Posts Recents

Moonlight (2016) - Barry Jenkins

Cap comentari
Amb una mica de retard i moltes ganes, fa pocs dies vem veure Moonlight, que s'està veient per la comunitat afroamericana dels Estats Units, com el contraatac a la blanca-blanquísima La La Land en la carrera dels Óscars. En aquest aspecte, el film de Jenkins amb les seves 8 nominacions, ho té una mica difícil en comparació a les 14 nominacions de la pel·lícula de Chazelle. Tot i així, les dues competiran directament en aquestes cinc categories:
  • Millor pel·lícula
  • Millor direcció
  • Millor fotografia
  • Millor edició
  • Millor banda sonora original


El cartell reflecteix bellament l'estructura de la pel·lícula en tres capítols que es corresponen a tres moments vitals: el primer correspon a la infància del protagonista, que és anomenat Little (per la seva complexió); la segona part que comença quan el protagonista ja és adolescent, és quan el seu únic amic Kevin l'anomenarà Black, pseudònim que mantindrà fins el tercer capítol. A la tercera part el protagonista ja és un adult i el coneixerem amb el seu nom real: Chiron. La seva identitat canvia amb els seus noms i el significat del seu nom l'hem de buscar a la mitologia grega, com s'explica en aquest article: Chiron va ser un centaure fill de Cronos (Déu Olímpic) que fou rebutjat per la seva mare i que sempre es va trobar dividit entre dos mons diferents. Una metàfora subtil i amagada.

Moonlight és una bona pel·lícula, introspectiva i amb un tempo lent, igual que el seu protagonista. La cinta explica en tres capítols, com passa la vida per en Chiron, el fill d'una dona addicta i mare soltera que viu Liberty City, els suburbis de Miami on tothom és negre i (majoritàriament) pobre. 

De petit, Chiron és perseguit per la seva diferència, creixent sense trobar suport emocional ni a casa seva ni en el seu entorn escolar més proper. Un dia, en una de les fugides habituals per evitar una pallissa després de l'escola, Little coneixerà un traficant local, que l'acollirà i li donarà, juntament amb la seva novia, un ambient càlid i afectuós al que tornar de tant en tant.



Aquesta és una pel·lícula que ens parla sobre la identitat, l'addicció i les seves repercussions, l'abús i sobre tot, sobre el que significa ser negre, gay i pobre a Estats Units. Moonlight parla de la dificultat de crear-se una identitat quan un no forma part del ramat, quan el ramat t'expulsa literalment a cops de puny.

La pel·lícula transcorre lenta, donant temps a l'espectador per a que recapaciti a cada un dels episodis del film. No és una pel·lícula fàcil de digerir però tampoc ho pretén, el guió (basat en experiències pròpies del guionista i del director), es vol allunyar del drama fàcil de l'autocompassió i ens porta per les imbricades voltes d'una mentalitat que no troba un camí senzill vers la construcció d'un mateix, tot i que és capaç de perdonar i seguir endavant amb la vida i la identitat que un s'ha conformat.


No diríem que és la millor pel·lícula d'enguany, tot i que tracta temes importantíssims i mai amb prou visibilitat. A més compta amb interpretacions magnífiques com la de Naomie Harris (nominada als Oscars) i la del petit Alex R. Hibbert.

Veurem com li va als Oscars i si finalment és capaç d'arrabassar-li alguna estatueta a La La Land.

Easy (2016) - Joe Swanberg (creador)

Cap comentari

De les cendres del mumblecore (cinema independent de molt baix pressupost, urbà, concentrat en personatges de 20-30 anys, molt diàleg, temàtica de relacions, etc.) Joe Swanberg ens regala tota una sorpresa televisiva amb Easy, un mostrari de la flora i la fauna urbana de Chicago, joves ratllant la trentena que s'aboquen a la maduresa plens de conflictes i d'inseguretats.
Easy, doncs, amb els seus capítols de vora mitja hora, ens presenta un cúmul de petites històries auto-conclusives que acaben conformant un mosaic de les aspiracions i frustracions de la generació Y (ens ha recordat força al plantejament de High Maintenance). De justícia seria dir, però, que més que auto-conclusives, les petites històries d'Easy són més bé auto-inconclusives, donat que el que veiem no és més que un moment, un retall concret d'una existència que malda per sortir de la normalitat, que renuncia a deixar de banda els seus somnis de grandesa, i que, en acabar els episodis, encara mostra signes d'incertesa, de desconcert, de desorientació. 


Per descomptat, Swanberg insisteix, tot i que aquí el pressupost sigui una mica més folgat, en molts dels trets del seu mumblecore habitual. Els actors, coneguts, però no massa (d'aquells que et sonen però no saps de què) a excepció de l'Orlando Bloom i la Malin Ackerman, circulen lliures per unes pautes de guió obertes i flexibles, buscant l'espontaneïtat (molt aconseguida, a Easy), fent que els personatges arribin a l'espectador i puguin recordar-nos a companys i amics propers. Històries de germans que volen encetar una cerveseria il·legal en un garatge, d'una parella estable a la que una simple conversa sobre sexe en una festa els refresca totes les seves inseguretats, de la jove que vol tornar-se vegana i ciclista de la nit al dia per estar més al dia, del dibuixant de còmics que fa servir la vida dels seus amics i coneguts per fer-se famós, la parella que vol especiar una mica el seu sexe convidant a algú a unir-se'ls-hi, etc. Són totes elles petites històries. Per si soles no omplirien un tovallonet de paper en un dels bars en els que els protagonistes es demanen batuts, cerveses i cafès carregats. Però junts... ah!, junts esdevenen un panòptic privilegiat des del que observar minuciosament allò que li espera a una generació, la Y, que ha estat la primera en rebre una bufetada ben sonora d'una vida que no és com se'ls hi va vendre. 


Easy és, per tant, una molt deliciosa i dolça sacsejada a un somni que es desmunta i s'ensorra sigil·losament, una sèrie notable en tots els sentits que deixarà un molt agradable gust de boca a tots els fans de les dramèdies independents novaiorqueses dels 90' i 00' o a aquells que, simplement, gaudeixen d'unes històries corals que tan sols prenent sentit quan les uneixes en un tot indestriable.

Channel zero - Candle Cove (2016) - Nick Antosca (creador)

Cap comentari

Molt suggerent aquesta primera entrega auto-conclusiva de la sèrie de recent creació, Channel Zero, del canal SyFy amb el que pretén, a cop de temporades curtes de sis capítols, posar en imatges històries de terror i fantasia de creadors contemporanis sorgits del gènere anomenat creepypasta (creacions generades a Internet i que s'han difós de manera popular). La primera temporada, anomenada Candle Cove, adapta un còmic de Kris Straub en el que es narren els estranys i terrorífics successos que, després de 20 anys, tornen a succeir al poble del protagonista. Aquest, és en Mike Painter (el Paul Schneider de Parks and Recreation), un psicòleg infantil que va perdre al seu germà bessó en un incident en el que van morir assassinats diversos nens de la contrada. Mai es va trobar al culpable, però el Mike sembla tenir-ne la clau, en sospitar que un programa de televisió per a infants hi va tenir alguna cosa a veure.


