Posts Recents

Better Things (2016) - Pamela Adlon, Louis C.K.

Cap comentari
Better Things és la sèrie que Pamela Adlon i Louis C.K. van crear l'any passat i que després d'una bona primera temporada i una segona de magnífica, encara la renovació un cop superada la polèmica per si sobreviuria a la crisi provocada per Louis C.K.


Així que ara ja podem celebrar dues coses: la nominació de Pamela Adlon als Globus d'Or com a millor actriu de comedia/musical i el fet de que tindrem tercera temporada de Better Things al 2018. 

De què va la sèrie? 

Better Things explica el dia a dia de Sam Fox, una actriu que va tenir el seu èxit fa molts anys i que ara viu del doblatge, de cameos i de papers en sèries de segona. Tot i així la seva feina li ha permès mantenir una casa, 3 filles en crisi adolescent permanent, un ex-marit al qui passa una paga i una mare "desequilibrada" que viu a pocs metres.  Ella és poc convencional i el guió aprofitarà totes les ocasions per demostrar-ho, fent-nos partícips dels seus propis desequilibris.

No és una comèdia apta per a tothom. Amb això volem dir que no és políticament correcta i busca trencar els clixés de mare perfecta que abunden en la ficció televisiva.

El paper de Pamela Adlon (una mica similar al que ja va interpretar a la sèrie Louie) ens fa veure sense victimisme i amb molta dosi de sarcasme els alts i baixos d'una dona que trepitja la cinquantena en la indústria televisiva. És una comèdia poc habitual, amb l'estil característic de Louis C.K. que trastoca les escenes divertides en reflexions i les escenes tràgiques en comèdia. 

Els punts forts

✅ Un sentit de l'humor poc vist (tot i que més comú cada vegada) que trenca la frontera del políticament correcte, aquest cop, des del punt de vista de les dones.
✅ Una directora, guionista i actriu que encarna a la perfecció un personatge discordant que ens enganxa tot i les seves imperfeccions.
✅ Una segona temporada molt potent, amb imatges que pasaran a la història de la comèdia/tragèdia, monòlegs brutals que et faran replantejar moltes coses i en el meu cas el descobriment/obsessió de Christine and the queens i el seu temazo "titled".

Un repartiment actoral de secundaris que donen la vida per la sèrie. 


Els punts dèbils

❌Hi ha personatges extrems, en el cas de la protagonista, o l'estimes o l'odies; dues de les tres filles que té són per agafar-se un bitllet d'avió i no tornar, i en aquests casos, l'exageració pot saturar-nos.
❌Algunes escenes en les que es confia massa amb les capacitats improvitzadores del personal, o d'altres en les es demostra que autodirigir-se és molt més complicat del que sembla: com l'escena del cotxe amb en Jeff i el seu "No, No, No", és molt, molt i molt editable.

Resumint

Són 25 minuts per episodi d'una comèdia amb guions treballats i força dosi d'originalitat. La recomanem inclús encara que sigui per veure un estil diferent i una sèrie escrita, dirigida i protagonitzada per una majoria de dones, cosa que és molt poc habitual.



Alias Grace (2017) - Mary Harron (Directora)

Cap comentari
Si fa unes setmanes HBO ens portava la fascinant sèrie de Hulu, El conte de la criada (Handmaid's Tale), aquest cop és Netflix la que ens mostra Alias Grace, una altra adaptació d'un llibre de Margaret Atwood que tampoc ens deixarà indiferents.

Una direcció i guió impecables 

Tots els episodis de la sèrie els ha dirigit Mary Harron dedicada quasi exclusivament a la televisió des de que va dirigir American Psyco a l'any 2000. Una direcció acurada, meticulosa i que sap visualitzar un guió meravellosament escrit a duo per la mateixa Margaret Atwood i per la actriu, directora i guionista Sarah Polley.

Sarah Polley tenia 17 anys i ja era una actriu amb certa fama quan va llegir el llibre d'Atwood i va escriure una carta a l'escriptora per adquirir els drets de la novel·la. Així començava un projecte que 20 anys després ha fructificat de la mà d'aquestes 3 dones canadenques: Atwood, Harron y Polley i que s'ha acabat emetent a tot el món.

El guió, que adapta la novel·la original amb molta cura i talent, és l'altra gràcia de la sèrie, una barreja de temps reals i inventats, una miríada de records, flaix-backs, somnis i desitjos que desestabilitzen l'espectador i fa que es qüestioni absolutament tot sobre la història.

El tempo i les interpretacions

No us enganyaré, la història no és apta per tothom. Cal veure-la a poc a poc però sense pausa, ja que l'atmosfera d'encanteri es pot trencar fàcilment. Acostumats com estem a sèries trepidants i nervioses on les trames avancen a força de cliffhangers, aquesta sèrie demana calma i entrega.

Si la direcció és un puntal i el guió un altre, la tercera basa de la sèrie són les interpretacions dels actors. Sarah Gadon (22.11.63, Enemy) , Edward Holcroft, Rebecca Liddiard i Anna Paquin són els integrants del quartet que tira endavant la sèrie amb magnífiques interpretacions mesurades i arrauxades quan cal, entre les que destaca la protagonista de la sèrie que ens atrapa amb la seva mirada i ens enganxa a seguir capítol a capítol com Sherezade a les Mil i una nits.

La historia real

Grace Marks va ser una dona acusada de l'assassinat del seu patró i de còmplice d'assassinat de la majordoma de la casa on treballava l'any 1843. La història forma part del passat del Canadà que rarament s'explica, aquell en la que la misèria i la violència campava per tot arreu i els més dèbils eren els que pagaven per tot.

