Alias Grace (2017) - Mary Harron (Directora)

Si fa unes setmanes HBO ens portava la fascinant sèrie de Hulu, El conte de la criada (Handmaid's Tale), aquest cop és Netflix la que ens mostra Alias Grace, una altra adaptació d'un llibre de Margaret Atwood que tampoc ens deixarà indiferents.

Una direcció i guió impecables 

Tots els episodis de la sèrie els ha dirigit Mary Harron dedicada quasi exclusivament a la televisió des de que va dirigir American Psyco a l'any 2000. Una direcció acurada, meticulosa i que sap visualitzar un guió meravellosament escrit a duo per la mateixa Margaret Atwood i per la actriu, directora i guionista Sarah Polley.

Sarah Polley tenia 17 anys i ja era una actriu amb certa fama quan va llegir el llibre d'Atwood i va escriure una carta a l'escriptora per adquirir els drets de la novel·la. Així començava un projecte que 20 anys després ha fructificat de la mà d'aquestes 3 dones canadenques: Atwood, Harron y Polley i que s'ha acabat emetent a tot el món.

El guió, que adapta la novel·la original amb molta cura i talent, és l'altra gràcia de la sèrie, una barreja de temps reals i inventats, una miríada de records, flaix-backs, somnis i desitjos que desestabilitzen l'espectador i fa que es qüestioni absolutament tot sobre la història.

El tempo i les interpretacions

No us enganyaré, la història no és apta per tothom. Cal veure-la a poc a poc però sense pausa, ja que l'atmosfera d'encanteri es pot trencar fàcilment. Acostumats com estem a sèries trepidants i nervioses on les trames avancen a força de cliffhangers, aquesta sèrie demana calma i entrega.

Si la direcció és un puntal i el guió un altre, la tercera basa de la sèrie són les interpretacions dels actors. Sarah Gadon (22.11.63, Enemy) , Edward Holcroft, Rebecca Liddiard i Anna Paquin són els integrants del quartet que tira endavant la sèrie amb magnífiques interpretacions mesurades i arrauxades quan cal, entre les que destaca la protagonista de la sèrie que ens atrapa amb la seva mirada i ens enganxa a seguir capítol a capítol com Sherezade a les Mil i una nits.

La historia real

Grace Marks va ser una dona acusada de l'assassinat del seu patró i de còmplice d'assassinat de la majordoma de la casa on treballava l'any 1843. La història forma part del passat del Canadà que rarament s'explica, aquell en la que la misèria i la violència campava per tot arreu i els més dèbils eren els que pagaven per tot.

Al Canadà fou una història important per la seva controvèrsia, mai es va saber la veritat sobre aquest cas i tot van ser especulacions sobre si la Grace Marks va assassinar a sang freda aquelles dues persones o bé si simplement va estar en un mal moment en el pitjor dels llocs.

La sèrie

Atwood i Polley traslladent meravellosament bé aquesta controvèrsia a través del trencament del llenguatge narratiu. La història es qüestiona a ella mateixa, l'espectador es veu interpel·lat per la protagonista, que va cosint la seva vànova a mesura que explica la història (o una versió d'aquesta) al psiquatra que han llogat per aconseguir un informe mèdic que l'ajudi en la seva defensa.

Els que haguéu llegit el llibre Otra vuelta de tuerca, de Henry James, sabreu que estem davant d'una història similar, on ens anem trobant enmig d'una història fascinant i ens veiem obligats a preguntar-nos una i altre vegada què és veritat i què és mentida.

Si la trama principal insisteix en el judici de Grace Marks, la sèrie parla obertament del judici a les dones en general i de la posició que ocupàvem durant el Canadà del segle XIX.  Cada capítol està precedit per un text sobre les dones escrit per alguns dels més importants escriptors anglosaxons (Dickinson, Longfellow, Lord Tenysson, Hawthorne, Poe). Alguns d'ells repetint els eterns trops sobre el misteri de la femeneïtat, altres directament parlant sobre la mort i el silenci de les dones, al marge d'aquestes introduccions relacionades amb cada capítol, al llarg de la sèrie trobem vàries referències directes i indirectes al judici que la societat fa de les dones i les seves accions.


Realitat i ficció, justícia i injustícia, bons i dolents, dones santes o malvades. En aquest univers dual en el que sembla que només es pot estar en una banda de l'espectre, Polley, Atwood i Harron proposen una història que fuig del maniqueísme i que demostra que l'ambigüitat pot ser un art i que al final el que compta és que la història s'expliqui i tingui tots els elements per distreure i encantar a parts iguals.