La sèrie, doncs, beu d'alguns dels artefactes clàssics del terror de gènere: poblet marcat per una tragèdia que es veu sacsejat de nou amb el retorn d'un dels protagonistes, nens pertorbadors, xèrifs de gallet lleuger, torba amb ganes de fer pagar els plats a algú, velles passions, records i terrors que prenen forma de nou, amagats com havien romàs en el subconscient de tothom. Però ho completa amb aquella imagineria tan contemporània i popular (que no desvetllarem aquí per garantir l'experiència del visionat) de les llegendes urbanes i/o rurals, del subconscient col·lectiu.

Al guió, també cal dir-ho, li sembla mancar una volta de rosca en alguns trams, una mica més d'agilitat i un punt de sentit comú narratiu en altres, però sembla capaç de muntar una història auto-conclusiva molt suggerent amb la barreja de diversos elements aparentment inconnexes.


Molt recomanable per als fans del terror més de gènere (que no tenen en la ficció televisiva massa alegries), Channel Zero - Candle Cove (que ja ha estat renovada amb dues temporades més, de les dues de les que ja partia) ha estat una grata sorpresa d'aquest darrer terç del 2016, procurant a la petita pantalla d'un bon grapat de conceptes ben interessants al voltant de la mal·leabilitat dels infants i la influència de la televisió en ells.



Elle (2016) - Paul Verhoeven

Cap comentari
És una pel·lícula feminista? És Michèle una sociòpata? És aquesta pel·lícula una comèdia?
Totes aquestes preguntes han estat afirmades per diferents mitjans alhora de parlar de la controvertida pel·lícula de Verhoeven i, de moment, tot i que el seu

El que ja us puc dir ara és que Elle no és una pel·lícula feminista, per molt que algú li hagi dit a Verhoeven. La història, basada en un llibre de Phillipe Djian explica les experiències d'una dona que ha assolit un gran éxit professional i a la que li passen una sèrie d'esdeveniments que intentaran desmoronar-la. La manera com Michèle (tremendísima, enorme, perfecta Isabelle Huppert) reacciona i s'enfronta als fets és el tema central del film.


Isabelle Huppert interpreta a aquesta dona exitosa de cinquanta-i-tants, mare d'un fill que fluctúa entre la innocència i l'estupidesa; amiga (entre cometes) de la seva socia, cap d'un equip de programadors de videojocs que intenten humiliar-la i sovint la qüestionen-, ex-dona d'un escriptor amb l'autoestima baixa i la mà llarga i amant d'un home infidel, insensible i bastant desagradable.

Ella és el centre de totes les històries i la que dóna solució als problemes dels demés, per molt pertorbadors que aquests siguin. Ella sobresurt de totes les situacions perquè sembla conèixer el secret de sobreviure a qualsevol adversitat, sigui una violació, una insubordinació o tenir un pare que és un famós assassí en sèrie. Ella pot amb tot perquè el seu secret és prendre-s'ho tot sense sentir-ho massa intensament.


Verhoeven és un provocador, li encanta estar al mig de la controversia i ara ja feia temps que no en protagonitzava cap a nivell internacional. Per aquest motiu imaginem que ha volgut portar un tema com el de la violació al límit de la versemblança. Si aquesta pel·lícula fos nordamericana, el personatge de Michèle l'interpretaria una actriu jove (Jennifer Lawrence, probablement) i ens dibuixarien un personatge revestit d'heroisme, patiment i drama (que no seria forasenyat). Verhoeven, en canvi, defineix un personatge madur, fred i concentrat en sobreviure a tot com si fos la cosa més normal i senzilla del món. Que no us enganyi la fotografía d'aquí sobre, Michèle es planteja la venjança durant 3 segons. És Michèle una sociòpata? Potser (algún psicòleg ens podria ajudar a matissar, aquí).

Michèle és Elle, en majúscules: la dona, la mare, l'amiga, l'amant, la filla, la veïna que tot ho pot. Les seves relacions són dolentes amb gairebé tothom  però aconsegueix sortir endavant amb tot. És una pel·lícula força indescriptible perquè tot i que pel que s'ha explicat podriem deduir que Michèle és una super-heroina, la seva actitut està molt allunyada de qualsevol épica.


Aquesta pel·lícula ens parla sobre violència, sobre les relacions, sobre moral i empatia, o la manca d'aquesta. És una pel·lícula que s'aguanta pel carisma de la seva actriu principal, que mereix tots els premis que li puguin donar, ja que està magnífica.

Si ja l'heu vista, us recomano la crítica excel·lent de Christian Campos, tot i que no comparteixo totes les seves observacions però si moltes d'elles.

Per últim he de dir que m'ha sorprés moltíssim veure crítiques que utilitzen adjectius com "hil·larant", "còmica" o "divertida" per descriure el film de Verhoeven. No se m'acut res més allunyat de la comèdia que aquesta pel·lícula. 

Muerte en León (2016) - Justin Webster (creador)

Cap comentari
Seguint l'estela de l'impacte que l'any passat van tenir en tots nosaltres les sèries documentals sobre casos judicials com The staircase, The jinx o Making a murderer, ens ha arribat aquest any tota una sorpresa televisiva, aquest document en quatre episodis que reconstrueix i investiga un dels casos més particulars de la crònica negra espanyola dels darrers anys.

L'assassinat a sang freda de la Isabel Castillo, presidenta de la Diputació de Lleó i reconeguda cacic local, odiada i temuda a parts iguals, a mans d'una mestressa de casa, la Montserrat González, aparentment en conxorxa amb la seva filla Triana i una amiga d'aquesta, la policia local Raquel Gago, desencadena un judici en el que es desvetllen les pressions polítiques, el mobbing, l'assetjament, i les intrigues d'un cas tèrbol i gens clar. Precisament, aquesta manca de claredat i la molt sòlida i creïble imparcialitat del documental permet a l'espectador gaudir de la incertesa, del dubte, dels matisos, més que no prendre partit directe i unívoc per una de les parts, sigui la que sigui (cosa que sí passava, per contra, als ja esmentats documentals nord-americans en els que, de manera notòria i buscant l'efecte dramàtic, el punt de vista del documental era clar i declarava la seva posició des d'un bon principi).