Al Canadà fou una història important per la seva controvèrsia, mai es va saber la veritat sobre aquest cas i tot van ser especulacions sobre si la Grace Marks va assassinar a sang freda aquelles dues persones o bé si simplement va estar en un mal moment en el pitjor dels llocs.

La sèrie

Atwood i Polley traslladent meravellosament bé aquesta controvèrsia a través del trencament del llenguatge narratiu. La història es qüestiona a ella mateixa, l'espectador es veu interpel·lat per la protagonista, que va cosint la seva vànova a mesura que explica la història (o una versió d'aquesta) al psiquatra que han llogat per aconseguir un informe mèdic que l'ajudi en la seva defensa.

Els que haguéu llegit el llibre Otra vuelta de tuerca, de Henry James, sabreu que estem davant d'una història similar, on ens anem trobant enmig d'una història fascinant i ens veiem obligats a preguntar-nos una i altre vegada què és veritat i què és mentida.

Si la trama principal insisteix en el judici de Grace Marks, la sèrie parla obertament del judici a les dones en general i de la posició que ocupàvem durant el Canadà del segle XIX.  Cada capítol està precedit per un text sobre les dones escrit per alguns dels més importants escriptors anglosaxons (Dickinson, Longfellow, Lord Tenysson, Hawthorne, Poe). Alguns d'ells repetint els eterns trops sobre el misteri de la femeneïtat, altres directament parlant sobre la mort i el silenci de les dones, al marge d'aquestes introduccions relacionades amb cada capítol, al llarg de la sèrie trobem vàries referències directes i indirectes al judici que la societat fa de les dones i les seves accions.


Realitat i ficció, justícia i injustícia, bons i dolents, dones santes o malvades. En aquest univers dual en el que sembla que només es pot estar en una banda de l'espectre, Polley, Atwood i Harron proposen una història que fuig del maniqueísme i que demostra que l'ambigüitat pot ser un art i que al final el que compta és que la història s'expliqui i tingui tots els elements per distreure i encantar a parts iguals.

El triunfo de la voluntad (Das Triumph des Willens, 1935) - Leni Riefenstahl

Cap comentari
Milers i milers de caps perfectament alineats balancejant-se al so de les marxes militars, estendards onejant en perfecta sincronia, onades visuals d'homes alineats entre si i amb el règim de Hitler, hordes de sapadors, pales a les espatlles, saludant amb el braç dret enlaire. És l'estètica del terror, del control, de la infàmia nazi. Veure avui en dia aquest fascinant documental que el mateix Führer va encarregar a la Leni Riefenstahl, fa glaçar les venes.

Ella, inicialment, s'hi va negar, no per motius ideològics sinó tècnics: no creia ser capaç de fer una bona feina donat que la seva producció fins a aquell moment havia estat fonamentalment centrada en la ficció, i no en el documental. Hitler, però, la convencé argumentant que, justament, per això la volia a ella, perquè no volia un documental literal, sinó un que captés la bellesa i li calia un ull artístic per a això.

La Riefenstahl va accedir, i amb el suport del Führer bastí el documental seminal per antonomàsia, tot registrant els prolegomens,desenvolupament i clausura del Congrés del Partit Nacionalsocialista. No és que fos el primer (pensem en Vertov, per exemple), però sí que fou el primer que establi les senyes d'identitat, el seu llenguatge, adoptat i replicat fins avui en dia, de tan modern com fou aquest 'Triomf de la voluntat'. Grues que s'eleven sobre estadis atapeïts d'estendards i seguidors fidels, panoràmiques laterals que abracen tot un estadi a vessar de fidels filonazis, primer plans dels extasiats espectadors de desfilades i de discursos dels capitosts del partit, una munió de càmeres col·locades estratègicament per captar el mateix moment des de diferents perspectives, muntatge accelerat que ens va mostrant les diferents cares de la polièdrica demostració de poder hitleriana, vistes aèries dels terrats de Nüremberg, tan ben ordenats com els esquadrons de les SA i les SS, sons afegits en post-producció per enaltir la narrativa (rialles d'infants, crits de les masses, etc.), ramats de seguidors belant des de les finestres en veure passar les comitives. El desplegament visual és aclaparador.


L'objectiu és clar i llargament assolit: confirmar i fer palès que tota Alemanya recolza Hitler i el seu rescabalament nacional. El país, l'any 1934, començava a aixecar el cap. Hitler havia accedit al poder, aprofitant els dubtes i enfrontaments entre els partits més clàssics. Ja com a canceller, havia fet neteja entre els seus, durant la Nit dels ganivets llargs, i aquest congrés del Partit, celebrat al Setembre, era el punt de partida real de l'apocalipsi nazi que havia de seguir. Hitler tirava d'orgull nacional, d'aquella idea d'Alemanya gloriosa i imperial que pretenia recuperar. L'enemic, per descomptat, era qualsevol que no complís amb la puresa ària, però sobretot, aquells que havien enfonsat el país fent-la culpable de la Iª Guerra Mundial (un conflicte que, com s'ha pogut entendre més endavant, amb el temps com a prudent analista, va ser detonat per multitud d'accions i d'inaccions de molts països, fonamentalment europeus, no simplement per Alemanya) i demanant-li pagar un preu exorbitant, empobrint-la i sepultant-la sota la llosa de perdedora del conflicte. Hitler sabia que les penúries es maten a cop d'orgull, i aquest documental palesa, de manera inequívoca, l'habilitat del Führer per adreçar-se a les masses, ja fossin aquestes formades pel poble, ja fossin comandaments polítics o destacaments de l'exèrcit. La seva vehemència, la gesticulació apreciable des de la distància d'una grada llunyana, el seu crit uniforme i directe quasi es pot veure solcar l'aire i penetrar en els cors dels desemparats i mal·leables espectadors.


