Posts Recents

Se'ns ha anat el Peter Bogdanovich

Cap comentari

Com us podeu imaginar, el Peter Bogdanovich és una persona molt important i especial per a nosaltres. El nom d'aquest blog, per descomptat, copia el títol de la seva pel·lícula més mítica, 'The last picture show'. Avui se'ns ha anat.

Ens deixa, com es sol dir, un llegat magnífic de pel·lícules (a més de la susdita 'The last picture show'): ¿Qué me pasa, doctor? (una de les comèdies amb què més hem rigut mai a la vida), l'entranyable Luna de papel (que li va donar l'òscar a la joveníssim Tatum O'neal), la preciosa Máscara (que li va donar un óscar a la Cher), l'adaptació de la mítica obra de teatre Pel davant i pel darrera, ¡Qué ruina de función! i tantes altres. Però és que a més ell va ser el que va convèncer l'Orson Welles per deixar-lo entrevistar mil-i-una vegades per acabar confeccionant un dels llibres més mítics de la història del cinema: Ciudadano Welles.

Tornarem a veure les seves pel·lícules i recordarem, com mai se'ns ha escapat, que ha estat un dels noms propis del cinema amb què sempre ens hem identificat. Adéu, Peter.




L'"A boy like that' de West side story interpretada per la Carol Burnett i la Julie Andrews

Cap comentari

Ara que ens ha tornat la febre de West side story (ni que sigui per això ja caldria estar-li agraït a l'Spielberg, a més d'haver fet un remake molt digne que fins i tot aporta millores molt interessants respecte a l'original del Robert Wise) volem recuperar una actuació absolutament mítica d'aquestes dues cracs que són la Carol Burnett i la Julie Andrews.

Ambdues interpreten "A boy like that", el tema de West side story en què l'Anita i la Maria discuteixen, just després de la mort del Bernardo. L'actuació tingué lloc al Carnegie Hall, l'any 1962, dins el marc d'un espectacle en què ambdues interpretaven diversos números musicals clàssics. La Burnett demostra que era alguna cosa més que una comedianta, i l'Andrews ens recorda que no hi ha hagut veu més angelical que la seva al cinema. Quin parell.


Kimi (2022) - Steven Soderbergh

Cap comentari

Entretinguda i encertada pel·lícula, l'última del Soderbergh, director de carrera erràtica però que sempre té aquell punt d'interès que fa merèixer veure les seves creacions. Aquí segueix a l'Angela Childs (Zoë Kravitz), encarregada de repassar i corregir els errors d'interpretació de Kimi, una mena d'Alexa o Siri, des del seu apartament, un del que no pot sortir per agorafòbia extrema. 

L'Angela revisa els àudios dels usuaris que, havent-li demanat alguna cosa a l'assistent Kimi, van ser malinterpretats, i prova així de millorar l'algoritme. La trama s'inicia quan l'Angela descobreix, en un dels àudios, un crim que posa en joc la reputació de la companyia, a poques setmanes de sortir a borsa. I a partir d'aquí, un thriller enginyós i ben portat, molt humà, i ple (pleníssim) d'homenatges (o còpies?) a Hitchcock i a DePalma (quan aquest homenatjava —o copiava?— a Hitch), tensió i intriga al voltant d'una tímida crítica a la tecnologia algorítmica d'assistents i gestió de dades privades.


Soderbergh no ha entregat el seu millor film, però sí un que es pot gaudir enormement i que està molt per damunt de la majoria d'estrenes digitals a les plataformes d'aquests dies.

West side story (2021) - Steven Spielberg

2 comentaris

Mai no queden clares les necessitats de refer un clàssic com aquest: que si acostar-lo a noves generacions (ei, que les noves generacions també es poden acostar als clàssics, eh!), que si era la pel·lícula favorita del director, que si la nostàlgia, que si fer caixa sense haver de trencar-se massa la closca...

El cas és que a qui us escriu no li importa que es refacin pel·lícules com aquesta, que compta entre les seves favorites, per nyonya i carrinclona que sigui. Sempre pot ser curiós veure noves aproximacions, canvis, afegitons, retalls. I amb West side story el que ha fet l'Spielberg, fonamentalment, és donar-li aire a un clàssic que tenia molt de teatral i que, per bé que li encaixava bé en una atmosfera degradada i de conflicte l'enclaustrava una mica en els números musicals. L'aire que Spielberg li dóna l'amplia, la porta a espais més oberts, més dinàmics; i també li encaixa, en aquest cas fent èmfasi en l'esperança, sobretot en números tan reeixits com el mític "América", que salta dels terrats als carrers amb energia renovada.

