Llenguatge VS Llengua / Cinema VS Pel·lícula

El cinema compta amb un sistema o codi de signes que li és propi. Aquest, en ser articulat, genera un discurs que és rebut i interpretat per un receptor. Aquest receptor és, per descomptat, l’espectador, que recompon el missatge rebut i l’interpreta. El cinema revela així, per tant, la seva condició d’ens capaç de comunicar a partir d’un llenguatge, és a dir, d’una capacitat d’expressió determinada. Però allò que l’espectador rep no és el llenguatge, sinó la llengua; dit d’altra manera, l’idioma del seu cinema.

I diem “seu” per ressaltar la particularitat i la idiosincràsia de la seva descodificació del cinema que veu, que no és altre que aquella a la que ha estat acostumat a visionar al llarg de la seva vida. Seguint amb l’analogia anterior, el llenguatge (la capacitat de comunicació) és a la llengua (l’idioma) com el cinema (l’art) és a la pel·lícula (una de concreta). Perquè, tal com si fos la nostra llengua materna, cada espectador ha anat aprenent la llengua del seu cinema a mesura que l’ha anat visionant. El currículum audiovisual de cada espectador l’ha portat a una determinada construcció idiomàtica que el permet, en primera instància, entendre bona part del missatge que una pel·lícula determinada li està llençant; i, en segona instància, fer-se-la seva, interpretar-la a la seva manera i construir, així, un significat i una experiència artística determinada [1].

Aquesta subjectivitat que ens feia remarcar la paraula “seu” però, també té ecos en la producció del film en qüestió, doncs són els mateixos autors del film els que, en emetre el missatge, el confeccionen emprant el sistema de codis culturals i expressius que no només han après sinó que saben que podran ser correctament descodificats a l’altra banda de la pantalla. Dit d’una altra manera, el cinema estàndard de Hollywood utilitza una llengua (extremadament ancorada, en l’actualitat, en un perfeccionament postmodern de l’M.R.I.) que difereix del que empra un autor danès, un d’indonesi o un de sud-africà, per bé que tots ells comparteixen el mateix llenguatge, el del cinema.

L’espectador agosarat —aquell que, per dir-ho així, segueix constantment intentant aprendre noves llengües cinematogràfiques— s’atansa a pel·lícules que se surten del seu idioma cinematogràfic per eixamplar el seu vocabulari fílmic però també —i sobretot— per modificar el seu bagatge cultural doncs, com a llengua, el cinema indubtablement exerceix un influx inevitable en la psique humana[2].

El cinema, per tant, ens ajuda a construir la nostra percepció del món, la qual cosa ens descobreix un fascinant mode d’aprenentatge que pot venir a enriquir la cultura humana, però alhora ens alerta del perill de manipulació i tergiversació (de vegades ideològicament intencionada, de vegades per simplificació i banalització) que pot arribar a disposar.

________________________________

[1] Dulac (Romaguera; Alsina, 1989) parla del públic com a segona traba per tal que el cinema es pugui considerar un art. I ho fa posant de relleu que la majoria del públic, en una economia de massa, s'ha acostumat a un determinat cinema que és, fonamentalment narratiu i que cada cop acumula un corpus expressiu més limitat (en diríem un vocabulari més limitat) per tal d'assegurar-se que la major part de la població el pot entendre i, per tant, consumir.
[2] I aquí trobem ecos de les teories de Sapir i Whorf (Sapir, 1966 i Whorf; Bissell, 1964).


BIBLIOGRAFIA

ALLEN, R.; GOMERY, D. (1995). Teoría y práctica de la historia del cine. Barcelona: Paidós.
THOMPSON, K. (1991): "Primeras alternativas al modo de producción de Hollywood: Consecuencias para la Vanguardia de Europa. Archivos de la Filmoteca (n. 10, Vol. 2, pp. 76-91). València: Cultura Arts - IVAC.
ROMAGUERA, J; ALSINA, R.H. (1989). Textos y manifiestos del Cine. Barcelona: Paidós.
SAPIR, E. (1966). El lenguaje. Mèxic: Fondo de cultura económica.
STAM, R. (2001). Teorías del cine: una introducción. Barcelona: Paidós.
WHORF, B.; BISSELL, J. (1964). Language, Thought, and Reality: Selected Writings of Benjamin Lee Whorf. Massachussets: MIT Press.