Riefenstahl, doncs, captura el moment, alternant escenes de desfilades interminables que serveixen de garant del poder d'organització i de la força que el país ja començava a entaforar en la recàmera, amb discursos, fonamentalment del mateix Hitler, que enalteixen i aixequen braços i esperits. És sabut que la intenció del documental era acabar de convèncer la resta d'Alemanys que encara no s'havien adherit a seguir les directrius del nou canceller (com dèiem, Hitler va ser nomenat canceller degut a disputes entre els altres partits, no per vots, donat que ell i el seu partit tan sols van quedar en quarta posició en les eleccions), però es fa impossible no pensar que potser Hitler ja tenia al cap que el veiessin els mandataris del front Aliat, sobretot Anglaterra i França, que es trobaven ja practicant el famós appaesement pel que, tement un nou alçament militar com el de la Iª Guerra Mundial, preferien no interposar-se en el camí de Hitler i de les seves demandes o moviments estratègics.


Fos com fos, el documental deixa -com fan els grans documentals- imatges inesborrables: Bebés amb el braç enlaire, joves de les joventuts hitlerianes extasiats davant del líder, camperols, avis, homes i dones, atiant les proclames imperials, Hitler al balcó de l'hotel amb un neó just a sota que resa 'Heil Hitler' amb bombetes llampants, marees de persones (en el fons, no cal oblidar-ho, tots eren persones) embadalides, en èxtasi messiànic, absolutament enlluernada amb la seva figura, els seus judicis morals i la seva oratòria populista però, sobretot, amb la seva visió de futur. "Sie sind Deutschland" ("Vostè és Alemanya"), li diu Rudolph Hess davant d'un auditori quasi genuflex.

I a pesar de la difícil tasca de visionar un documental com aquest, amb la càrrega ideològica intrínseca però, per damunt de tot, amb el coneixement històric de a on ens va dur com a raça, a contracor i amb el cap i el cor dividits i oposats, és necessari observar que la pel·lícula té un mèrit enorme, cinematogràficament parlant, i que algunes de les seves imatges es compten entre les més poderoses que el setè art mai ha forjat. La resta, com es sol dir, és història.


Els Lumière mentien. Ficció VS no-ficció

Cap comentari

És considerada la primera pel·lícula de la història. I, igualment, sempre ha estat considerada una simple peça documental amb la que els germans Lumière filmaren la sortida de la fàbrica dels treballadores i treballadores. Però la veritat no és exactament aquesta.

La veritat és que, lluny de "simplement" posar la càmera, els Lumière van manipular l'escena, preparar-la, per tal que en quedés el resultat que tots coneixem. De bones a primeres, cal fixar-se en la manera de vestir-se dels "figurants", molt en particular de les dones, que no van vestides per a treballar a la fàbrica sinó que més bé van vestides elegantment, com sabedores que havien de ser immortalitzades en la capseta màgica dels Lumière. De la mateixa manera, és molt evident que els directors havien donat ordres més o menys precises als participants, demanant-los, per exemple, de no prestar atenció a la càmera (i aquí cal tenir en compte que ningú havia vist una càmera abans, és a dir que, sens dubte, havia de ser una atracció suficient com perquè els treballadors, en cas de no saber-ho, haguessin dedicat, com a mínim, una llambregada de costat en sortir de la fàbrica). Fins i tot els Lumière estructuren la filmació d'aquesta tercera versió (hi ha dues versions prèvies que no són considerades les definitives i que han romàs menys vistes que aquesta) començant-la amb l'obertura de les portes i acabant-la amb el tancament de les mateixes, con donant-li un sentit narratiu a la pel·lícula, aportant-li un esquelet introducció-nus-desenllaç.

Tot això ens pot portar a reflexionar sobre un tema complex però molt interessant: les poques diferències reals existents entre el cinema de ficció i el de no-ficció. Perquè fins i tot en els documentals de no-ficció hi ha una narració. I si hi ha una narració, hi ha d'haver, forçosament, ficció, doncs tota història narrada és, vulguis o no, una representació adulterada de la realitat.

Cito poc acuradament el meu adorat Werner Herzog quan deia, fa tan sols uns mesos a l'auditori del CCCB de Barcelona, que sempre, en els documentals de no-ficció, s'ha de mentir per ser fidel a la realitat. Perquè la realitat és, si més no, aquella veritat que l'autor/a vol transmetre (la seva veritat, no una veritat absoluta). I sovint allò que es posa davant la càmera sense adulterar no transmet aquesta veritat i cal modificar-ho, cal preparar-ho, per tal que sigui fidel.

Els Lumière, per tant, menteixen. I ho fan amb la intenció de ser veraços, imagino. Per bé que bona part del que ens mostra la cinta no és més que una escenificació perfectament orquestrada. Parafrasejant una dita popular del periodisme, "que la veritat no t'espatlli un bon documental".

