La trilogia tragicòmica de Chaplin de la seva època muda (El chico, Luces de ciudad i aquesta) representen el cim de la comèdia de valors, aquella que és un mer mitjà per accedir a les misèries de la vida, a la duresa del període d'entreguerres i al drama humà més bàsic i fonamental. A ulls de qui us escriu, Luces de ciudad és, de llarg, la més reeixida, en aquest sentit. Però, per bé que La quimera de l'or pugui resultar més desequilibrada, menys rodona, no val a traure-li els molts mèrits que conté.

El primer, per descomptat, l'enorme quantitat d'escenes mítiques, d'impactes cinematogràfics que el film li ha regalat a la humanitat, començant pel personatge de Chaplin menjant-se apetitosament unes botes al forn, degustant els cordons com si fossin espaguetis. És aquesta una escena magnífica per il·lustrar allò que va portar a Chaplin a ser reconegut com un dels grans: la bidireccionalitat de la comèdia, capaç de plantejar-te una escena pe riure-te'n sense que t'oblidis que, en realitat, t'estàs rient de les desgràcies pròpies. (Cal recordar que en aquesta època, el públic nord-americà que assistia a les sales de cinema era, fonamentalment, de classe baixa, proletariat sovint immigrant que acudia al cinema a gaudir d'un entreteniment barat i que no li demanava un gran esforç intel·lectual o idiomàtic).


Però no és pas aquesta l'única gran escena pel record. També hi ha la cabana a punt de caure pel precipici, el ball dels panets (que Chaplin va manllevar de Roscoe 'fatty' Arbuckle) o el protagonista transformat en pollastre gegant a ulls d'un famèlic company de cabana. Totes elles escenes mítiques i inesborrables de la memòria audiovisual col·lectiva.

Però és que, a més, Chaplin ja comença a explorar aquí aquella dualitat entre la realitat pobra i pària, i les aparences, en una escena final curta però que ja presagia el desenvolupament complet d'aquest concepte a Luces de la ciudad. El vagabund aquí és un cercador d'or amb poques probabilitats d'èxit. Com sempre, és menystingut, vilipendiat, perseguit i denostat, i ell lluita per salvaguardar la seva integritat, fins i tot quan se li cauen els pantalons i els lliga amb una corda que troba i que resulta ser la corretja d'un gos que li ha d'esguerrar el ball amb la seva enamorada. I ho serà al llarg de tota la pel·lícula, de pobre i desemparat. A no ser que tingui un cop de sort (així és com es deia, inicialment, aquest film: A lucky strike).


Però és indubtable que la manca de planificació de Chaplin a l'hora de rodar (ell mateix ha admès que va començar sense guió, tan sols amb algunes idees soltes i alguns gags que volia simplement trobar la manera d'anar-los enllaçant) passa factura a una pel·lícula que mai acaba d'agafar embranzida emocional i que, tot i els seus encerts, no és altra cosa que una primera mostra seriosa del que el geni de Chaplin pot arribar a aconseguir en el mateix terreny.

El vagabund protagonista (Chaplin,caracteritzat com a Charlot), per esquivar un policia al mig d'un embús de trànsit, entra per una porta d'un luxós cotxe simplement per baixar per la porta de l'altra banda i, així, perdre'l de vista. En baixar del cotxe, una venedora de flors cega, tot escoltant el soroll de la porta, creu tenir davant un milionari, quan en realitat té a un pobre vagabund desarrapat. El vagabund, doncs, ha estat transmigrat en un home ric i poderós, si més no als ulls de la cega. Per descomptat, s'enamoren.

No serà l'únic instant en el que el personatge del vagabund, constantment rebutjat per la societat, del que se'n foten els nens, al que persegueixen els policies, perdi aquesta condició per ser tractat com una persona normal. Però aquest segon cop no serà per una dona sense visió, sinó per un milionari (aquest de debò) que, quan està borratxo (i això és la meitat del temps) pren el vagabund pel seu millor amic, oblidant la seva pobresa i el seu aspecte. El mil·lionari el porta a festes luxoses, li regala el seu cotxe, li obre les portes de casa seva. Però -ai, las!- quan se li passa el morat, ni el reconeix, el rebutja, el fa fora.

El vagabund, doncs, és un ésser repudiat. Ell mateix n'és conscient i està sempre alerta, disposat a aixecar els punys i a engegar brega a la mínima que algú li busca les pessigolles. I és així perquè no cal oblidar que l'acció transcorre just després del Crac del 1929. La societat nord-americana tot just comença a aixecar cap (la primera escena del film mostra la inauguració d'un monument a la "Pau i la prosperitat"). Charlot, aquí, és un pària, un descastat que intenta gaudir d'una ciutat que no el vol.


Per descomptat, la pobra noia cega cau malalta, no pot treballar, la seva àvia ha d'intentar vendre quatre flors per poder pagar un lloguer que expira l'endemà i que suposarà el seu desnonament, etc. És a dir, que, com ja estem acostumats amb Chaplin, la llàgrima és a la vora de la parpella. Però -i això també és molt Chaplin- la història està contrapuntada amb moments slapstick absolutament hilarants i de trinxar-se de riure (per a qui us escriu, les escenes del sopar i ball amb els rics, la del suïcida i la del combat de boxa estan entre les coses més divertides que un espectador pot veure en una pantalla). L'equilibri doncs, és perfecte. L'experiència de veure un Chaplin sempre és agraïda, complexa, rica i sucosa.

Llistada repetidament com una de les millors pel·lícules de la història (llista Kobal, AFI, BFI, etc.), Luces de ciudad roman com una joia esplèndidament lluent després de quasi  un segle, amarada com està de passió fílmica i d'enginy il·limitat, una delícia cinematogràfica de primer ordre, una obra d'art intocable i perfecta que reuneix tendresa, comicitat i diverses capes de significat que tot amant del cinema ha de gaudir repetides vegades per recordar quan gran pot arribar a ser el cinema.