Va ser un crim organitzar, rumiat, concebut per les tres acusades? O només per una? O van ser mare i filla? El dubte plana damunt totes les sessions del judici. Com aconsegueix una mestressa de casa un revòlver en el mercat negre? Era odi personal, era revenja, era ràbia, allò que dugué a la Montserrat a prémer el gallet tres cops? O van ser aquests sentiments atiats per tercers amb intencions polítiques? Webster (que ja havia encertat diverses vegades en documentar històries particulars com a Demà moriré o al multipremiat FC Barcelona Confidential) estructura de manera molt solvent la narració, fent-la avançar sinuosament, sense presses, amb un caire força periodístic, i amb una narració molt convincent dels fets i dels testimonis. No hi ha (quasi) reconstruccions del fet, tan sols entrevistes i les vistes del judici. Directe al moll de l'os, no cal mostrar res, tan sols recordar, tan sols reconstruir un fet terrible. I per bé que al documental sembla faltar-li una mica de traça narrativa a l'hora d'explicar pedagògicament els fets més complexos (aquí un documental com Making a murderer excel·lia, amb les seves gràfiques explicatives), els fets s'exposen amb claredat i l'allau de testimonis i opinions sempre suma, sempre esclareix, mai confon.


I encara que l'epíleg grinyoli lleugerament en pretendre acabar a l'alça i amb misteri però sense prou arguments (el descobriment d'un testimoni aparentment important que no s'ha inclòs en el sumari ni en les investigacions de la policia no sembla més que una última espurna de dubte que no sembla tenir prou cos com per alimentar una reobertura del cas), Muerte en León roman com un notable exercici periodístic equànime (tothom té veu, des dels detractors de la víctima fins als seus més propers seguidors, familiars i amics) i molt equilibrat que permet a l'espectador endinsar-se amb el seu propi criteri i capacitat deductiva en uns fets rocambolescs i plens d'arestes difícils de resoldre, establint un magnífic precedent local de l'ús d'un format aparentment dominat per les produccions foranes.


This is us (2016) - Dan Fogelman (creador)

Cap comentari

Al nostre gust, deixem-ho clar des del principi, This is us és una de les millors sèries que han començat al 2016 (i que continua ara, al 2017). Ha estat una molt grata sorpresa veure com, en un panorama en el que la qualitat televisiva cada cop més és acaparada per les cadenes de cable premium (amb molt honorables excepcions), la NBC ha estat capaç de produir This is us un drama familiar de tall clàssic però que ha confeccionat amb molta cura i amb un èmfasi molt especial en uns guions molt rodons i molt polits.

L'autor de tot plegat és el Dan Fogelman, guionista d'una comèdia tan apreciable com Crazy stupid love (per molt que el seu final absolutament erroni acabi diluint la barreja) o de dues pel·lícules d'animació com Cars, Enredados (Tangled) o Bolt. I, com dèiem, es nota que la producció té molt clara que la clau està en els guions, perquè aquests són mil·limètrics, ben trobats, enginyosos, amb un encisador balanç i equilibri entre el drama més intens i els tons de comèdia. El seu primer capítol és, per dir-ho així, de traca; un dels millors i més seductors capítols pilots que hem vist en els darrers anys.


This is us ens explica la història d'un grup de persones que comparteix dia d'aniversari (no, no és rotllo Sense 8) o que, en tot cas, tenen algun punt de connexió. Poc més volem revelar, perquè forma part de l'interès de la sèrie el anar descobrint, precisament, aquests lligams. Tant se val, en tot cas, perquè de plantejaments inicials originals n'hem vist ja molts i sabem que no valen res si no van acompanyats d'una evolució interessant (Breaking bad comença fort i continua fort; Blindspot comença fort i després no passa res interessant). I 'This is us' sembla tenir molt de recorregut (i això ho diem després d'haver visionat tan sols el primer terç de la seva primera temporada), sobretot si aconsegueix mantenir aquest equilibri que, si bé voreja sovint l'excés (l'excés de drama, l'excés de romanticisme, l'excés de parelles pretesament perfectes), té un efecte absolutament deliciós en l'espectador.

Tendra, intensa, complexa i amb un repartiment força sucós i convincent: Mandy Moore (cantant, però també actriu a Entourage, Princesa por sorpresa, Scrubs, Anatomía de Grey, etc.), Milo Ventimiglia (Heroes, Gilmore Girls), Justin Hartley (Smalville), Sterling K. Brown (American Crime Story: The people vs OJ Simpson), Chrissy Metz (American Horror Story).


No us ho penseu massa, This is us és d'aquelles sèries que us podem recomanar sense risc a equivocar-nos i que, alhora, us permetrà fer el mateix, doncs, si bé està tallada per patrons clàssics (els patrons clàssics d'una cadena generalista: sense arestes, sense llenguatge ofensiu, sense sexe explícit, etc.) és capaç de plantejar unes històries extremadament humanes i properes a les que és molt fàcil enganxar-se.

(Us acostaríem el tràiler, però és tan explícit i desvetlla tantes de les sorpreses que el seu magnífic pilot us depara que hem preferit recomanar-vos que no ho feu, que no el mireu, el tràiler i que, per contra, aneu directament a veure la sèrie, que segur que no us decebrà).

Comanchería (Hell or High Water, 2016) - David Mackenzie

Cap comentari
Comanchería és una d'aquelles pel·lícules que podriem incloure en el gènere "cine de frontera". De la mateixa manera que existeix una música i una cuina de frontera que barregen sons i sabors que es creen als dos costats del Río Grande, el cinema de frontera té l'estètica típica de pel·lícules com No hay país para viejos, l'ambient dels llibres d'en Cormac Macarthy que tan bé ha retratat l'aspror i crueltat de les planúries texanes.

Aquí, el cel que s'allarga fins l'horitzó i els camps surcats de carreteres sense fi, el paisatge texà que hem vist tants cops, també actúa com a metàfora a més d'imprimir aspror al caràcter dels seus habitants, tants els antics senyors de les planúries, els comanxes, com els actuals propietaris.


La pel·lícula recorda els westerns antics, en els que l'heroi intenta aconseguir venjar una injustícia mentre que els antagonistes intenten que no ho aconsegueixi.

I com som al 2017, el protagonista és un anti-heroi, la revenja del qual és més subtil, més intel·ligent que física, els seus robatoris a bancs tenen un motiu més noble que l'enriquiment, i ens ho explicaran ben entrada la pel·lícula.

No és una història simpàtica ni divertida, la Texas que retrata Mackenzie està plena d'anuncis de prèstec de diners, mostrant una realitat precària i una desil·lusió molt palpable. Aquesta és la realitat en la que els germans Howard (Chris Pine i Ben Foster) intenten sobreviure. Els fans de les sèries probablement vegin en els Howard, el futur dels germans Riggins de Friday Night Lights, una sèrie creada per Peter Berg, que a Comanchería fa de productor.

Tornant al film de Mackenzie: Chris Pine és l'heroi (aquí anti-heroi), amb unes característiques hereves del típic cowboy americà: és alt, fort, lleial, generós, callat i introvertit. Ell i el seu germà (el contrapunt baixet, canalla, busca-bregues i espontani) tenen un pla que cal dur a terme peti qui peti és a dir "hell or high water".

