Oasis: Supersonic (2016) - Mat Whitecross

Cap comentari

Lleugerament condescendent, aquest documental s'obre l'ascens meteòric de la millor "banda britànica després dels Beatles" i de les picabaralles constant dels germans Gallagher, enfundat en un guant narratiu força trepidant i bastit al voltant de documents fonamentalment sonors de converses, entrevistes i demés. Ja se sap, sovint, els documentals es veuen obligats a oscil·lar al voltant de, justament, els "documents" de què disposen per bastir-hi una història. I a Supersonic, el director ha de fer equilibris per organitzar un viatge a l'epicentre de les picabaralles més sonades de la història de la música recent emprant quasi únicament material sonor, gravacions de converses d'ambdós Gallaghers per separat. Per fer-ho, és clar, es recolza en una parafernàlia visual de primera en la que no hi falten magnífics collages animats, així com imatges de concerts i de sessions d'estudi. La dificultat, per tant, rau en fer veure que el conjunt és un tot, que no són ingredients separats i diversos. I en això, Supersonic, se'n surt sobradament, per bé que algunes converses es sobreposen a imatges que no hi tenen a veure però que es simula que sí (la càmera enfoca a qui està parlant just quan es gira d'esquena, quan la seva boca està tapada per un micròfon, etc.); l'esforç, en tot cas, és enorme per fer que el continu canvi de protagonista pugui ser seguit amb claredat per l'espectador.


Són dos anys i escaig que passen de manera supersònica. Des del cop de martell al cap del Liam que li desperta la seva faceta musical fins al festival de Knebworth davant de 250.000 persones hi ha lloc per a veure com dos germans que no es suporten fan d'aquesta mala llet continguda la seva benzina creativa, i com treuen de polleguera a tothom que se'ls hi acosta. Tot això, és clar, explicat des del que podríem dir una hagiografia pecaminosa, un homenatge generós i còmplice (ambdós germans són productors) dels que accepten els seus pecats més evidents i impossibles d'amagar, per tal de permetre's el luxe de no mostrar aquells que realment els faria mal d'acceptar. El Noel i el Liam accepten que són uns punks, un pinxos, uns malcarats, uns fatxendes i egòlatres necessitats d'atenció constant; accepten que són capriciosos, superestrelles, provocadors i desllenguats. I amb aquesta confessió aconsegueixen el salconduit cap a un documental que sembla voler posar punt final a les especulacions lliurepensadores, alhora que volgudament, oblida els moments més difícils, les picabaralles constants amb la seva Nemesi de la franja rica, els Blur, i, sobretot, oblida posar més atenció als declivi de la banda.


Més enllà d'això, en tot cas, el documental et porta amunt i avall en el camí d'aquests dos anys meteòrics, i ho fa amb l'adrenalina bolcada sense miraments damunt del metratge, i els decibels pujats fins l'extenuació per assegurar la connexió mística, que d'això es tracta quan es vol encimbellar musicalment algú. Aquest narrativa adrenalínica, però, acaba mostrant les seves costures: es tracta de narrar de pressa perquè no et fixis en els oblits, els detalls i en que, en realitat, les matèries primeres de què disposa són poques. Queda, per tant, una sensació de descompensació entre ritme i contingut, un cop ha sonat el darrer acord i un cerca el regust en boca, les revelacions i els moments màgics. N'hi han, però allò que et ressona al cap quan surts de la sala fosca són les magnífiques tonades d'una de les bandes més importants de la història de la música i d'un repertori francament irrepetible.


Salt and fire (2016) - Werner Herzog

Cap comentari

Herzog sempre ha estat un pèssim director de ficció. Fins i tot les seves més reeixides pel·lícules mostren una direcció erràtica, insultantment desbocada i imprecisa, amb una càmera sovint posada maldestrament, unes interpretacions deficients a les que no se les hi demana que repeteixin la presa, uns diàlegs inconnexos que semblen embotits, individualment i per separat, en el que Herzog pretén que sembli una conversa natural. Així, si bé quan el seu ull documentalista pren la batuta el seu magisteri es desencadena i el situa entre els cinc més rellevants directors de cinema documental, quan pretén explicar una història de ficció ho fa de manera francament matussera. Però és que això és, de fet, part de la gràcia.

I ho és perquè a Herzog se li en fot tres bobines els aspectes tècnics. Herzog, per dir-ho així, no és un director sinó un aventurer. (Jo, en la meva propera vida, vull reencarnar-me en una mena de Herzog que dedica la seva vida a anar als indrets més insospitats del món i fusionar-me amb ells, deixar-me atrapar per l'experiència). I un aventurer no està per l'artifici, està per la veritat. I si aquesta veritat, per descomptat, és l'epicentre de la seva producció com a documentalista, quan roda ficció també ho és. I quina és la veritat? L'experiència, una experiència compartida a tres bandes: el personatge principal, en Herzog, i tu, l'espectador. A Aguirre, la cólera de Dios (la seva més absoluta obra mestra), la trinitat Lope de Aguirre/Herzog/espectador puja i baixa (literalment) dels Andes, a Fitzcarraldo, la mateixa terna arrossega un vaixell pel damunt d'una muntanya (ho va fer, el Herzog, literalment; llegiu Conquista de lo inútil, 2010, Blackie Books), etc.


No importa que els actors no estiguin afortunats, que l'operari de càmera ensopegui, que una planta colpegi l'objectiu, que un mono titi s'escoli en el plànol. I si, com a espectadors, ens fixem (i obsessionem) amb aquests detalls és que no estem fixant-nos en el que cal, no estem veient la veritat. Perquè la veritat de Salt and fire no són els lamentables i plastificats diàlegs, les pèssimes interpretacions, la desconnexió de les escenes, la imprecisió dels plànols i els insuportables canvis d'eix vertical de la càmera. La veritat de Salt and fire és l'experiència mística a la que et sotmet, en simbiosi amb la protagonista, quan aquesta és obligada a canviar el seu punt de vista sobre una imminent catàstrofe ecològica. Les escenes del desert de sal d'Uyuni a Bolívia, amb els dos nens cecs, les analogies amb el joc i la innocència, en paral·lel a la supervivència, la sensació de percebre el planeta com un teixit viu que s'esquerda, que s'asseca, que se'ns esmuny entre les mans, aquests, amics cinèfils, aquestes i no altres, són les peces del trencaclosques de la veritat que Herzog ha vingut teixint al llarg de la seva carrera.

Només els creients pensen que la veritat està en la perfecció. La resta, creiem que la veritat està en Herzog.