The Wrestler (2008) - Darren Aronofsky

2 comentaris
Després de la infumable The Fountain, el sempre prometedor Aronofsky havia deixat una bona colla de fans decebuts i sembrat força dubtes sobre el cinema que portava a dins. Com fan els autèntics mestres, Aronofsky ha optat en el seu següent projecte per una història petita, mirada molt d'aprop per fer-la gran, enorme, universal.

I com només alguns escollits saben fer, troba el moment exacte per situar la seva acció. De tota la vida de'n Randy Robinson, un lluitador de Wrestling batejat com "The Ram", plena d'excessos, de fracassos, d'errors, i també d'èxit i popularitat, la mirada de n'Aronofsky es centra tan sols en un moment concret, petit, aparentment irrellevant, però que condensa tota la poètica de la seva vida. Poden escollir fer un biopic grandiloqüent, un auge i caiguda d'un mite, Aronofsky tria el moment en el que les llums dels quadrilàters s'apaguen.

Explicada amb tendresa, amb empatia cap a una persona que només sap fer una cosa a la vida -un one trick poney en dirien els anglòfils-, fer veure que s'estomaca amb altres lluitadors, quan la càmera s'acosta a un Mickey Rourke que sembla encarnar-se a ell mateix, la metàfora pren cos.

Sense els escarafalls de Requiem For A Dream, sense la cura visual de The Fountain, però amb més cinema del que mai ha filmat, Aronofsky completa una de les més belles històries del cinema recent, una joia agredolça que captiva i commou, que colpeix i que fascina, mostrant com aquest personatge rep el primer cop vertader de la seva vida.

JCVD (2008) - Mabrouk El Mechri

Cap comentari
Van Damme en una peli seriosa? El mateix que ha repartit bufetades amb la mà ben oberta durant 20 anys? El que presumia de poder partir la closca d'una nou amb ses natges? Bé, caldrà veure-ho, això.

Compte, parany: a) El Van Damme sempre ha fet pelis de mastegots. b) Les pelis de mastegots són dolentes. c) Si el Van Damme no fa pelis de mastegots ja no seran dolentes...
No val a caure en l'error, aquí la transitivitat no s'aplica.
I enfotre-se'n d'un mateix és veritat que té mèrit, però això no garanteix res. Que el Van Damme se'n en rigui de la seva edat, confessi els seus pecats, els seus vicis i les seves dificultats per trobar pel·lícules a fer no deixa de ser alguna cosa original, però en cap cas pot desencadenar una altra cosa que compassió per un personatge com el belga musculós. Compassió pel Van Damme? Tota. Per la pel·lícula? Cap ni una.
Sense ser una bajanada de film, mai no troba el punt, l'equilibri, l'harmonia entre la conyeta autolascerant i el thriller d'acció. Que en Van Damme ha estat segrestat per uns atracadors i la policia creu que ell n'és el culpable és un acudit que tampoc té tanta gràcia, i el film sembla voler girar entorn a ell durant massa estona. Els personatges són tan plans com els de totes les seves pel·lícules, els diàlegs fan riure de lo pobres i desangelats que són, i l'acció, la tensió que la trama viu en determinats moments no es palpa per enlloc.

En Van Damme, això sí, es reserva els seus cinc minuts de glòria, en un plànol en el que s'eleva de la trama -literalment- per fer una confessió oberta, sense talls, verídica i commovedora -llàgrimes incloses- per acostar el mite a la mortalitat. És indubtablement, el punt àlgid del film, i és una pena que arribi quan un ja té la sensació de que això no serveix per res.

Al cap i a la fi, a l'igual que totes les seves pelis anteriors, aquesta és també un vehicle pel seu lluiment, tot i que aquí no necessita fer-ho a cop de bastó.

The Incredible Hulk (2008) - Louis Leterrier

Cap comentari
Quan ara ja fa uns anys el reputat Ang Lee va ser convençut per portar a la gran pantalla el mític monstre verd de la Marvel, moltes es van posar les mans al cap, esperant veure què podia fer l'artífex de joies com The Ice Storm / La Tormenta De Hielo al capdavant d'un producte faraònic. El resultat: una discreta pel·liculeta d'entreteniment per a jovenets amb ganes d'al·lucinar amb quatre efectes visuals mal calibrats. Si no l'hagués dirigit Ang Lee, la crítica se l'hagués carregat, però va quedar com una peli enginyosa, original i interessant sense ser massa cap de les tres coses.

Ara, uns anys després, funcionant com funcionen de bé les adaptacions del paper al cel·lulòide, Sant Torne'm-hi. Ara, això sí, desprovista de tota la traça d'intel·lectualitat que -suposadament- tenia la primera. Ara només queden els mastegots. I és clar, un film que es promociona així, poca cosa pot oferir, apart dels propis mastegots.
Així, no cal explicar massa més. El film comença amb mastegots i acaba amb castanyes. I entremig? Passo de contestar, segur que ho endevines.

El guió és pobre, pobríssim, però això sí, tot l'esforç que no ha fet el guionista en fer la seva pel·lícula més interessant l'ha reservat per encabir-hi un parell d'enllaços a futures pel·lícules de la casa (la continuació d'Iron Man, entaforada amb calçador amb la presència de Robert Downey, Jr. en l'epíleg, i l'adaptació dels Vengadores que escometràn al 2011).

En definitiva, una pel·lícula en la que val més que tinguis un bon cabàs de crispetes entre mans, perquè sinó et pots avorrir de mala manera.

The Day The Earth Stood Still (2008) - Scott Derrickson

Cap comentari
Últimament, quan em disposo a veure una pel·lícula hollywoodienca al 100%, avalada per un allau d'impactes publicitaris, ja em conformo en que no em senti insultat. Amb això ja firmo.
Aquesta Ultimátum A La Tierra o tenia tot, a priori, per cobrir-me d'injúries i escarni: tones de màrqueting, protagonistes estrella (Keanu Reeves i Jennifer Connelly al capdavant i secundaris de luxe com la Kathy Bates), ciència ficció apocalíptica amb alienígenes pel mig i a sobre era un remake. La cosa no pintava bé.

Però la realitat és que aquest entretingut film del director de la curiosa El Exorcismo De Emily Rose es deixa veure sense ofenses greus. Alguns que altres buits de guió, una paràbola mediambiental extremadament òbvia, una grotesca caracterització de militars i polítics...el poti-poti habitual, no hi ha dubte. Però l'inici és prou vibrant com per mantenir-se a un bon nivell fins ben entrada la meitat del film. A partir d'aquí no cal negar que perd alè, però no baixa prou enters com per desitjar que s'acabi i ens deixi pensar en altres coses.
Tan innòcua com distreta, aquest remake del clàssic de Robert Wise no passarà a la història dels cinema, però tampoc no ho pretenia, a que no?