Els antagonistes que intentaran frenar-los són un Ranger de Texas a punt de jubilar-se i que fa front al seu últim cas (Jeff Bridges fent papers de mascle alfa als 67 anys) i el seu ajudant (Gil Birmingham) que li ha d'aguantar les bromes racistes sobre els seu origen indi. 


La historia és un clàssic de persecucions en la que els típics rols bo-dolent, estan una mica (només una mica) desdibuixats. En realitat tots sabem des de l'inici de la pe·lícula com acabarà, i en aquest aspecte, si no estigués tan ben feta, tant de tòpic ens avorríría. 

En canvi, la pel·lícula entreté, tot i que els pocs personatges femenins estan reduits al clixé i els masculins (que porten el pes de la trama) tampoc és que siguin molt originals, però de nou, la seva bona factura fa que veiem aquesta vella història sota un nou prisma.

La pel·lícula ens ofereix una reflexió interessant sobre els amos de la terra texana, en un monòleg de l'ajudant del Ranger, que justament parla sobre com els Comanxes poseïen les terres que els hi van ser arrebatades, i ara veuen com els antics usurpadors són robats per nous lladres, aquest cop a punta de denonament.

Així doncs, hi ha una certa justícia poètica en el pla de Chris Pine. I com en tot bon western també trobem l'esperada trobada entre l'heroi i l'antagonista: una conversa amb duel de mirades inclós que ens recorda totes les escenes similars que hem vist, però que, la seva adaptació al segle XXI ens fa somriure.



El pastitx cinematogràfic: de Kill Bill a La La Land

1 comentari

En l'era postmoderna en la que estem immersos, allò que anomenem 'pastitx' és una de les formes que adopta l'art. Prové de la sensació col·lectiva que ens porta a pensar que tot ja està inventat i que, per tant, només queda l'acumulació d'ingredients separats per aconseguir quelcom nou. El 'pastitx', per tant, és una acumulació de peces individuals que, sumades, donen un altre 'tot' nou. És un totum revolutum que busca intencionadament barrejar elements dispars i aparentment inconnexos.
En música tenim l'exemple dels mashups (que agafen extractes de diversos temes per barrejar-los i canviar-los-hi el sentit, de forma i de fons; el millor exemple seria Girl Talk); en literatura tenim, per exemple, les novel·les detectivesques històriques (amb El nom de la rosa com a exemple més monumental) però també les històries escapçades que s'ajunten en algun punt comú (com la Nocilla dream, d'Agustín Fernández Mallo); en televisió hem tingut aquest any Stranger things, però també Betty la fea o Community; i en cinema? Doncs en cinema tenim els pastitxos del Tarantino (tots ho són, però Kill Bill és potser un dels més evidents), The artist, Super 8 o, per descomptat, La La Land, per posar tan sols alguns exemples.


Tots aquestes obres acumulen referències ben diverses que pretenen ser ajuntades amb un doble propòsit: homenatge i resemantització.

Homenatge perquè el propi autor ha begut d'aquestes fonts i quan es planteja fer una pel·lícula sobre una venjança acumula referències al cinema d'acció i arts marcials del que va mamar en la seva adolescència. O perquè l'autor es proposa enaltir un gènere, el musical, per exemple, a còpia d'agafar elements de musicals clàssics (que si uns passos de ball, que si uns escenaris de fons, que si uns compassos musicals). Els espectadors, doncs, poden ser transportats en un viatge nostàlgic a les seves pròpies adolescències.

I resemantització perquè si la barreja és bona, com els bons còctels, esborra rastres de les influències per convertir-se, veritablement, en quelcom autènticament nou: nova forma, nou significat. Perquè el gran llast del pastitx és, sens dubte, les seves evidents costures. Aquestes són tan gruixudes que, en detectar-les, esvaeixen el nou significat total per recordar-nos que no és més que un monstre de Frankenstein ben maquillat.

Allò interessant del pastitx postmodern és que gaudeix de prestigi intel·lectual. Aquella fórmula que anteriorment hagués estat presa per una burla, per una còpia vulgar o per una heretgia i falta de respecte, avui en dia és considerada com a alta cultura, fonamentalment perquè demostra que l'autor coneix moltes fonts i les aglutina. Però allò que, en realitat, ha servit per donar coartada intel·lectual als pastitxos postmoderns no ha estat, en realitat, aquesta certificació de l'amplitud de coneixement de l'autor, sinó dos altres factors. Per una banda, la necessitat del públic i de la crítica de demostrar que reconeixen els ingredients, que en veuen les costures, que, per dir-ho així, ja en saben d'allò que el producte artístic en qüestió intenta homenatjar. I per una altra, la confusió del gaudi nostàlgic (un pastitx, d'alguna manera, sempre és nostàlgic) per qualitat i elevació artística.


La La Land (2016) - Damien Chazelle

Cap comentari

Entretinguda posada al dia dels musicals clàssics de Hollywood al voltant d'una parella (Emma Stone i Ryan Gosling) que arriben a Los Angeles esperant complir els seus respectius somnis professionals (l'una actriu, l'altre tenir el seu propi local de jazz), La La Land juga a la nostàlgia d'un gènere que va marcar tota una època en la història del cinema. Ho fa, sens dubte, professant amor i respecte pels clàssics, fugint dels excessos i de les disbauxes de Moulin rouge (Baz Luhrman ) o de les broadwayitzacions à la Chicago (Rob Marshall). És, aparentment, una història força amable d'amor vertader en conflicte amb el triomf professional, per bé que amaga un trumfo a la màniga.

La llàstima, en tot cas, és que, per ser un musical, allò més fluix són, justament, la música i el ball, ambdós innocus, ambdós limitats i contrets per diferents raons. La música, per una banda, sembla contreta per una tendència a voler sonar clàssica, sonar a homenatge. Sona forçada en uns arranjaments que es veuen a venir massa compassos abans. I, per una altra banda, el ball es troba limitat per dos actors que, per molt dotats que siguin (ambdós canten, ballen, toquen el piano i actuen) no són Gene Kelly i Debbie Reynolds, no són Fred Astaire i Ginger Rogers. És a dir, són actors que canten i ballen, no cantants i ballarins que actuen. (Això sí, deixem-ho clar, Emma Stone és una actriu de molta categoria i no ha deixat de demostrar-ho des que va començar. El repertori que exhibeix en aquesta pel·lícula és digne de menció).



*** Compte, a partir d'aquí, llegeix només si ja has vist la pel·lícula ***

Així, el film flueix dins d'una nostàlgia agradable, molt domada, gens exigent i llimant potser en excés les vores i estelles del conflicte personal que vol explicar, relegant-lo a un segon terme, al terç final de la pel·lícula, assegurant-se que allò que ha vingut a fer —delectar els espectadors amb la màgia i la joia del musical clàssic— ja ha quallat, ja ha fet efecte. I és una pena, perquè allò altre que té per explicar és extremadament interessant i, de fet, Chazelle ho resol amb una elegància molt superior a la resta de la pel·lícula en un fals flashback que ens dibuixa el somni que no ha pogut ser.