El ángel exterminador (1962) - Luis Buñuel

1 comentari
Un grup de l'alta societat es reuneixen a casa d'uns d'ells, els Nobile, després d'un concert per passar la vetllada fent allò que fan els nobles: sopen elegantment, xerren pomposa i falsament de foteses grandiloqüents, algú toca una sonata al piano, el serveix fa entrar alguns canapès, s'estableixen complicitats, potser futurs negocis, membres d'una lògia es fan, d'amagatotis, el senyal que els identifica... tot normal.

Tot normal fins que no poden abandonar el saló. Per què? No se sap. No ho saben. Però no poden. Alguna cosa els hi ho impedeix, encara que tinguin ganes. Volen, per exemple, anar-se'n a casa seva quan la nit ja és ben entrada, però ningú fa el gest de marxar, ningú és capaç de ser el primer en franquejar el llindar —a la qual cosa els hostes, els Nobile, reaccionen amb notable emprenyamenta: "Per què no marxen? Quina manca d'educació no voler marxar de casa d'algú!"—. Alguna cosa ja olorava estrany quan el servei, abans que donés començament la vetllada, ja havien començat a marxar, a absentar-se sense cap motiu aparent (o donant tènues excuses als seus amos quan aquests els inquireixen).

Les hores van passant i ningú pot abandonar l'estança. Els nervis comencen a fer acte de presència. També la set i la gana (recordem que el servei ha marxat —excepte el majordom—). Hi ha qui es comença a trobar malament. Es comencen a apuntar els dits acusadors en totes direccions. Tota una classe social separada de la resta per motius indesxifrables. El caos, per descomptat, truca a la porta.


Amb aquesta pel·lícula rodada en la seva etapa mexicana, Buñuel assoleix un dels cims de la seva carrera. Aquesta faula de classes, que ben bé podria haver esdevingut un dels millors episodis de la Dimensió desconeguda, es troba farcida de moments memorables a tot nivell (narratiu, simbòlic, conceptual, cinematogràfic) i deixa en l'espectador un sentiment de plenitud i d'esperit cinematogràfic curull, de tantes les arestes que presenta.
Si bé Buñuel sempre es va queixar de les limitacions de producció que la gestació completa de la pel·lícula en terres mexicanes va provocar (i l'execució, certament, se'n recent a voltes), això no va ser obstacle per permetre-li al mestre aragonès plantejar una paràbola exquisida sobre una classe social anacrònica i bastida al damunt del no res. Justament, aquest no-res és un dels eixos principals del film, allò que alguns han anomenat la suspensió del sentit. Aquest esdevé quan els personatges són absolutament incapaços d'explicar els motius —el sentit— de les seves accions o inaccions. No hi ha —veritablement, no n'hi ha— cap motiu per impedir als nobles abandonar la sala i tornar-se'n a casa seva (ni n'hi ha per impedir a la gent de l'exterior entrar en el palauet dels Nobili) però no poden franquejar aquesta no-barrera, aquest no-espai que separa ambdues porcions: l'interior i l'exterior. Potser, com diu Poyato (2011: 4), "la falta de voluntat per sortir els domina".

 

Buñuel, a més, farceix la narració de repeticions narratives (vint-i-set en total, compten els experts). Un exemple: Dues minyones s'escapoleixen —sense cap motiu, recordem'ho— del palauet. Just quan s'atansen a la sortida senten arribar la comitiva de nobles que venen a passar la vesprada i s'amaguen en una habitació propera. D'allà estant senten a l'amo, el Senyor Nobile, cridant al servei per recollir els abrics dels seus convidats i, en no rebre resposta, els convida a pujar al pis superior on espera trobar-se al servei. Un cop el grup ha pujat les escales, les dues minyones surten del seu amagatall i es disposen a escapar sense ser vistes. Però just quan ja tornen a estar a punt, tornen a sentir veus i es tornen a amagar. És llavors quan l'espectador queda emmudit en veure que, per la mateixa porta d'entrada, torna a aparèixer el mateix grup de nobles, amb el mateix Senyor Nobile al capdavant, cridant de nou al servei que no respon i convidant-los, un cop més, a pujar al pis de dalt (moment que, ara sí, les minyones aprofiten per tornar a intentar fugir, cosa que ara aconsegueixen).


Hem assistit a la primera repetició, però en vindran moltes més. Converses impossibles en les que els elements es dupliquen però amb una certa distorsió (un primer brindis que tothom secunda i un segon en els mateixos termes, uns segons més tard, que tothom ignora), amb un element temporal que desestabilitza (dos homes que són presentats per un tercer i que, al cap d'uns minuts, es retroben i parlen com si es coneguessin de tota la vida) i un llarg etcètera.

El crescendo narratiu és intens, el final memorable, la conclusió quasi mística. I la pel·lícula sencera? Una absoluta obra mestra, una joia del cinema intemporal i eterna, una de les grans obres d'art del segle XX i una delícia de veure i reveure, un cop i un altre, en una repetició ad aeternum que ens acabarà demostrant que no hi ha cap sentit, que no té —com deia el propi Buñuel— cap explicació.