Diferències, per descomptat, n'hi ha. No massa, si més no en allò important. La trama pràcticament no està alterada, la orquestració és extremadament fidel a l'original (costaria diferenciar-les) i l'essència es manté intacta. L'Spielberg ha aprofitat per explicar millor algunes coses que no quedaven del tot clares en l'original, per canviar el moment i els intèrprets d'alguns temes (està bonic que el "Somewhere" el canti la mateixa Rita Moreno, ara en un paper diferent), o per suavitzar alguns versos que, aparentment, podien sonar massa crítics amb Puerto Rico (ja no diu el mític "Puerto Rico, my heart's devotion / let it sink back in the ocean" ni les referències posteriors a totes les suposades penúries —extremadament racistes— del llibret de Sondheim).


El problema, potser, està en un Ansel Elgort que no està a l'alçada (estaquirot, estaquirot; absolutament lamentable en el moment que li comuniquen la falsa mort de la Maria), i en un acte final que segueix sense funcionar, com ja li passava a l'original. Però, per compensar, Spielberg s'ha dotat d'uns molt bons ballarins i d'unes coreografies actualitzades i molt més vistoses, a més d'una Anita (Ariana DeBose) absolutament brillant.

Tinc dubtes seriosos que agradi a tots els fans de l'original. Però potser tinc més clar que qui la vegi per primer cop se n'enamorarà tant com nosaltres, els/les fans, ens vam enamorar de la primera, de tan similars com són i de tan respectuós com és aquest remake de l'Spielberg.

Matrix Resurrections

Cap comentari

Es podria argumentar que una seqüela que arriba 20 anys més tard i que es titula "Resurrections" implica que les seves predecessores necessàriament estan mortes i enterrades. I es podria esperar que la nostàlgia fos l'únic leit motiv d'aquesta, i que el metratge no fos més que un escandall minuciós de tots aquells trops i tics que els productors creuen que els espectadors volen tornar a veure. Però no.

Perquè la Lana Wachowsky és una directora intel·ligent, i la seva nova entrega no només juga a la nostàlgia —que ho fa— sinó que l'aprofita per bastir-hi al damunt alguna cosa nova, adaptant la ideologia de la pel·lícula als nous temps i superant el discurs ideològic de la primera entrega de la saga. Els fonaments, sens dubte, són els de la nostàlgia: retorn a escenaris, personatges, frases, recursos visuals. Però l'enfocament és alhora nostàlgic i autoconscient de l'exercici mateix, sense vergonyes. I això li dóna a la directora l'oportunitat de construir un edifici molt sòlid al voltant de l'angoixa de la vida contemporània i de les seves causes.


Perquè explicar que la nostra vida és angoixant seria repetir un mantra que totes les generacions han repetit. (Tothom creu ser qui més ha patit, qui més difícil ho ha tingut per ser feliç: excusa barata per no acceptar l'incapacitat de ser feliç). El que té d'interessant Matrix Resurrections és que la Wachowsky explica i denuncia també els mecanismes que el poder disposa ja no només per fer-te creure que vius una vida ideal, sinó per fer-te creure que entens els mateixos mecanismes de poder quan, en realitat, no són més que un altre parany per aplacar les teves ganes de revolució.

Perquè, en última instància, això és el que el poder necessita: desactivar la revolució. El poder imposa una estructura i viu d'ella, de manera que la seva única missió, en realitat, és mantenir-la estable, mantenir-la immòbil, complaent, sedada. I a Resurrections el poder entén que la clau per a aconseguir-ho quan la població comença a rebel·lar-se és donar la sensació d'elecció, permetre't escollir, aparentment, entre ignorància i il·luminació (les famoses píndoles blava i vermella) quan, en realitat, només estàs escollint entre ignorància i sensació d'il·luminació, és a dir, ignorància també.

I sí, és clar, també hi ha escenes de baralles confuses, tiroteigs aclaparadors, explosions i persecucions, però Matrix Resurrections és una història d'amor contra la tirania. I això, en uns temps com els nostres, no està mai de més explicar-ho.

Annette (2021) - Leos Carax

3 comentaris
Que estrany se'm fa que el director (Leos Carax) d'una de les meves pel·lícules favorites ('Mauvais sang') m'hagi torturat durant dues hores amb la seva darrera obra ('Annette'). Quin horror. Quin autèntic horror de pel·lícula.
 
