Predestination (2014) - The Spierig Brothers

Un agent d'un misteriós departament de seguretat del govern s'embarca en un viatge en el temps per intentar aturar un terrorista que fa esclatar bombes a discreció. La seva tapadora és fer de cambrer rere la barra d'un bar. I allà se li atansa un home estrany que promet explicar-li la història més extraordinària que mai hagi sentit. El cambrer, entre gots de whisky, se l'escolta.

Adaptar al Rober Heinlein, un dels més destacats escriptors de ciència ficció, sembla no ser tasca fàcil. Molts ho han intentat amb desigual fortuna. Potser és perquè Heinlein no és un escriptor a l'ús, i perquè la manera en que explica les seves trames és tan important com aquelles. Sigui com sigui, els germans Spierig se'n surten notablement.


I ho fan amb una història impossible d'explicar, rocambolesca, agafada per la patilla, jugant amb les paradoxes i les sorpreses com qui fa malabars sobre una corda fluixa sense xarxa de protecció. El que podria haver estat un desastre absolut es converteix en un entreteniment notable, una mena de tour de force narratiu en que fer-li perdre el fil a l'espectador és fàcil, o que acabi extenuat és plausible.

La trama es recolza en un parell d'actors que l'arrosseguen sencera. L'Ethan Hawke, més reeixit de l'habitual, és l'agent. I la Sarah Snook (Succession) és la Jane, aquest home/dona al voltant del qual gira tota la trama i que demostrar tenir un talent magnífic per accedir a un amplíssim registre en una sola pel·lícula.


I així, Predestination s'enfronta amb els límits de la narrativa d'històries de viatges en el temps, buscant-ne les vores, recreant-s'hi, no tenint por de cometre sacrilegis o trepitjar terrenys prohibits pels puristes. I aquí, en aquest atreviment, està la seva basa principal, juntament amb no pretendre ser més que el que és, un joc de miralls, una petita capsa de sorpreses constant.

Les sèries per veure en aquest confinament

No acabem de tenir clar si la nostra tendència a consumir més productes audiovisuals aquests dies de confinament és una oportunitat llargament esperada (la de tenir temps per consumir-los compulsivament) o una fugida endavant (per omplir el buit). Sigui com sigui, el resultat és el mateix: hores i hores de visionat televisiu.

Aquí us deixem una llista de les sèries que aquests darrers temps hem estat veient esperant que us pugui donar alguna idea de què veure i que, alhora, vosaltres també ens digueu quines esteu veient. Som-hi.


Avenue 5 (2020) (HBO): Després de Veep, l'Armando Iannuci escomet una altra comèdia, aquest cop a bord d'una nau espacial turística tan farcida de personatges impossibles i incapaços com els passadissos i despatxos de la Casa Blanca. Iannucci es desprèn aquí de la càrrega crítica per cenyir-se a la comèdia, i la veritat és que els resultats són francament divertits, amb una bona colla d'actors molt inspirats (Hugh Laurie, Josh Gad, Zach Woods...). No us canviarà la vida, però us entretindrà molt.



El visitante (The outsider, 2020) (HBO): Que no sigui aquesta la millor adaptació a la petita pantalla d'una novel·la de l'Stephen King, amb un punt de partida interessant (no, no volem explicar-vos més, forma part de la gràcia) però, sobretot, amb un desenvolupament molt sostingut (ja sabem tots que aquí és on totes les adaptacions de King fracassen, en mantenir el to i la tensió inicial) i un joc d'actors i actrius molt notable (Ben Mendelsohn, Cynthia Erivo, Jason Bateman, Paddy Considine, etc.).


Treadstone (2019) (Prime Video): Expansió de l'univers Bourne sense el Matt Damon (ni el Jeremy Renner) en què el programa Treadstone d'agents dorments s'ha reactivat, no se sap ben bé per qui ni per què. La sèrie segueix el despertar de diferents agents arreu del món i torna a posar sobre la pantalla les cartes habituals: acció molt coreografiada, trama que pendula entre la complexitat i la confusió, enganys (i dobles enganys, i triples enganys...) constants, localitzacions per tot el món i un pols narratiu que intenta ser ferm i trepidant. La sèrie està en mans del Tim Kring, creador de la mítica Heroes, encara que també de Crossing Jordan o de Touch. És un entreteniment ben vàlid, però la fórmula Bourne sembla que no funciona tant bé quan es supera el límit de dues hores que imposava el format cinematogràfic.


La ciudad y la ciudad (The city and the city, 2018) (Filmin): Us en vam parlar abastament aquí, però fem-ho ras i curt: complexa adaptació en format minisèrie d'una aclamada novel·la de ciència ficció que té en la seva posada en escena la millor basa per intentar reproduir un joc topogràfic on tres ciutats es sobreposen geogràficament amb els conflictes que això desencadena. Explicada en clau de cinema negre, els seus 4 episodis poden ser imperfectes, però la proposta és prou llaminera com per despertar l'interès.


McMillions (2020) (HBO): Documental de 6 episodis sobre un frau comès a expenses d'una promoció de McDonalds als EUA que posa l'ull en una colla de personatges fascinants que van des d'un agent de l'FBI absolutament inverossímil (però real) fins a una colla de mafiosos que s'emmirallen en els Soprano, i que desvetlla una de les flaqueses de l'ésser humà, la cobdícia, reconstruint de manera un tant hiperbòlica la investigació del cas.