I aquest és el trumfo que Chazelle té a la màniga (i que, potser, guarda durant massa estona). Ambdós han anat a la terra dels somnis a veure el seu complert. Però potser hi han anat amb el somni equivocat. Arribat el final de la pel·lícula, quan ambdós es retroben i ell ataca al piano la seva melodia, ambdós recorden amb nostàlgia allò que no va ser, aquella història d'amor que no renunciava a res (tampoc a l'èxit professional, el d'ella, si més no). Ho fan des d'una situació privilegiada: Los Angeles els hi ha donat allò que volien, el geni de la làmpada els hi ha concedit allò que van demanar: triomf professional (ella reputada dramaturga i actriu, ell regentant el seu propi club amb el que salvar el jazz de l'oblit). És a dir, que no els hi ha anat pas malament, en absolut. Fins i tot, en el cas d'ella, la vessant personal l'acompanya (un marit que sembla bona gent, ben plantat, amb qui té un amor encara fresc, encara capaç de sortir-se de la carretera/rutina i improvisar, un fill, una casa... el somni burgés perfecte, doncs). No tenen, en principi, res a enyorar o a trobar a faltar. Però sí, enyoren. Però sí, hi ha nostàlgia.


I, curiosament, hi ha nostàlgia d'alguna cosa que mai no va ser. Anem a pams. Nostàlgia significa, literalment, retorn al dolor. És a dir, que allò que enyoren no és alguna cosa que va succeir sinó, justament, el moment en el quan somniaven amb un futur en el que l'amor entre ells perdurava. Bonica estampa, interessant concepte. El dolor que senten durant la interpretació del seu tema musical és el dels somnis nos complerts, el del dubte de saber si van escollir el camí adequat. Los Angeles, dèiem, els hi ha concedit els seus somnis, però és que potser van somiar malament, potser van somiar equivocadament.
La mirada final entre ambdós, tornada plàcida i comprensiva en el darrer instant, ens indica que, en qualsevol cas, no hi ha retrets, no hi ha recances, la lògica s'imposa i els seus somnis professionals realment els omplen, els satisfan, no són pas infeliços. Però l'episodi nostàlgic ha succeït, ha tingut lloc, i sempre quedarà allà. Aquest és el poder de la nostàlgia, sempre arriba en moments on tot sembla correcte, adequat, on la vida t'ha garantit allò que has volgut. Però arriba, precisament, per fer trontollar momentàniament els fonaments d'aquesta construcció que hem bastit per protegir-nos, per sentir-nos més còmodes, per viure millor durant més estona i de manera més sostinguda. La nostàlgia, en aquests casos, ve a molestar, a recordar-nos que, potser, hem cedit, hem combregat, hem sucumbit a un somni que potser no era nostre, que potser era construït col·lectivament. L'altre somni, aquell altre que torna per rondar-nos, per perseguir-nos de tant en tant, era l'atrevit, l'aventurer, l'insegur, l'impossible. Potser precisament per això el vam desestimar. I encara que podem ser conscients que aquest somni nostàlgic que ens castiga està idealitzat i que la realitat hagués estat molt menys encisadora del que és el somni, no deixem de sentir el mateix que sentiríem si s'hagués complert.


Amb això juga La La Land, un exercici de nostàlgia que s'atreveix a fer-la servir com arma de fil esmolat que entra suau en la carn i no t'abandona. El problema, potser, és que això planteja una estranya contradicció en la pel·lícula: aquest episodi final de nostàlgia dolorosa ha estat servida dins d'un embolcall de dues hores de musical nostàlgic joiós, gens dolorós, força innocu i complaent, desproveït de conflicte, orfe de tensió i de passió, lleugerament homeopàtic en quant a drama, música i ball. La La Land, doncs, és un exercici de nostàlgia sense dolor i, per tant, de no-nostàlgia, un simple entreteniment que compleix amb escreix els mínims exigibles però que no encerta a portar allò que explica a l'estratosfera, a l'estatus de memorable i gloriós, que és el que tots els musicals aspiren a ser.


High Maintenance (2012, 2016) - Ben Sinclair i Katja Blichfeld (creadors)

Cap comentari

Magnètica i fascinant sèrie (primer websèrie, 19 episodis d'entre 5 i 15 minuts, i després sèrie per a HBO, amb una temporada de 6 capítols de 30 minuts) que fa servir la figura d'un repartidor de marihuana a domicili per atansar-nos un calidoscopi meravellós de la fauna novaiorquesa contemporània. El protagonista ('the guy', que no té nom), de fet, no és pas el protagonista. Ell tan sols n'és el fil conductor, el que ens obre les portes a les petites píndoles vitals, als minsos slices of life de la vida a Nova York.


Darrera les parets de Manhattan i Brooklyn coneixem a una parella d'insuportables pedants criticons, a un jove que no surt de casa i que només té contacte amb l'exterior a través dels diferents repartidors (de menjar, de maria, d'artefactes que ha comprat en línia), a un paio obsessionat amb el seu cos i les teràpies alternatives, a una parella que es muda a les afores i perden contacte amb els seus amics. Però també a aprofitats de la vida, mascles alfa carn de gimnàs, apocalíptics que temen la fi del món, hostes d'Airbnb, escriptors bloquejats i un bon tou de personatges aparentment petits i poc rellevants que ens són presentats de manera molt curosa, succinta i encertada (sobretot tenint en compte el limitat metratge dels capítols, en particular durant les dues primeres temporades, rodades en format de websèrie).

Amb la càmera a l'espatlla, Sinclair i Blichfield teixeixen una formosa teranyina social d'una urbs, Nova York, que queda desmitificada a cada episodi que es visiona. Nova York, sembla dir High Maintenance, està habitada per individus majorment amargats, insatisfets i que converteixen problemes nimis en els centres de la seva vida i de la seva frustració. Tan sols 'the guy' i la maria que els hi porta semblen ser l'antídot per a les seves vides vulgars i buides.


I si en les dues primeres temporades filmades, majoritàriament, amb diners propis, el Sinclair i la Blichfield concentraven el focus de cada capítol curt en un sol habitant de la gran urbs, en la versió llarga ara ja produïda per HBO aprofiten els 30 minuts de metratge per encabir-hi més d'una història, sempre jugant amb les coincidències i paral·lelismes.

Deliciosa, addictiva i extremadament moderna, el seu visionat és com una injecció de frescor en un panorama, el de les comèdies agredolces contemporànies, en el que la pretensiositat acaba sovint fagocitant la narrativa i els personatges.


