
En tot cas, però, el més destacable del film no és la seva trama sinó tant la seva factura estètica i narrativa, com la seva intenció temàtica i al·legòrica. Per una banda, la narrativa és pausada, lànguida (com el clima escocès) i forjada a foc lent amb plànols llargs i parsimoniosos. (A alguns això els semblarà fascinant, a altres els desconnectarà completament de la pel·lícula).

La intenció i el significat

I, per una altra banda, la intenció temàtica de la pel·lícula (de llarg el més interessant) és particularment fascinant analitzar-la des d'una perspectiva de gènere, en la que la protagonista (recordem-ho, una alienígena disfressada, amb una pell falsa, amb una aparença tan seductora com postissa) intenta descobrir allò que hi ha dins d'una dona, allò que roman sota la pell.
[Compte, spoilers] Quan l'alienígena ensopega amb un mirall i s'hi veu reflectida, tot canvia. Se n'adona de que allò no és més que una façana, que no sap, que no entén allò que hi ha a l'interior d'aquesta dona que encarna. De sobte, se sent perduda, totes les seves habilitats socials (les que l'havien permès de seduir homes no tan sols amb una presència seductora però també amb una conversa distesa però insinuant) semblen haver-se esborrat i ara camina, esmaperduda, sota una inesgotable pluja, fuetejada per la climatologia. És quan un home bondadós intenta ajudar-la que s'atansa a la veritat. En tenir relacions amb ell i afrontar la penetració s'atura i corre a observar-se la vagina. I fuig. 

És aquest descobriment el que li dóna sentit a la pel·lícula, en una magnífica aproximació tangencial a la dona com a objecte sexual, com a mer objecte de desig, com a pura façana, com si fos pell, només pell. L'omnipresent natura que envolta la protagonista, l'embolcalla, juga un paper important en la cinta, i acaba per acollir un final apassionant i revelador que quedarà gravat en la retina d'aquells que s'acostin amb els ulls ben oberts a aquesta suggeridora mostra de ciència ficció d'autor moderna.

La producció

Diversos aspectes han cridat la nostra atenció tot llegint les seves notes de producció.
- Moltes de les converses que la protagonista establia des de la seva furgoneta eren converses reals amb gent que no sabia que era una pel·lícula. Així, la Scarlett Johansson realment s'aturava al costat d'homes que passejaven pels carrers i establia el contacte. El director disposà diverses càmeres amagades dins la furgoneta per captar les imatges i, un cop acabada la conversa, procedia a informar als vianants que s'hi havien atansat.
- A banda dels vianants, la major part dels protagonistes no són actors professionals, des del motorista (que és, en realitat en Jeremy McWilliams, campió de motociclisme, reclutat pel director per tal de poder filmar les escenes en les que condueix la seva moto sota condicions climatològiques adverses) fins a l'home encarregat de la desforestació (que era, en realitat, l'amo d'una de les cases fetes servir com a amagatall/trampa pel personatge de la Scarlett). (Podeu llegir més sobre aquest tema en aquesta entrevista a la Kathleen Crawford, directora de càsting de la pel·lícula)
- El projecte, en realitat, té més de 10 anys i en una versió inicial, la trama havia de girar al voltant de dos grangers -en realitat alienígenes-, un dels quals havia de ser el Brad Pitt.
- El personatge del jove amb neurofibromatosi és interpretat per a un malalt de la mateixa malaltia, donat que el Jonathan Glazer no volgué utilitzar prostètics o efectes de maquillatge.

Interstellar (2014) - Christopher Nolan

Està sent una de les pel·lícules de l'any, ja no per la seva qualitat fílmica sinó pel rebombori que ha generat i, per descomptat, perquè el Christopher Nolan acumula cada cop més seguidors. Aquestes són les nostres reflexions:

A FAVOR                                                                                                                 

• És un espectacle cinematogràfic enorme, de primera.
• La seva tècnica audiovisual és perfecta.
• És capaç de mantenir-te enganxat a la pantalla durant tres hores en una muntanya russa imparable.
• Combina a la perfecció les estones d'acció amb aquelles en les que li proposa a l'espectador acompanyar al McConaughey fins als confins de l'univers.
• Atrevir-se a representar allò que l'ésser humà no ha vist -tal com ja va fer Kubrick a 2001- és quelcom de molt estimable i requereix valor.
• El Christopher Nolan, probablement empès pels seus seguidors i part de la crítica, és prou ambiciós i megalòman per atrevir-se amb qualsevol cosa.
• Els germans Nolan són capaços d'escriure un guió didàctic sense caure en el simplisme absolut.
• Algunes escenes d'acció són francament eficaces.
• Fer una pel·lícula com Interstellar fa inevitable que tant la creació de la mateixa com el seu visionat tingui sempre com a referent el 2001 del Kubrick. El Nolan ho gestiona molt bé tot fent-ne un homenatge (els robots monolítics, parts de la partitura del Zimmer, l'estructura narrativa, les escenes del viatge pels confins de l'univers, col·locar la porta interestel·lar prop de Júpiter -tal com Kubrick hagués volgut explicar si la tècnica del 1968 li hagués permès-, etc.) i no una còpia desdibuixada.
• El repartiment és fantàstic i està fantàstic (Matthew McConaughey, Anne Hathaway, John Lythgow, Michael Caine, Jessica Chastain, Matt Damon, Ellen Burstyn, etc.)

EN CONTRA                                                                                                        

• El Christopher Nolan no és un autor. És un magnífic artesà. Així que no té matèria prima per explicar alguna cosa transcendent.
• La intenció de donar-li significat a l'aventura dels humans es salda amb unes reflexions a l'alçada del Paulo Coelho.
• La fredor del resultat no la fa memorable.

Trivial: Tatuatges d'actors i actrius I

No estem parlant dels que es pinten (segurament amb un boli BIC) per fer-los passar per algú molt "xungo" en una pel·lícula, no. Estem parlant dels veritables tatuatges que alguns actors i actrius llueixen en algunes parts dels seus cossos. Els heu vist en un munt de fotografies, aquests tatuatges, però... us hi vau fixar prou?

Seríeu capaços d'identificar l'actor o actriu que porta aquests tatuatges? (Respostes als comentaris).

L'amor a primera vista en el cinema II - Segons Tim Burton

Aaaah... l'amour... Aquell moment màgic, aquella primera mirada... Això és el què busquem recordar en aquesta secció dedicada als amors a primera vista en el cinema. Ja la vam encetar amb el Miyazaki, i avui li toca al Tim Burton (tal com ens va recomanar la Roser-Agnès Navarro pel Facebook).

Aquí tenim a l'Ed Bloom (Ewan McGregor) veient per primer cop a la Sandra Templeton (Alison Lohman) a Big fish). Tal com bé explica el narrador, "diuen que quan et topes amb l'amor de la teva vida, el temps s'atura, i és veritat. Però el què no et diuen és que quan el temps torna a córrer, va el doble de ràpid per posar-se al dia.".



Bonica escena, oi? Moment crispetes, impagable (ara ens pot semblar habitual, però en el seu moment...)

Bé, doncs, ja en tenim dues. Se us acudeix alguna altra escena en que dos personatges s'enamorin irremissiblement? Si ens en dieu alguna prometem posar-la aquí!