Posts Recents

Cero en conducta (Zéro en conduite, 1933) - Jean Vigo

Cap comentari

L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda. L'escola és una merda...

Tant de bo el càstig per dir-ho en veu alta fos el de copiar-ho mil vegades; si més no en podríem dir propaganda per a la causa. Perquè l'escola és una merda, siguem sincers. L'escola és un estat policial on la dissensió és castigada amb duresa, on la imaginació és coartada de soca-rel, la llibertat és substituïda per unes normes unificadores universals aprovades per aquells que no les han de complir. I el Jean Vigo va tenir el valor i la sensibilitat de filmar-ho.

La tornada de vacances és fatal. D'un estat de llibertat semi-absoluta, de joc continuat, de disbauxa i diversió, es passa a un camp de concentració en el que s'aboleix tot l'anterior i es substitueix per rigorositat inflexible, rutina avorrida i ordre castrense. I el càstig del "zero en conducta" que ha de privar de llibertat a quatre dels xavals el proper Diumenge els rebel·la contra l'estat imposat i les normes: hi haurà revolució. Ordeixen un pla, dubten de possibles traïdors, busquen recolzament dels companys, es fabriquen una bandera (pirata, és clar), parlen de munició i de guerra. Aprofitaran el solemne acte d'aniversari de l'escola, amb presència de les autoritats, per fer saltar la rebel·lió. Volen desfer-se del jou dels càstigs, de la repressió, de la intolerància, de la incomprensió, dels abusos físics i sexuals, de tot, es volen desfer de tot.


Compten amb la col·laboració involuntària del nou professor —un alter ego de Vigo?— que no els castiga, que fa la vista grossa, que els encoratja a desenvolupar la seva imaginació, que fa l'ase com ells i millor que ells. Però és l'únic. La resta de l'equip docent està format per carques reprimits, grassos de mà llarga, estirats de mirada altiva i, fins i tot, d'un director amb cos de nen que parla com un magistrat, amb menyspreu i condescendència.

Filmant des del punt de vista d'un infant, permetent-se llibertats visuals, trucs d'imatge, falsedats i alegries audiovisuals diverses, Vigo declara la guerra a l'adoctrinament. Dues escenes despunten i han quedat per l'imaginari popular.
Primer de tot, la vigília de la revolta, amb una disbauxa generalitzada, una guerra de coixins imparable i una desfilada dels herois que l'endemà es jugaran la vida per al bé comú.



I la segona, la revolta, finalment, dels nens, el dia assenyalat, atacant indiscriminadament les autoritats/ninots, fugint pels terrats cap a un cel esperançador i millor.



I, és clar, Zéro en conduite va ser prohibida per les autoritats franceses. Era anti-patriòtica, deien. La van censurar, impedint-ne la seva exhibició, prohibició que va durar fins l'any 1945, coincidint amb la Libération. Així semblaven confirmar (tot convertint-se en prova fefaent) que la pel·lícula de Vigo potser no només parlava d'un col·legi i d'uns nens. El Jean Vigo, fou un geni que, amb tan sols quatre pel·lícules (dos curts, un mig i un llarg), va ajudar a configurar el cinema com hauria d'haver estat. No com seria, sinó com hauria d'haver estat. Perquè el cinema —lamentablement— mai no va ser com L'Atalante.

7 años (2016) - Roger Gual

Cap comentari
La primera producció local de Netflix España ens planteja un punt de partida força engrescador i una dinàmica molt a la d' Smoking room (la primera pel·lícula del director, el Roger Gual).

Quatre emprenedors que han aconseguit tirar endavant una profitosa empresa tecnològica es veuen davant del dilema d'haver d'escollir qui d'ells anirà a la presó per la resta, assumint totes les culpes d'unes martingales financeres que la seva pròpia ambició ha provocat. Hisenda està a punt de caure'ls al damunt i demanen l'ajut d'un mediador per tal que els ajudi a decidir-ho abans no sigui massa tard.


A partir d'aquí, Gual desplega la seva dinàmica d'interpretacions aparentment naturals i improvisades, amb cinc actors que, de manera força teatral, ocupen un espai limitat. Solvents tots cinc, els hi passa el mateix que els succeïa als actors d'Smoking room: de vegades es confon la llibertat creativa amb la creativitat adequada, i no sembla que el guió els ajudi, en excessives ocasions, a entregar frases més o menys "naturals". A cavall, doncs, entre un guió massa sòlid i unes interpretacions amb certa màniga ampla, 7 años transcorre pels camins de la posada en solfa de les enveges i odis interpersonals, tot buscant criteris que permetin arribar a una solució coherent i de sentit comú sobre qui ha de pagar els plats trencats.

I, per bé que la pel·lícula és innegablement entretinguda, no evita deixar la sensació de desaprofitament en no trobar la manera de dur l'espectador cap a terrenys més essencials, cap al sentit de la llibertat, el seu preu o el valor que cadascú li posa al que té i al que pot perdre. Per contra, 7 años decideix desfilar pers indrets no excessivament decisius ni rellevants, que si draps bruts, que si rancúnies, que si foteses diverses. Una pena, doncs tant el plantejament com l'execució podrien entregar una hora i pocs minuts de quelcom més memorable que això.

La llegada (Arrival, 2016) - Denis Villeneuve

1 comentari
Arrival és una d'aquelles pel·lícules que generen debat just després de veure-les. No desvetllarem res per no espatllar l'experiència dels que no l'hagueu vista encara, però segur que en acabar us plantejareu més d'una pregunta i us vindran ganes de xerrar-ne.


Ciència Ficció old school

La història d'Arrival parteix d'una trama clàssica en la ciència ficció: un bon dia apareixen vàries naus extraterrestres a determinats (o aleatoris) punts del planeta i des d'aquell moment tant els governs com la població intenten esbrinar els motius  pels quals els visitants han aparegut. I en aquest sentit Arrival és ciència ficció pura, de la que planteja preguntes existencials sobre la humanitat i sobre com encarem determinades decisions.

