Posts Recents

Los niños del paraíso (Les enfants du paradis, 1945) - Marcel Carné

Cap comentari
Inclosa en la llista Kobal de les millors 100 pel·lícules de la història, però també a la llista homònima de la BFI, qualificada per molts com la millor pel·lícula francesa de tots els temps, de vegades anomenada la 'Allò que el vent s'endugué' francesa... aquestes són les credencials d'aquesta meravella que el Marcel Carné, amb l'ajut del poeta André Prevert i l'actor Jean-Louis Barrault, va traure's del barret.

Un barret de mag, perquè l'habilitat amb què es combinen els múltiples elements en aquest film impossible és una qüestió de màgia, blanca o negra, tant se val. Els diversos personatges que es creuen al voltant del mític Boulevard du Temple (renombrat a Boulevard des Crimes) a mitjans segle XIX, primer difosos entre les multituds que s'atansen als teatres de varietats, de pantomima i a les atraccions de carrer, però després separats de les masses per donar-los-hi veu pròpia, acaben entrelligats per passions, amors, desamors i enveges diverses, però sempre amb el teatre com a rerefons (o potser no és rerefons, sinó portada frontal total i absoluta). Són l'ambiciós Fréderick Lemaître, un enamorat del teatre i, sobretot, de Shakespeare, que aprofita qualsevol ocasió per seduir al seu públic (ja sigui una platea, ja sigui una dona que passa pel carrer) i que en el seu moment va ser l'actor més reputat de França, la Garance, de cor sincer i obert, el Baptiste Debureau, mim talentós que acabà fent quallar la imatge que tothom té del Pierrot avui en dia, el Lacenaire, brivall de primera, astut i rebuscat, i encara un generós etcètera de criatures de l'espectacle parisenc de l'època.


I llavors el Lemaître i el Debureau s'enamoren de la Garance, però la Nathalie ho està del Dubureau, i el Lacenaire de la Garance també; però el Lemaître i el Debureau es tenen gelosia professional, i el Lacenaire prepara un crim, i... bé, ja us imagineu el terrabastall de lligams passionals que tot això genera. 

Dividida en dues meitats, les més de tres hores d'aquest enorme i ambiciós film acaben sent un homenatge intensíssim al teatre i a les arts escèniques, però sobretot als seus intèrprets, als actors, sempre simulant emocions i personatges, que aquí tenim ocasió de descobrir en la seva faceta humana aquella en la que es treuen les màscares teatrals... per posar-se'n unes altres, igualment extremes i patidores. 


Al voltant de la llibertat, de les aparences, de la gestió de les emocions gira aquesta història fascinant i entranyable filmada amb l'elegància dels genis, recreant ja no només un moment i un indret en el temps i l'espai sinó un esperit totalment oposat a aquell que França vivia en el moment del rodatge, en plena ocupació nazi.

Als nens del paradís (nom que se'ls hi donava al públic pobre que omplia el galliner dels teatres de l'època) segur que la pel·lícula els agrada, perquè tot el que explica, a pesar de fer-ho des d'un escenari, és una realitat ben tangible per a qualsevol ésser vivent sensible. Perquè, de fet, quan anem al cinema, tots som, en realitat, una mica nens. I tots, en realitat, ens movem, com els protagonistes de la pel·lícula, entre el somni i la vigília, entre l'escenari i el pati de butaques de la vida.


Los miserables (Les miserables, 2018) - Andrew Davies (creador), Tom Shankland (director)

Cap comentari
Adaptar una obra opulenta i grandiosa com Les misérables de Victor Hugo, obra que, a més de ser un referent literari, és també un referent cultural gràcies a la seva popular adaptació musical, no ha de ser tasca fàcil. Els eterns dubtes de qui adapta una obra sobre la fidelitat al peu de la lletra o a l'essència no han de ser res comparades amb atrevir-se a portar a la televisió un llibre mític com aquest.

Tampoc és fàcil, deixeu-me confessar-vos-ho, analitzar-la per a algú que s'ha llegit la novel·la i que, per tant, està enormement esbiaixat. La temptació de criticar l'adaptació perquè no ha tingut en compte no sé què o perquè sembla que hagi traït l'original (com es pot trair una cosa a la qual intentes fer un homenatge, quasi dos segles després, adaptant-la) és gran, i la noto, està aquí, sota la pell reclamant sortir.

Però vista aquesta minisèrie de sis capítols en mans de l'Andrew Davies (escriptor, guionista i productor amb llarga experiència televisiva, de la primera versió de House of cards fins a diverses adaptacions literàries agosarades com Guerra i pau, Sentit i sensibilitat o Doctor Zhivago), la sensació és que aquesta posada en imatges de la novel·la de l'Hugo és, com a mínim, voluntariosa. Molt voluntariosa.


S'aprecia aquesta voluntat en els petits detalls, en intentar no deixar res fora encara que sigui posant-ho testimonialment. El millor exemple és la frase en argot del carrer que li profereix un dels pinxos a Thenardier. En el llibre hi ha una cinquantena de pàgines explicant d'on sorgeix l'argot dels carrers del París de l'època, en una digressió habitual de Hugo, i encara un bon grapat de pagines més en què els protagonistes parlen directament en argot (mentre Hugo tradueix a peu de pàgina). És només un exemple, però serveix per il·lustrar les ganes que hi ha de no "trair" ni decebre ningú.

És cert, per descomptat, que hi ha parts del llibre (de vegades centenars de pàgines) que queden resumides, literalment, en una sola frase. És veritat que Davies altera la seqüència de la història per fer-la més televisiva. És indubtable que hi ha aspectes de la novel·la que no es poden traspassar amb facilitat a la petita pantalla (en el llibre hi ha nombroses qüestions que queden en l'aire durant moltes pàgines per acabar resolent-se molt més endavant, quan ja quasi ni te'n recordes, però també hi ha moltes escenes en que la paraula escrita permet persuadir al lector que un determinat personatge no ha estat reconegut simplement perquè estava d'esquena a la llum de la lluna, cosa que en televisió és francament difícil de recrear i fer creïble).