Atlanta (2016) - Donald Glover

Cap comentari

Subtil i aparentment gens pretensiosa, Atlanta és la primera sèrie creada pel polifacètic Donald Glover (el Troy de la sèrie Community). Subtil perquè, lluny dels escarafalls de la comèdia moderna, entén que la vida de la comunitat afroamericana és, en si mateixa, una comèdia a la que no li calen gags ni acudits. El retrat dels esforços de l'Earn (el mateix Donald Glover) per recompondre la seva vida, per agafar-ne les regnes i poder ser l'home de profit que necessiten la seva filla i la seva ex-parella, es du a terme sense portar-ho a l'extrem, sense exageracions que distorsionin. La vida és prou poètica en la seva minuciosa confecció; només cal observar-la.

L'Earn —fantàstic joc de paraules entre "earn" (guanyar; diners, per exemple) i "earnest" (el seu nom sense abreujar, sinònim de seriós, posat que caracteritza al personatge)— aprofita que el nom del seu cosí —el Paper Boi— comença a sonar en els ambients del hip-hop underground per fer-li de mànager. Amb ell, s'embarca en una mena d'odissea pels racons del circuit de la fama del hip-hop (que si suborns radiofònics, que si baralles a trets que donen reputació de pinxo, que si aparicions promocionals als clubs nocturns, que si partits de basquetbol benèfics), sempre amb un mateix objectiu, aconseguir diners per recompondre la seva vida.


I és que, precisament, d'aconseguir és del que va la sèrie. De fet, d'aquesta mena de transacció constant a la que un s'ha de sotmetre per arribar allà a on vol. Atlanta va del bescanvi incessant. Jo vull alguna cosa i tu em pots ajudar a aconseguir-la, sempre i quan jo et doni alguna cosa a canvi (perquè tu, al teu torn, també vols alguna cosa, i em necessites per a aconseguir-la). (En un dels episodis, precisament, l'Earn necessita diners per menjar —així de pelat està—, i es deixa convèncer pel Darius, mà dreta del Paper Boi, per inicia una cadena de bescanvis que comença pel seu mòbil i que, en última instància, li ha de maximitzar els beneficis.) Però la sèrie n'està, en realitat, farcida, d'aquests intercanvis més o menys directes, convertint-la en una mena de cadena de favors del que és ben difícil sortir-se'n.

Subtil, dèiem, perquè el Glover no intenta convèncer-nos de res; no a la força, si més no, sinó que ens endinsa en aquest periple deixant que observem. Res no és obvi, res no és llampant i exagerat. Tan sols —això sí— el setè episodi, veritable rara avis dins dels deu de la primera temporada —i, a gust d'un servidor, un dels millors capítols que ha vist aquest any—, en la que es desenvolupa una sàtira d'una cadena de TV destinada al públic afroamericà, jugant amb tots els tòpics possibles i plantejant algunes de les preguntes més serioses que s'han posat mai en la TV dels darrers anys.


Subtil, insistim, i aparentment gens pretensiosa. "Aparentment", perquè només aparenta no voler res. Glover té clar el que busca i sembla haver-ho aconseguit raonablement en aquesta primera temporada d'Atlanta, que s'ha colat en diversos dels Top10 més reputats de l'any i que ja planeja una segona temporada que promet tant com a llaurat aquesta primera. Al nostre gust, la sèrie encara necessita madurar, afinar i que les seves vores siguin més esmolades, que de la subtilesa a l'avorriment hi va una línia perillosament fina, fins i tot en metratges curts. Però és indubtable que el que està intentant el Glover bé mereix atenció i un visionat predisposat.

Paterson (2016) - Jim Jarmusch

Cap comentari

Aha! Descobriment satisfactori, revelació de quelcom alhora inesperat però instintivament percebut.
Doncs això. Aha! Perquè darrera (o és davant?) del descobriment sempre hi ha una cerca, una mirada intencionada cap a racons que, suposadament, no amaguen res. Perquè sembla que no calgui buscar bellesa i poesia en una vida avorrida com la del Paterson, conductor d'autobusos de la ciutat de Paterson, que es lleva cada dia a la mateixa hora sense necessitat de despertador i que repeteix la seva rutinària existència, de casa a la feina, de la feina a casa, escoltar a la seva inquieta dona explicar-li la seva última invenció o el seu últim somni de futur, treure a passejar el gos, fer-se una cervesa en un bar qualsevol i tornar a casa per tancar i alhora fer renéixer el cicle vital. Demà no serà un altre dia, serà el mateix. O no. Aha!



Perquè sí que hi ha bellesa i poesia en els indrets més aparentment tediosos i ensopits. Perquè, de fet, els llocs que un fa l'esforç d'explorar tot buscant-hi bellesa, tot cercant-hi poesia, no són mai tediosos, ensopits o rutinaris. És, per tant, en l'ull de qui mira on rau la bellesa. Cal mirar bonic per veure bonic. I en Paterson ho fa. I en Jarmusch ho fa. Jarmusch fa d'un poeta (amateur, que per ser poeta només cal mirar i escriure, mirar i escriure, no publicar i publicar) una pel·lícula, i de la vida d'aquest, un homenatge a les petites coses que es fan grans quan s'hi posa l'atenció. La poesia neix d'entre les esquerdes de la normalitat en el mateix instant en que algú sensible s'hi fixa, s'hi para una estona, li atorga a aquell detall aparentment insignificant la importància que mereix. Poden ser una fascinant marca de llumins, una capsa de sabates o el contrast entre el fred exterior i el confort casolà. Coses que no tenen importància fins que les hi regales atenció.


Com una poesia nascuda d'un detall nimi i insignificant, Paterson, la pel·lícula de Jarmusch, s'eleva, amb el seu estil pausat i lànguid, entre l'adotzenada i avorrida producció cinematogràfica actual, fixant-se en un personatge aparentment monòton i monocord que es desplega molt intensament a la que l'objectiu l'enquadra i li dóna la importància que mereix.

Halfworlds (2015) - Joko Anwar (creador)

Cap comentari

De la mateixa manera que Netflix, quan aterra en un territori, es proposa produir ficció local, HBO també segueix la mateixa estratègia. Això és el que va fer en produir aquesta Halfworlds per a la seva divisió asiàtica, un thriller de fantasia al voltant de la mitologia i el folklore de la contrada. A Jakarta, urbs superpoblada, bulliciosa i extrema, s'amaguen unes nissagues de diferents famílies de dimonis ancestrals que, en acostar-se el dia de la successió, surten a la llum, esvalotats i assedegats de sang, per reclamar el seu espai de poder. Al mig de tot plegat, una fràgil caricaturista de carrer, perseguida per unes visions recurrents que l'aboquen a aquesta voràgine demoníaca.