Però tampoc us espanteu aquells que busqueu entreteniment, perquè Arrival funciona també perfectament en l'aspecte narratiu: Villeneuve és perfectament capaç de teixir minuciosament una història i mesurar els punts de tensió narrativa amb la reflexió, els flaix-backs i els moments de contemplació estètica pura i dura.

Estètica i ètica minimalista 

I és que els que coneixeu Villeneuve ja sabeu de la seva destresa en els enquadraments i el seu domini de la llum, així que a la vegada que esteu atents a la investigació de l'Amy Adams, podeu gaudir d'una pel·lícula amb una intencionalitat estètica molt determinada i punyent.

L'estètica és un dels punts forts de Villeneuve. En aquest cas tria el minimalisme per a vestir tant pictòrica com musicalment la seva pel·lícula: la potent i (bellíssima) banda sonora de Jóhann Jóhannsson inclou a Max Richter en els moments clau i ens deixa embadalits amb la contemplació de les naus, formes simples desproveïdes de tot ornament superflu.


Les referències no acaben aquí, sentim cites a Fibonacci, veiem dissenys d'interiors amb els elements justos, un llenguatge extraterrestre que ens fa pensar en fractals i enquadraments que recorden literalment la Proporció Àurea de la que tants artistes i cineastes ens han parlat abans.

Villeneuve no deixar res a l'atzar, i potser tria el minimalisme perquè en el fons, el dilema que ens planteja la pel·lícula també és molt essencial: 

Si poguéssim evitar el dolor i el patiment de la nostra vida... ho faríem?


Les coses grans (2015) - Roger Coma

Cap comentari

Algú em preguntava l'altre dia quina és la diferència fonamental entre una sèrie de TV i una websèrie. "El format, el suport", li vaig respondre. Ara me n'adono que li vaig donar una resposta equivocada. La diferència fonamental entre una sèrie de TV i una websèrie és que la websèrie sempre és molt dolenta.
Segurament, aquesta resposta també és (provocativament) equivocada. Però és ben palpable que, sovint, la facilitat d'accés a la difusió (via Internet) dóna ales a Ícars audiovisuals que tenen més gosadia que coses interessants per explicar. En tot cas, falsa i injusta com és aquesta taxativa resposta, no és, ni de lluny, el cas de Les coses grans, una websèrie creada, escrita, dirigida i parcialment interpretada pel Roger Coma.

A partir d'un personatge insegur, immadur i desubicat (el Canudas, interpretat en el registre habitual del Roger Coma), la sèrie busca respostes prou serioses i existencials a temes ben propers: el desig, l'egoisme, la necessitat d'atenció, l'orgull mal canalitzat o el pernil serrà. En capítols de vora els 10 minuts, rodats amb moltíssima més professionalitat que la majoria de websèries, el Canudas i els seus particulars amics li donen la volta fins a l'absurd a la quotidianitat. Ell és el centre, el detonant del dubte, però està rodejat de gent que sembla tenir les coses més clares. La Martínez, la seva nòvia (molt solvent Mar Ulldemolins) és segura i oberta a tot, adaptativa, capaç d'entomar la realitat com ve (i pacient, molt pacient, que se n'ha de ser per tenir al Canudas de parella). El Ferrer (divertidíssim David Verdaguer, per bé que encasellat en un tipus de papers que borda) és un individu que probablement té tants o més dubtes que el Canudas, però no només no ho mostra sinó que no para de filosofar i inventar-se axiomes sobre tot allò de què es parla, encara que les seves teories sovint siguin absurdes o contradiguin d'altres que ell mateix ha defensat amb vehemència fa tan sols un minut. El Pep (entranyable Pep Ambrós) és el germà de la Martínez, sempre disposat a aportar el seu granet de sorra. I la Reynés és una psicòloga (Margalida Grimalt) estranya, mística, de mètodes poc convencionals, que intenta ajudar al Canudas quan aquest ja incuba alguna crisi. Tots ells s'entrecreuen en un univers de coses petites que en desencadenen d'altres de grans. I ho fan amb un dinamisme poc vist en les websèries (dinamisme no vol dir acceleració, no vol dir vines de 10 minuts) que combina a la perfecció diàlegs molt ben trenats (i muntats de manera excel·lent) amb espais narratius més pausats.


Merescuda guanyadora del Premi Ondas 2016 a la millor websèrie nacional espanyola, Les coses grans és una petita delícia fugissera que s'ha autofinançat (encara busquen ajuts per poder rodar una tercera temporada) i que ve a demostrar que la ficció televisiva catalana sembla haver trobat la seva pròpia veu, fruit de barrejar aquells ingredients forans que, amb el temps, ha sabut fer seus, ha sabut fer locals, ha sabut dotar d'identitat pròpia.

Podeu veure la sèrie sencera des del seu propi web: Les coses grans, però aquí us deixem el primer episodi per tal que aneu fent boca.


Oasis: Supersonic (2016) - Mat Whitecross

Cap comentari

Lleugerament condescendent, aquest documental s'obre l'ascens meteòric de la millor "banda britànica després dels Beatles" i de les picabaralles constant dels germans Gallagher, enfundat en un guant narratiu força trepidant i bastit al voltant de documents fonamentalment sonors de converses, entrevistes i demés. Ja se sap, sovint, els documentals es veuen obligats a oscil·lar al voltant de, justament, els "documents" de què disposen per bastir-hi una història. I a Supersonic, el director ha de fer equilibris per organitzar un viatge a l'epicentre de les picabaralles més sonades de la història de la música recent emprant quasi únicament material sonor, gravacions de converses d'ambdós Gallaghers per separat. Per fer-ho, és clar, es recolza en una parafernàlia visual de primera en la que no hi falten magnífics collages animats, així com imatges de concerts i de sessions d'estudi. La dificultat, per tant, rau en fer veure que el conjunt és un tot, que no són ingredients separats i diversos. I en això, Supersonic, se'n surt sobradament, per bé que algunes converses es sobreposen a imatges que no hi tenen a veure però que es simula que sí (la càmera enfoca a qui està parlant just quan es gira d'esquena, quan la seva boca està tapada per un micròfon, etc.); l'esforç, en tot cas, és enorme per fer que el continu canvi de protagonista pugui ser seguit amb claredat per l'espectador.


