The perfection (2018) - Richard Shepard

Plantejar una trama plena de trampes és un repte, un enorme repte, per a un guionista i per a un director. L'equilibri es pot trencar fàcilment si no hi ha una mà ferma que compensi l'espectador, que eviti fer-lo sentir una mera marioneta en les mans d'uns guionistes malintencionats. No tothom se'n surt. Fins i tot Hitchcock, per posar el millor dels exemples, vorejava l'ensopegada amb idees basades en trucs de guió (Stage fright o I confess). I Richard Shepard no és pas Hitchcock.

En aquesta història al voltant de dues violoncel·listes talentoses en mans d'un professor i filantrop molt exigent el Shepard sap plantejar el misteri i desfermar aquella estranya ferum d'inquietud davant de l'inevitable gir catastròfic. Però la seva direcció s'estova a partir del primer trencament i ja no es recupera a cada volta que la trama s'enrosca i esdevé més imprevisible.

Sorpresa rere sorpresa, truc rere truc, el joc de mans s'esvaeix i esdevé rutina, invalida el visionat de l'espectador i el converteix, a tot estirar, en un voyeur sàdic àvid de nova carnassa que sadolli la seva morbositat.