I se li ha de reconèixer a en Carax —com sempre— l'atreviment. (No anem sobrats de cinema atrevit. Benvingut sia, ens agradi o no). Atreviment formal, narratiu, fins i tot musical. Però el conjunt grinyola. I ho fa durant massa estona, en una pel·lícula que necessita tisores.
 
'Annette' és un "anti-musical" o, més aviat, una "anti-òpera-rock", que vol acabar amb tot, però el primer amb què acaba és amb la paciència de l'espectador (d'aquest que us parla, si més no; que hi ha molts espectadors que l'han gaudit plenament).


I no li traurem tampoc a Carax l'enginy de la proposta, desmitificadora i personal. Però els 140 minuts de l'experiment acaben sent insofribles, més que res perquè el conjunt no lliga i perquè al cap d'una estona se te'n refot el que els hi passi a cap d'aquest personatges.
 

El desequilibri general, l'obsessió per provocar i ser rupturista allunya a 'Annette' de l'emoció i acaba sent un acudit massa llarg i sense gràcia. I ara us deixo, que vaig a revisar la meva seqüència favorita de la meva pel·lícula favorita del Carax.

Bo Burnham: Inside (2021) - Bo Burnham

Cap comentari
Sabeu què no esteu veient a Netflix que hauríeu d'estar veient? L'especial que va perdre —molt injustament, AMG— l'Emmy davant de la gravació de 'Hamilton'. Es diu 'Inside', i és un treball fet per l'humorista i ara cantant Bo Burnham. Que no el coneixeu? És igual, jo tampoc. 

 I què és? Doncs un "special" d'aquells que solen fer-se per a actuacions de monologuistes. La diferència, aquí, és que: a) No hi ha públic, el Bo ho va gravar a casa seva durant la pandèmia. b) El Bo ja no fa monòlegs, fa cançons humorístiques. 

 I el veritablement fascinant d'aquest 'Inside' és que és un one man show (ell solet s'ho ha muntat tot, el guió, la música, la posada en escena, el so, les llums...) en què el Bo és capaç de condensar l'ansietat i angoixa dels nostres temps de reclusió pandèmica en 87 minuts. El Bo es pregunta per la utilitat de la comèdia, es flagel·la denunciant el seu egocentrisme, critica el postureig a Instagram, li dedica temes al Jeff Bezos, a la nostra obsessió per Internet, als becaris, als zooms amb ta mare, al sexting... 


 El Bo acaba creant un musical de comèdia fet entre quatre parets i molta, MOLTA creativitat i enginy, confeccionant una mena de catàleg dels temes contemporanis que ens han acompanyat en aquesta reclusió pandèmica, i ens regala un dels continguts més fascinants de la TV moderna.



Dune (2021) - Denis Villeneuve

Cap comentari
El millor que puc dir del Dune del Villeneuve és que ja era hora que tornés a la gran pantalla una èpica que es recolzés en el to més que en l'acció, en la reflexió més que en les explosions i bufetades, en la càrrega mística més que en l'heroïcitat. 

És tan fidel al llibre com ho era la versió de què el Lynch va renegar. Algunes petites llibertats creatives (moltes per donar més protagonisme a les dones), i l'elisió d'alguns trets narratius (com les narracions inicials de la princesa Irulan) no la desvien de la trama. 

 L'avantatge que té Villeneuve sobre Lynch és que parteix de l'opció de fer-ne dues pel·lícules (la segona encara no està aprovada) i té temps per bastir l'epicitat però sobretot per explicar bé tot allò que la del Lynch explicava matusserament (o no explicava).

I called him Morgan (2016) - Kasper Collin

Cap comentari

Magnífic documental musical, molt superior a la mitjana del gènere, gràcies a una gran habilitat visual per suplir la manca de material gràfic i a ser capaç d'explicar la història d'un geni creador (el trompetista Lee Morgan) posant en valor la figura de la dona que el va salvar de l'oblit i de les drogues (Helen Moore).

Perquè, per una banda, allà on la majoria de documentals musicals busquen imatges d'arxiu i, en cas de no trobar-les, omplen les seqüències amb els testimonis davant la càmera, en Kasper Collin aprofita per donar context emocional a la història que aquests expliquen amb plans recurs de carreteres, veïnats, boires i turmentes de neu. El resultat és un documental que té textura, que no és només verbal.