Marianne (2020) (Netflix): Us en vam parlar amb detall aquí, però resumim-ho. Una sèrie francesa de terror d'ensurts que aprofita TOTS els recursos del gènere per bastir una història de retrobament amb el passat amb uns vímets molt stephenkinguians i una realització molt efectiva/efectista.


Match (2018) (Filmin): Tot i tenir ja dos anys, el boca-orella ha acabat donant per bona aquesta comèdia divertidíssima amb un plantejament d'allò més original: les peripècies amoroses i socials d'un paio, narrades, en directe, per dos comentaristes d'esports que fan servir tota la parafernàlia narrativa típica per posar-hi emoció. El millor que es pot dir d'ella (i en vam parlar abastament aquí) és que és capaç d'explotar la seva premissa i no fer-la avorrida o repetitiva. Molt original i digerible gràcies als seus capítols de amb prou feines 20 minuts de durada.


The Mandalorian (2019) (Disney+): Ara que la plataforma del gegant de l'entreteniment ja ha arribat a casa nostra, és temps de gaudir d'una sèrie que, tot i estar lluny de ser memorable, és perfectament capaç de narrar una història paral·lela de l'univers Star Wars que manté tota la màgia de la enealogia original i explicar-la en clau de western hipertecnificat. Els múltiples homenatges als clàssics del gènere es succeixen i els seus capítols de curta durada són una delícia que, si bé no perdura en el paladar, sí és capaç d'omplir i saciar a l'espectador exigent, que no és poc. Aquí us en vam parlar amb més calma. I sí, baby Yoda.


Creedme (2019) (Unbelievable, Netflix): Podeu llegir la nostra ressenya de fa uns dies aquí, però per concentrar-ho en poques línies, deixeu-nos dir que aquesta ha estat una de les sèries més destacables de l'any 2019. Fet a base d'explicar una investigació policial d'unes violacions des d'un prisma radicalment femení, reivindicant la indignació dels homes, fent-ho sense escarafalls, sense excessos, sense gratuïtat i, per contra, amb una obsessió pel detall encomiable. I, a sobre, dues de les millors interpretacions dels darrers anys: Toni Collete i Merritt Wever. No us la perdeu.


Los visitantes (Beforeigners, (2019) (HBO): En ple segle XXI, arreu del món comencen a aparèixer de dins del mar viatgers temporals provinents d'èpoques passades. A Noruega també, i els que hi apareixen són víkings. Aquesta és la premissa de Beforeigners, un procedimental policial que transcorre sobre un rerefons de ciència ficció llaminer i amb moltes possibilitats que potser no acaba d'aprofitar en aquesta primera temporada però que promet molt de cara a les properes. En teniu una reflexió més llarga aquí.


Gentleman Jack (2019) (HBO): Basada en els diaris de l'Anne Lister, una terratinent empoderadíssima en una Anglaterra del XIX carrinclona, mascle i poc avesada a persones que se sortissin de la norma. I l'Anne Lister se surt de la norma, de qualsevol norma. Explicada amb una aclucada d'ull constant a l'espectador, les dificultats a què s'enfronta conformen una reivindicació feminista notable i un entreteniment televisiu molt recomanable. Podeu llegir-ne més aquí.


The boys (2019) (2019) (Prime video): Una de les sorpreses del 2019 va ser aquesta adaptació d'un còmic de superherois que explicaria com seria, de debò, una societat en què uns paios amb superpoders es passegessin pel món amb malles de colors. Seria un caos, és clar; però, sobretot, seria un negoci amb molts interessos ocults. Enginyosa, contundent i amb molta mala bava, ha estat una de les delícies televisives dels darrers mesos. Aquí us en vam parlar amb calma i detall.


Euphoria (2019) (HBO): Poques coses més cool s'han vist en els darrers mesos en una pantalla de televisió. Perquè per bé que la història que explica és tremenda, l'execució fílmica és hipermoderna, colorista, exagerada, videoclipera... però fascinant de principi a final. I això, com dèiem, que el que explica és tan complex com l'abocament voluntari a l'abisme de la pubertat, en un entorn tòxic i psicotròpic. Aquí us vam intentar explicar l'experiència que suposa veure Euphoria, una de les sèries que més polseguera han aixecat en els darrers mesos.


Evil (2019) (SKY): El matrimoni King (Damages, The good wife/The good fight) s'han tret de la màniga un divertimento (tal com van fer, fa uns anys, amb Braindead) que es basa en la ciència ficció però es recolza en la narrativa procedimental i que explica l'eterna lluita entre la raó i la fe en un entorn de possessions tan friki com llaminer. I a sobre hi surt el Mike Coulter (The good wife, Luke Cage) i el .Michael Emerson (LOST, Person of interest).


Black summer (2019) (Netflix): Zombie nation va ser una sèrie de zombies que pretenia desprendre's de la pesada càrrega de voler ser transcendental (com The walking dead) i centrar-se en l'acció, en el dia a dia d'uns supervivents enfrontats a hordes de morts vivents (o eren infectats?). El seu problema era que no acabava d'aguantar el ritme i que els personatges eren insuls. Ara Black summer, la seva preqüela, troba el to, el ritme i és capaç de bastir uns personatges mínimament interessants. Li afegeix, a més, unes ganes de narrar-ho de manera interessant, jugant amb tots els recursos narratius possibles.


