Alias Grace (2017) - Mary Harron (Directora)

Si fa unes setmanes HBO ens portava la fascinant sèrie de Hulu, El conte de la criada (Handmaid's Tale), aquest cop és Netflix la que ens mostra Alias Grace, una altra adaptació d'un llibre de Margaret Atwood que tampoc ens deixarà indiferents.

Una direcció i guió impecables 

Tots els episodis de la sèrie els ha dirigit Mary Harron dedicada quasi exclusivament a la televisió des de que va dirigir American Psyco a l'any 2000. Una direcció acurada, meticulosa i que sap visualitzar un guió meravellosament escrit a duo per la mateixa Margaret Atwood i per la actriu, directora i guionista Sarah Polley.

Sarah Polley tenia 17 anys i ja era una actriu amb certa fama quan va llegir el llibre d'Atwood i va escriure una carta a l'escriptora per adquirir els drets de la novel·la. Així començava un projecte que 20 anys després ha fructificat de la mà d'aquestes 3 dones canadenques: Atwood, Harron y Polley i que s'ha acabat emetent a tot el món.

El guió, que adapta la novel·la original amb molta cura i talent, és l'altra gràcia de la sèrie, una barreja de temps reals i inventats, una miríada de records, flaix-backs, somnis i desitjos que desestabilitzen l'espectador i fa que es qüestioni absolutament tot sobre la història.

El tempo i les interpretacions

No us enganyaré, la història no és apta per tothom. Cal veure-la a poc a poc però sense pausa, ja que l'atmosfera d'encanteri es pot trencar fàcilment. Acostumats com estem a sèries trepidants i nervioses on les trames avancen a força de cliffhangers, aquesta sèrie demana calma i entrega.

Si la direcció és un puntal i el guió un altre, la tercera basa de la sèrie són les interpretacions dels actors. Sarah Gadon (22.11.63, Enemy) , Edward Holcroft, Rebecca Liddiard i Anna Paquin són els integrants del quartet que tira endavant la sèrie amb magnífiques interpretacions mesurades i arrauxades quan cal, entre les que destaca la protagonista de la sèrie que ens atrapa amb la seva mirada i ens enganxa a seguir capítol a capítol com Sherezade a les Mil i una nits.

La historia real

Grace Marks va ser una dona acusada de l'assassinat del seu patró i de còmplice d'assassinat de la majordoma de la casa on treballava l'any 1843. La història forma part del passat del Canadà que rarament s'explica, aquell en la que la misèria i la violència campava per tot arreu i els més dèbils eren els que pagaven per tot.

Al Canadà fou una història important per la seva controvèrsia, mai es va saber la veritat sobre aquest cas i tot van ser especulacions sobre si la Grace Marks va assassinar a sang freda aquelles dues persones o bé si simplement va estar en un mal moment en el pitjor dels llocs.

La sèrie

Atwood i Polley traslladent meravellosament bé aquesta controvèrsia a través del trencament del llenguatge narratiu. La història es qüestiona a ella mateixa, l'espectador es veu interpel·lat per la protagonista, que va cosint la seva vànova a mesura que explica la història (o una versió d'aquesta) al psiquatra que han llogat per aconseguir un informe mèdic que l'ajudi en la seva defensa.

Els que haguéu llegit el llibre Otra vuelta de tuerca, de Henry James, sabreu que estem davant d'una història similar, on ens anem trobant enmig d'una història fascinant i ens veiem obligats a preguntar-nos una i altre vegada què és veritat i què és mentida.

Si la trama principal insisteix en el judici de Grace Marks, la sèrie parla obertament del judici a les dones en general i de la posició que ocupàvem durant el Canadà del segle XIX.  Cada capítol està precedit per un text sobre les dones escrit per alguns dels més importants escriptors anglosaxons (Dickinson, Longfellow, Lord Tenysson, Hawthorne, Poe). Alguns d'ells repetint els eterns trops sobre el misteri de la femeneïtat, altres directament parlant sobre la mort i el silenci de les dones, al marge d'aquestes introduccions relacionades amb cada capítol, al llarg de la sèrie trobem vàries referències directes i indirectes al judici que la societat fa de les dones i les seves accions.


Realitat i ficció, justícia i injustícia, bons i dolents, dones santes o malvades. En aquest univers dual en el que sembla que només es pot estar en una banda de l'espectre, Polley, Atwood i Harron proposen una història que fuig del maniqueísme i que demostra que l'ambigüitat pot ser un art i que al final el que compta és que la història s'expliqui i tingui tots els elements per distreure i encantar a parts iguals.

El triunfo de la voluntad (Das Triumph des Willens, 1935) - Leni Riefenstahl

Milers i milers de caps perfectament alineats balancejant-se al so de les marxes militars, estendards onejant en perfecta sincronia, onades visuals d'homes alineats entre si i amb el règim de Hitler, hordes de sapadors, pales a les espatlles, saludant amb el braç dret enlaire. És l'estètica del terror, del control, de la infàmia nazi. Veure avui en dia aquest fascinant documental que el mateix Führer va encarregar a la Leni Riefenstahl, fa glaçar les venes.