Són dos anys i escaig que passen de manera supersònica. Des del cop de martell al cap del Liam que li desperta la seva faceta musical fins al festival de Knebworth davant de 250.000 persones hi ha lloc per a veure com dos germans que no es suporten fan d'aquesta mala llet continguda la seva benzina creativa, i com treuen de polleguera a tothom que se'ls hi acosta. Tot això, és clar, explicat des del que podríem dir una hagiografia pecaminosa, un homenatge generós i còmplice (ambdós germans són productors) dels que accepten els seus pecats més evidents i impossibles d'amagar, per tal de permetre's el luxe de no mostrar aquells que realment els faria mal d'acceptar. El Noel i el Liam accepten que són uns punks, un pinxos, uns malcarats, uns fatxendes i egòlatres necessitats d'atenció constant; accepten que són capriciosos, superestrelles, provocadors i desllenguats. I amb aquesta confessió aconsegueixen el salconduit cap a un documental que sembla voler posar punt final a les especulacions lliurepensadores, alhora que volgudament, oblida els moments més difícils, les picabaralles constants amb la seva Nemesi de la franja rica, els Blur, i, sobretot, oblida posar més atenció als declivi de la banda.


Més enllà d'això, en tot cas, el documental et porta amunt i avall en el camí d'aquests dos anys meteòrics, i ho fa amb l'adrenalina bolcada sense miraments damunt del metratge, i els decibels pujats fins l'extenuació per assegurar la connexió mística, que d'això es tracta quan es vol encimbellar musicalment algú. Aquest narrativa adrenalínica, però, acaba mostrant les seves costures: es tracta de narrar de pressa perquè no et fixis en els oblits, els detalls i en que, en realitat, les matèries primeres de què disposa són poques. Queda, per tant, una sensació de descompensació entre ritme i contingut, un cop ha sonat el darrer acord i un cerca el regust en boca, les revelacions i els moments màgics. N'hi han, però allò que et ressona al cap quan surts de la sala fosca són les magnífiques tonades d'una de les bandes més importants de la història de la música i d'un repertori francament irrepetible.


Salt and fire (2016) - Werner Herzog

Cap comentari

Herzog sempre ha estat un pèssim director de ficció. Fins i tot les seves més reeixides pel·lícules mostren una direcció erràtica, insultantment desbocada i imprecisa, amb una càmera sovint posada maldestrament, unes interpretacions deficients a les que no se les hi demana que repeteixin la presa, uns diàlegs inconnexos que semblen embotits, individualment i per separat, en el que Herzog pretén que sembli una conversa natural. Així, si bé quan el seu ull documentalista pren la batuta el seu magisteri es desencadena i el situa entre els cinc més rellevants directors de cinema documental, quan pretén explicar una història de ficció ho fa de manera francament matussera. Però és que això és, de fet, part de la gràcia.

I ho és perquè a Herzog se li en fot tres bobines els aspectes tècnics. Herzog, per dir-ho així, no és un director sinó un aventurer. (Jo, en la meva propera vida, vull reencarnar-me en una mena de Herzog que dedica la seva vida a anar als indrets més insospitats del món i fusionar-me amb ells, deixar-me atrapar per l'experiència). I un aventurer no està per l'artifici, està per la veritat. I si aquesta veritat, per descomptat, és l'epicentre de la seva producció com a documentalista, quan roda ficció també ho és. I quina és la veritat? L'experiència, una experiència compartida a tres bandes: el personatge principal, en Herzog, i tu, l'espectador. A Aguirre, la cólera de Dios (la seva més absoluta obra mestra), la trinitat Lope de Aguirre/Herzog/espectador puja i baixa (literalment) dels Andes, a Fitzcarraldo, la mateixa terna arrossega un vaixell pel damunt d'una muntanya (ho va fer, el Herzog, literalment; llegiu Conquista de lo inútil, 2010, Blackie Books), etc.


No importa que els actors no estiguin afortunats, que l'operari de càmera ensopegui, que una planta colpegi l'objectiu, que un mono titi s'escoli en el plànol. I si, com a espectadors, ens fixem (i obsessionem) amb aquests detalls és que no estem fixant-nos en el que cal, no estem veient la veritat. Perquè la veritat de Salt and fire no són els lamentables i plastificats diàlegs, les pèssimes interpretacions, la desconnexió de les escenes, la imprecisió dels plànols i els insuportables canvis d'eix vertical de la càmera. La veritat de Salt and fire és l'experiència mística a la que et sotmet, en simbiosi amb la protagonista, quan aquesta és obligada a canviar el seu punt de vista sobre una imminent catàstrofe ecològica. Les escenes del desert de sal d'Uyuni a Bolívia, amb els dos nens cecs, les analogies amb el joc i la innocència, en paral·lel a la supervivència, la sensació de percebre el planeta com un teixit viu que s'esquerda, que s'asseca, que se'ns esmuny entre les mans, aquests, amics cinèfils, aquestes i no altres, són les peces del trencaclosques de la veritat que Herzog ha vingut teixint al llarg de la seva carrera.

Només els creients pensen que la veritat està en la perfecció. La resta, creiem que la veritat està en Herzog.

Trivial: Directors famosos #3

5 comentaris
El glamour del cinema es centra, com no, en els actors i actrius, que són els que encarnen els nostres somnis, desitjos i passions. Però, és clar, aquest mateix glamour sovint oblida als que teixeixen aquests somnis, desitjos i passions: els directors de cinema.
Convençuts de que els cal un homenatge, aquí us plantegem un trivial (ja és el tercer!) per descobrir-ne alguns. Quina cara tenen els directors de les vostres pelis favorites? Respostes als comentaris.