BLAS CORRO, P. (2000). "Un espacio siniestro en el cine de Buñuel". Aisthesis (núm. 33, pàgs. 115-125). Santiago de Chile: Pontificia Universidad Católica de Chile. També disponible a: http://estetica.uc.cl/images/stories/Aisthesis1/Aisthesis33/pablo%20corro%20completo.pdf
OROZCO, E. (2013). "'El ángel exterminador' o el enigma de la condición humana" [en línia]. Revista de letras. [Data de consulta: 20/07/2016]. Disponible a: http://revistadeletras.net/el-angel-exterminador-o-el-enigma-de-la-condicion-humana
POYATO, P. (2011). "Suspensión del sentido y repetición en 'El ángel exterminador' (Buñuel, 1962)". Fotocinema (núm. 3, pàgs. 3-16). Màlaga: Universidad de Málaga. També disponible a: http://dspace.uma.es/xmlui/bitstream/handle/10630/5195/68-203-1-PB-2.pdf?sequence=1


Descontroladas (Snatched, 2017) - Jonathan Levine

Cap comentari

La suposada comèdia "esbojarrada" de l'estiu ha vingut de la ma de l'Amy Schumer, autèntica kamikaze de l'humor més descontrolat. A part de la protagonista, el film, dirigit per Jonathan Levine, es recolza en el guió de Katie Dippold, la responsable de més de 30 episodis de la gran Parks and Recreation i guionista de la nova versió de Cazafantasmas (2016) i Cuerpos Especiales (2013). 

Per aquells que no conegueu a Schumer, podeu veure-la en aquesta hilarant entrevista al programa de Graham Norton on demostra que no dubta mai en riure's d'ella mateixa per tal de ficar-se el públic a la butxaca ja sigui en els seus espectacles stand-up comedy o bé en la catifa vermella d'una entrega de premis.


És sorprenent doncs, que una pel·lícula que compta amb Schumer, Hawn i Barinholtz, tres actors caracteritzats per la seva capacitat "pallasística" (si és que aquest terme existeix), tingui bons gags però també moments d'ensopiment inadmissibles en una comèdia. 

La pel·lícula ens explica les vacances accidentatades d'una mare i una filla (Amy Schumer i Goldie Hawn podrien passar perfectament com a família directa) a l'Equador. El que havia de ser un viatge relaxant acaba en una aventura que serà l'excusa per tot un seguit de gags i situacions que naveguen per la fina línea entre el racisme i la comèdia basada en estereotips. 


En definitiva, tot i que hi ha grans gags (com el personatge de l'aventurer) i moments força entretinguts, a la història li costa avançar i en certs trams la pel·lícula cau (malauradament) cap al desinterés. I dic malauradament perquè m'hagués agradat molt veure recuperada a la Goldie Hawn que tant ens va fer riure als 80 i que apareix aquí com un personatge que tot i que ho intenta, no se'n surt a nivell còmic. 

Logan (2017) - James Mangold

Cap comentari
Logan, aparentment la conclusió d'aquesta nissaga de pel·lícules al voltant del superheroi mutant Wolverine, és una doble pena.

Pena #1. És una pena que les pel·lícules d'aquest personatge hagin preferit escollir el camí de l'acció que el del drama, sobretot tenint en compte que la llavor de la producció era, molt probablement,  el millor i més adult còmic que s'ha escrit sobre ell, enfonsant les garres en una història humana i personal més que no pas en els cossos de les seves nombroses víctimes. Però ja es va veure en la primera de les pel·lícules que aquesta no era, en absolut, la intenció. L'acció s'apoderà de la franquícia i esvaí qualsevol possibilitat de degustar alguna cosa adulta i madura, narrativament parlant. Encara que tard, sembla que la trilogia ha volgut acabar en un to més humà, més dramàtic. Però...

Pena #2: És també una enorme pena que, havent-se decidit, finalment, per un enfocament més dramàtic, per una trama més humana, no sigui capaç de desprendre's de la violència gratuïta que sempre acompanya a un personatge com el Wolverine, i la pel·lícula insisteixi en fer-li trepanar ulls, pits, mandíbules, tallar braços i tot tipus de barbaritats innecessàries per recordar-nos que, en el fons, és una bèstia. Però és que la bèstia, aquí també, es menja el drama, es cruspeix qualsevol intent de donar-li forma a la més mínima intenció narrativa. 


La banalització, doncs, continua, així com la hiper-violència gratuïta. Ni rastre de l'home darrera de la bèstia. El mínim rastre (Logan, el cuidador de l'Xavier; Logan, l'intent de pare; Logan, el nom propi de l'home, no el sobrenom de la bèstia) és aniquilat despietadament per un director, el James Mangold, que ha estat absoluta i repetidament incapaç d'aixecar una franquícia mínimament decent d'un personatge que sempre ha estat molt més interessant interactuant dins un grup que no pas sol.

Afortunadament, la franquícia ha arribat a la seva fi. Ja tocava. Potser no calia ni que hagués començat, a la vista dels resultats. Una pena. Dues penes.


Captain Fantastic (2016) - Matt Ross

Cap comentari
En una determinada escena de la pel·lícula, el Ben (Viggo Mortensen), que cria als seus fills en mode "home schooling" (és a dir, que no els du a l'escola, sinó que els educa a casa, fent-los llegir llibres, estudiar tot tipus de matèries i disciplines, etc.) li pregunta inquisitivament a una de les seves filles, que s'està llegint 'Lolita' del Nabokov, quina opinió té del llibre. Ella, primer, li contesta el·lusivament, explicant-li la trama. Però ell insisteix: en saber la seva opinió. Finalment, la filla explica que té un sentiment ambivalent amb l'obra: per una banda, el protagonista és un pedòfil, però, per l'altra, l'amor que professa és pur.

Aquesta escena, gens banal, és inserida en la pel·lícula per tal de deixar clar a l'espectador que estem davant d'una situació igualment ambivalent. El debat sobre si l'educació a casa és una opció plausible i admissible o no és complex i ple d'arestes gens còmodes d'afrontar. I té mèrit que una pel·lícula com aquesta s'atreveixi a parlar-ne. El problema, però, és que no s'atreveix a res més.