Ella, inicialment, s'hi va negar, no per motius ideològics sinó tècnics: no creia ser capaç de fer una bona feina donat que la seva producció fins a aquell moment havia estat fonamentalment centrada en la ficció, i no en el documental. Hitler, però, la convencé argumentant que, justament, per això la volia a ella, perquè no volia un documental literal, sinó un que captés la bellesa i li calia un ull artístic per a això.

La Riefenstahl va accedir, i amb el suport del Führer bastí el documental seminal per antonomàsia, tot registrant els prolegomens,desenvolupament i clausura del Congrés del Partit Nacionalsocialista. No és que fos el primer (pensem en Vertov, per exemple), però sí que fou el primer que establi les senyes d'identitat, el seu llenguatge, adoptat i replicat fins avui en dia, de tan modern com fou aquest 'Triomf de la voluntat'. Grues que s'eleven sobre estadis atapeïts d'estendards i seguidors fidels, panoràmiques laterals que abracen tot un estadi a vessar de fidels filonazis, primer plans dels extasiats espectadors de desfilades i de discursos dels capitosts del partit, una munió de càmeres col·locades estratègicament per captar el mateix moment des de diferents perspectives, muntatge accelerat que ens va mostrant les diferents cares de la polièdrica demostració de poder hitleriana, vistes aèries dels terrats de Nüremberg, tan ben ordenats com els esquadrons de les SA i les SS, sons afegits en post-producció per enaltir la narrativa (rialles d'infants, crits de les masses, etc.), ramats de seguidors belant des de les finestres en veure passar les comitives. El desplegament visual és aclaparador.


L'objectiu és clar i llargament assolit: confirmar i fer palès que tota Alemanya recolza Hitler i el seu rescabalament nacional. El país, l'any 1934, començava a aixecar el cap. Hitler havia accedit al poder, aprofitant els dubtes i enfrontaments entre els partits més clàssics. Ja com a canceller, havia fet neteja entre els seus, durant la Nit dels ganivets llargs, i aquest congrés del Partit, celebrat al Setembre, era el punt de partida real de l'apocalipsi nazi que havia de seguir. Hitler tirava d'orgull nacional, d'aquella idea d'Alemanya gloriosa i imperial que pretenia recuperar. L'enemic, per descomptat, era qualsevol que no complís amb la puresa ària, però sobretot, aquells que havien enfonsat el país fent-la culpable de la Iª Guerra Mundial (un conflicte que, com s'ha pogut entendre més endavant, amb el temps com a prudent analista, va ser detonat per multitud d'accions i d'inaccions de molts països, fonamentalment europeus, no simplement per Alemanya) i demanant-li pagar un preu exorbitant, empobrint-la i sepultant-la sota la llosa de perdedora del conflicte. Hitler sabia que les penúries es maten a cop d'orgull, i aquest documental palesa, de manera inequívoca, l'habilitat del Führer per adreçar-se a les masses, ja fossin aquestes formades pel poble, ja fossin comandaments polítics o destacaments de l'exèrcit. La seva vehemència, la gesticulació apreciable des de la distància d'una grada llunyana, el seu crit uniforme i directe quasi es pot veure solcar l'aire i penetrar en els cors dels desemparats i mal·leables espectadors.


Riefenstahl, doncs, captura el moment, alternant escenes de desfilades interminables que serveixen de garant del poder d'organització i de la força que el país ja començava a entaforar en la recàmera, amb discursos, fonamentalment del mateix Hitler, que enalteixen i aixequen braços i esperits. És sabut que la intenció del documental era acabar de convèncer la resta d'Alemanys que encara no s'havien adherit a seguir les directrius del nou canceller (com dèiem, Hitler va ser nomenat canceller degut a disputes entre els altres partits, no per vots, donat que ell i el seu partit tan sols van quedar en quarta posició en les eleccions), però es fa impossible no pensar que potser Hitler ja tenia al cap que el veiessin els mandataris del front Aliat, sobretot Anglaterra i França, que es trobaven ja practicant el famós appaesement pel que, tement un nou alçament militar com el de la Iª Guerra Mundial, preferien no interposar-se en el camí de Hitler i de les seves demandes o moviments estratègics.


Fos com fos, el documental deixa -com fan els grans documentals- imatges inesborrables: Bebés amb el braç enlaire, joves de les joventuts hitlerianes extasiats davant del líder, camperols, avis, homes i dones, atiant les proclames imperials, Hitler al balcó de l'hotel amb un neó just a sota que resa 'Heil Hitler' amb bombetes llampants, marees de persones (en el fons, no cal oblidar-ho, tots eren persones) embadalides, en èxtasi messiànic, absolutament enlluernada amb la seva figura, els seus judicis morals i la seva oratòria populista però, sobretot, amb la seva visió de futur. "Sie sind Deutschland" ("Vostè és Alemanya"), li diu Rudolph Hess davant d'un auditori quasi genuflex.

I a pesar de la difícil tasca de visionar un documental com aquest, amb la càrrega ideològica intrínseca però, per damunt de tot, amb el coneixement històric de a on ens va dur com a raça, a contracor i amb el cap i el cor dividits i oposats, és necessari observar que la pel·lícula té un mèrit enorme, cinematogràficament parlant, i que algunes de les seves imatges es compten entre les més poderoses que el setè art mai ha forjat. La resta, com es sol dir, és història.