I és més que probable que un espectador que no hagi llegit la novel·la pensi que hi ha moltes casualitats totalment increïbles. Però és que la novel·la, justament, juga a això. El truc, però, està en que Hugo no té cap recança en dedicar, per exemple, les primeres 120 pàgines (cent vint!) del llibre a explicar qui és, com viu i com es comporta un determinat personatge (el bisbe de Digne) per tal que, en una determinada escena, la manera en que actua no ens sembli estranya. Això, en una sèrie de TV sembla força inviable, fins i tot si aquesta comptés amb una vintena de capítols.

També és probable que qui hagi llegit el llibre, com passa sempre, ja s'hagi fet una idea mental de la morfologia dels personatges, fins i tot els hi haurà posat veu. I veure'ls traspassats a la pantalla de manera corpòria, visual i sonora, pot ser un xoc, pot generar un decalatge insalvable. Dominic West (The wire o The affair) i David Oyelowo (Selma o Spooks) s'han produït ells mateixos aquesta minisèrie, per tant se'ls hi ha d'assumir moltes ganes d'atacar els seus respectius personatges, la dupla Jean Valjean i el "perseguidor" Javert. Personalment, em costa acceptar al West en tots els registres pels que passa el personatge. Però certament el físic d'Oyelowo (enorme actor!) no transmet el rigor i l'obsessió que el seu personatge requereix, a pesar d'entregar una actuació francament notable i entregada.


Molt més encertats em semblen els secundaris. La Lily Collins quadra perfectament amb aquella bellesa que es va marcint de la Fantine; l'Ellie Bamber encaixa amb la puresa de Cosette; l'Adeel Akhtar li dona força arestes a Thenardier, un personatge que necessita d'un bon actor per deixar entreveure totes les facetes de la seva mesquinesa; l'Olivia Colman, per descomptat, fa d'Olivia Colman, i això SEMPRE és un encert (hi ha molts personatges de ficció que SÓN l'Olivia Colman, així que a ningú se li acudeixi veure això com una crítica negativa) i fins i tot fa venir ganes que tingui més protagonisme que el seu marit; el David Bradley no podria ser més idoni, físicament almenys, per al personatge rondinaire i esquerp de l'avi Gillesnormand; i el Josh O'Connor potser no acaba de ser capaç de donar-li tots els matisos a un personatge difícil d'interpretar com el pusil·lànime Marius, sempre atrapat entre dilemes i inseguretats.


El gran problema, en tot cas, d'adaptar una novel·la com aquesta rau en un fet que, irònicament, la seva versió musical va poder minimitzar i, fins i tot, fer-ne una arma poderosa: la vessant psicològica. Els personatges d'Hugo es debaten, constantment, en un mar de dubtes complexos, en estira-i-arronses vitals que saben que els canviaran completament la vida segons decideixin finalment actuar d'una manera o d'una altra. I tot això, evidentment, sobre les pàgines d'un llibre es pot explicar amb detall, amb profusió, tal com fa Hugo (el camí de Javert fins al pont és un luxe de prosa psicològica). I en canvi, en versió fílmica o televisiva, o li poses veu en off o... els fas cantar. I donat que aquí l'única música que se sent és la de l'entranyable Gavroche taral·lejant despreocupadament sota una pluja de trets letals, aquesta adaptació televisiva sembla haver perdut, principalment, aquest component essencial, deixant en mans de l'espectador la responsabilitat d'imaginar-se el que passa per dins d'aquests torturats personatges. Per molt que el director (el molt saberut i experimentat Tom Shankland, La ciudad y la ciudad, The punisher, Luke Cage, Iron fist, The leftovers, Ripper St., etc.) deixi un pla fix sobre un d'aquests personatges durant més d'un minut, a l'espectador li falten pistes que el portin als racons més obscurs dels seus dubtes i hesitacions transcendentals.


En tot cas, aquesta adaptació de Les misérables és molt fàcil de gaudir-la, tant per qui ha llegit la novel·la com per qui no. Qui l'ha llegida veurà traspassades en imatges l'enorme majoria dels ingredients d'aquella, mentre que qui no ho hagi fet encara podrà gaudir d'una història impossible, rocambolesca, amb ressonàncies de fulletó vuitcentista però filada amb una habilitat tal que és impossible no deixar-se emportar pel torrent d'històries i micro-històries, de situacions extremes i de realitats tan llunyanes com, en realitat, properes.

I sí, si ens posem perepunyetes li podrem trobar faltes. Però és necessari? No. No ho és. No siguem miserables.

I love Dick (2016) - Jill Soloway (creadora)

Cap comentari
Algú (un home) podria dir que la dona ha estat sempre al centre de l'art. Algú (un home) podria assegurar que se l'ha venerada i homenatjada incessantment, convertint-la en el subjecte de les obres. Algú (sí, un home) diria que l'art i els artistes sempre han venerat la dona com a musa, com a inspiració semi-divina, posada en un pedestal per ser admirada, pintada, esculpida, retratada.

Però en realitat, la història de l'art, tal com molt bé explicava el John Berger a la minisèrie Ways of seeing, el que ha fet amb la dona ha estat convertir-la en un objecte inert, immòbil, passiu, una mena de natura morta en la qual s'hi podia representar una poma, una pera, un grapat de raïm o... una dona. Per bé que la dona sembla al centre de l'obra, en realitat hi està fora: el que hi ha en l'obra no és altra cosa que la mirada masculina de l'artista al damunt d'una dona.

Alhora, la dona, com a artista creadora, sempre ha estat menystinguda, titllada de banal, d'incapaç, d'intel·lectualment buida. Sovint, el gran "insult" que les obres de dones rebien era que era un art "massa personal". Perquè una dona parlant d'ella mateixa és això: banal, innecessari, massa local, no interessa a ningú.


