Into The Wild (2007) - Sean Penn

Cap comentari

El primer cop que vaig tenir noticies d'un Sean Penn darrera de la càmera va ser en la desigual pel·lícula de curtmetratges temàtics al voltant dels atemptats de l'11 de setembre 11'09'01 - September 11 on, amb l'ajut d'un esplèndid i madur Ernest Borgnine, confeccionava una metàfora perfecta, estètica i temàticament, que es convertia en la millor peça del puzzle i m'obrí els ulls davant del talent del, d'altra banda, esplèndid actor.

No m'he topat fins avui amb cap altre film signat per ell, però haig de dir que les meves impressions inicials segueixen intactes després d'aquesta notable road movie jacklondoniana.

La història d'un jove talentós que abandona tot contacte amb família, diners i civilització per encetar un viatge iniciàtic cap a l'ancestral Alaska per viure-hi tan sols del que la natura el pugui proveir és explicada amb cura, sense estridències i amb intenció de no plantar l'espectador davant d'una faula perfecta que posi les dents llargues i comporti la frustració de veure's incapaç d'abordar un repte com aquest. Ans al contrari, Penn ens mostra el camí, per tal de que nosaltres mateixos ens n'anem adonant de la veritable essència del somni del jove Alex Supertramp -nom que s'inventa sobre la marxa per acotar definitivament la seva vida anterior i l'actual-. Pel camí hi haurà temps per les penúries, per les noves coneixences, per la sedimentació dels valors alhora que pels moments en els que els mateixos trontollen.

Explicada amb matisos, amb un delicat equilibri entre els personatges i els escenaris -hagués estat molt fàcil caure en el parany de convertir el film en un seguit de postaletes per a somiatruites-, Penn dibuixa uns personatges en trànsit, no tan sols geogràfic, però també intern.

No puc evitar però, un cert aire a oportunitat perduda, sobretot quan penso en què n'hagués pogut fer d'una història com aquesta algú com en Werner Herzog, que ja dibuixà molts retrats de somiatruites embarcats en somnis impossibles (Aguirre, Fitzcarraldo, Timothy Treadwell, etc.) amb resultats molt més corprenedors i autèntics. I és que, tot i la notable factura, Into the wild acaba deixant un cert regust a producte segur, filmat més amb el cap que amb el cor, en una història que segurament demanava més carisma i autenticitat autoral.

Amb tot, Penn s'empesca moments interessants, profunds i capeja amb habilitat dificultats narratives evidents per lliurar un viatge ple de matisos i d'idees interessants, en una pel·lícula que, donats els temps que corren és d'obligada recomanació.


The Changeling (2008) - Clint Eastwood

Cap comentari
Vagi per endavant que la meva devoció per l'Eastwood és limitada i lleugerament dubtosa. Però és indubtable que, en aquest darrer tram de la seva filmografia, l'home s'està aplicant. Encara no he vist cap obra mestra rodona (potser perquè és el seu estil el que no m'enganxa i no fa que m'apassioni), però la majoria d'elles em transporten durant un parell d'hores i m'aboquen sempre a alguna reflexió interessant.

La història de la mare a la que li arrabassen el fill i li en volen encolomar un de diferent toca molts ressorts, i és potser això el que fa que aquest film sigui alhora interessant però també lleugerament dil·luit en quant a continguts. Per una banda, la riquesa temàtica és més que suficient per gaudir-la àmpliament: feminisme (en una època particularment incòmoda per a les dones, encasellades a foc lent i no només encoratjades sinó autoconvençudes), la responsabilitat dels rols que ens han tocat (ja sigui com a mare, com a polític, com a pastor eclesiàstic o com a policia), la no assumpció dels errors, l'esperança, etc. Així de polièdrica és aquesta cinta de l'Eastwood.
I tot i que part d'aquestes temàtiques queden subjugades a una trama amb un cert suspens, Eastwood se les empesca per no deixar que aquest acapari el protagonisme i pendula hàbilment per entre les escenes purament dramàtiques i les d'evolució del suspens.
El resultat és una pel·lícula molt entretinguda però que vol ser degustada amb calma, sense aclarir on és el clímax, deixant que la història s'expliqui sola, tal com succeeixen les històries en la vida real.
No hi ha massa espai, això sí, per a la complexitat dels personatges, encasellats en les seves closques, potser per refermar el discurs de la responsabilitat, però al cap i a la fi tan sols el personatge protagonista de la Jolie deixa entreveure resquills de realitat.

Convertit en un dels directors més prolífics del moment i constantment enaltit per públic i crítica, se li ha de reconèixer al vell Harry Callahan haver reconduït la seva filmografia, fent que fins i tot ens creiem que és un "progre" de pancarta.