Ross es queda, justament, en aquesta ambivalència. No vol prendre partit. Això últim no tindria per què ser, necessàriament un inconvenient. Però no ho seria sempre i quan la narració no tingués por de prémer l'accelerador i anar al fons de la qüestió, estar-se de miraments i condemnar les accions (que no les persones) punibles de manera oberta, tant les dels partidaris del 'home schooling' com dels detractors.

Però no. Mitges tintes, això és tot el que aconseguim. El personatge del Ben és guai, però no. Els seus fills són molt intel·ligents, però no. El sogre és un ogre (inicialment), però no. Sí, però no. No, però sí. I en aquestes mitges tintes, en aquesta terra de ningú, vara una pel·lícula a la que l'atreviment se li esgota massa ràpid. Així, el debat es dilueix i el tema s'embarra en cançonetes, focs de camp i aburgesaments narratius sagnants. Al cap i a la fi, no queda cap dubte que la pel·lícula està dirigida a una generació, la que ara nodreix el gruix dels pares contemporanis, que ja han oblidat els 70 i les revolucions contraculturals.

Una llàstima, perquè el debat és bonic i interessant, però ho seria, en tot cas, en mans d'algú que realment en volgués traure alguna cosa.


El cuento de la criada (The Handmaid's Tale, 2017) - Bruce Miller

Cap comentari
És la sensació d'aquesta nova temporada: The Handmaid's tale ha estat la gran aposta de Hulu per guanyar un bon número de guardons, començant pels propers Emmy de mitjans de setembre. HBO l'està emetent a Espanya juntament amb Big Little Lies, l'altra gran candidata a emportar-se una bona colla de premis.


L'argument


És dificil no conèixer la història: tothom n'està parlant des de la seva estrena, ara ja fa uns mesos. El cuento de la criada és una sèrie de 10 episodis basats en la novel·la del mateix nom escrita per Margaret Atwood l'any 1985 i que parteix d'una situació distòpica: en un futur proper en el que la infertilitat és la norma, el fonamentalisme religiós ha pres el poder.

En aquesta nova societat hi ha una classe gobernant que posseeix el poder, una policia que tot ho veu (una picada d'ull a 1984) i unes institucions que "eduquen" les dones, (les més desfavorides) que han passat a ser purament serventes sense drets ni llibertat. destinades a servir les clases poderoses.


Els punts forts de la sèrie




➡️ La manera d'explicar la història, combinant els moments presents amb diferents punts del passat, que ens va desvetllant com va ser possible passar d'una societat democràtica a un sistema dictatorial. És absolutament devastador reconèixer moments i actes que s'estan produint en aquest moment i que fan pensar que aquesta societat podria succeir fora de la ficció.
➡️ La història: una situació que semblava impossible l'any 1985 i que, igual com passa a Black Mirror, hi ha pistes en la realitat més immediata que ens fan pensar que potser seria possible.
➡️ L'estètica: colors saturats per a totes les castes: blau per les dones dels comandants, marró per les "tietes" que controlen les criades, que van d'un vermell absolutament esfereidor, el color de la sang, el color (diuen) de la fertilitat. Durant els primers capítols veiem a Hopper en la composició dels plans: Elisabeth Moss solitària en una habitació iluminada irrealment.
➡️ La càmera mostra angles impossibles que donen significat a les escenes: tot i que una mica ingénuament, els plans cenitals ens recorden que hi ha una mirada superior, el Déu que està per sobre de tots i en el que es basa aquesta nova societat: un déu estricte, antic i cruel.
➡️ La música: absolutament impactant. Una banda sonora plena de temes que tots reconeixem però versionats en covers tristos que ens fan oblidar l'energia original de les cançons per tornar-nos reflexius i descobrir-ne un nou significat. El "Don't you forget about me" dels Simple Minds o bé el "Heart of Glass" de la Blondie, remesclat pel propi Philip Glass són exemples perfectes.
➡️ Elisabeth Moss:  només podia ser ella la  protagonista d'aquesta història. Una actriu amb una mirada que conté tota l'angoixa, la ràbia i la desesperança que nosaltres sentim. La seva interpretació és corprenedora.
➡️ L'escena de la protesta "The Riot" al capítol 3: Aquest capítol per si mateix és un dels punts més intensos de la sèrie i que posa els pèls de punta.


En resum...


Veieu-la. És el millor que podem dir.





Baby driver (2017) - Edgar Wright

Cap comentari



De vegades els de l'Última Projecció no ens posem d'acord, no sempre passa...

Noemí Roig Marc Ambit
L'estil artificiós i divertit de l'Edgar Wright que en aquest cas està desbordat i recorda la bogeria d'Scott Pilgrim vs. the world.
Estil volgudament amanerat i insofrible videoclip inicial pretesament enginyós. 
És maniquea a més no poder amb bons boníssims i dolents molt malvats. L'únic intent de donar complexitat a un caràcter (Spacey) és inverosímil i absurd.  Personatges absolutament anodins, desproveïts de qualsevol càrrega dramàtica que ens hi pugui fer connectar.
Tot i que les curses i persecucions de cotxes m'avorreixen profundament, en aquest cas són imaginatives i surreals també. 
L'Edgar Wright no té cap pudor en sacrificar la veracitat per l'entreteniment, farcint les persecucions de trucs de guió i falsedats argumentals.
És un divertiment al que no cal revestir de genialitat. Él hype la mata. Don't feed the hype.
Refregit d'influències avorrit i absolutament exempt de gràcia o d'alguna espurna d'interès.
En Jon Hamm és el millor de la pel·lícula, encantador i boig, totalment meravellós. 
És molt suggerent veure al Jon Hamm fent de personatge dual al que se li va l'olla. Fa por i tot.
Una banda sonora fascinant, que inclou clàssics del soul però també els Focus, Lionel Ritchie i el més trillat de la Gwen Stefani. Divertida i sorprenent.
Banda sonora entaforada a la força.