Justament per això, quan la Chris Kraus va publicar el seu llibre I love Dick l'any 1997 alguns (homes) van titllar la novel·la d'inconsistent i anecdòtica, buida i oblidable. El llibre, però, ha estat citat per diverses artistes com a detonant de la seva passió creadora (de la Shelia Heti a la Lena Dunham), i el temps l'ha reclamada com a peça clau del nou feminisme del segle XXI, amb la seva barreja de ficció i confessió (que alguns, homes i dones, anomenen "auto-ficció", oblidant potser que no hi ha una sola frase escrita en la història de la humanitat que no sigui, en realitat, auto-ficció).

L'any 2016, quan Transparent ja havia arrasat amb tots els premis televisius haguts i per haver, la seva creadora, la Jill Soloway, va escometre l'adaptació del llibre de la Chris Kraus. Ho va fer amb un writers' room format íntegrament per dones (a pesar, evidentment, de la pressió de la productora, Amazon Studios). I ho va fer amb l'atreviment i el desvergonyiment de qui se sap al capdamunt d'una onada de prestigi, sabedora que pot durar poc, però conscient del seu poder, de l'embranzida que et dona.

Així, I love Dick segueix la Chris de ficció, directora de cinema menystinguda (convidada al Festival de Venècia, però desestimada en última instància), que arriba al poblet de Marfa, Texas, on el seu marit, un intel·lectual especialista en l'holocaust ("sóc un gran fan de l'holocaust") ha d'assistir a un seminari organitzat pel Dick (sí, hi ha doble i fins i tot triple intenció en el nom), gran artista vingut a menys, en absoluta sequera creativa des de fa anys, que viu de rendes i del prestigi acumulat, la última obra del qual no és altra cosa que una totxana col·locada en vertical al mig d'un pedestal (sí, també hi ha doble intenció, en aquesta obra).


La Chris, en veure al Dick amb el seu posat de cowboy seductor (barret blanc d'ala ampla, texans ajustats, caminar cadenciós marcat per un rítmic sacsejar d'espatlles, això és quan no va a cavall), amb la seva mirada gèlida i perdona-vides, amb la legitimació empoderada a còpia de rebre elogis per part de tothom, s'hi obsessiona, s'hi veu atreta com arna cap a la llum, fins i tot quan aquest, fent honor al seu nom polisèmic, es comporta com un autèntic "dick" menyspreant la seva obra i la de totes les dones de la història de l'art. I qui diu "atreta" diu "obsessionada". 

Per gestionar aquesta obsessió, la Chris troba remei en escriure-li cartes obertes i sinceres. "Dear Dick", comencen totes. (I, un cop més, cal recordar aquí la polisèmia del terme: tant pot traduir-se per "Estimat Dick", com per "Estimat imbècil", com per "Estimat fal·lus"). I en les cartes la Chris s'obre en canal, confessa aquesta atracció, explica les fantasies que té, explora (i s'explora) el seu desig però sobretot els límits imposats d'aquests desig, aquells murs infranquejables que el bloquegen quan aquest és femení. 

I quan fa això, la Chris, de fet, està reubicant la dona en el discurs de l'art, col·locant-la —ara sí— en el veritable centre de l'obra, fent de sí mateixa el subjecte de la mateixa. La dona es mira a sí mateixa, es representa tal com es veu.


Petita digressió artística. Cap a finals del segle XVIII en Francisco de Goya li va pintar La maja desnuda al Manuel Godoy, valido del Carles IV, perquè el polític era un gran fanàtic de l'art pornogràfic. També li va encomanar una versió diferent, La maja vestida, que li permetia substituir la primera amb un enginyós sistema de politges quan venien visites. És la metàfora perfecta del que la dona com a obra d'art és per als homes: un objecte al que mirar i desitjar en la intimitat, sota l'excusa de l'art i de la creació artística.

Però a I love Dick la Chris és al centre de debò. S'exposa tan nua com la maja de Goya, però no per a ser desitjada sinó per tenir veu pròpia. No per ser mirada amb lascívia, sinó amb respecte, admiració i, si de cas, amb curiositat. La Chris no necessita una versió seva re-vestida, no necessita cobrir-se, més que res perquè si ho fa l'home de torn (el Dick, en una de les escenes més incòmodes de la sèrie) li demanarà, és clar, que es despulli. (L'obsessió dels homes per obligar a les dones a despullar-se, com si fossin nines, va quedar retratada per a la posteritat en aquella famosa 'Bella sin alma' del Ricardo Cocciante: "Y ahora desnúdate / como ya sabes tú / No te equivoques / no me importas tú / Bella sin alma"). Encara més, la Chris descavalca (mai millor dit) a en Dick (a l'home) de la seva posició de creador i el redueix a mera inspiració, el relega al paper de musa (inspirador però no creador, seductor però no seduït, objecte, que no subjecte de l'art).


I tal com va passar amb la novel·la de la Chris Kraus original, la seva obra inspira a tot un seguit de dones del poblet de Marfa, que es veuen encoratjades a fer sentir la seva veu. El capítol 5è, "A short story of weird girls", una joia absoluta, disruptiva i provocativa (que no provocadora) dirigida per la mateixa Jill Soloway, ens mostra les "confessions" mirant a càmera de quatre de les dones de la sèrie, explicant les arrels de les seves respectives obsessions pel Dick. Ho fan la mateixa Chris, però també la Toby, artista blanca i joveníssima que està guanyant reconeixement i que sembla destinada a superar al mateix Dick, el/la Devon, queer mestissa que ha basat la seva vessant masculina en els models de comportament que li ha observat al Dick, i la Paula, curadora afro-americana a la que el Dick constantment menysprea quan aquesta li proposa exposar obres de dones. Tot, absolutament tot, ha girat al voltant del Dick (del fal·lus) per a aquestes dones. Però aquesta confessió les allibera del fal·luscentrisme, les permet veure's a sí mateixes i, el que potser és més important, deixar que els demés les vegin.