I, d'altra banda, perquè quasi mai podem gaudir de la narració d'un ascens meteòric en alguna art recolzant-se en la figura de la dona que, sovint, és relegada a un paper secundari. Aquí no. Aquí la Helen Moore és contextualitzada, explicada des dels seus orígens, se li dóna veu, se li permet que expliqui com ho va viure. El seu és el testimoni capital. No sentim al Lee Morgan parlar més que en dues ocasions. A ella la sentim contínuament.

I amb aquests dos elements, però, és clar, també amb testimonis de les seves bandes, dels seus amics, i de la seva sublim música (quin fraseig, quines melodies!), Collin basteix un documental magnífic, una joia d'aquelles que els amants de la música gaudeixen tant si coneixen al músic com si no. Perquè aquí, del que es parla, no és del Lee Morgan. I això és el millor que li pot passar a un documental musical.


Possessor (2020) - Brandon Cronenberg

Cap comentari

Molt interessant aproximació a la deshumanització d'una assassina i les fràgils fronteres que separen els nostres "jo" professionals dels personals, en aquesta segona pel·lícula del Brandon Cronenberg, fill del David i del que, innegablement, ha heretat el talent i les obsessions.

La Tasya Vos (magnètica Andrea Riseborough) és una assassina que perpetra els seus crims mitjançant una transfusió de consciència en la ment d'un altre a qui converteix en executor físic i del que, un cop executat l'assassinat, retorna cap al seu propi cos. És magnífica en la seva feina, però la seva cap (recuperada Jennifer Jason Leigh) insisteix en que per esdevenir l'assassina perfecta caldria que es desvinculés totalment de la seva vida personal. La Tasya s'ha separat voluntàriament del seu marit i del seu fill, entenent que estar-hi a prop li dificulta fer bé la seva feina i quan va a visitar-los, abans d'entrar, practica, assaja el seu comportament amb ells. Cada cop li queda menys de sí mateixa, després de tantes missions incorporant-se en persones alienes.

En una missió determinant pel futur de la seva empresa, les coses no surten com estaven previstes, i el hoste es rebel·la, engegant una pugna per la identitat i la consciència, per prendre el poder de les accions d'un cos que és una marioneta. La Tasya haurà de lluitar per prevaldre i qui sap si per retenir la seva pròpia consciència.


El Cronenberg fill filma amb precisió i sentit estètic (encara que aquest, sovint, viri cap al gore i la carnalitat més salvatge), però sobretot escriu un guió intel·ligent i ben lligat que demana diversos visionats i que és prou concís com per deixar l'espectador amb ganes de més.



 

Sangre de Zeus (Blood of Zeus, 2020) - Vlas Parlapanides i Charley Parlapanides

Cap comentari

"Les històries de la mitologia grega formaven part de la tradició oral. Moltes no van ser mai transcrites i, al llarg dels anys, algunes es van perdre. Aquesta és una d'aquelles històries."

Així comença aquesta sèrie èpica que beu de la cosmogonia grega per narrar un conflicte entre dues faccions de les divinitats del mont Olimp, provocat per l'amor de Zeus per a una mortal i pels dos fills nascuts d'aquesta relació.

La productora Powerhouse, responsable de treballs d'animació prou populars com Castlevania, desplega un generós planter de personatges mitològics que s'enfronten per retenir el poder diví sobre els monstres titànics als quals ja van derrotar en primera instància en els episodis de la gigantomàquia grega i que ara, sota un nou comandament, semblen renéixer i amenacen amb desballestar el poder dels déus de l'Olimp.


Els germans Parlapanides no renuncien al respecte pels mites i, a pesar d'haver-los de casar amb històries noves i fantasioses, s'asseguren de no cometre imprudències o d'atrevir-se a proposar alteracions importants a la tradició que ens ha arribat i que s'ha establert com a canònica. I, a pesar que això els honora, qui us escriu troba que potser ha estat una oportunitat perduda per exercir una mica de revisionisme en clau actual. Però no. M'explico amb un exemple.