1.________________________________________________________________________________________________________

2.________________________________________________________________________________________________________

3.______________________________________________________________

4.________________________________________________________________________________________________________

5.________________________________________________________________________________________________________

6.________________________________________________________________________________________________________

7._____________________________________________________________________

8.______________________________________________________________________________

9.________________________________________________________________________________________________________

10.________________________________________________________________________________________________________

American Crime (2015) - John Ridley (creador)

Cap comentari

Necessària, molt necessària s'intueix aquesta American Crime, en els temps que corren. Cada temporada, un crim. (Sempre els mateixos actors i actrius, amb diferents papers; sempre el mateix estil, el mateix muntatge; sempre les mateixes intencions.) Però el crim, compte amb això, no és el tema; és, si de cas, el detonant.

I el que detona en cadascuna de les dues temporades d'aquesta magnífica sèrie que és American Crime és una explosió carregada de metralla que esquitxa a tothom. Sí, a tu i a mi també. Perquè la veritable basa de la sèrie és mostrar quan absolutament concentrats en dibuixar la nostra identitat —avui en dia absolutament perduda en un marasme de productes, modes, tendències, globalització i crisi de valors— quan la vida ens dóna la més mínima oportunitat de sortir del nostre propi melic. Hi ha pares que no se'n recorden que ho són fins que els hi maten el fill. Hi ha directores d'escola obsessionades amb deixar la seva institució ben amunt. Hi ha pobres drogates decidits a arruïnar-se la vida. Hi ha exmarits i exmullers encaparrats en demostrar que són millors que la seva exparella. Hi ha blancs, negres i hispans entestats en fer-ne de tot una qüestió de raça.


I tot, com dèiem, per trobar una identitat, per definir-se els seus propis contorns, desdibuixats com estan en una societat en la que l'individu no és més que una entelèquia, en la que l'home i la dona no són més que recipients buits amb massa miralls en els que mirar-se per tractar de veure's. No importen els demés, no importa la veritat, i encara menys la justícia. Importa la definició del jo, el donar-se importància amb les nostres accions per fer-nos notar. Perquè creiem que si els demés no ens veuen, no existim.

El John Ridley, oscaritzat guionista de 12 años de esclavitud (12 years a slave, 2013, Steve McQueen) compon un trencaclosques riquíssim de personatges perduts que veuen la possibilitat de salvació davant un fet terrible —el crim del títol—. I és trencaclosques perquè, certament, Ridley és capaç d'explicar un mateix fet des d'una dotzena de mirades diferents, fent-les totes elles plausibles, carregant-los d'arguments ferms i sòlids, evitant la manipulació del guió per fer casar les peces.


Ho pot fer, val a dir-ho, gràcies a un planter d'actors absolutament brillant i inspirat. Des d'una sempre fantàstica Felicity Huffman fins a la recuperació del solventíssim Timothy Hutton, passant per la Lili Taylor, l'Elvis Nolasco, el Richard Cabral. Menció especial per a la brillant Regina King (també a Leftovers) que esculpeix dos personatges memorables de la televisió moderna des de la seva contenció plena de matisos i d'expressió. Amb una colla d'actors així, bastir una sèrie feta a base d'històries i punts de vista de personatges és, no cal dubtar-ho, molt més fàcil.

Però no serem nosaltres qui li traiem el més mínim mèrit a aquesta magnífica sèrie que s'atreveix a denunciar el feble teixit que embolcalla la nostra societat contemporània, plena de costures desfilades i pedaços mal posats. Dura i punyent, seriosa, adulta i tan meravellosament escrita com interpretada, les dues temporades d'American Crime són dues joies molt valuoses que venen a demostrar que la crítica, per tal que ho sigui, no pot ser simple ni amanerada, sinó seca, contundent i polièdrica.

The night of (2016) - Steven Zaillian (creador) i Richard Price (creador)

Cap comentari

Perfectament recomanable aquesta minisèrie que torna a filmar, ara amb pressupost nord-americà, una producció de la BBC del 2008 (Criminal justice) sobre un jove apocat, de nom Nasir (competent Riz Ahmed) al que, en creuar-se una nit amb una misteriosa i seductora noia, li canvia la vida en ser acusat d'assassinar-la brutalment, per bé que ell no recorda res degut als efectes de les drogues que amb ella es va prendre abans de tenir-hi relacions sexuals.


La sèrie, doncs, ens acompanya cap a una metamorfosi, la del Nasir, en veure's acusat d'un crim que ell perjura no haver comès. La detenció, el judici, la seva estada a la presó de màxima seguretat de Rikers, tot són etapes que l'introvertit Nasir va assolint mentre va canviant per dins. En el seu periple l'acompanya un advocat desmanegat, oportunista i carregat d'un problema de psoriasis aparentment irresoluble (magnètic i sòlid John Turturro) que està més acostumat a defensar a pinxos dels baixos fons que no pas a presumptes assassins, tot i que sembla conèixer a la perfecció els engranatges més foscos i els grinyols més indistingibles del sistema jurídic i policial. A l'altra banda de la línia que separa el bé del mal, un detectiu de la policia, el Dennis Box (magnètic Bill Camp), tan absolutament meticulós com obsessionat, ara que està a punt de jubilar-se, en engarjolar en Nasir.
I, per descomptat, la premsa, l'opinió pública, els advocats de grans firmes que busquen el seu moment de glòria, pares devastats, pistes sorpresa i carrerons sense sortida.


El que primer va ser un projecte personalment patrocinat pel James Gandolfini (n'ha quedat, després de la seva mort, com a productor executiu, però també l'havia de protagonitzar) va quedar en mans dels creadors, els guionista de cinema Steven Zaillian (Despertares, La llista de Schindler, Peligro inminente, Hannibal, Gangs of New york, entre d'altres) i Richard Price (El color del diner, Melodía de seducció, Rescate i, fins i tot, alguns episodis de la sèrie The Wire). Ambdós van tenir clar que la seva inspiració havia d'estar en el cinema de policies dels setanta, amb aquest to apagat i decadent, desesperançat.