I és veritat que la sèrie no és del tot rodona, que el treball intensíssim de la Kathryn Hahn en el paper de la Chris sovint carrega (no és la idea, potser?, tant ens costa acceptar que una dona sigui indecisa fins l'extenuació o estigui superada per les circumstàncies imposades pels altres?), que el Kevin Bacon és un Dick que potser encaixa més en la iconografia mascle als EUA que aquí, que, en general, costa empatitzar amb els personatges, erràtics i capriciosos (per bé que sempre obligats per les circumstàncies), però el conjunt no només és atrevit (amb imatges d'obres audiovisuals d'artistes dones inserides com a falques al mig de l'acció, cartells enunciatius de colors llampants, ús frenètic de la càmera) sinó també generós amb l'espectador àvid d'una narració diferent i d'una temàtica complexa i plena d'arestes i ambigüitats difícils de sortejar.

La sèrie fou cancel·lada en acabar la seva primera temporada. Una llàstima, perquè ens impedeix veure l'evolució d'aquestes dones obertes en canal després de la catarsi. Però val a dir que la conclusió de la temporada, amb un "Estimat Dick, t'escric una darrera carta", és un magnífic punt i final per a una història que, en realitat, ja ha explicat el que pretenia.

En tot cas, recordeu que aquest article que acabeu de llegir l'ha escrit algú (un home).

El incendio (Deadwater Fell, 2020) - Daisy Coulam (creadora)

Cap comentari
Per què les sèries britàniques sobre assassinats colpeixen amb tanta duresa? Per què, a diferència de les tantes i tantes altres sèries (i pel·lícules) nord-americanes en què algú mor al principi de la història, et travessen el cor, te'l foraden i hi burxen a dins? Per què provoquen un dolor tan intens? No en sabem la resposta (les nostres teories no farien més que ressaltar allò obvi). Però sabem que passa.
Perquè aquesta mini-sèrie de 4 capítols comença així, amb un incendi en què moren persones. I superar-ho costa. Però quan ho fas descobreixes, al darrera d'aquesta bufetada inicial, una molt lloable intenció de parlar d'un tema no prou present en la ficció i que, quan hi és present, sovint es trivialitza i simplifica: el maltractament domèstic.

Es centra, més concretament, en aquell maltractament psicològic (encara menys tingut en compte en la ficció). I ho fa de les mans d'una producció que no pretén altra cosa que això: explicar com funciona, qui ho provoca i, sobretot, qui són les seves víctimes.


La Daisy Coulam equilibra amb encert una trama que es mou entre el drama local i la trama policíaca per esclarir els fets, i ho fa amb un bon planter d'actors i actrius idonis: David Tennant (Doctor Who, Broadchurch, etc.), Cush Jumbo (The good wife i The good fight), Matthew McNulty (The Terror, Galerías Paradise, Misfits) o Anna Madeley (Escondidos en Brujas, Utopia, Patrick Melrose).
 
Són només 4 capítols, com dèiem, però són més que suficients per explicar una història petita però molt intensa que, a diferència d'altres, sap perfectament on ha de posar el dit, com s'ha de dibuixar la figura del maltractador i de la víctima i que mai trepitja en fals.

El pla final és, en aquest sentit, inequívoc, i esdevé un homenatge a totes les víctimes, posant-les al centre, recordant-les i recordant-nos als "espectadors" (televisius o no) què és el que veritablement importa.


Hannah Gadsby: Douglas (2020)

Cap comentari
Fa un parell d'anys, un monòleg de la Hannah Gadsby distribuït per Netflix, de títol Nanette, va canviar les regles. La seva particular decisió d'utilitzar un format popular com l'stand-up comedy per inserir-hi un missatge social al voltant de la identitat sexual va quallar culturalment, i la popularitat massiva que va assolir ratificà l'encert d'una proposta atrevida. La clau no estava, en realitat, en parlar de preferències sexuals, de la violència exercida contra tota aquella persona que se surt de la norma, sinó en convertir un espai aparentment segur per a l'espectador —el contenidor de monòleg comèdic— en una bufetada de realitat, una crida a obrir els ulls, a base d'obrir-se en canal davant d'ell i confessar les misèries pròpies de qui trepitja l'escenari. El que vindria a ser un cavall de Troia catàrquic.

No va ser la primera, ni potser (això sempre és opinable) la millor, per la Hannah Gadsby transmeté tanta valentia i tanta honestedat que el públic va saber oblidar que no havia rigut tant com esperava. No havia rigut, però havia reflexionat. I molt.


Dos anys més tard, el retorn de la Gadsby genera tanta por com expectatives. Però l'australiana, ara ja de gira per tot el món, ha tingut temps de forjar un show absolutament brillant que demostra el seu total domini de la comèdia, dels temps i, sobretot, de les estructures narratives.

El seu inici ("no!, el show encara no ha començat!) esventrant completament el contingut del que ha de seguir, apuntant-ne les intencions i fins i tot instruint al públic sobre quan ha de riure i quan no esdevé, primer de tot, un bàlsam per a qui no sap què esperar-se de la "seqüela" de Nanette, el seu primer show. Però també juga a l'anticipació, clau fonamental de la comèdia: quina gràcia té un acudit si ja te'l saps amb antelació? I la Gadsby fa d'aquest truc suïcida la seva arma més potent.


Enginyosa, elevada, dominant els temps amb una precisió esfereïdora, culta, intel·ligent i sàvia, la Gadsby entrega un show impecable que és capaç de fer riure molt més que el seu antecessor, que segueix sent un espai personal de confessió i catarsi i, en última instància, demostra l'esplèndid domini que sobre l'art de la comèdia moderna (sempre a mig cavall del riure i del plorar, com sempre ho ha estat, d'altra banda) té. Si Nanette era un cavall de Troia catàrquic, Douglas és un exercici d'anticomèdia meravellós.

