7 años (2016) - Roger Gual

La primera producció local de Netflix España ens planteja un punt de partida força engrescador i una dinàmica molt a la d' Smoking room (la primera pel·lícula del director, el Roger Gual).

Quatre emprenedors que han aconseguit tirar endavant una profitosa empresa tecnològica es veuen davant del dilema d'haver d'escollir qui d'ells anirà a la presó per la resta, assumint totes les culpes d'unes martingales financeres que la seva pròpia ambició ha provocat. Hisenda està a punt de caure'ls al damunt i demanen l'ajut d'un mediador per tal que els ajudi a decidir-ho abans no sigui massa tard.


A partir d'aquí, Gual desplega la seva dinàmica d'interpretacions aparentment naturals i improvisades, amb cinc actors que, de manera força teatral, ocupen un espai limitat. Solvents tots cinc, els hi passa el mateix que els succeïa als actors d'Smoking room: de vegades es confon la llibertat creativa amb la creativitat adequada, i no sembla que el guió els ajudi, en excessives ocasions, a entregar frases més o menys "naturals". A cavall, doncs, entre un guió massa sòlid i unes interpretacions amb certa màniga ampla, 7 años transcorre pels camins de la posada en solfa de les enveges i odis interpersonals, tot buscant criteris que permetin arribar a una solució coherent i de sentit comú sobre qui ha de pagar els plats trencats.

I, per bé que la pel·lícula és innegablement entretinguda, no evita deixar la sensació de desaprofitament en no trobar la manera de dur l'espectador cap a terrenys més essencials, cap al sentit de la llibertat, el seu preu o el valor que cadascú li posa al que té i al que pot perdre. Per contra, 7 años decideix desfilar pers indrets no excessivament decisius ni rellevants, que si draps bruts, que si rancúnies, que si foteses diverses. Una pena, doncs tant el plantejament com l'execució podrien entregar una hora i pocs minuts de quelcom més memorable que això.

La llegada (Arrival, 2016) - Denis Villeneuve

Arrival és una d'aquelles pel·lícules que generen debat just després de veure-les. No desvetllarem res per no espatllar l'experiència dels que no l'hagueu vista encara, però segur que en acabar us plantejareu més d'una pregunta i us vindran ganes de xerrar-ne.

Ciència Ficció old school

La història d'Arrival parteix d'una trama clàssica en la ciència ficció: un bon dia apareixen vàries naus extraterrestres a determinats (o aleatoris) punts del planeta i des d'aquell moment tant els governs com la població intenten esbrinar els motius  pels quals els visitants han aparegut. I en aquest sentit Arrival és ciència ficció pura, de la que planteja preguntes existencials sobre la humanitat i sobre com encarem determinades decisions.

Però tampoc us espanteu aquells que busqueu entreteniment, perquè Arrival funciona també perfectament en l'aspecte narratiu: Villeneuve és perfectament capaç de teixir minuciosament una història i mesurar els punts de tensió narrativa amb la reflexió, els flaix-backs i els moments de contemplació estètica pura i dura.

Estètica i ètica minimalista 

I és que els que coneixeu Villeneuve ja sabeu de la seva destresa en els enquadraments i el seu domini de la llum, així que a la vegada que esteu atents a la investigació de l'Amy Adams, podeu gaudir d'una pel·lícula amb una intencionalitat estètica molt determinada i punyent.

L'estètica és un dels punts forts de Villeneuve. En aquest cas tria el minimalisme per a vestir tant pictòrica com musicalment la seva pel·lícula: la potent i (bellíssima) banda sonora de Jóhann Jóhannsson inclou a Max Richter en els moments clau i ens deixa embadalits amb la contemplació de les naus, formes simples desproveïdes de tot ornament superflu.


Les referències no acaben aquí, sentim cites a Fibonacci, veiem dissenys d'interiors amb els elements justos, un llenguatge extraterrestre que ens fa pensar en fractals i enquadraments que recorden literalment la Proporció Àurea de la que tants artistes i cineastes ens han parlat abans.

Villeneuve no deixar res a l'atzar, i potser tria el minimalisme perquè en el fons, el dilema que ens planteja la pel·lícula també és molt essencial: 

Si poguéssim evitar el dolor i el patiment de la nostra vida... ho faríem?

Les coses grans (2015) - Roger Coma

Algú em preguntava l'altre dia quina és la diferència fonamental entre una sèrie de TV i una websèrie. "El format, el suport", li vaig respondre. Ara me n'adono que li vaig donar una resposta equivocada. La diferència fonamental entre una sèrie de TV i una websèrie és que la websèrie sempre és molt dolenta.
Segurament, aquesta resposta també és (provocativament) equivocada. Però és ben palpable que, sovint, la facilitat d'accés a la difusió (via Internet) dóna ales a Ícars audiovisuals que tenen més gosadia que coses interessants per explicar. En tot cas, falsa i injusta com és aquesta taxativa resposta, no és, ni de lluny, el cas de Les coses grans, una websèrie creada, escrita, dirigida i parcialment interpretada pel Roger Coma.

A partir d'un personatge insegur, immadur i desubicat (el Canudas, interpretat en el registre habitual del Roger Coma), la sèrie busca respostes prou serioses i existencials a temes ben propers: el desig, l'egoisme, la necessitat d'atenció, l'orgull mal canalitzat o el pernil serrà. En capítols de vora els 10 minuts, rodats amb moltíssima més professionalitat que la majoria de websèries, el Canudas i els seus particulars amics li donen la volta fins a l'absurd a la quotidianitat. Ell és el centre, el detonant del dubte, però està rodejat de gent que sembla tenir les coses més clares. La Martínez, la seva nòvia (molt solvent Mar Ulldemolins) és segura i oberta a tot, adaptativa, capaç d'entomar la realitat com ve (i pacient, molt pacient, que se n'ha de ser per tenir al Canudas de parella). El Ferrer (divertidíssim David Verdaguer, per bé que encasellat en un tipus de papers que borda) és un individu que probablement té tants o més dubtes que el Canudas, però no només no ho mostra sinó que no para de filosofar i inventar-se axiomes sobre tot allò de què es parla, encara que les seves teories sovint siguin absurdes o contradiguin d'altres que ell mateix ha defensat amb vehemència fa tan sols un minut. El Pep (entranyable Pep Ambrós) és el germà de la Martínez, sempre disposat a aportar el seu granet de sorra. I la Reynés és una psicòloga (Margalida Grimalt) estranya, mística, de mètodes poc convencionals, que intenta ajudar al Canudas quan aquest ja incuba alguna crisi. Tots ells s'entrecreuen en un univers de coses petites que en desencadenen d'altres de grans. I ho fan amb un dinamisme poc vist en les websèries (dinamisme no vol dir acceleració, no vol dir vines de 10 minuts) que combina a la perfecció diàlegs molt ben trenats (i muntats de manera excel·lent) amb espais narratius més pausats.


Merescuda guanyadora del Premi Ondas 2016 a la millor websèrie nacional espanyola, Les coses grans és una petita delícia fugissera que s'ha autofinançat (encara busquen ajuts per poder rodar una tercera temporada) i que ve a demostrar que la ficció televisiva catalana sembla haver trobat la seva pròpia veu, fruit de barrejar aquells ingredients forans que, amb el temps, ha sabut fer seus, ha sabut fer locals, ha sabut dotar d'identitat pròpia.

Podeu veure la sèrie sencera des del seu propi web: Les coses grans, però aquí us deixem el primer episodi per tal que aneu fent boca.