Perquè desesperança és el que exsuda aquesta minisèrie de vuit episodis que, si bé va de més a menys i acaba diluint-se lleugerament en el seu tram final, és capaç d'interessar a un espectador exigent i amb ganes d'una història d'inevitabilitat i d'innocència. Amb un treball interpretatiu molt generós i estimulant (els fans de The Wire fins i tot podran gaudir del Michael K. Williams repetint un paper molt similar al de l'Omar Little), és una producció tan fàcilment recomanable com oblidable passats uns dies del seu visionat.

Nit i dia (2016) - Lluís Alcarazo (creador) i Jordi Galcerán (creador)

Cap comentari

Tant de bo Nit i dia suposi un punt d'inflexió en la ficció catalana, àvida des de fa molts anys d'una veu pròpia, superada l'etapa de provatures fulletonesques i temptatives més modernes. I si ja en els darrers anys s'ensumava un canvi, una intenció renovadora amb sèries com Infidels, Porca misèria, Polseres vermelles o Merlí, hem hagut d'esperar fins al 2016 per poder paladejar Nit i dia.

Perquè Nit i dia, deixem-ho per escrit ben aviat, és una sèrie ambiciosa, els creadors de la qual han fet, a més, l'esforç de no quedar-se en les intencions sinó posar-hi molta feina, detall i cura en la clau d'una ficció d'alta volada: el guió. La trama d'un assassí de iaies, un psicòpata perfectament alineat amb les icones de la ficció nord-americana dels darrers 25 anys, serveix d'excusa per, en realitat, explicar un bon cúmul d'altres històries que hi lliguen des de diferents perspectives. Nit i dia, per tant, té més a veure amb els personatges que amb les trames. La ficció catalana sembla haver acabat trobant la seva pròpia veu posant èmfasi en allò en el que té més experiència i en el que ha demostrat galons des dels seus inicis: el fulletó. Dominat el format fulletonesc de sobretaula (de Poble Nou a La Riera, passant per Secrets de família, El cor de la ciutat, Laberint d'ombres, Nissaga de poder, etc.), la ficció catalana es sent còmode jugant amb els personatges, fent les històries plurals, molt contemporànies —tot afegint-hi temàtiques en boca de tothom, una de les claus de l'èxit dels fulletons catalans més populars— i gens porugues a l'hora d'abordar temes controvertits amb intenció normalitzadora (relacions gais i lèsbiques sens embuts, terrorisme, delinqüència juvenil, etc.).

I és aquí on els guions d'Alcarazo i Galcerán s'esforcen en teixir un guió molt rodó, pensat globalment, escrit i re-escrit segurament mil vegades per tal que tot encaixi, perquè totes les peces (els personatges) acabin sent els veritables impulsors de la narració, deixant la persecució de l'assassí en sèrie en un segon terme en molts dels capítols. Al cap i a la fi, és molt més interessant saber com es desenvoluparà la violenta relació de la Sara i el Lluís, patir amb la trencadissa emocional farcida de mentides després de 37 anys de matrimoni de la Mercè Pàmies i el Fermí Cases, emocionar-se amb els intents de l'Aitor per apropar-se a la seva filla adolescent o si el Fajardo i la Wendy acabaran podent fugir d'aquesta vida llòbrega i marginal en la que es troben. La miríada de personatges interessants farceix Nit i dia de petites trames que, a més, són perfectament alineades amb la trama suposadament principal, la de l'assassí (la violència sexual, les psicopatologies generalitzades, la magnífica analogia entre un psicòpata i un ambiciós directiu sense escrúpols, el perdó, el masclisme ultratjant...).

A un servidor se li passen pel cap diversos spin-offs de personatge de la sèrie que, de bon segur, donarien molt de joc. Proposo, per exemple, un mockumentary a l'estil de The office que segueixi al Lluís Forés en la seva nova etapa de la vida, buscant feina. O una preqüela en format de dramèdia en la que podem viure més de prop les vides del Fajardo i la Wendy. O una comèdia agredolça sobre els fallits intents de lligar del Pol Ambrós per les discoteques barcelonines i la posterior reflexió sobre quan perniciosos són aquests elements masclistes, copycats de l'Arturo Fernández, per a la societat, i com haurien d'acabar en la ruïna a còpia de denuncies per assetjament).

Però, és clar, per poder bastir una sèrie en la que els personatges en són el seu bastió fonamental calen actuacions magnífiques. I aquest és, en realitat, un dels punts més febles de Nit i dia. Anem a pams, la Clara Segura està absolutament espectacular. La diferència entra ella i la resta és abismal. La seva capacitat per construir un personatge complexíssim, que no ÉS sinó que lluita PER SER, demostra un ventall de recursos actorals immens i riquíssim que transmet tota la potència d'una professional forense assetjada per totes bandes però que, lluny de recloure's en si mateixa decideix lluitar, dibuixant un dels personatges femenins més edificants de la televisió moderna, a l'alçada de les Peggy Olsen, Alicia Florrick, Claire Fisher o Daenerys Targaryen (per bé que, a un servidor li ha portat més ressonàncies de la gran Jane Tennison de Prime suspect). I no està sola, que hi ha un grapat de bons actors i actrius que l'acompanyen: molt competent el Pablo Derqui en la seva composició del Lluís, també el Marc Martínez esbossant un personatge poc habitual en la ficció catalana, la Carme Sansa i, per descomptat, la Carulla (en una aparició com a guest star realment deliciosa i que articula un dels millors capítols de la sèrie, amb un guió diferent i atrevit). Però també hi ha, malauradament, un grapat massa gruixut d'actuacions dolentes, francament molestes de tan nefastes com són. Em refereixo a l'infumable i molt poc professional actuació de Mario Gas, la mitjanera interpretació de la (habitualment molt lluïda) Vicky Peña, la (aparent) incapacitat del Miquel Fernàndez de trobar registres més dramàtics allunyats de la seva bonhomia física, la manca d'esperit de l'Oriol Vila i, en general, una absoluta incapacitat per allunyar-se d'aquell verinós tic teatral marca de la casa (i de l'Escola del Teatre) que converteix a la majoria d'actors i actrius catalans en uns busts parlants que semblen voler conferir cada frase de la més teatral i esforçada de les expressions, quan en televisió es compleix sempre aquella màxima que diu que "menys és més".
La culpa, en aquests casos, no cal buscar-la en la manca de talent, ni en els actors, ni en la direcció (notable, tant del Manuel Huerga com de l'Oriol Paulo, donant-li consistència als guions i a l'ambientació). La culpa, per descomptat, és del pressupost. Un pressupost lamentablement minso que impedeix repetir les escenes quan caldria, ser més primmirat i més rigorós quan el resultat no és l'esperat. Cal esperar que quan la ficció catalana es pugui exportar i, per tant, permetre's arriscar amb pressupostos més elevats, el nivell final de les actuacions de les que podrem gaudir serà molt millor.