Mrs. America (2020) - Dahvi Waller (creadora)

Cap comentari
L'home és un llop per a l'home. Però també és un llop per a la dona, sobretot quan ataca en manada. Perquè a diferència del que alguns han volgut veure, les dones que lluiten en els bàndols oposats per aprovar o rebutjar la E.R.A. (Equal Rights Amendment, l'esmena per a la igualtat de drets) en aquesta magnífica sèrie no són enemigues. L'enemic, indubtablement, és l'home, tot ell, tots ells, en manada, que no només són incapaços de visualitzar a la dona com a quelcom més que una mare i una mestressa de casa, sinó que es serveixen vilment en benefici propi de les ànsies i anhels d'aquelles de sortir del seu rol.

Per una banda tenim a les feministes de la segona onada, que des dels anys 60 i amb l'impuls teòric de la Betty Friedan (i el seu llibre revolucionari), el massmediàtic de la Gloria Steinem (i la seva influent revista Ms., encara en funcionament), la disrupció feminista i afroamericana de la Shirley Chisholm, i la visió estratègica i política de la Bella Abzug, bastiren un moviment transversal que no tenia en compte dretes ni esquerres i que posava al centre de la qüestió els drets de la dona.


I a l'altra banda —i en aquesta és on la sèrie posa l'ull més intensament—, la Phyllis Schlafly, mare de sis fills, esposa sumisa, mestressa de casa però també inquieta intel·lectualment, amb una ment brillant, experta en política i tecnologia nuclear, habilíssima en el tracte personal i amb una determinació imparable. Sempre a l'ombra del seu marit (polític de professió), veu en l'E.R.A. un atac contra els seus valors, els valors americans, una aberració radical que amenaça amb traure-li a la "veritable" dona tots els drets que ja té (que, segons ella, són, precisament, poder ser mare, poder ser mestressa de casa, cuidar del seu marit...). I decideix passar a l'acció, plantar cara al moviment feminista creant-ne un altre, de moviment; un format per altres mestresses de casa ultra-conservadores com ella que es deixen guiar per la Phyllis.


[A PARTIR D'AQUÍ, RECOMANEM HAVER VIST LA SÈRIE ABANS DE LLEGIR]

Irònicament, aquesta lluita per preservar els valors tradicionals i mantenir a la dona "en el seu lloc" esdevé l'oportunitat per a totes aquestes dones de realitzar-se, de sortir de la llar i dels rols que les hi han assignat i que elles mateixes han acceptat. Per mantenir el seu model de dona han de convertir-se en allò que rebutgen. I en això rau una de les gràcies de Mrs. America.

I una altra de les gràcies de la sèrie és la manera d'enfocar aquesta lluita i quin paper hi juga el patriarcat. Un patriarcat perfecta i còmodament instal·lat en el seu privilegi i que no contempla aquestes lluites "entre dones" com un caprici passatger, un antull que és més fàcil tolerar i permetre (perquè d'això es tracta, de donar-les-hi permís per fer-ho) que no pas enfrontar-s'hi. Un "caprici" que, a més, en assolir massa crítica, bé pot esdevenir també una palanca electoral important, encara que sigui per arrabassar uns quants vots més, ja sigui en una direcció o en una altra.


L'error, per tant, seria pensar que aquesta és una sèrie que il·lustra la lluita de dos moviments de dones. El que mostra és, en realitat, la lluita de TOTES les dones contra el patriarcat (tal com l'escena final, homenatge velat a un dels finals més impressionants de la història del cinema, revela).

A sobre, i per rematar aquesta esplèndida ficció televisiva, la producció, 100% femenina (un tret cada cop més habitual, donades les poques oportunitats per a segons quin tipus d'històries i, sobretot, per a segons quines actrius quan passen de la quarantena), compta amb un repartiment que no només és espaterrant sobre el paper, sinó que també aporta tots aquells matisos que els diferents personatges requereixen. Blanchett, Byrne, Paulson, Martindale, Aduba, Banks, Ullman... totes esplèndides. I totes elles superant la franja d'edat a partir de la qual Hollywod comença a considerar que ja no hi ha papers per a elles. Encara que fos només per això, ja valdria la pena veure Mrs. America.


Però és que la sèrie és molt més que un grapat de bones actrius amb papers rellevants, densos i complexos. La sèrie és una crònica d'un missatge encara massa habitual, aquell que insisteix en fer-nos creure que les dones són les principals enemigues de les dones.






Little fires everywhere (2020) - Liz Tigelaar (creadora)

Cap comentari

A pesar que és lamentable que una actriu com la Reese Witherspoon hagi de buscar-se ella mateixa la vida en el món de l'audiovisual, l'esforç que aquesta trista realitat li ha obligat a fer ens està donant algunes de les peces més interessants del cinema i de la televisió contemporània: Perdida (Gone girl, 2014), Alma salvaje (Wild, 2014), Big little lies (2017).

Calen dones creant, perquè si no, la visió del món que l'audiovisual ens dóna és, necessàriament, esbiaixada. Com ella mateixa reclamava tot acceptant un premi, ja n'hi ha prou de personatges femenins que en algun moment de la pel·lícula sempre criden allò de "i ara què farem?!?!", terroritzades i esperant que al protagonista mascle se li acudeixi alguna brillant idea que salvi la situació.


I calen dones creant perquè, si no, ningú no explicaria segons quines històries. Com aquesta de Little fires everywhere, una valenta minisèrie que no té por de mullar-se fins al coll al respecte de la maternitat. No és aquesta maternitat, però, la vista per la masculinitat, aquella que és restrictiva i inevitable, indiscutiblement lligada a la dona com a aparent única meta en la vida.

L'adaptació d'un llibre de la Celeste Ng enfronta, literalment, dues mares: d'una banda, l'Elena Richardson (impressionant, com sempre, Reese Witherspoon), mare de quatre, esposa perfecta que ha renunciat a la seva prometedora carrera de periodisme, de família rica i de raça blanca, que té una vida planificada mil·limètricament i de la que no es desvia ni per un instant; i de l'altra, la Mia, artista, mare de la Pearl, amb qui es desplaça cada poc temps d'un lloc un altre per atacar diferents projectes artístics, el seu equipatge és lleuger, no hi ha cap espòs a la vista, sobreviuen amb lo just i són de raça negra.