The Keepers (2017) - Ryan White

Cap comentari
Fa un parell o tres de temporades, alguns documentals en format de sèrie televisiva s'esmunyiren pels nostres televisors, mostrant-nos que el gènere en qüestió podia trobar un molt bon espai en la serialitat catòdica. Més metratge per desenvolupar el tema a fons i cobrir diferents perspectives, una cadència introducció-nus-desenllaç que es repeteix a cada episodi, permetent articular una càrrega dramàtica determinada (o manipular, directament, l'espectador), i, fins i tot, una difusió massiva a nivell mundial en l'era de les plataformes com Netflix i HBO que pot ajudar a difondre temes, injustícies o revelacions que mai han comptat amb l'atenció dels mitjans.

En el seu moment vam parlar molt de la pionera The Staircase, de The Jinx, de Making a murderer o de la local Muerte en León. Doncs aquest any tocarà parlar de The Keepers, monumental trencaclosques documental que pretén aportar llum a l'assassinat d'una jove monja l'any 1969. A partir del voluntariós treball de dues ex-alumnes convertides en eficaces investigadores (si us plau, volem ja mateix una sèrie sobre aquesta parella fantàstica que són la Gemma i l'Abbie!), la docusèrie rastreja els fets, intuint des d'un bon principi que, en realitat, l'assassinat de la monja no és més que la punta d'un iceberg calidoscòpic que amaga un món pudent d'abusos sexuals a menors per part de l'església, molt abans que l'escàndol retratat a la magnífica pel·lícula que és Spotlight sortís a la llum. Tal com les pròpies investigadores amateurs confessen en el primer episodi, l'important no era descobrir qui va matar la monja Cathy Cesnik, sinó exposar l'entramat d'encobriment granític i reiterat per part de grans estaments i grupuscles de la societat.


I el Ryan White és prou hàbil com per fer bé dues coses ben difícils. Primera: entén que el grafisme i la morbositat expositiva estan fora de lloc en un tema com aquesta (curiosament, és exactament el mateix codi d'honor que aplica Thomas McCarthy a la mencionada Spotlight). I segona: troba la manera d'articular una narrativa potent davant l'aparentment inabastible univers de personatges, trames i sub-trames, documents, comunicacions i entrevistes.

I ho fa, val a dir-ho, amb una perícia magnífica, amb una habilitat francament fascinant per presentar quelcom mínimament intel·ligible d'una aclaparadora muntanya de fonts i de caps per lligar. Aprofitant amb encert el format episòdic, White llença pistes (amb forma de documents, de fets o de personatges) que es recuperen més endavant, quan ja sembla que aquella veta està fosa i que no duia enlloc.


Però per damunt de tot, el gran encert de White és posar les persones al bell mig de la docusèrie. La humanitat no es perd mai, les víctimes sempre tenen l'última paraula, les persones són allò que importen, en aquest esforç documental titànic. I d'aquest esforç en surten personatges d'una potència inusitada, com la de la Jane Doe, alumna anònima que decideix donar una pas endavant, enfrontar-se als seus terribles traumes d'infantesa, per exposar-se i exposar als culpables, a l'espera de fer justícia i de rescabalar el dany infligit. Les seves escenes, per si soles, muntades una darrera l'altra, podrien esdevenir un llargmetratge intens i humà sobre la superació i el coratge.

Avís als docuserièfils: aquest documental no juga amb les mateixes cartes que, posem per cas, The Jinx. No espereu una confessió final fora de càmera, un tripijoc dels productors o un muntatge decididament manipulador. Aquí hi ha veritat de la bona, enllaunada i servida en safata de plata, però sucosa i estremidora com poques. Set capítols captivadors, devastadors, esfereïdors sobre un crim i el seu encobriment, sobre una capsa de Pandora tancada a pany i forrellat pels poders fàctics que, encara avui en dia, ordenen el món en el que vivim.


Train to Busan (Busanhaeng, 2016) - Yeon Sang-Ho

Cap comentari

Des que existeix el subgènere dels zombis que tothom, ja siguin els propis artífexs de les pel·lícules, ja sigui la crítica més reputada, intenten bastir alguna analogia amb els renascuts que permeti establir una certa crítica de la societat contemporània que les veu néixer. Això ve passant des de la seminal 'Nit dels morts vivents' del Romero, però també des d'abans, fins i tot, amb títols com 'La invasión de los ladrones de cuerpos' (Invasion of the body snatchers, 1956) de Siegel, tinguda per molts com a un al·legat anticomunista en els temps més àlgids del McCarthysme, quan ni el mateix Siegel ni l'autor de la novel·la pretengueren mai cap càrrega política concreta.