El còctel, per tant, és força sucós. Llegendes, mites, dimonis, baralles estil asiàtic, nois misteriosos amb caputxes, poders sobrenaturals i profecies. Tot al damunt del fabulós llenç de la Jakarta dels carrerons estrets i foscos, dels fanals titil·lants, dels racons solitaris i de la sufocant humitat arrapada a les parets dels ruïnosos edificis. No és, doncs, la Jakarta del centre financer, amb els seus edificis hipermoderns, gratacels insondables de vidre i ciment, sinó la Jakarta pobra, la dels comerciants humils de samarreta suada i bandana.


Rodada amb una bellíssima fotografia que retrata una Jakarta enigmàtica i encisadora, els vuit capítols de mitja hora que conté la primera temporada ens regalen una simpàtica i llaminera barreja que, si bé se li pot tirar en cara un cert desencaix narratiu i algunes errades força amateurs, es degluteix amb facilitat i certa curiositat, captivats pels elements però també per uns referents culturals que són aliens a la narrativa televisiva a la que estem acostumats. Produïda amb pretensions transfrontereres (els actors són de procedència diversa, des de indonesis fins a singapuresos; s'alterna l'anglès i l 'indonesi) funciona bé com a producte exòtic, per bé que no cal exigir-li més del que és: un divertiment una mica marcià que s'empassa tan de pressa com s'oblida.


Sense 8 (especial Nadal) (2016) - The Wachowskis

Cap comentari

L'episodi especial de Nadal de Sense 8 és, en realitat, un regal enverinat. Perquè el que el veu corre el perill de desenganxar-se definitivament d'una sèrie que, en realitat, prometia força, en la seva primera temporada. Aquestes dues hores reuneixen el pitjor del poti-poti multi-culti que és Sense 8.
La diferència rau en que, en la seva primera temporada, la barreja quallava. En aquest especial de Nadal, se'ls hi ha tallat, la barreja.



Aquí hi ha els mateixos elements (històries paral·leles entrecreuades i compartides, molt de vídeoclip, molts culs, moltes reaccions exagerades del Miguel Ángel Silvestre, localitzacions ben diferents d'arreu del món, etc.) però aquí no hi ha manera de fer que les dues hores siguin un tot comú, una massa narrativa coherent i fluida. És, per contra, una exageració darrera d'una altra, una sortida de to sobre l'altra, una ampul·lositat innecessària cobrint una futilitat inevitable.

A les Wachowski, sens dubte, els Reis d'Orient els hi portaran carbó (i esperem que una mica de criteri de cara a la segona temporada).

The OA (2016) - Brit Marling i Zat Batmanglij (creadors)

Cap comentari

Ha arribat per sorpresa, sense grans promocions prèvies, sense grans noms, i s'ha escolat entre una de les favorites del públic d'aquest final d'any (a més d'un li deu haver trencat els esquemes a l'hora de fer les famoses i inevitables llistes de "el millor de l'any"). I no deixa de ser esmentable que, davant l'exasperant hype que rodeja les sèries avui en dia ens n'hagi arribat una sense insuportables tones de promoció prèvia. Per dir-ho així, The OA ha fet un veni, vidi, vici, a mans de Netflix.

I és que la punyetera sèrie, què voleu que us diguem?, enganxa com una mala cosa. En aquest allau incontestable de sèries que ens sepulten setmanalment, costa trobar exemples d'una narrativa tan clara i enganxosa: la Prairie (ara es fa dir OA, no sabem per què), una dona que ha reaparegut després de ser segrestada durant set anys, es reuneix cada nit durant una hora, d'amagat, amb cinc persones, a les que relata el seu captiveri, com ha arribat fins aquí i, sobretot, el seu secret, i de les que necessita desesperadament ajut. Perquè la OA, que es comunica poc i amb poca gent, té un secret, un gran secret, al voltant d'un dels grans misteris de la vida (ni de broma us explicarem el secret, no insistiu!).


La sèrie fluctua, doncs, al voltant d'aquesta narració nocturna, que esperem amb el mateix neguit que el que té el seu reduït públic. El repte, amics i amigues serièfils/es, seria veure un capítol de OA i ser capaç de no veure'n quatre més de seguits. Perquè, comptant amb que només consta de 8 episodis, us assegurem que us la veureu amb un parell o tres de dies, de tan intensa com és la seva narració, que et segresta durant 50 minuts i no et deixa anar.


Fent de l'element de ciència ficció una mera excusa (és l'altra cara de la moneda d'una sèrie com Westworld que, justament, posa la metafísica de la ciència ficció al centre de la narració, en fa bandera) i deixant que sigui l'empatia la que guiï l'espectador, la sèrie és atrevida en molts aspectes, deliciosa en la seva narració (gran treball de la Brit Marling i el Zat Batmanglij al guió) i perfecte per recordar que això de la narrativa televisiva sempre ha de comptar amb el factor humà, el factor de la identificació amb els personatges, per a triomfar.

Se'n parlarà, i molt, de The OA, durant aquest període nadalenc. Tothom la veurà. Tothom en parlarà. No us la perdeu, veieu-la abans que el hype us la faci odiar.

Animales nocturnos (Nocturnal Animals, 2016) - Tom Ford

1 comentari
Animales Nocturnos és una història dins d'una història, una pel·lícula que utilitza l'art com a vehicle conductor per parlar-nos de buidor, d'existencialisme, de venjança i (també) del propi món de l'art. O almenys ho intenta.

El dissenyador de moda Tom Ford es calça per segona vegada les caríssimes sabates d'un director indie per mostrar-nos el contrast entre Apol·lo i Dionís, entre la perfecció de l'estètica minimal i l'art violent que sorgeix del sentiment més potent: en aquest cas un cor trencat i humiliat.


Amy Adams és Susan Morrow, una artista que no crea per ser "massa pragmàtica i cínica", qualitats que, en canvi, li serveixen per aconseguir l'èxit en el món de l'art com a directora i curadora d'una galería d'art de les que tenen a Damien Hirst en cartera.

La seva imatge, la seva casa, la seva feina i tot el que l'envolta comunica èxit: una gran casa de vidre i ciment sobre els turons de Los Angeles plena d'obres d'art (distingim un mòbil de Calder i un enorme i brillant Koons al jardí), majordoms que semblen James Bond i un flamant marit exitós i bell.

Però com us podeu imaginar, ni la seva vida és tant brillant com el Balloon Dog de Koons ni el seu matrimoni o finances passen per un bon moment. Tot i això, el control no es perd mai a casa dels Morrow, no hi ha discussions, només converses educades, decepció i buidor existencial. I és que com li diu Michael Sheen en un sopar ple d'estereotips artístics: "el nostre mon és molt menys dolorós que el món real".

Aquest món de les aparences que desil·lusiona Amy Adams comença a esquitllar-se quan rep un manuscrit del seu primer marit, un escriptor que per fi ha aconseguit publicar la seva primera obra.

Adams comença el manuscrit dedicat a ella que llegirà en clau autobiogràfica i que retrata el contrari al que ens acaben de mostrar: una brutal carrera a l'infern on la violència avança sense fré i on els protagonistes són enfonsats en una història pertorbadora al més pur estil Lynch.