Mentre esperem, potser sí que caldria dedicar més esforços i detall en la trama policial, donat que per a qui està acostumat a empassar-se els procedimentals nord-americans (tan absolutament professionals, curosos i amb una producció mil·limetrada) es fa difícil de creure's molts detalls, molts protocols i diverses casualitats aparentment poc curoses. Però, com dèiem, en restar aquesta trama més de gènere en un segon terme en molts casos, les seves mancances passen més inadvertides.



Més enllà d'aquests aspectes menys reeixits, no ens n'oblidem, Nit i dia és una joia. I ho és perquè està ben treballada, molt més del que sol ser habitual. I perquè, com dèiem, posa el guió en l'epicentre de la creació (i no el format, i no el to, i no una història). Perfectament lligada, rica i densa, farcida de temes i subtemes que s'entrellacen i que provoquen reflexió en l'espectador, Nit i dia és, molt probablement, la millor sèrie dramàtica de la televisió catalana de tots els temps. Per completa, per ambiciosa i per moderna. Però, sobretot, per haver trobat una veu que li és pròpia sense perdre el flaire local però treballant gèneres aliens. És, per dir-ho així, caviar de quilòmetre zero, que es consumeix perquè és nostre, però sobretot perquè és caviar.

Tan sols ens queda desitjar que veritablement senti precedent, marqui amb claredat una ratlla que ja no calgui tornar a franquejar i que impulsi als nous creador a començar des d'aquí, des d'un llindar de qualitat irrenunciable des del que edificar drames sòlids i intel·ligents. Tant de bo no li succeeixi com a Plats bruts, la millor sèrie de la història de la televisió catalana en l'apartat de comèdia, que no només no ha trobat rellevistes sinó que ha acabat desvirtuant-se a base de reposicions estiuenques quan hauria d'estar (junt amb Nit i dia, a partir d'ara) en la lleixa de les grans sèries modernes.

Miles ahead (2015) - Don Cheadle

Cap comentari

Primer de tot i abans que se'ns oblidi, deixeu-nos felicitar al Don Cheadle per ser valent i jugar-se-la amb un biopic que no només gira al voltant d'un dels músics més importants de la història de la humanitat sinó que ho fa escollint un període ben fosc, narrant-ho atrevidament i renunciant a la veracitat per deixar pas a l'especulació. Molt de respecte per aquest projecte personal de Cheadle que ha hagut de bastir-se amb molts esforços i, fins i tot, amb un crowdfunding obert.

Però no ens en podem estar de dir que, si bé el film és interessant, està lluny de ser rodó i, probablement, de satisfer completament les expectatives dels fans de l'artista o de la música en general. Perquè Cheadle li perd el pols ràpid a aquesta història mig inventada sobre una mena de Miles "gàngster" (una idea que se li va acudir al propi Cheadle quan tantejava la possibilitat d'escometre'n un biopic) que s'enreda en la recuperació d'una cinta amb uns assajos del que ha de ser el seu comeback després d'anys de sequera creativa rivetejada amb drogues de tots colors i, sobretot, l'absència de la seva musa.


A estones, Miles ahead sembla una buddy movie (sense massa química entre el personatge del Davis i el reporter de la revista Rolling Stone encarnat per l'Ewan McGregor), a estones una cinta negra, a estones un drama luxós. Però tot "a estones". Res no dura per sempre (excepte la música de Miles Davis), però és que en aquesta pel·lícula la única cosa que perdura és una constant sensació de possibilitats que s'escolen per entre un guió atrevit però bast i imprecís.

Està clar que Cheadle dibuixa un Davis molt creïble, i que la figura esquerpa i egòlatra del músic queda ben estampada en el film, però la resta, sense molestar, grinyola, a pesar de l'encert de buscar allunyar-se de la realitat i de la cronologia musical exacte (a la pel·lícula s'hi poden escoltar, és clar, molts temes de Davis, però sense cenyir-se a una època en concret ni intentant ser rigorós amb la correspondència amb l'època, resultant en una banda sonora molt adient per a cada instant, sempre bevent de les pròpies fonts dels clàssics de Davis).

Davis es mereixia una pel·lícula. I mereixia que no fos convencional. Aquesta no ho és i l'aplaudim per això. Però també mereixia una pel·lícula millor.

Show me a hero (2015) - David Simon (creador)

Cap comentari

Quan el David Simon s'asseu davant la seva màquina d'escriure —no ho podem certificar, però ens la jugaríem a que en té, de màquina d'escriure, d'algun model vellot i sorollós que desperta als veïns quan, a les tantes de la matinada, li ve la inspiració— ho fa amb una intenció. El Simon vol explicar alguna cosa des del seu ull de periodista dotat de narrativa vigorosa i de veu pròpia. I quan tota la seva seriografia compleix la mateixa condició —aquesta mena d'exposició de veritats com temples sovint amagades en la història més recent dels EUA— l'espectador sap que cada nova pàgina de la història de la televisió que escriu s'afegirà a les anteriors, en aquesta mena de memòria història social que, en poc més de 15 anys (des de The corner), ha anat confeccionant.