Explorant l'enorme pes que la maternitat aboca sobre les dones, Little fires everywhere encerta a barrejar la trama de manera enginyosa i a anar atiant un incendi anunciat mentre és capaç de treballar amb conceptes com la culpa, la identitat, el racisme, l'adolescència o l'adopció. Valenta i agosarada, no defuig passejar per les vores, burxar allà on fa mal i, més enllà d'algunes decisions un tant increïbles per part d'alguns personatges, presentar-nos un seguit d'ànimes que busquen el seu lloc en un món massa prefabricat, massa planificat, massa ple d'expectatives i secrets.


I ara, un petit exemple de la diferència que suposa que una sèrie l'hagi escrita un home o una dona. A Little fires everywhere una dona xinesa, immigrant il·legal, ens explica que està enfonsada perquè va abandonar la seva filla petita a la porta de l'estació de bombers més propera. Qualsevol altra sèrie o pel·lícula ho hagués deixat aquí: mala mare abandona al seu fill però se'n penedeix perquè "està mal fet". En canvi, aquí la seva explicació ve rematada amb un flashback de no més de dos minuts en què veiem el patiment inaguantable que mare i filla aguantaven (fam, set, fred) i que va impel·lir a la mare, en veure patir tant a la seva filla, a buscar una solució tan dràstica. No es tracta ja, doncs, d'una mare histèrica i egoista que abandona el seu nadó per adonar-se més endavant de l'error sinó d'una mare abnegada disposada al sacrifici més gran per donar-li una oportunitat a l'infant. Només cal això: un flashback de dos minuts. Bé, també cal tenir ganes d'explicar-ho, sensibilitat.


Un pot gaudir enormement d'aquesta sèrie per la seva temàtica o per la manera atrevida en què la serveix (el guió és de la Liz Tigelaar, guionista de sèries ben conegudes com Once upon a time, Revenge, Bates Motel, Casual o Nashville, i la direcció corre a càrrec de la recentment desapareguda Lynn Shelton, directora de cinema però també de TV, com a The Good Place, GLOW, New Girl, Mad Men), però també pel seu entramat narratiu perfectament lligat, o, en última instància, pel recital interpretatiu sobretot de les dues protagonistes, entestades en deixar-s'hi la pell a cada escena com si fos l'última.

Una altra producció duta a terme majoritàriament per dones en les funcions més destacades (100% de productores, per exemple, però també de guionistes) que no només ens fa sentir altres veus, sinó que ens regala una minisèrie notable al voltant d'un tema massa sovint simplificat quan no, directament, menyspreat.

Ways of seeing (1972) - John Berger (creador)

Cap comentari

Quan parlem de les sèries més importants de la història de la TV solem pensar en 'El ala oeste de la Casa blanca', en 'The Wire', en 'Lost'. Aquestes sèries, indubtablement, van ser palanques de canvi importants per a la ficció televisiva. Però la sèrie de la que us volem parlar avui, de fet, no va canviar la TV sinó... el món de l'art.

El John Berger, crític d'art, ja feia un temps que li donava voltes a la seva teoria sobre com l'art s'havia construït sobre uns pilars molt classistes. I va voler donar a conèixer la seva teoria però no escrivint un assaig acadèmic, sinó fent-ho... per TV. Perquè la seva idea, precisament, era trencar el classisme, les separacions entre alta i baixa cultura i, per tant, volia explicar-li a tothom, a la gent, no només als acadèmics. Quin mitjà millor que la TV, doncs.


I en 4 capítols molt intensos i pedagògics, va formular la seva teoria. El seu estil era EXTREMADAMENT pedagògic, a pesar d'estar parlant de coses que la gent tenia per "elevades". Penseu que estem parlant de l'any 1972!!!

Perquè us feu una idea del seu estil, era l'origen de presentadors de l'estil del Ramon Gener del This is art o Òpera en texans, o del Marcel Gorgori del Nit d'arts. Molt pedagògic, trencant barreres, fent-ho tot molt accessible. El John Berger es passeja pels museus més importants, mira els quadres, te'ls fa mirar atentament, et proposa jocs mentals enginyosos per descobrir-te allò que potser sospites però mai has sabut verbalitzar.


No busca convertir-te en un expert en art. No busca millorar el teu gust per la pintura o l'escultura. El que el John Berger pretén és desballestar completament la manera en que ens han dit sempre que s'havia de mirar l'art. Pretén traure'ns qualsevol complex que puguem tenir al respecte de l'experiència de posar-se davant d'un quadre, mostrant-nos que el gust no existeix més enllà de nosaltres mateixos, i que ningú ens ha de dictar si una determinada obra ens ha d'agradar o no.

Els quatre episodis estan disponibles en línia:

EP1: https://youtu.be/0pDE4VX_9Kk
EP2: https://youtu.be/KhtWM8HFv20
EP3: https://youtu.be/Z7wi8jd7aC4
EP4: https://youtu.be/5jTUebm73IY

Un cop emesa la minisèrie, el Berger, amb l'ajut d'altres autors, va acabar transportant el contingut a format de llibre. A casa nostra ho va editar Gustavo Gili.

De debò, si voleu veure un tros de història del món de la Història de l'art recent, heu de veure aquesta minisèrie, perquè encara avui en dia es senten moltes veus que pretenen imposar el seu gust com a canònic, com el "bon gust; encara hi ha molta gent a la que l'art li fa una certa por o respecte; encara hi ha qui creu que hi ha una alta cultura i una baixa cultura.


The last dance (2020) - Jason Hehir (director)

Cap comentari

No deixa de ser un fet sorprenent que una sèrie documental d'esports centrada en un equip i un jugador pretèrits sigui la gran revelació serièfila de la temporada. (Hores d'ara, The last dance supera a Ciudadano Kane en les valoracions de Filmaffinity). I el cert és que els deu capítols de que es composa (i que Netflix, a diferència del que és habitual, ha anat alliberant setmanalment, dos capítols per setmana) són capaços, de manera molt visual, de narrar una trajectòria esportiva impecable i, probablement, inigualable: la dels Bulls de Chicago i el Michael Jordan.