Aquesta és la part que li aporta Tom Ford a la novel·la original, l'enorme contrast entre els dos mons: el de l'alta cultura i el del pitjor dels comportaments humans. L'estètica de la buidor contra el dolor del sentiment. Ford vesteix tots dos mons amb mestria i les escenes de la trama literària estan rodades amb una tensió narrativa pròpia del més sàdics dels directors.


Tot i així, una es queda amb la sensació estranya d'haver vist alguna cosa que podria haver estat molt potent però que s'ha quedat a mitges.

Les interpretacions són impecables, tots els actors i actrius donen el millor (o pitjor, en el cas d'Aaron Taylor-Johnson) d'ells mateixos. Adams està perfecta, continguda i tensa; Gyllenhaal està genial, tendre i innocent com a escriptor jove, trastornat i tens com a marit covard, Taylor-Johnson fa un fàstic i una por bastant pertorbadores i la resta de l'equip interpreta els seus papers brodant els estereotips fins a la perfecció.

La direcció és ferma en els dos mons, però tot i així hi ha elements fora de joc, ensurts que ens posen en guàrdia absurdament, històries paral·leles que distreuen i varies notes que no acaben d'encaixar.

Potser la culpa és del text: la pel·lícula es basa en la novel·la Tony and Susan d' Austin Wright que explica la història d'una venjança, la fantasia (sexista, perquè no dir-ho) d' un escriptor que es revenja del seu primer matrimoni per una relació que no va acabar bé.

En el fons és una història molt tòpica que potser es queda curta per a les intencions de Tom Ford i que provoca que la pel·lícula un cop vista deixi aquella sensació de que la potència narrativa hauria d'equiparar-se a l'interès de la trama.

Cero en conducta (Zéro en conduite, 1933) - Jean Vigo

Cap comentari

L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda...

Tant de bo el càstig per dir-ho en veu alta fos el de copiar-ho mil vegades; si més no en podríem dir propaganda per a la causa. Perquè l'escola és una merda, siguem sincers. L'escola és un estat policial on la dissensió és castigada amb duresa, on la imaginació és coartada de soca-rel, la llibertat és substituïda per unes normes unificadores universals aprovades per aquells que no les han de complir. I el Jean Vigo va tenir el valor i la sensibilitat de filmar-ho.

La tornada de vacances és fatal. D'un estat de llibertat semi-absoluta, de joc continuat, de disbauxa i diversió, es passa a un camp de concentració en el que s'aboleix tot l'anterior i es substitueix per rigorositat inflexible, rutina avorrida i ordre castrense. I el càstig del "zero en conducta" que ha de privar de llibertat a quatre dels xavals el proper Diumenge els rebel·la contra l'estat imposat i les normes: hi haurà revolució. Ordeixen un pla, dubten de possibles traïdors, busquen recolzament dels companys, es fabriquen una bandera (pirata, és clar), parlen de munició i de guerra. Aprofitaran el solemne acte d'aniversari de l'escola, amb presència de les autoritats, per fer saltar la rebel·lió. Volen desfer-se del jou dels càstigs, de la repressió, de la intolerància, de la incomprensió, dels abusos físics i sexuals, de tot, es volen desfer de tot.


Compten amb la col·laboració involuntària del nou professor —un alter ego de Vigo?— que no els castiga, que fa la vista grossa, que els encoratja a desenvolupar la seva imaginació, que fa l'ase com ells i millor que ells. Però és l'únic. La resta de l'equip docent està format per carques reprimits, grassos de mà llarga, estirats de mirada altiva i, fins i tot, d'un director amb cos de nen que parla com un magistrat, amb menyspreu i condescendència.

Filmant des del punt de vista d'un infant, permetent-se llibertats visuals, trucs d'imatge, falsedats i alegries audiovisuals diverses, Vigo declara la guerra a l'adoctrinament. Dues escenes despunten i han quedat per l'imaginari popular.
Primer de tot, la vigília de la revolta, amb una disbauxa generalitzada, una guerra de coixins imparable i una desfilada dels herois que l'endemà es jugaran la vida per al bé comú.



I la segona, la revolta, finalment, dels nens, el dia assenyalat, atacant indiscriminadament les autoritats/ninots, fugint pels terrats cap a un cel esperançador i millor.



I, és clar, Zéro en conduite va ser prohibida per les autoritats franceses. Era anti-patriòtica, deien. La van censurar, impedint-ne la seva exhibició, prohibició que va durar fins l'any 1945, coincidint amb la Libération. Així semblaven confirmar (tot convertint-se en prova fefaent) que la pel·lícula de Vigo potser no només parlava d'un col·legi i d'uns nens. El Jean Vigo, fou un geni que, amb tan sols quatre pel·lícules (dos curts, un mig i un llarg), va ajudar a configurar el cinema com hauria d'haver estat. No com seria, sinó com hauria d'haver estat. Perquè el cinema —lamentablement— mai no va ser com L'Atalante.

7 años (2016) - Roger Gual

Cap comentari
La primera producció local de Netflix España ens planteja un punt de partida força engrescador i una dinàmica molt a la d' Smoking room (la primera pel·lícula del director, el Roger Gual).

Quatre emprenedors que han aconseguit tirar endavant una profitosa empresa tecnològica es veuen davant del dilema d'haver d'escollir qui d'ells anirà a la presó per la resta, assumint totes les culpes d'unes martingales financeres que la seva pròpia ambició ha provocat. Hisenda està a punt de caure'ls al damunt i demanen l'ajut d'un mediador per tal que els ajudi a decidir-ho abans no sigui massa tard.


A partir d'aquí, Gual desplega la seva dinàmica d'interpretacions aparentment naturals i improvisades, amb cinc actors que, de manera força teatral, ocupen un espai limitat. Solvents tots cinc, els hi passa el mateix que els succeïa als actors d'Smoking room: de vegades es confon la llibertat creativa amb la creativitat adequada, i no sembla que el guió els ajudi, en excessives ocasions, a entregar frases més o menys "naturals". A cavall, doncs, entre un guió massa sòlid i unes interpretacions amb certa màniga ampla, 7 años transcorre pels camins de la posada en solfa de les enveges i odis interpersonals, tot buscant criteris que permetin arribar a una solució coherent i de sentit comú sobre qui ha de pagar els plats trencats.

I, per bé que la pel·lícula és innegablement entretinguda, no evita deixar la sensació de desaprofitament en no trobar la manera de dur l'espectador cap a terrenys més essencials, cap al sentit de la llibertat, el seu preu o el valor que cadascú li posa al que té i al que pot perdre. Per contra, 7 años decideix desfilar pers indrets no excessivament decisius ni rellevants, que si draps bruts, que si rancúnies, que si foteses diverses. Una pena, doncs tant el plantejament com l'execució podrien entregar una hora i pocs minuts de quelcom més memorable que això.