George Michael: Freedom (2017) - George Michael i David Austin

Quan va saltar la notícia de la seva mort, va ser veritablement fascinant comprovar l'enorme tirada popular que tenia el George Michael, la pena que va despertar en molta gent, inclosos els que no es declaraven fans confessos de l'artista. D'alguna manera, el George havia estat capaç de trobar un raconet en el cor de tothom per quedar-s'hi.

I aquest documental firmat per ell mateix ve a explicar-ne els motius. Durant el salt dels 80 als 90 el seu nom, com molt bé s'encarrega de recalcar-ho diverses vegades al llarg del film, va estar a l'alçada, en popularitat, dels Michael Jackson o Madonna. Ells omplien les portades de les revistes, tant de les musicals com de les de la premsa groga. Ells eren les superstars d'una època en la que la indústria va saber explotar, com mai, les seves nines de porcellana. I algunes, com no podia ser d'altra manera, es van trencar.

Tant se val el seu periple; el George Michael va sonar a tort i a dret, sobreexplotadament, per la ràdio i la televisió. I mai ningú, ni tan sols els saturats oients i teleespectadors que no n'eren fans, va gosar dir que l'home no tenia gràcia fent música i cantant-la. No és que fos una figura determinant en la música, però era indubtable que l'home tenia allò amb que molts somnien: talent. El documental, per descomptat, en va ple. Noms importants de la música (Nile Rodgers, Elton John, Mary J. Blige, Stevie Wonder), particularment propers al George, li canten les gràcies. No ens enganyem, el sobrevaloren. Però en el que el documental no ens enganya és en mostrar-nos el que aquest home provocava en la gent amb la que connectava: amor incondicional i admiració.

I el documental en qüestió sap mostrar molt bé aquesta relació particular del George Michael amb el món. Amb un estil convencional i amb una narració ben habitual en aquest gènere del documental musical, la cinta repassa la seva trajectòria, des de l'èxit fulgurant inicial, passant pel declivi i acabant —com no pot ser d'altra manera— amb una recuperació final, en la que tot es posa al seu lloc i l'artista encara una etapa de maduresa.

Però per convencional que sigui el documental, no se'l pot desmerèixer com a testimoni autobiogràfic d'un personatge molt present en les vides de tots els que vam circular pels 80 amb més o menys capacitat de raciocini.