Show me a hero és, per damunt de tot, un parsimoniós relat de l'estancament polític, de l'incessant degoteig dels ideals, de la més absoluta utilització de les persones per a finalitats personals relacionades amb el poder i amb l'addicció que aquest provoca en alguns humans. Perquè si bé el Nick Wasicsko (fabulós Oscar Isaac, tan sols el cap més visible d'un repartiment de luxe) inicia la seva singladura política a la ciutat suburbial de Yonkers amb la innocència, l'optimisme i l'idealisme del jove inexpert que és, el seu sobtat i matiner accés a l'alcaldia el comença a transformar de manera inexorable. Aconsegueix els vots tot prometent oposar-se fins a les últimes conseqüències a una resolució judicial que obliga a la creació de 200 habitatges de protecció oficial distribuïts a diferents barriades de classe mitja (i blanca) per donar acollida a famílies marginades (i negres). Wasicsko, doncs, s'alinea amb la classe mitja acomodada que protesta de manera vehement per la sentència: els que vinguin causaran problemes, que si drogues, que si aldarulls, que si els preus del sòl cauran en picat. Però, un cop elegit, es veu obligat a defensar la causa contrària (és a dir, la creació dels habitatges) per evitar que el jutge que ha instaurat el projecte els condemni a multes que portaran a la bancarrota a la ciutat. Els seus votants, decebuts, se li tiren al damunt.


I a partir d'aquí, el declivi. Declivi polític i moral. Perquè en Wasicsko ja s'ha cregut les seves pròpies mentides i està convençut que ell sempre ha defensat el projecte. Però ja no importa. Ha tastat el poder, ha sentit el cuir de la poltrona arrapar-se-li al contorn polític i el vol recuperar. És per això que, si bé aquesta obra polièdrica que és Show me a hero també franqueja llindars de temes difícils com la segregació, l'urbanisme i l'acomodament moral, per damunt de tots ells en plana un de més poderós: la confecció de la identitat i dels factors que ens ajuden/obliguen a adoptar-ne una de concreta. En Wasicsko, un cop ha estat alcalde, no es veu a si mateix com a altra cosa que alcalde, de la mateixa manera que el líder de la plataforma anti-habitatges segueix la seva protesta més enllà del necessari, igual que una família del conflictiu barri de Schlobohm acaba creient que no es mereix una altra realitat que la dels matons, el tràfic de drogues a les cantonades i els trets perduts en algun carreró solitari, ja força entrada la nit.


Simon, dirigit per Paul Haggis (Crash, In the valley of Elah), desgrana amb cura i amb calma (en sis capítols d'una hora) un episodi real de la política social nord-americana. I ho fa empenyent l'espectador cap a allò ineludible: la sensació que la política ja fa temps que ha mort. Visca la política.

Cites (2015) - Pau Freixas (Creador)

1 comentari

La cançó de Mazoni amb que es tanca la segona temporada d'aquesta sèrie que adapta molt lliure i localment la sèrie Dates britànica es balanceja entre el "t'odio amb tot el meu cor" i el "t'estimo". Potser no cal anar-se'n fins aquests extrems, però aquesta ficció catalana per la que TV3 ha apostat ben fort en les seves dues primeres temporades em genera aquesta divisió emocional. És ben cert que la sèrie, indubtablement, exsuda una certa flaire moderna, tant en la producció com en la temàtica, i això s'agraeix. I no es pot dubtar que alguns dels molts personatges funcionen sols, tenen ganxo, ja sigui per com estan escrits, ja sigui pels actors i actrius que els encarnen (cadascú tindrà els seus favorits en aquesta categoria, jo em quedo amb la Laia Costa, capaç d'aixecar un personatge molt difícil injectant-li tones de frescor). Se li aprecia, igualment, l'esforç de normalització d'un ampli ventall de tipologies d'amor, que fa que la sèrie, en el seu conjunt, esdevingui pedagògica i necessària (parelles formades per heterosexuals, gais, lesbianes, però també gent gran, madurs amb joves, pijos amb "alternatius", etc.).


Però tot plegat... tot plegat fa una certa catipén a falsedat, a closca cool i moderneta que embolcalla un gran buit dramàtic. I no és del tot cert, doncs l'interior està ben farcit de moments interessants i desenvolupaments dramàtics sucosos, però aquesta closca és tan gruixuda, aquesta catipén a "postureo" és tan intensa, que el contrast esdevé agredolç.
I aquesta closca cool que recobreix el producte no és més que una pretesa modernor que s'aconsegueix farcint la sèrie d'un cúmul d'estupideses suposadament modernes com les insofribles cançonetes cantades a cau d'orella per pardalets ferits (la immensa majoria en anglès, que "mola" més) per cantants amb noms com Luthea Salom (endevineu quin és el seu veritable nom darrera aquesta impostura nominal?, proveu a pronunciar el nom artístic amb accent anglès...), imatges d'una Barcelona de postal, parelles que insisteixen en trobar-se en els bars més cool de la ciutat i viure en els apartaments que tenen vetats tots els mileuristes (i sospitem que la majoria dels personatges que hi apareixen són, en realitat, mileuristes). Ah!, i tothom veu Estrella (i s'assegura que l'ampolla queda ben orientada per tal que l'etiqueta es vegi en tot el seu esplendor) i tothom és molt guay i molt cool. Tot és, en realitat, una engalipada, un engany, una ensarronada moderneta que engoleix els personatges en una postal falsa i impostada.