Los Gemstone (The righteous Gemstones, 2019) (HBO): El Danny McBride segueix intentant fer-nos riure a costa de personatges lamentables. Ara ho prova amb els predicadors evangelistes. I per bé que la intenció és lloable, el seu humor és xaró i grollerot, de boc gros, i la sensació és que la seva paròdia no supera la realitat en cap moment. I això que hi ha el John Goodman.


Stumptown (2019) (HBO): No són massa les ocasions de gaudir d'un procedimental detectivesc amb protagonista femenina. I encara ho és menys si el seu tractament no és condescendent. A la Cobie Smulders (How I met your mother) li han donat l'ocasió de bastir un personatge arquetípic que sol estar en mans d'homes. El resultat no és de traca, però sí és entretingut.


Dracula (2020) (Netflix): Ha despertat opinions ben dispars, en general, aquesta adaptació del Moffat i del Gattis (Sherlock) del clàssic de Bram Stoker. Tres episodis llargs, amb tres enfocaments ben diferents: un primer episodi tradicionalista (que no aporta res nou, però actualitza la narrativa vampírica), un segon que és un oasi, un exercici quasi autoconclosiu de confinament à la Agatha Christie, i un tercer en que esmola els canins per, després d'una extraordinària el·lipsi inter-episòdica, intentar reformular el clàssic. El Claes Bang dóna el pego com a Drácula morbós, bèstia i molt ben pagat de sí mateix, però el show li roba la magnífica reinterpretació del personatge del Van Helsing, aquí reconvertit en una monja  estratosfèrica en mans de la Dolly Wells.


Giri/Haji (2019) (Netflix): Atrevit intent cosmopolita, el d'aquesta sèrie que barreja les cultures britànica i japonesa en un poti-poti que barreja thriller i drama. No acaba de funcionar del tot, però l'intent mereix el reconeixement i un visionat.


The virtues (2019) (Filmin): Una de les més celebrades minisèries del 2019, amb un Stephen Graham molt entregat, explicant una dura història de retorn al passat per expiar pecats i aixecar catifes que amaguen secrets dolorosos.


The morning show (2019) (Apple TV): Segurament la seva història sobre escrúpols (o la manca d'ells) del periodisme televisiu requeria més garra i mala llet, però veure a la Jennifer Aniston i a la Reese Witherspoon en pantalla ja mereix donar-li una oportunitat.


Watchmen (2019) (HBO): Més fascinant que memorable, el visionat d'aquesta seqüela dels còmics (i de la pel·lícula) de l'Alan Moore és obligat, encara que sigui per a) veure una posada en escena original i llaminera, b) gaudir de la Regina King, o c) deixar-se portar per un enginyós gir temàtic que refresca l'original i aprofundeix allà on el geni barbut mai va saber entrar.


Chernobyl (2019) (HBO): Probablement, la més popular de les sèries televisives del 2019. Lamentablement, TOT el que explica sobre la gestió del desastre nuclear rus és aplicable a la nostra realitat actual i a la manera en què els governs del món sencer estan portant la crisi del Coronavirus. Jared Harris i Stellan Skarsgard estan soberbis, la producció és de tracta i mocador i la història és tan dura com necessària.


Elite (2018) (Netflix): Una de les sèries amb més èxit i més exportades de Netflix: el punt de partida a cada temporada és molt similar: Un institut privat i reservat a classes altes en el que uns nois "becats" es veuen totalment fora del seu element.
3 temporades amb una estructura idèntica que tenen diferents resultats. Cada temporada arrenca "in media res" amb un assassinat o desaparició; sense que sapiguem res més, ens caldrà avançar capítols per descobrir els secrets i aliances que  es van teixir per conservar l'estatus, no ser descoberts o evitar ser acusats.


Halt and Catch Fire (2014-2017) (Filmin): Tot i ser una sèrie que ja té uns anys, Filmin ha estat l'única plataforma local que s'ha atrevit a recuperar-la. I encara sort, perquè si li pregunteu a QUALSEVOL persona que l'hagi vista us dirà que està entre les seves sèries favorites de tots els temps. Ras i curt. El transfons de l'evolució de la informàtica des dels anys 80 serveix per presentar-nos quatre dels personatges més ben treballats de la ficció televisiva de tots els temps. Veieu-la. Ara. No exagerem en absolut, es una meravella d'aquelles que voldreu guardar per veure-la una i una altra vegada.


Locke & Key (2020) (Netflix): Adaptació d'una novel·la del fill de l'Stephen King, enganxarà als fans de la fantasia més infantil o, complementàriament, als que, simplement, gaudeixen de veure com els efectes visuals d'avui en dia permeten posar en imatges móns literaris extremadament creatius.
Finalment sembla com una versió actual i infantil dels Goonies, sense l'encant de la pel·lícula i amb més efectes especials que treball de guió.


Devs (2020) (HBO): L'Alex Garland (Ex-Machina, Anihilation) és una de les grans promeses de l'audiovisual de ciència ficció. Al nostre gust, està lluny d'haver fet cap obra que realment trasbalsi, però aquesta minisèrie explicada amb parsimònia sobre un projecte tecnològic revolucionari i els enginyers que hi estan al darrera té números per ser la primera. El degoteig setmanal de capítols aguanta el to i justifica l'espera, visualment és molt completa i la història que hi ha al darrera suggereix que la sèrie completa pot deixar molt bon regust de boca. I, a més, hi tenim el Nick Offerman (Parks and recreation) encarnant un personatge tremend i instantàniament icònic.


