Atracament perfecte (The Killing, 1956) - Stanley Kubrick

El proper 25 de maig farem un seminari sobre el cine de Kubrick a la botiga The Cine i per preparar-ho, fa setmanes que estic tornant a verure'n la filmografia sencera.


Tornar a veure pel·lícules com El resplandor (1980), 2001: Una odissea de l'espai (1968) o La naranja mecánica (1971) és realment un exercici molt interessant. La percepció d'un film està lligada a la nostra història personal i veure una pel·lícula als 20 anys no és el mateix que veure-la als 40. En el cas de Kubrick, he de dir que el segon visionat, rarament decepciona.

Kubrick té una filmografia curta però intensa. Seria ben bé l'oposat de directors com Woody Allen que es forcen a fer pel·lícules cada any per no deixar de treballar. Kubrick, igual que Malick, es pren el seu temps... fins a 12 anys si cal, per fer una film.

Quan revises la filmografia d'algú tan gran com Stanley Kubrick, te'n adones que tot el que el fa gran, ja es pot ensumar en les obres primerenques. No parlo de Miedo y deseo o El beso del Asesino, aquí encara el jove Kubrick era un aprenent de l'ofici. Estic parlant de la meravellosa i mai prou valorada Atracament Perfecte.  

En aquesta meravella de 1956, el seu tercer llargmetratge, ja estem davant d'una obra mestra. En ella ja veiem alguns dels estilemes Kubrickians per excel·lència, com per exemple un inici poderós, uns enquadraments quirúrjicament precisos o el travelling, un momviment de càmera que Kubrick va utilitzar recurrentment i el va portar al seu límit a 2001: una odisea de l'espai.

Kubrick comença Atracament Perfecte amb una cursa de cavalls enquadrant perfectament el cavall guanyador durant mitja volta del recorregut, incloent la corva, en un moviment de càmera que vol simular un trávelling però que en realitat és un exercici de perícia fotogràfica. I és que Kubrick era fotògraf, i de perícia i meticulositat en tenia moltíssima.

I si l'inici ens sembla interessant, el final ens deixa embadalilts. Però encara no parlarem del final.

L'argument

Un altre motiu pel qual Atracament perfecte està entre les meves favorites de Kubrick, és per la seva narrativa. Es diu que és el primer cop que en una pel·lícula es fa servir una narrativa no lineal.

.
Sterling Hayden ha passat a la presó els últims 5 anys i, mentre hi era, ha planificat un atracament a un hipòdrom. El seu plà és meticulós i ha pensat en tot, i durant els primers minuts del film coneixerem a l'equip encarregat de dur a terme aquest pla. Mentre una veu en off ens va explicant minut a minut com es va desenvolupant tot, la narrativa es trenca i la història va endavant i endarrera per mostrar-nos els diferents punts de vista dels personatges, que finalment s'ajunten en determinats moments.

Aquest recurs fa que hi hagi escenes que es repeteixin, per tal que l'espectador identifiqui els moments, i en algunes ocasions veiem la mateixa escena repetida des d'un punt de vista diferent.

Al final tot encaixa i cal dir que la pel·lícula manté una tensió que es fa impossible en alguns moments, com durant la seqüencia final de l'aeroport, en la que Kubrick ens va preparant per un final realment colpidor.