A tot això, la narrativa acaba agenollant-se davant els preceptes del serial televisiu. De vegades no saps si estàs veient Cites o La Riera. Alguns retrucs de guió sonen a falsos, a manipuladors i manlleven a la sèrie bona part del seu ganxo: la quotidianitat. No només això, sinó que aquesta serialització excessiva comporta la necessitat d'alguns personatges molt extrems que acaben esdevenint odiosos fins a dir prou (i, donat que cada capítol es reparteix equitativament el minutatge entre dues parelles, quan un d'aquests es cola en el capítol, aquest no només baixa pistonada sinó que et fa plantejar-te abandonar el capítol i la sèrie si torna a sortir). I, encara més, la formulació fulletonesca obliga al recargolament fins a l'extenuació de les casualitats (es ben sabut que un fulletó busca generar un univers propi, amb llindars ben clars i definits, d'aquí la necessitat de que tots els personatges tinguin algun nexe, directe o indirecte, amb la resta, amb el seu "sistema solar" de personatges), i és quan tots, absolutament tots els personatges acaben tenint un lligam amb els altres en una connexió total i immaculada que sona a falsa.


En definitiva, que si bé es pot lloar l'interès per confeccionar un producte modern i per no quedar-se amb la mera còpia sinó personalitzar-la, adaptar-la, fer-la local, el postureo modernet de la Barcelona cool fa massa pudor com per poder-la gaudir completament. Potser per a alguns aquesta és, justament, la gràcia, però un servidor s'ennuega cada cop que sonen les cançonetes de veu trencada sobre imatges suposadament icòniques. Tal vegada la mateixa sèrie pugui tenir dos efectes oposats: fer fugir de la ciutat als barcelonins de tota la vida, i atraure als de fora, enlluernats per la modernor gafapasta del parc temàtic en que la capital catalana s'ha convertit en els darrers temps.


Stranger things (2016) - The Duffer Brothers (creadors)

Cap comentari

La nostàlgia té un problema gruixut: és un succedani. Un succedani destinat a fer-nos tornar a sentir com ens sentíem anys enrere, quan la vida (o això creiem recordar ara que la memòria selectiva ha fet la seva feina) era molt més fàcil. I els succedanis, com els body snatchers del Siegel o del Kaufman (que no del Ferrara o del Hirschbiegel) són còpies que, si bé per fora t'enganyen, no et fan falta ni 30 segons per descobrir que estan mancats de vida, d'ànima, de cor.
Exactament això és el que li passa a Stranger things, un poti-poti sucós i llaminer de referències al cinema fantàstic de crispetes dels 70 i 80 (que si Spielberg, que si Carpenter, que si Reiner, que si patatim, que si patatam) que pretén recuperar l'esperit d'una època particularment agraïda, tant pels espectadors púbers com per a Hollywood. Però els Duffer no són ni l'Spielberg ni tan sols l'infame Carpenter, i el que acaben fent és copiar excessivament bé les pel·lícules més dolentes d'aquestes dècades daurades. Per dir-ho clar, Stranger things està més a prop de Critters, Ghoulies, Amityville o La puerta que no pas dels Goonies, d'E.T. o de Cuenta conmigo. Perquè allò que feien fenomenals aquests i altres títols era el talent narratiu dels seus directors, la capacitat de l'Spielberg per fer que t'estimessis una criatura fastigosa de dit lluminós i veu de Tom Waits, l'habilitat del Richard Donner per fer-te creïbles les interaccions entre un grapat de jovenets que mai volien dir "mort", la versatilitat narrativa del Reiner per posar-se en la pell d'uns adolescents. I d'això, els Duffer no en tenen ni un gra.


Això sí, s'han mamat totes aquestes pel·lícules i moltes d'altres menys fumables (però igualment entranyables). Fins i tot s'han empassat algun que altra anime modern per copiar-lo de manera força descarada (com Elfen Lied). I es nota que els hi agrada, que en són fans, que s'estimen el cinema. Però una altra cosa ben diferent a estimar-lo és fer-lo, narrar una història creïble. Els Duffer són absolutament incapaços de bastir qualsevol interacció humana decent i creïble, fan actuar als nens com a psicòtics paranoides, fan fluctuar els adults entre l'estupidesa i la incredulitat (típiques de les pel·lícules que homenatgen) i una suposada càrrega dramàtica que mai no arriba enlloc. El guió és farcit d'imprecisions i de lazy writing (no ens va sobtar res descobrir que van ser guionistes d'una altra de les castanyes de gènere fantàstic que ens ha atacat recentment, Wayward Pines), les actuacions són erràtiques i encadenen escenes decents amb altres de francament millorables i que haguessin requerit de més preses, i la història navega a la deriva intentant obrir fronts que no sap tancar després.


Hi han, en tot cas, molts elements que els fanàtics del fantàstic dels 80 trobaran encisadors i que els farà asseure's amb certa genuflexió durant els vuit capítols que dura la temporada: tenim una colla de nens, una família sense pare amb una mare que no dóna abast (la Winona Ryder, perseverant en el seu retorn), un Peter Coyote del govern (aquí un recuperat Matthew Modine) acompanyat d'homes misteriosos amb trajos antiradiació, moltes llanternes creuant-se en la foscor, telecinèsia, pinxos escolars fent bullying, adolescents d'hormones desbocades, música que alterna entre el rock infumable o els teclats simplistes à la Carpenter, persecucions amb bicicletes i, sobre tot —i potser el millor homenatge de tots— molta gent incrèdula quan li expliquen que passen coses fantàstiques i sobrenaturals al seu poble (probablement el més genial tic nerviós d'un cinema, el fantàstic dels 80, que recollia a la perfecció la incredulitat d'una Amèrica decididament anestesiada).


Els ingredients, per tant, hi són. I qualsevol fan amb ganes podrà gaudir d'una sèrie que, si més no, és entretinguda (a estones) però que mai aconsegueix fer que la barreja et retorni el gust per una època mítica en la que les últimes restes de talent del Hollywood dels 70 es posà al servei dels buckets de crispetes i els gots de plàstic XXL.