Ho fa molt hàbilment, creuant dues línies temporals (la de la darrera temporada de l'equip, enfrontant-se al repte d'aconseguir el seu sisè campionat davant d'un inevitable canvi de cicle, del cansament i de la saturació acumulada, i la dels inicis de l'espectacular i triomfant progressió), i així bascula entre un present difícil i un passat que ens ha d'ajudar a entendre com han arribat i, sobretot, qui són, aquesta gent. Hàbil, força hàbil.


The last dance, a més, compta amb l'avantatge de retratar un moment de la història on la televisió era omnipresent (a la pista, és clar, però també als vestuaris, als autobusos, als hotels de concentració), i en un sector, l'esportiu, on la passió també facilita la gravació i conservació d'imatges. Per dir-ho d'una altra manera, a The last dance no li fa falta en cap moment recórrer a les habituals "reconstruccions dels fets", a gràfiques més o menys enginyoses o a animacions llampants. Tot està gravat.

I, és clar, aquest tros de la història del triomf d'un equip irrepetible ha induït als fans (i a alguns no tan fans) a voler recuperar, amb la nostàlgia com a benzina, un moment mític. L'auge (sense caiguda) d'uns guanyadors.

Hehir, el director (ja molt avesat no només en documentals, sinó en documentals esportius), juga totes les cartes de que disposa i fins i tot en llença alguna més per atiar el foc. La mateixa història es podria haver explicat amb la meitat d'episodis de no ser per les constants trampes narratives que s'empesca (personatges aparentment malvats, situacions crítiques, lesions d'última hora, etc.) i que generen mini-trames intermèdies que ajuden a tirar avall hores de metratge de jugades magnífiques, esmaixades, celebracions, etc.

El documental funciona, i tant que sí.


Ara bé, altra cosa és el producte que aquí se'ns ofereix, que no passa de ser una barreja de nostàlgia esportiva amb una lloa quasi immaculada a l'heroi que sembla l'únic responsable de tot. Ell va estirar de l'equip, ell va desobeir l'entrenador quan calia, ell va fer bullying als seus companys de manera grollera i excessiva, ell va assumir tota la responsabilitat... i ell, és clar —pobret— porta la càrrega d'haver-ho hagut de fer, de veure-s'hi forçat perquè la seva condició de guanyador l'impel·lia. Un altre cop ens l'estan colant: l'heroi nord-americà és un one-man-band (que no una one-woman-band), no és col·lectiu, és individual. És lloat per saltar-se les normes, contradir l'autoritat, abusar dels seus companys amb l'excusa de traure el millor d'ells, fer-se el fatxenda davant les victòries i culpar als demés en les derrotes. És, per dir-ho així, el pitjor dels herois possible.

Queda la incògnita, doncs, de si és possible un altre tipus de lideratge quan es lluita per ser l'elit, per ser l'absolut millor de tots els temps. Potser no. Però les crítiques a aquest model, que n'hi ha en el documental, no són suficients i totes, absolutament totes, acaben en el mateix lloc: era necessari. Era un bully, però era el nostre bully, era el preu a pagar per la glòria, per guanyar (però per guanyar campionats, que tampoc no van guanyar un Nobel, no sé si m'explico), per triomfar, per ser lloats, recordats, per ser mítics i formar part de la història.

Així de febles som, alguns/els humans, éssers fàustics sempre disposats a vendre's al diable per aconseguir allò que creiem que és més important.

Selfie (2017) - Víctor García León

Cap comentari

Hi ha una certa tendència a pensar que rodar una pel·lícula basant-se en la improvisació és garantia de realisme, de veritat. Però el cert és que s'aconsegueix tot el contrari quan els actors no estan prou inspirats, el guió no proveeix de guies sobre les que articular-ho, o la direcció no és sòlida (perquè sí, la improvisació necessita de guió i de direcció).

No és suficient, per tant, en deixar a un bon grup d'actors "crear" els seus personatges. No funcionava a Smoking room (2002, J.D. Wallovits, Roger Gual), funciona parcialment a Blue in the face (1995, Wayne Wang, Paul Auster, Harvey Wang) i a la trilogia "before" del Linklater, i només qualla realment bé en comptadíssimes ocasions —ara ens venen al cap The one I love (2014, Charlie McDowell), Blue Valentine (2010, Derek Cianfrance), o algunes (no totes) del Casavettes.

I tampoc funciona a Selfie, un lloable intent que no troba mai el ritme ni el verisme que busca.


I és un intent lloable perquè una sàtira del "pijisme" local sempre és necessària, fer-ho en format de fals documental pot no ser el més enginyós però sembla un bon format per a una idea com aquesta —seguir a un "pijo" de dretes en el seus descens als inferns—, i perquè la intenció del Víctor García León fa pinta que era la de fer un fresc d'una Espanya "que se rompe" encarant dues faccions, els votants del PP i els de Podemos, i esperant traure'n petroli. Però no en surt, de petroli, perquè les eines no són les adequades.

Perquè no tenim cap dubte que el Santiago Alverú té talent, però aquí no és suficient per omplir les escenes, de la mateixa manera que el seu director no sembla voler insistir en repetir preses que, definitivament, són molt imperfectes a molts nivells.


I perquè, a més, el concepte de base és molt bo però el seu desenvolupament és incomplet:
- La insistència en fer-ne una paròdia, ja se sap, pot generar l'efecte contrari: compadir-se d'aquell de qui es mofa.
- La cerca d'una metàfora global entre les dues faccions polítiques necessitava d'un centre gravitacional més neutre, i no un personatge invident que pertany a una de les dues faccions.
- Si es pretenia fer una crítica global, una de les dues faccions està infra-representada.
- Si es pretenia fer una crítica a una de les dues faccions, l'altra està dibuixada amb massa complaença com per fer-ho creïble.
- La trama avança a salts, i el desenllaç és absolutament increïble i completament incoherent amb el que s'ha vist fins al moment.

