Easy Rider (1969) - Dennis Hopper

Cap comentari
Si es confeccionés una llista de les 10 pel·lícules de culte de la història del cinema, molt probablement la òpera prima del Dennis Hopper hi figuraria. I tindria molts motius per ser-hi i no ofendre a ningú.

Easy Rider va ser pionera en molts aspectes: va ser la primera en tenir una banda sonora completament confeccionada a base de temes pregrabats (és a dir, que no es composà cap banda sonora especialment pel film, principalment per una qüestió pressupostària), innaugurà -per tant- la moda d'editar bandes sonores de films amb un setlist purament de temes pop i rock (que als 80 arribaria al seu apogeu), cap altra peli estrenada en circuits comercials havia mostrat obertament a joves fumant mariuana i esnifant cocaina, i així podríem seguir amb les seves innovacions. I, sobretot, va innaugurar una nova etapa en el cinema comercial americà, obrint les portes comercials al nou cinema independent dels 70 i posteriors.

Però el que ha fet de Easy Rider un film mític és la seva puresa, la seva essència, lo infecciosa de la seva experiència motorista. Més que una pel·lícula de culte, Easy Rider és una pel·lícula icònica. Les seves imatges, acompanyades pel Born To Be Wild dels Steppenwolf ha passat a formar part de l'imaginari popular. Quan un pensa en llibertat individual, quan somia amb ella, li acudeixen a la ment el Peter Fonda i el Dennis Hopper cavalcant les seves motasses a través dels paisatges dels Estats Units més rurals. I és que el film de Hopper aconsegueix transmetre amb fidelitat el sentiment de llibertat que córre per les venes dels protagonistes. Més que transmétre-la, la contagia.
En el seu trajecte, ja desprovistos de relotges -i per tant de lligams i d'obligacions- els dos joves es topen amb hicks i hillbillies malcarats que els rebutjen, els ataquen, els critiquen, els temen. Però ells segueixen el seu camí, feliços, amb la seguretat que dona la convicció en un mateix, en els seus ideals, desprovistos de modismes i tendències.

Però el que més m'entusiasma d'aquest film és que on altres mites de la contracultura nordamericana com Kerouac, farceix els discursos dels seus viatges del Dharma de filosofies fumades, tan plens de referències a l'esperit i a l'ànima com buits de veritable contingut aprofitable, Hopper deixa que els seus personatges parlin de futeses, de nimieses, de vajanades. Ells no busquen la llibertat i la pau interior, ja la tenen, i aquestes converses en són el resultat.

En altres paraules, si t'has casat, tens fills, cotxe i casa, probablement aquest film et sembli infumable. Trobaràs fins i tot que els personatges són idiotes, indecents i, sobretot, que porten el cabell massa llarg.
Però si, per contra, t'agrada viatjar (no fer el turista), tens idees que et són pròpies, si vius a contrapel del que s'espera de tu, si la teva família pensa que ja fa temps que has perdut el camí, indubtablement aquesta peli et farà sentir que no estàs sol, i que cada cop que algú qüestioni el teu mode de vida o les teves conviccions pots aixecar-li el dit mentre al teu cap venen les imatges del Hopper i el Fonda a lloms de les seves màquines i la guitarra dels Steppenwolf comença a tronar dins teu.

La Soufrière (1977) - Werner Herzog

Cap comentari

Aquest documental del Herzog ve a resumir i condensar bona part dels estilemes i de les obsessions temàtiques de l'obra documental del mestre alemany.
Herzog llegeix en un diari que el volcà La Soufrière de l'illa de Guadalupe, al Carib, mostra una activitat volcànica extrema en els darrers dies i que s'espera que explosioni de manera brutal sobre la illa d'uns 30.000 habitants. Però el que l'obsessiona és llegir al peu de la notícia que tota la població ha estat evaquada, a excepció d'un home que es nega a abandonar-la. L'home contra la natura, probablement la més capital de les obsessions de Herzog, és, aquí també, el revulsiu que el porta aquell mateix dia, a emprendre una modesta expedició amb els seus dos càmeres, cap al volcà, a la recerca de l'home i dels seus motius per enfrontar-se a tan devastadora expressió de la natura.

El documental arrenca poderosament, tan a nivell narratiu com visual, amb la filmació dels deserts carrers de la ciutat, amb semàfors funcionant, porcs, gossos i tot tipus d'animals campant lliure i afamadament per l'asfalt cobert de brutícia. Herzog articula, tot seguit, un capítol dedicat a les imatges filmades en aquesta ciutat fantasma, per desembocar en la història d'una illa propera que a principis de segle va patir les mateixes conseqüències que s'esperen a Guadalupe (i explicant una de les més poderoses metàfores del film, la salvació d'un únic home en tota la illa, a causa d'estar empresonat en una cel·la d'aïllament a la presó. En paraules del propi Herzog, es salvà gràcies a ser el pitjor home de la ciutat).

L'ascens al volcà, jugant-se el tipus, ignorant cartells de perill, posant la càmera per davant de la pròpia seguretat (terreny en el que Herzog sempre ha sabut moure's amb comoditat, de vegades un pensa que Herzog fa molt de temps que no aprecia la seva vida) accedeix al darrer tram del film, per trobar al reluctant habitant d'un futur infern, que explica els seus religiosos motius.

Conjugant metàfores poderoses i les seves habituals preses de natura en la seva màxima expressió, Herzog filma aquí un dels seus mini-documentals -apenes 30 minuts de metratge- poderosos, profunds i extremadament revel·ladors.

Aquí teniu el documental sencer partit en tres parts.





El Secreto de sus Ojos (2009) - Juan José Campanella

Cap comentari

Vagi per endavant que aquesta peli del Campanella és entretinguda de principi a final. Manté una intriga que es sustenta, de manera força original, en una trama dramàtica secundària que, tot i que no està gens ben resolta, sí que funciona com a recolzament de la principal, més orientada a la intriga i al clàssic whodunit.

La història d'un funcionari judicial que s'obsessiona amb el crim comés a una jove, el seguiment que en fa del cas, la relació amb la parella de la difunta, les corrupteles judicials, les envejes funcionarials, tramen una línia argumental que, com a mínim, es pot dir que funciona.

El problema d'aquesta peli, però, rau en les continuades trampes que Campanella, tal com ja ha fet en altres exitoses pel·lícules seves (El Hijo del a Novia sense anar més lluny), para al llarg del seu metratge, fent que es perdi convicció en la proposta i, sobretot, en el seu desenllaç. Campanella solventa amb massa simplesa la relació de Ricardo Darín amb la Soledad Villamil -la seva recentment incorporada cap de departament-, amb igual feblesa el tracte amb el sospitós, i amb similar debilitat narrativa diversos girs argumentals -que ja entrarien en el terreny de l'spoiler- i que acaben portant al film al terreny de l'entreteniment barat i de consum massiu, un terreny en el que Campanella sembla saber-se moure amb comoditat.