El desencadenant de la història és, com dèiem, l'amor que Zeus sent per una mortal casada. Com és habitual en Zeus, no té cap recança en baixar del mont Olimp per seduir-la i tenir-hi relacions (en general, Zeus solia violar a aquestes dones de les que "s'enamorava", però aquí, per descomptat, el seu amor és correspost). Hera, l'esposa de Zeus, ho descobreix, i la seva gelosia la porta a voler-se'n venjar. En l'escena en què el confronta, els guionistes encerten, en primera instància, a fer que l'Hera l'acusi de tot allò que sabem de Zeus: que és un adúlter reincident, que és el primer en saltar-se les lleis que ell mateix exigeix complir als altres, que és injust, que és un bully descarat que fa ús del seu poder de manera capriciosa i egoista. Bé, Hera; bé, guionistes. Però acte seguit, els mateixos guionistes converteixen a l'Hera en la malvada de la història, amb un dibuix que segueix els estilemes clàssics de la representació del mal en pantalla i en animació, el seu personatge es torna implacable i la seva venjança (totalment justificada, cal recordar que el seu marit li ha estat infidel) desproporcionada i cruel.

Malament, guionistes. Malament. Oportunitat perduda.


En tot cas, és cert que hi ha un cert esforç en no blanquejar del tot a Zeus. Perquè sí, se'l blanqueja. Però hi ha pecats que ha comès que no són perdonats ni minimitzats, i el seu desenllaç, per molt que èpic, no deixa de ser just.

De fet, però, el protagonista no és Zeus, sinó Heron, un dels seus dos fills amb la mortal, heroi a contracor (més habitual de la tradició romana que no pas de la grega, amb Enees com a principal representant d'aquesta figura que s'ha estès en la nostra cultura occidental fins als nostres dies: des de Frodo fins a Potter, passant pels Skywalker, Buffy, Shinji Ikari, Daenerys Targaryen i tants altres). El seu desenvolupament com a heroi decisiu i la relació amb el seu pare diví i el seu germà bastiran l'esquelet narratiu de la sèrie.

Al llarg dels vuit capítols d'aquesta primera temporada (ja han signat una segona i pretenen fer-ne quatre), les baralles i els conflictes es succeeixen, regalant-nos algunes escenes de lluites molt entretingudes i originals, per acabar amb un episodi final èpic que ens aboca a una batalla extraordinària i espectacular entre éssers superpoderosos.


Dibuixada a mà i amb poc ajut de l'ordinador, la productora Powerhouse insisteix en aquest estil més clàssic, per bé que en el camí es deixa el rigor perfeccionista en l'animació (molt abrupta) i ens castiga amb unes expressions molt hieràtiques que no ajuden gens a empatitzar amb els personatges. Però el resultat, en qualsevol cas, és una notable sèrie d'animació que reivindica la tradició helènica barrejant-la amb trops ben actuals (ens ha recordat molt a la magnífica Alexander Senki, producció de la Madhouse sota la batuta de Peter Cheung que recreava, en mode fantasiós, les aventures d'Alexandre el Gran). 

Als aficionats a la mitologia grega els fascinarà la seva simple existència així com el poder contemplar com aquests artistes han imaginat ja no només els personatges sinó indrets com l'Hades o el mont olimp; i als no iniciats els permetrà començar-se a familiaritzar amb el reguitzell de personatges mítics que la tradició ens ha regalat.

Tenet (2020) - Christopher Nolan

2 comentaris
Aquí van unes reflexions sobre Tenet, tant per als que ja l'heu vista com per als que no (no només lliure d'espòilers sinó de comentaris que desvetllin res de la trama). Som-hi.

Tenet és la màxima expressió del cinema del Christopher Nolan. Per dir-ho així, esta feta 100% de "nolanadesdolla" (un terme que ja estem en procés de registrar). No hi ha altra cosa que no sigui això, "nolanadesnolla". Això no hauria de ser pas una mala cosa. Tenet són 150 minuts d'enginys narratius complexos servits pel que és, sens dubte, l'actual "rei del mindfuck" cinematogràfic, en Nolan.

Ara bé, si està feta 100% de "nolanadesdolla" això implica, necessàriament, que no hi ha espai per a res més. I em temo que és exactament així. Tenet és, probablement, la més freda de totes les pel·lícules del Nolan. Els personatges no troben aire en aquest artefacte de precisió narrativa, no troben el seu espai ni recorregut per anar més enllà de mers ninotets que el guió (del mateix Nolan) belluga frenèticament al llarg de la pel·lícula.