The Man in the High Castle (2015-2019) (Prime Video): Tot just fa uns mesos va concloure aquesta adaptació televisiva d'una novel·la distòpica del Philip K. Dick en què l'eix nazi/japonès va guanyar la IIª Guerra Mundial i s'han dividit nord-amèrica. Trama d'espionatge i d'intrigues, captivarà als fans de la temàtica nazi per la seva originalitat, per bé que el desenvolupament de la seva trama (que avança amb molta lentitud) i dels seus personatges (plans i amb tendència a l'estupidesa) no estan a l'alçada, sovint, de les expectatives.

El hoyo (2019) - Galder Gaztelu-Urrutia

Personalment, qui us escriu considera que la ideologia d'El hoyo és totalment equivocada, i que el seu missatge sembla que va en una direcció quan, en realitat, t'està dient tot el contrari. Però...

Però El hoyo és una magnífica pel·lícula de ciència ficció. Magnífica. A pesar de les diferències ideològiques que un pugui tenir amb ella. I ho és perquè el seu plantejament és brillant, però també ho són el seu desenvolupament i el seu desenllaç.

L'argument

Una estructura d'habitacions connectades per un buit amb un incomptable nombre de nivells, amb dues persones per nivell, que s'han de repartir el menjar que els va arribant dels pisos superiors. Quan més a baix estàs, menys menjar t'arriba. I cada cert temps, et canvien de nivell, aleatòriament. Enfrontats a aquesta lluita per la supervivència, el llop treu el cap per devorar l'humà. El Goreng (impecable, com sempre, Ivan Massagué) hi desperta i intenta entendre-ho. Intenta, fins i tot, imprimir-hi una mica d'humanitat. Però la realitat de la contesa és dura... i obliga.

Ideologia perversa (llegir només si ja s'ha vist la pel·lícula)

Amb aquesta premissa tan bàsica, el debutant Gaztelu-Urrutia confecciona una al·legoria social magnífica i molt encertada, en què l'home és un llop per a l'home i en què l'egoisme individual sembla ser el causant dels mals que es pateixen. I aquest és, al meu entendre, el problema amb El hoyo. Culpa la població dels mals generats per allò que en Marx en deia, l'infraestructura.

Segons Marx, la societat es divideix en dos plans: la superestructura i la infraestructura. La primera és la que el poble veu i toca, és la referent a la cultura, els hàbits, la manera de viure. Tots els elements d'aquesta superestructura venen determinats per la infraestructura. I aquesta —la infraestructura— és la que dicta les normes de funcionament bàsic de tota la societat, els mecanismes que la mouen en el seu interior (no en la seva superfície). Marx col·locava aquí el capitalisme, com a element que determinava tota la resta. El hoyo hi col·loca aquest pervers joc de supervivència per nivells.

Per tant, apunta el seu dit en la direcció equivocada. Responsabilitza als individus de la perversitat d'un joc que ells no han inventat. Critica el seu comportament reptilià de supervivència i, encara més, deixa en les seves mans la responsabilitat de canviar el joc, d'invertir la dinàmica, de resoldre el conflicte i la barbàrie.


Però la barbàrie és la infraestructura, és aquest microcosmos de tortura psicològica, creat per un ens difós (la "administración"), decididament dirigida per privilegiats. Són ells els que, en realitat, tenen la culpa d'haver plantejat aquest joc. Però, encara més, són ells els que podrien aturar la barbàrie amb un gest ben simple: distribuir correcta i equitativament el menjar.

Però no, El hoyo, perversament, prefereix criticar les suposats clichés de la nostra societat, aquells que fan referència a l'egoisme de les masses, de l'individu alienat que només mira per sí mateix, caient en el seu propi parany: no hi ha cliché més gran que el de pensar que la culpa sempre la tenen els dèbils, oblidant apuntar cap a dalt, cap als veritable culpables, aquells que tenen el poder i el privilegi.

Una pel·lícula magnífica

Però, ideologies a banda, Gaztelu-Urrutia és capaç de capejar un dels problemes més gruixuts al que s'enfronten plantejaments tan atrevits com el seu: vestir-lo amb un desenvolupament narratiu que superi la mera metàfora. Tot el que succeeix, certament, remet a la metàfora (en un exercici molt meditat de precisió conceptual, cuinada a foc lent), però els personatges tenen cos i tenen ànima, la trama no es recrea en el punt de partida sinó que el desenvolupa, els impactes no cessen i la drecera final que el film decideix agafar no només és coherent sinó que és enginyós i atrevit.

Pel camí, referències quixotesques (no només perquè aquest sigui el llibre que Goreng llegeix incansablement, sinó pel seu Sancho Panza sàdic i company de cel·la, pels molins de vent que, segons vol fer-nos creure —ai, la ideologia un altre cop— no existeixen o per l'esperit de cavalleria. I, a més, un incessant girar al voltant de conceptes tan necessaris de reflexionar com la solidaritat, la lluita de classes (no!, cada nivell no és una classe social diferent, tal com he llegit en algunes cròniques; cada nivell, si de cas, representa un nivell de sort en la distribució de la riquesa, però sempre dins de la mateixa classe social: la proletària), la por i la desconfiança envers l'altre.

Rodada, a més, amb una notable habilitat per impregnar de dinamisme uns escenaris reduïts, El hoyo és una esplèndida pel·lícula a la que totes les pegues ideològiques que un li pugui posar no poden amagar el brillant aparell de ciència ficció que basteix i l'esplèndida factura cinematogràfica que el narra.

La ciudad y la ciudad (The city and the city, 2018) - Toni Grisoni i Tom Shankland (creadors)

Dues ciutats sobreposades, l'una sobre l'altra, trepitjant-se mútuament. Beszel i Ul Qoma, dues ciutats oposades amb topografies solapades, en una estranya configuració del terreny. Beszel és com una capital de l'Europa de l'est del segle XX, grisa, amb edificis ministerials, cotxes de llauna i ordinadors vellots i voluminosos; Ul Qoma és com una capital de l'Europa occidental a cavall entre segles, amb colors llampants, pantalles LED il·luminant els carrers i una vida tecnificada i amb valors suposadament més elevats.

Però ambdues ciutats, com dèiem, conflueixen, comparteixen el mateix espai geogràfic. Els habitants d'ambdues ciutats han estat entrenats per veure només la seva ciutat, encara que l'altra estigui, en realitat, a l'abast de la mirada. "Quan ets a Beszel, veus només Beszel", recorden cartells al carrer.

I en els intersticis d'aquestes dues ciutats, el mite d'una possible tercera, Orcini, utopia última, la perfecció feta ciutat, que alguns il·luminats clamen que existeix.


Tres ciutats amuntegades, compartint el mateix espai i lluitant entre elles per la supremacia, amb fronteres sinuoses, perilloses i plenes d'enigmes. Aquest és el particular món de La ciudad y la ciudad, minisèrie de 4 capítols que adapta un multi-premiat llibre de China Miéville.

I al mig d'aquestes topografies solapades, un cadàver, que apareix just en un espai fronterer. I un policia, el Tyador Borlú (David Morrissey), tallat pel clàssic patró del turment per la desaparició de la seva dona en circumstàncies similars, narrant-ho amb veu en off a l'estil del cinema negre, i buscant respostes allà on se suposa que ningú ha de fer preguntes.


Filmada amb una enlluernadora capacitat per evocar aquesta metàfora impossible de les ciutats solapades, La ciudad y la ciudad pot semblar un poti-poti de sèries com Counterpart o Bron/Broen, del cinema negre o de la nissaga de còmics de Las ciudades oscuras de Schuiten i Peeters, però camina sola i adquireix personalitat pròpia, justament, en aquesta recreació dels espais urbans sobreposats. Shankland habilita una posada en escena plena de transparències, efectes mirall i enfocaments extrems per transportar-nos a un escenari múltiple i complex.


Certament, la trama no sembla explicada amb la mateixa finesa, tentinejant entre la complexitat narrativa i la confusió, el misteri i el desconcert, l'opacitat intencionada i la involuntària. Però el teixit és prou dens, en tot cas, com per mantenir una certa tensió narrativa que l'apartat visual compensa sobradament, i La ciudad i la ciudad, en última instància, roman com una exquisidesa rara, un còctel curiós i una alternativa ben gustosa a les sèries més populars del moment.

La llista Kobal de les 100 millors pel·lícules de la història del cinema

Des que la meva mare em va regalar el llibre del John Kobal que he estat —encara que fos de manera intermitent— intentant complir amb el repte que em vaig proposar llavors, que no era altre que el de veure totes les pel·lícules que conformaven la seva llista de les 100 millors de la història.

Aquestes 100 pel·lícules no són les que el John Kobal va voler, sinó les que van sortir més votades havent preguntat a un centenar de crítics de fins a 22 països per les seves favorites. El que en va sortir va ser un cànon molt determinat i, com tots els cànons, molt signe dels seus temps. El llibre va ser publicat l'any 1989, així que les pel·lícules que inclou tenen molt veure amb els gustos de l'època. Si les comparem amb les que ara surten a les llistes de la BFI/Sight & Sound, per exemple, hi trobarem moltes diferències. Però també moltes similituds.

En tot cas, una llista com la Kobal és una excusa magnífica per "obligar-nos" a veure pel·lícules que no coneixíem o a les que mai ens haguéssim atansat. Nosaltres estem a punt d'acabar-la (aquí teniu els posts que les hi hem dedicat a algunes d'elles), però vosaltres... quantes n'heu vist, d'aquestes 100? Us animeu a completar-les totes?

1. Ciudadano Kane (1941, Orson Welles)
2. La regla del juego (1939, Jean Renoir)
3. El acorazado Potemkin (1925, Sergei Eisenstein)
4. 8 1/2 (1963, Federico Fellini)
5. Cantando bajo la lluvia (1952, Stanley Donen & Gene Kelly)
6. Tiempos modernos (1936, Charles Chaplin)
7. Fresas salvajes (1957, Ingmar Bergman)
8. La quimera del oro (1925, Charles Chaplin)
9. Casablanca (1942, Michael Curtiz)
10. Rashomon (1950, Akira Kurosawa)
11. Ladrón de bicicletas (1949, Vittorio De Sica)
12. Luces de la ciudad (1931, Charles Chaplin)
13. Los niños del paraíso (1945, Marcel Carne)
14. Amanecer (1927, F.W. Murnau)
15. Madame de… (1953, Max Ophuls)
16. La gran ilusión (1937, Jean Renoir)
17. Centauros del desierto (1956, John Ford)
18. 2001: Una odisea del espacio (1968, Stanley Kubrick)
19. Con faldas y a lo loco (1959, Billy Wilder)
20. Ivan el Terrible Partes I y II (1941-5, Sergei Eisenstein)
21. Jules y Jim (1961, Francois Truffaut)
22. La diligencia (1939, John Ford)
23. De entre los muertos/Vértigo (1958, Alfred Hitchcock)
24. Los siete samuráis (1954, Akira Kurosawa)
25. Tokyo Monogatary (1953, Yasujiro Ozu)
26. Andrei Rublev (1966, Andrei Tarkovsky)
27. Fanny y Alexander (1983, Ingmar Bergman)
28. L’Atalante (1934, Jean Vigo)
29. Viridiana (1961, Luis Buñuel)
30. Ocho sentencias de muerte (1949, Robert Hamer)
31. El tercer hombre (1949, Carol Reed)
32. Cuentos de la luna pálida (1953, Kenji Mizoguchi)
33. Cero en conducta (1933, Jean Vigo)
34. Vivir (1952, Akira Kurosawa)
35. Pather Panchali (1955); Aparajito, el invencible (1956); El mundo de Apu (1959, Satyajit Ray)
36. Melodías de Broadway (1953, Vincente Minnelli)
37. Lo que el viento se llevó (1939, Victor Fleming)
38. El halcón maltés (1941, John Huston)
39. La dolce vita (1960, Federico Fellini)
40. Hiroshima, mon amour (1959, Alain Resnais)
41. Roma, ciudad abierta (1945, Roberto Rossellini)
42. Sed de mal (1958, Orson Welles)
43. La edad de oro (1930, Luis Buñuel)
44. La pasión de Juana de Arco (1928, Carl Dreyer)
45. El séptimo sello (1956, Ingmar Bergman)
46. Amarcord (1974, Federico Fellini)
47. El intendente Sansho (1954, Kenji Mizoguchi)
48. La aventura (1960, Michelangelo Antonioni)
49. El maquinista de la General (1927, Buster Keaton)
50. La vida de O’Haru, mujer galante (1952, Kenji Mizoguchi)
51. El discreto encanto de la burguesía (1972, Luis Buñuel)
52. Napoleón (1927, Abel Gance)
53. Sacrificio (1986, Andrei Tarkovsky)
54. Las noches de Cabiria (1957, Federico Fellini)
55. El ladrón de Bagdad (1940, Ludwig Berger, Michael Powell, Tim Whelan)
56. Alexander Nevski (1938, Sergei Eisenstein)
57. Al este del Edén (1955, Elia Kazan)
58. Alarma en el expreso (1938, Alfred Hitchcock)
59. El navegante (1924, Buster Keaton)
60. La palabra (1954, Carl Dreyer)
61. Alguien voló sobre el nido del cuco (1975, Milos Forman)
62. Cenizas y diamantes (1958, Andrzej Wajda)
63. Senso (1954, Luchino Visconti)
64. El espejo (1974, Andrei Tarkovsky)
65. Los mejores años de nuestra vida (1946, William Wyler)
66. La rodilla de Clara (1970, Eric Rohmer)
67. La tierra (1930, Alexander Dovzhenko)
68. La terra trema (1948, Luchino Visconti)
69. El gabinete del Dr. Caligari (1919, Robert Wiene)
70. Paisa (1946, Roberto Rossellini)
71. París, bajos fondos (1952, Jacques Becker)
72. El angel exterminador (1962, Luis Buñuel)
73. Manhattan (1979, Woody Allen)
74. El año pasado en Marienbad (1961, Alain Resnais)
75. Pasión de los fuertes (1946, John Ford)
76. Capricho imperial (1934, Josef Von Sternberg)
77. Avaricia (1925, Erich Von Stroheim)
78. A vida o muerte (1946, Michael Powell y Emeric Pressburger)
79. El mago de Oz (1939, Victor Fleming)
80. La novia de Frankenstein (1935, James Whale)
81. La fiera de mi niña (1938, Howard Hawks)
82. If… (1968, Lindsay Anderson)
83. La strada (1954, Federico Fellini)
84. El imperio de los sentidos (1976, Nagisa Oshima)
85. La reina de África (1952, John Huston)
86. El gran dictador (1940, Charles Chaplin)
87. Heimat (1984, Edgar Reitz)
88. Lawrence de Arabia (1962, David Lean)
89. Signos de vida (1968, Werner Herzog)
90. Ser o no ser (1942, Ernst Lubitsch)
91. Cita en San Luis (1944, Vincente Minnelli)
92. Monsieur Verdoux (1947, Charles Chaplin)
93. Breve encuentro (1945, David Lean)
94. Tierras lejanas (1955, Anthony Mann)
95. La parada de los monstruos (1932, Tod Browning)
96. Los contrabandistas de Moonfleet (1955, Fritz Lang)
97. La noche de los muertos vivientes (1968, George A. Romero)
98. Psicosis (1960, Alfred Hitchcock)
99. Rebeca (1940, Alfred Hitchcock)
100. Te querré siempre (1953, Roberto Rossellini)

McMillions (2020) - James Lee Hernandez & Brian Lazarte (creadors)

Hi ha moltes coses que fan memorable un documental (sigui fílmic o seriat): pot ser la seva estructura narrativa, captivadora en sí mateixa, o la seva factura cinematogràfica; o pot ser el descobriment d'algun aspecte important, ja sigui històric o social, que ha passat desapercebut; o pot ser la posada en valor d'alguna qüestió remarcable o insòlita que mereix atenció pública. De fet, poden ser molts els factors que facin que un documental esdevingui, això, memorable.

Però un dels factors, de vegades pot ser, simplement, el descobriment d'una colla de personatges que, per estranys i aliens com ens puguin semblar, són un mirall prou nítid d'una societat que veiem cada dia per la finestra. Tal és el cas de McMillions, documental produït per HBO.


Perquè el frau que una colla d'espavilats va engiponar-se a costa d'una promoció de McDonalds per quedar-se amb els premis milionaris és, en realitat, intranscendent, innòcua, no canviarà res les nostres vides, un cop descobrim que va succeir. Tampoc la factura del documental —exagerada, sobre-produïda, de muntatge enganyós— li aporta res de memorable.

Però el que sí ho fa és la plèiade de personatges fascinants, extrems i rars a més no poder que desfilen per davant les càmeres dels directors explicant les seves visions del crim o la seva participació en ells. Des de membres de la màfia italiana i les seves dones que semblen calcs dels clichés que retratava The Sopranos fins a agents de l'FBI amb una personalitat desbordant (autoestima al 200%, grillat com una tartana i amb algun cargol una mica solt), passant per germans amb ànsies de protagonisme, amants interessades, mormons temptats pel pecat de l'avarícia, fiscals del districte implacables o mestresses de casa que veuen en el frau l'ocasió de sortir de les penúries que pateixen.


Perquè tal com el mestre Frederick Wiseman ens va demostrar ja fa temps, a un nord-americà (i potser no només a un nord-americà) li tira més una càmera que un milió de dòlars, i quan la llumeta vermella s'encén, els bocamolls que porten dins afloren i les veritats i les mentides s'amunteguen generant històries aparentment més complexes del que potser són en realitat.

El que sobta, però, d'escoltar-los és que, en realitat, les seves pulsions són, sovint, les nostres. I Hernandez i Lazarte juguen amb habilitat la basa de fer que l'espectador es pregunti què faria en cas que algú li oferís, sense haver fet res per guanyar-se'l, un bitllet premiat amb un milió de dòlars. La resposta pot empatitzar amb els protagonistes o no, però en ambdós casos el regust que deixa la pregunta és suficient com per voler saber més dels motius però, sobretot, de les conseqüències d'acceptar entrar en el joc, en la trampa, en l'estafa.


És, per tant, amb aquest rest de caricatures humanes que els directors naveguen per una trama menys enrevessada del que ells pretenen: els sis capítols estan plens de pistes que no duen enlloc seguides com si els hi anés la vida, carrerons sense sortida utilitzats com a cliffhanger d'episodis i diverses sub-trames innòcues que no pretenen altra cosa que desplegar un entramat més complex per fer veure que la història és tan gran com els personatges. Però no.

[Spoiler a partir d'aquí]
El final, sobtadament, sembla absoldre bona part dels que han acabat participant en l'estafa, deixant-los com a bones persones que van cometre un error fatal en un mal moment de les seves vides, però que conserven l'essència cristiana del perdó i de la bondat en el seu sí. L'obsessió del documental per tancar en positiu aquesta història de personatges arriba a contrapeu, com en falç, però sembla just no esmolar massa les eines contra aquells que van voler-se aprofitar d'una oportunitat llaminera sense pretendre mal a ningú, sense mala intenció. 

Marianne (2019) - Samuel Bodin (creador)

La ficció televisiva no sembla massa procliu al gènere de terror, si més no en la seva variant més basada en els ensurts efectistes. Pocs són els títols que han afrontat el repte de traslladar al confort de la llar, a la bombolla de seguretat que aquesta ens regala, els estímuls terrorífics que sovintegen en les sales fosques dels cinemes. Una de les ficcions que més ha reeixit en aquest intent és, indubtablement, la molt recent Marianne, minisèrie francesa de vuit episodis produïda per Netflix que s'atreveix a portar a la petita pantalla tots els recursos del cinema d'ensurts, totes les seves fórmules, combinant-los en un còctel molt generós, treballat i a estones enginyós.


Marianne parteix d'una premissa força stephenkinguesca: una escriptora de novel·les de terror veu com tot el que ha escrit sobre un esperit maligne —la Marianne del títol— està esdevenint realitat al seu poble natal, Elden, del que va fugir per circumstàncies poc clares. L'escriptora, Emma Larsimon (brillant, fascinant i dúctil Victoire Du Bois, fent un paper extrem i difícil, antipàtic i voluble), retorn a Elden per intentar esbrinar què succeeix, només per topar-se, de cara, amb un passat que la rebutja i l'odia, i un mal del més enllà esperant-la amb els braços oberts. Alhora, però, els seus amics de la infància, sempre disposats a acollir-la, a pesar de tot. Amb ells intentarà derrotar el mal, mentre eixuga els seus errors del passat.

I és aquest darrer aspecte, l'humà, el que fa que Marianne sigui quelcom més que una simple successió d'ensurts i efectes sonors i visuals dissenyats per fer-nos saltar del sofà. Samuel Bodin, el creador de la minisèrie, s'entesta en correlacionar els patiments paranormals amb els personals, amb les espines clavades, amb els estigmes i traumes d'unes adolescències sempre complicades.


I sí, els ensurts hi són. I molts. I molt efectius. Qui us escriu no recorda haver passat tanta por veient una sèrie en la vida (excepte amb un capítol d'Starsky i Hutch en el que perseguien a un vampir i que em va traumatitzar per sempre més). Aparicions, esperits, armaris que s'entreobren grinyolant, miralls malparits i possessions desagradables farceixen els capítols de Marianne d'una bona col·lecció de sobresalts i respiracions escapçades. La delícia del fanàtic del gènere, en definitiva.

Rodada, a més, amb una molt satisfactòria combinació de pressupost i enginy, Bodin alterna terror i drama amb moments per a la distensió humorística flirtejant amb el desastre però sortint-ne pràcticament sempre victoriós, en un exercici de control i pols narratiu magnífic.


Amb un desenvolupament narratiu molt suggeridor i generós amb l'espectador àvid d'emocions diverses, Marianne senta un precedent important per al gènere en aquest mitjà sovint reticent a segons quines fórmules, un precedent que, tant de bo, altres sàpiguen seguir amb la mateixa destresa.

Tales of the city (1993) - Alan Poul (creador)

Sovint es mencionen els anys 80 com la segona Edat d'or de les sèries de TV, allà on es van començar a detectar els primers senyals d'un canvi poderós consistent en unes trames molt recolzades en els personatges, una cinematografia molt més elaborada i un atreviment temàtic i formal nou i trencador. Aquesta segona Edat d'or s'entén com la metxa que detonà, vint anys més tard, la tercera, aquella en la que estem immersos en l'actualitat (o ja no?) i que comença tot just el nou segle XXI deixà entreveure sèries com Perdidos (LOST), Bajo escucha (The Wire), i tantes altres.

Però sovint s'oblida aquella dècada i mitja intermèdia, la que van transportar la llavor rupturista dels vuitanta fins a l'eclosió definitiva de la ficció televisiva. I amb l'oblit d'aquells anys, l'oblit d'algunes sèries magnífiques que no només donaren continuïtat a les troballes de la segona Edat d'or sinó que les ampliaren, reforçaren o, fins i tot, perfeccionaren. Pensem en la importància capital de sèries com Expediente X (The X-Files, 1993), Urgencias (ER, 1994), Twin Peaks (1990), Doctor en Alaska (Northern Exposure, 1990) o Picket Fences (1992), totes elles esplèndides, molt madures en la seva elaboració i execució i, en alguns casos, absolutament determinants i referents per a les que havien de venir.


Una d'aquestes grans oblidades és Tales of the city, una mena de 13, Rúe del Percebe amb una magnètica San Francisco dels anys 70 de fons acollint a una munió de personatges necessitats de reconstruir-se, de reinventar-se. Als anys 70, l'epicentre del món (als ulls dels nord-americans, és clar) s'havia desplaçat de Nova York a San Francisco, de la costa Est a l'Oest, on s'estava cuinant a foc lent, des de ja feia uns anys, la contracultura, el pacifisme i l'amor lliure. "Go west, young men.

És en aquest context que la misteriosa i mística Anna Madrigal (Olympia Dukakis) lloga els apartaments de la seva casa a joves desemparats que necessiten un lloc per (sobre)viure. Hi acull la Mary Ann Singleton (Laura Linney), una jove de bona família novaiorquesa que intenta deixar enrere la seva actitud fada i carrinclona, i fa l'esforç de deixar-se seduir pel llibertinatge de la costa oest. També hi viu la Mona Ramsey, que es busca i no es troba. I el seu amic Michael Tolliver, gai a la cerca de l'amor de la seva vida en una escena nocturna poc procliu al compromís.  I el Brian Hawkins, llibertí calenta-llits obsedit amb la seva pròpia capacitat de seducció.

Tots ells i elles fugen del passat, de sí mateixos, a la recerca de no se sap ben bé què, que ja ho té això de fugir endavant. La seva desorientació és, en realitat, la que estira les trames, i l'espectador els acompanya en la seva recerca infructuosa, com sabent de bell antuvi que El Dorado no existeix, que no s'hi arriba mai. O sí?


De fons, una San Francisco llaminera i atraient, seductora, amb aclucades d'ull gens dissimulades al Vértigo de Hitchcock, perfectament en sintonia amb els temps que retrata.

Narrada amb aquella fascinant barreja de drama cinematogràfic i telenovel·la tan típic dels anys 90, amb un repartiment notabilíssim (amb molts noms propis perfectament reconeixibles, avui en dia, a pesar del seu anonimat en el moment de l'estrena de la sèrie), i amb un atreviment temàtic indiscutible (si les indagacions de qui us escriu són correctes, aquesta és la primera sèrie nord-americana que mostra un petó entre gais, a més d'entre amants septuagenaris, cosa ben poc habitual en TV), Tales of the city roman com una joia oblidada a recuperar i reivindicar.


Oblidada, en part, perquè no va guanyar cap premi ni reconeixement concret en el seu moment, perdent sempre davant d'altre meravelles de la televisió del moment, de Principal sospechoso (Prime suspect), Picket fences, Ley y orden (Law and order) o Doctor en Alaska, però també perquè la seva recepció per part del públic va ser més aviat freda, Tales of the city, que adapta una nissaga de novel·les de l'Armistead Maupin, va ser concebuda com una minisèrie que, essent represa en tres ocasions posteriors (1998 i 2001 a mans de Showtime i 2019 a mans de Netflix), retrata l'evolució ja no només d'uns personatges, sinó d'una Amèrica (una de les moltes Amèriques que hi ha) que ha hagut d'evolucionar, de reinventar-se, talment com ho fan els personatges que la trepitgen.