Així, Selfie no passa de ser una curiositat, un punt de partida interessant, espatllat per una manca de precisió en tots els seus departaments.

Pure (2019) - Aneil Karia i Alicia MacDonald (directors)

Cap comentari

La ficció televisiva (com tots els mitjans de massa) té una certa tendència a simplificar, a llimar les arestes de qualsevol malaltia, síndrome o condició, quan no a convertir-les en meres anècdotes o, fins i tot, a usar-les com a disparadors de gags i de comedietes barroeres.

No és el cas —repetim: no és el cas— de Pure, una sèrie britànica de sis capítols (i una sola temporada, de moment) al voltant d'una jove, la Marnie, constantment bombardejada per persistents pensaments obscens que l'assalten en qualsevol moment i que, evidentment, li impedeixen desenvolupar-se amb comoditat en societat. La Marnie s'imagina de tot i amb tothom, tot li suggereix pensaments pertorbadors de caire sexual. I ella intenta dissimular-ho, mentre es pregunta sobre la seva sexualitat i dubta de la seva integritat mental.


Aquest trastorn l'empeny a fugir del seu poble i buscar refugi, solucions i, de pas, a ella mateixa, a Londres. I la sèrie segueix, justament, aquesta fugida endavant de la Marnie, a la recerca d'una cura, d'una estabilitat mental.

Recolzada sobre una protagonista en un estat de gràcia constant (la quasi debutant Charly Clive) i en un to que barreja a la perfecció una certa lleugeresa de comèdia i un rerefons dramàtic, Pure és capaç d'alertar-nos sobre el que significa patir un trastorn mental i entendre als que els pateixen, però també busca fer-nos partícips de la dificultat d'encaixar, de ser un mateix i acceptar-se com a tal, de fer-se un lloc en un espai i no sentir com si fóssim una peça perduda d'un trencaclosques diferent.


Allunyant-se de trames i de trops gastats, sabent injectar alhora respecte i esperança, aquesta adaptació d'un llibre autobiogràfic de la Rose Cartwright funciona perquè és, fonamentalment, respectuosa, tant amb qui pateix qualsevol tipus de trastorn mental com amb l'espectador, creient-lo capaç d'entomar un tema difícil sense escatimar-ne detalls ni convertir-lo en una banalitat televisiva.


Upload (2020) - Greg Daniels (creador)

Cap comentari

Les propostes d'Amazon Studios (la productora de continguts propis d'Amazon) han confeccionat, en el seu poc temps de vida, un ventall de ficció seriada prou interessant, sovint orientada a la dramèdia que li ha donat molts rèdits (tant en format curt a l'estil de Transparent, Mozart in the jungle, com en format llarg a l'estil de The marvelous Mrs. Maisel). També ha provat altres gèneres, com el de la ciència ficció, ja sigui de superherois (la magnífica The boys) o de distopies (la fallida The man in the high castle o la semi-antologia Tales from the loop).

Per això un pot atansar-se a Upload amb certes expectatives. Un futur en què la tecnologia permet "pujar" a les persones a un espai virtual paradisíac i luxós sembla una premissa interessant. I ho és, perquè hi ha un esforç enorme a l'hora d'imaginar com podria ser aquest futur no massa llunyà on les marques més poderoses del món d'avui han estat comprades per altres, tot té un preu (fins i tot pensar) i ser feliç depèn, fonamentalment, dels diners de què disposis.


El problema? Que els guionistes han dedicat tot el seu esforç en, justament, imaginar aquest món futur/virtual, i han oblidat posar-se una estona més a treballar les trames i els personatges. Perquè el que li passi al Nathan en el seu periple post mortem o a la Nora (la seva "operadora" en el món real) ens acaba sent igual. Perquè el suposadament interessant whodunit del principi es dilueix, reapareix i torna a desaparèixer intermitentment. Perquè les trames avancen a cop de casualitat. Perquè cap dels secundaris aporta res més que somriures precaris.

Les curiositats del món virtual són, val a dir-ho, MOLT apreciables i enginyoses. El Greg Daniels, creador entre d'altres de les magnífiques The Office (versió EUA) i Parks and recreations hi ha posat molt de talent, aquí. Però els tocs de comèdia no funcionen (potser aquí hi faltava algú amb el talent de l'Steve Carrell o l'Amy Poehler), les trames de misteri encara menys i la sèrie no passa de ser un entreteniment que un es pot empassar perquè els seus capítols no duren més de vint minuts.


Recuerdos del porvenir (Le souvenir d'un avenir, 2001) - Chris Marker

Cap comentari

Marker és, per a qui no el conegui, un dels més grans i influents documentalistes de la història. Gran perquè la seva producció és magnífica, tota ella, però també per quan prolífica fou. I influent perquè a ell se li atribueix la invenció de la subjectivitat en el documental, aquella manera d'enfrontar-se a la documentació de fets sense amagar la seva pròpia mirada i la seva pròpia interpretació, fent que aquestes siguin el documental.

Sovint, els seus films giren al voltant de la memòria, del record. I sovint també, es serveix de la fotografia per explicar-ho tot (fins i tot quan volia ficcionar, com a la mítica La jetée). No li calen imatges en moviment; deixa més aviat que les imatges prenguin vida en les mirades dels altres.


I en aquesta Recuerdos del porvenir, justament, Marker es fixa en el treball fotogràfic de la Denise Bellon per explicar el període d'entreguerres a una França desestabilitzada i perduda en la Història. No només posa en valor el treball minuciós de la Bellon, sinó que aprofita per radiografiar els canvis d'aquells anys intensos i estranys, on tot ha canviat però està a punt de canviar de nou, a pitjor.


Amb la seva veu com a únic vehicle narratiu, portant el pensament d'una banda a l'altra però sempre trobant-hi lligams poderosos, Marker teixeix un panòptic des del qual observar les misèries que estan a punt de venir. Perquè d'això tracta aquest bell migmetratge: de quan els records no són més que senyals d'alarma enterbolits per la nostàlgia.


Podeu veure el migmetratge sencer en VOSE aquí: