Irina Palm (2007) - Sam Garbarski

Cap comentari
Encisadora i molt dolça la història d'una àvia que, per costejar la operació que ha de salvar la vida del seu nét, accepta treballar en un bar d'strippers masturbant els clients. Un punt de partida com aquest podria haver derivat en una trama fàcil i emocionalment efectista. Però el debutant Garbarski l'aprofita per fer una radiografia acurada de l'autoafirmació.
Un cop més, el cinema europeu ofereix una temàtica original i un prisma gens judicatiu que aboca l'espectador/a a deixar-se portar per històries petites, minses, però carregades de sentit i d'humanitat. La sorprenent elecció de la Marianne Faithfull, mítica rockera encara en actiu, convertida aquí en àvia sacrificada, no només funciona, sinó que sobre ella recau el pes de l'acció dramàtica i, en optar per la contenció, aconsegueix transmetre una gran bondat i abnegació.

Filmada sense estridències, suggerint imatges tant potents com la de l'empleada de banc que, tocada amb un barret de Pare Noël, li denega un préstec (reforçada després pel fet de que és finalment un home de mala reputació qui li ofereix el mateix préstec) el film flueix sense alts ni baixos, deixant que els esdeveniments es succeeixin pausadament, sense presses, amb criteri i rigor.
Un plaer poder gaudir, de tant en tant, d'un cinema tan simple i tan ben el·laborat com aquesta Irina Palm.

Dead Set (2008) - Yann Demange

Cap comentari
Totes -absolutament totes- les pel·lícules de zombies (o infectats com se'ls hi diu darrerament) pretenen ser una metàfora d'algun fet fortament relacionat amb algun aspecte del moment en que van ser rodades. En alguns casos, com és el cas de la fundacional "Night Of The Living Dead" de'n Romero, tot i que la pel·lícula en realitat no en pretenia cap de metàfora, va ser la pròpia crítica i el públic qui la hi va donar. El comunisme, el capitalisme, l'exèrcit, l'imperialisme econòmic i fins i tot la massificació i atomització de la informació a Internet han estat metàfores aplicades a la fórmula bàsica del contagi d'uns quants humans per mostrar una dicotomia apocalíptica entre vius i morts.
Però tot això ha estat en la foscor d'un cinema, amb una pantalla enorme i una audiència predisposada a patir tant colpidores imatges. Ara però, una ambiciosa -i costosa- producció anglesa assalta les llars de passius televidents que, entaforats en els seus sofàs, entre programes del cor, noticiaris impactants i realitys cada cop més rocambolescs, per amorrar-lo a un espectacle veritablement dantesc, gore, sàdic i, val a dir-ho, extremadament intel·ligent.

La premissa és tan bàsica com -a priori- hilarant. Una epidèmia zombie s'extén per Gran Bretanya, escampant-se inexpugnablement per arreu. Els únics que n'estan salvaguardats són...els concursants del Big Brother, el reality fundacional i punt d'inflexió de la televisió moderna. Emprant decorats idèntics als del programa real, introduint-hi fins i tot la seva presentadora habitual, la Davina McCall (la Mercedes Milà anglesa), aquesta sèrie de cinc capítols arrenca en menys de deu minuts els possibles somriures per la curiositat de la proposta i la reemplaça per descarnades ganyotes de l'horror i el fàstic més repugnant que mai s'ha vist a la televisió.

Narrada amb contundència i pols narratiu invariable, bevent de totes -i de les millors- fonts del gènere (de Dawn of the Dead, versió 2004, agafa els zombies que corren, de 28 Days Later la càmera digital tremolosa i saltimbanqui, de Romero el plaer d'observar amb deteniment l'horror), els cinc capítols col·leccionen imatges inesborrables, esglais a dojo, personatges despreciables (destacant n'Andy Nyman com el implacable i sense escrúpols productor del programa) i un estrany regust a dinar mal paït que perdura fins a la finalització de la sèrie.

Poc més s'ha de desvetllar d'aquest magnífic joc de miralls, d'imatges metafòriques i de veritats catedralícies amagades entre vísceres i budells. La "tele" mira a la "tele", i no s'agrada...

I si no em creieu...veieu-ne el tràiler.

Taken (2008) - Pierre Morel

Cap comentari
Estranya, molt estranya la sorpresa de trobar-se a en Liam Neeson en una pel·lícula d'acció en la línia d'un Van Damme o d'un Steven Seagal. Afortunadament, però, hi ha diferències, subtils, però interessants.
Per començar, el film no és nordamericà, ni en el seu guió ni en la seva producció ni en la seva direcció, i això ja acostuma a garantir una certa diferenciació amb el cinema dels tipus durs com els que anomenava abans.

Una d'aquestes diferències subtils és, per exemple, la motivació de la violència. Perquè en aquesta peli, de violència n'hi ha i molta...i és extremadament salvatge i brutal. A l'igual que els seus col·legues Stallone o Vin Diesel, en Neeson reparteix a tort i a dret i assola qualsevol lloc on entra, ja sigui un prostíbul improvisat, un luxós iot o el mateix cau dels dolents. Però la diferència rau, justament, en el perquè d'aquesta violència. Al personatge de'n Neeson li han segrestat la filla per tal de prostituir-la i ell solet, com a ex agent del govern, va sobrat per recuperar-la. I en el seu camí, executa amb fredor a tot aquell que se li interposa. Però sobta, tant acostumats com hi estem, la absència del gag previ a l'assassinat. M'explico. Quan en Bruce Willis, per posar un exemple, ja ha derrotat en el cos a cos a un dels seus oponents i el té ja mig fora de combat, li deixa anar un acudit lapidari (mai millor dit) just abans de disparar-li a sang freda. Aquest és un fet ja molt habitual des que el productor Joel Silver va "revolucionar" el gènere d'acció amb la Jungla de Cristal i s'ha fet servir fins a uns extrems tals que molts cops un té la sensació de que és justament el gag el que justifica l'execució d'un d'aquests personatges. Tant se val el que hagi fet, lo dolent que pugui ser; el que importa és que se'l pugui humiliar just abans de morir, amb una sortida enginyosa que precedeixi la bala.
Doncs aquí és on en Neeson s'allunya del prototip. Aquí no hi ha acudits, no hi ha punchline; només hi ha un home venjatiu que executa despietadament per buscar la seva pròpia calma interior.
No tracto, en cap cas, de justificar la seva acció, sinó tan sols fer notar que, si més no, en Neeson actua amb coherència i per a ell la mort d'algú no és tan baladí com per als Willis, Van Dammes o Seagals.
Aquest és l'element diferenciador, però, que no se m'enganyi ningú, el film no deixa de ser el mateix continu de seqüències d'acció, persecucions i forats argumentals que sempre hem vist en aquest gènere.

Això sí, cal afegir-hi una subtilesa important. La pel·lícula es diu Taken ("arrabassada") no només pel fet de que li segrestin la filla sinó pe algun motiu més. Per una banda, en Neeson no viu amb la seva filla des que es va divorciar de la seva dona. Ara la seva filla viu entre luxes amb sa mare i el seu parastre, que la omplenen de regals fastuosos i d'atencions (és a dir, que ja li han "arrabassat" la filla en una primera instància). Ara està intentant reprendre el contacte i la relació amb ella just quan la segresten (segon cop que li "arrabassen"). I ara la cirereta que completa el pastís, agafeu-vos a la cadira: la seva filla és verge i la han segrestat, com comentava abans, per prostituir-la. Així que, si em permeteu el lligat ràpid de pistes, en Neeson desplega tota la seva violència paternalper impedir que li arrabassin la filla per tercer cop. Així de simple és tot plegat per un pare com en Neeson, o per un guionista com Jean-Luc Besson.

Ghost In The Shell 2: Innocence (2004) - Mamoru Oshii

Cap comentari
La primera part de Ghost In The Shell ja va sacsejar els fonaments de l'anime, amb la seva història ciberpunk, deutora del clàssic literari modern que és el Neuromancer de William Gibson. Es convertí en una d'aquelles pel·lícules que indubtablement es nombren en el pòquer d'animes de qualitat (al costat d'altres joies com Akira, Perfect Blue o qualsevol del mestre Miyazaki). Uns anys més tard, arribava aquesta sequel·la, intentant aprofondir en els dil·lemes filosòfics hàbilment plantejats en la primera i, si bé l'extenuant acumulació de converses sobre l'ànima humana, l'esperit, la vida i la mort, sembla sovint col·locada amb calçador en les goles animades dels protagonistes, és indubtable que el resultat és un altre anime de primeríssima divisió, enllaunat dins d'un embolcall d'animació mixta (els personatges en 2D, els escenaris i els objectes en 3D) que destil·la ciència ficció d'alt octanatge per tots els seus fotogrames.

L'aclaparadora visió d'un món totalment interconnectat on les fronteres entre la realitat i la virtualitat s'esborren a cada pas secunda una trama d'espionatge confosa, rocambolesca i difícil de seguir. L'agent Batou, ex company de la desapareguda Major Kusanagi -que es deslliurà del seu cos per fondre el seu coneixement (o és la seva ànima) a la xarxa- i el seu ajudant Togusa investiguen els aparents suïcidis d'una sèrie de robots de companyia, topant-se pel camí amb un reguitzell de hackers, mafiosos de la Yakuza, i altres habitants d'una ciutat tecnomaníaca que abraça alhora les tradicions (memorable desfilada colorista) i els enginys mecànics i tecnològics més sofisticats.
Un còctel pirotècnic, un garbuix de conceptes filosòfics revisats amb l'ull del futurisme, un thriller violent, un anime convuls i sofisticat, tot això és Ghost In The Shell 2, un delit per la vista i per l'ànima.

The Broken (2008) - Sean Ellis

1 comentari
Mentre Hollywood segueix intentant aprofitar la onada que el cinema de terror asiàtic va generar, tot recorrent a subgèneres propers al sadisme (la nissaga Saw) o a la "aniquilació turística" (Creed, Hostel, etc.) el gènere manté els signes vitals en funcionament gràcies als plantejaments radicalment oposats del cinema europeu.
Aquesta The Broken n'és un molt bon exponent. Posant el pes de la dramaturgia en l'atmòsfera i sustentada en un plantejament seriós que vol allunyar-se del gore més directe així com de les "scary movies" a l'ús, plagades de sobressalts i efectismes, aquest film de Sean Ellis, sense ser res de l'altre món, es perfila com una pel·lícula adulta, prou intel·ligent i decididament sobria que deceebrà completament a qui busqui un altre producte de la factoria dels somnis.

El primer que sobta, el tempo, pausat, supurant pesantor però sense avorrir, planejant per les escenes com a la deriva, sense un fil narratiu trepidant ni teledirigit, però d'un ferm i un robust que t'arrapa a la butaca. La història de la dona que pateix un accident i que, a partir d'aquell moment, comença a percèbre que potser la seva familia i amics ja no són el que eren és una mera excusa per fer avançar una trama més treballada del que pot semblar, amb algunes dobles lectures i retornant al gènere al lloc d'on no havia d'haver sortit mai, aquell espai narratiu on tot tenia un significat, i on l'objectiu dels films no era espantar sinó forçar a la reflexió sobre els racons més foscs de l'ànima humana.

A l'igual que succeia a Shutter, un gimmick, un simple truc emprat fins a l'extenuació com a recurs terrorífic com són els miralls que separen el món real del paral·lel, Ellis perfila una història dual, de confusió post-traumàtica i que, finalment, revela la veritable essència humana.

No és una obra mestra, però no és la gasòfia deshumanitzada i descarada del gruix de la producció de terror contemporània.