'Train to Busan' no és, en aquest sentit, una excepció. El film denuncia, de manera aquí ben clara i gens velada, l'absoluta pèrdua d'empatia i de capacitat d'ajudar al proïsme de la societat actual (s'entén que està parlant de la societat urbana sud-coreana, però no sembla pas estrafolari ni fora de lloc pretendre que el seu missatge és molt més universalista que això). El protagonista, que ha de portar a la seva filla a veure a la seva mare, està en procés d'oblidar tot allò que distingeix un ésser humà: no només s'ha abocat en la feina (feina de financer sense escrúpols, per acabar-ho d'adobar), deixant de banda el seu plançó, sinó que un cop que esclata l'habitual plaga zombi i queden atrapats en un claustrofòbic tren, actua tan egoistament com pot per salvar-se. Encara més, li demana a sa filla que faci el mateix, que s'oblidi d'ajudar als demés, fins i tot quan la nena mostra senyals de ser una persona atenta i curosa amb els altres.


En el tren, afortunadament, s'hi troben gent de tot tipus, i a més de personatges com el protagonista hi ha passatgers als quals no els val sobreviure a qualsevol preu, sinó que són conscients dels altres i de les seves necessitats. Dit d'una altra manera: semblen humans. I és en aquest "enfrontament" entre els mateixos humans (els veritablement humans, amb cor, ànima i bona voluntat, i els inhumans, egoistes i preocupats tan sols de salvar el seu propi cul) on rau el veritable encant del film.

Perquè allò que fa especial 'Train to Busan' en la seva analogia crítica és que s'esforça en no quedar-se en la simple anècdota que serveix de punt de partida, farcint el seu guió de constants i insistents referències al tema, abordat des de diferents perspectives, en un gir molt destacable d'aquest sub-gènere i que la situa, directament, entre els títols més destacats d'aquesta mena, molt ben acompanyada per la seva preqüela d'animació (del mateix director), Seoul Station.. La crítica no rau únicament en mostrar com en una societat post-industrial l'ésser humà s'ha desdibuixat tant, s'ha separat tant de la seva humanitat que s'ha convertit en zombi, sinó també en explicar i exposar exemples ben clars d'aquest aparentment inevitable fet. La trama, doncs, suporta l'analogia, la transporta (mai millor dit) a la seva destinació final.


I és innegable que la pel·lícula revela que potser caldria una pel·lícula de zombis en la que l'analogia crítica fos envers el patriarcat que domina aquesta 'Train to Busan' (i la gran majoria de les produccions cinematogràfiques que ens arriben, és clar), doncs les dones són relegades a papers molt menors a excepció de la nena co-protagonista. Però cal anar pas a pas. (Ja hi haurà temps, esperem, per a una adaptació de la magnífica novel·la que és 'La última mujer de Australia' de Francisco Javier Solano Villarrubia. De moment ens hem de quedar amb aquesta contundent, trepidant i molt treballada 'Train to Busan', esperant que la seva crítica ens desperti de la letargia que ha desplaçat l'ésser humà del taulell de joc.

Seoul Station (2016) - Yeon Sang-Ho

Cap comentari
En les estacions de tren de les grans ciutats de tots els països industrialitzats del món, quan cau la nit, comencen a aparèixer-hi uns habitants molt particulars que busquen refugi. Són els vagabunds, gent que ho ha perdut tot, cantó fosc de les societats capitalistes, quasi-ètnies nocturnes pretesament invisibles a ulls del poder i de la societat benestant. Als països en els que el creixement econòmic es va produir a marxes forçades, aquestes diferències entre aquells que han acaparat diners i possessions i aquells que els han perdut són encara més grans, abocant a centenars (literalment, centenars) de vagabunds als voltants de les susdites estacions de tren.

És aquest el punt de partida d'aquesta Seoul Station, preqüela de la magnífica Train to Busan, que el mateix director ha ordit, aquí seguint la seva carrera com a director d'animació. La crisi econòmica ha generat una enorme bossa de pobresa a Corea i, molt en particular, a la capital Seul. El brot de l'habitual virus zombi que ha de provocar l'epidèmia sorgeix aquí de la pobresa, dels descastats, dels invisibles. Sang-Ho insisteix, un cop més, en la denúncia a través dels seus films.


És una llàstima, però, que aquesta pel·lícula d'animació sigui, en tot cas, una mica tova, una mica fràgil en la seva càrrega dramàtica (a diferència del que succeeix a la molt més reeixida seqüela). El problema ve, fonamentalment, d'una animació força limitada que no només repeteix sinó que amplifica l'acostumat hieratisme de l'animació asiàtica, dificultant enormement la transmissió del drama dels individus, veritable i inevitable pal de paller de les pel·lícules de zombis destacables. Hi ha moments del film, sospito, que amb una animació més curosa o amb actors i actrius de carn i ossos (live action, en diuen, avui en dia) haguessin resultat molt més poderoses: l'escena de la presó, la del jubilat reclamant que el seu país el respecti després d'anys d'esforç i sacrifici, etc.

I tampoc es pot evitar tenir sentiments ambivalents amb el tracte que reben les dones en el seus films. Per bé que és evident que Sang-Ho és molt conscient de la situació dramàtica que viuen en una societat extremadament patriarcal com la coreana i, en conseqüència, no renuncia a posar com a protagonista a una jove prostituta que intenta fugir d'un passat de proxenetes i clients, el paper que hi juguen sol ser de comparsa, de rescatada, d'incapaç d'aixecar cap per si sola.


Amb tot, però, no es pot menysprear un film de zombis intel·ligent i amb intenció crítica clara i tangible, més enllà d'un resultat força fallit. Sang-Ho segueix sent una de les veus asiàtiques destacables i a tenir en compte si no volem evitar acabar amb una epidèmia zombi de primera categoria.