Per contra, però, aquest mateix artefacte està tan pensat i repensat que empeny bruscament a l'espectador cap endavant sense un segon de descans, sense temps per meditar allò que està veient, sense opció de processar-ho. En contra del que podria semblar, Tenet no és una pel·lícula que l'espectador vegi racionalment sinó que l'ha de viure, necessàriament, amb les entranyes. Si un intenta analitzar-la probablement en surti escaldat, desconnecti i "surti" del film.

Així que el resultat és una pel·lícula extremadament entretinguda més que res perquè no hi ha descans, perquè no deixen de passar coses de manera molt accelerada. (De vegades massa accelerada, impedint que una escena d'acció "normal", sense "mindfucks", s'entengui mínimament). Potser Tenet és la pel·lícula que necessitàvem després de tant de temps sense estrenes rellevants: un mecanisme molt complex dissenyat per un enginyer quàntic del cinema del qual no pots escapar. Si el cinema és evasió, Tenet és LA evasió.


Altra cosa és que, com molts havien pretès, Tenet vingui (del futur?) a salvar el cinema. Si aquest és el cinema (car, ampul·lós, fred, que renega del recorregut dramàtic dels seus personatges) que ha de venir potser que ens ho fem mirar. Si aquesta pel·lícula està funcionant decentment en taquilla és perquè és d'en Nolan i perquè se'n porta fent buzz des que va començar el confinament. Tenet no és només una pel·lícula, també és una conversa sobre el cinema. I probablement en aquesta conversa hi hagi allò més interessant.


Podría destruirte (I may destroy you, 2020) - Michaela Coel (creadora)

Cap comentari

Poc a poc, la ficció (cinematogràfica i televisiva) va atrevint-se a enfrontar-se al món post-metoo. Però poques, fins avui, tan directes, valents i brillants com aquesta Podría destruirte que ha confeccionat la Michaela Coel, dramaturga, actriu, monologuista i cantant. 

Directa perquè la Coel no s'està per romanços i va directe al gra des del primer episodi: la facilitat amb què els voltors violadors poden capturar les seves preses és alarmant, a la vista de tothom, a plena llum del dia o dels neons d'atapeïdes discoteques. Valenta perquè no només s'atansa al tema de les violacions sinó que explora els seus marges a través de protagonistes la innocència dels quals aquí els impedeix veure clar, els impedeix reaccionar: el sacseig és massa violent. 

I brillant, sí, absolutament brillant, perquè la manera en què Coel explica la història (i com la remata) ens remet a aquests temps particulars en què sabem que tenim un problema greu i enquistat i encara no sabem com reaccionar de manera suficientment radical i decidida com per eradicar-ne les arrels. Nosaltres també estem massa corpresos per una realitat amb què hem conviscut massa temps sense ser-ne conscients (quan no mirant cap a una altra banda).

Els tres protagonistes de Podría destruirte han d'enfrontar-se a sí mateixos per poder encarar-se, després, amb el monstre; necessiten fer net, tabula rasa, revisar els fons d'armari. Potser tots nosaltres també hem de fer, en realitat, el mateix, si és que de debò volem desfer-nos d'aquesta intolerable xacra que ja fa massa temps que ens està destruint.

La ruta del dinero (Bedrag, 2015) - Jeppe Gjervig Gram i Jannik Tai Mosholt (Creadors)

Cap comentari

Tots hem patit, en algun moment o un altre, un cert cosmopolitisme pop, aquell comportament que mira fora de la cultura local per buscar un cert elitisme, una certa distinció en productes forans que, pel sol fet de ser-ho, se suposa que tenen més caché, més prestigi. Una de les direccions en què la ficció televisiva ens ha fet mirar ha estat el nord d'Europa (tendència que es recolza, indubtablement, en l'onada inicial de narrativa criminal nòrdica): de Forbrydelsen a Bron/Broen, passant per Borgen o Lilyhammer, les sèries noruegues, sueques o daneses han anat trobant un lloc en la nostra graella.

A pesar que ja fa uns quants anys de les primeres importacions de ficció nòrdica, encara perdura una certa fascinació per aquesta, i per això ens segueixen arribant productes com Bedrag. El problema, que tots els elements de sorpresa ja han desaparegut completament. La fredor, la cruesa, la parsimònia ja no són ingredients tan seductors, i a l'espectador avesat li cal alguna cosa més que completi la recepta narrativa.

Bedrag, una història de corrupció al voltant de les energies renovables arrenca interessant, barrejant temàtiques empresarials, financeres, mafioses sobre un llenç procedimental i policial. Però per una banda els personatges estan dibuixats de manera tan matussera, els seus drames familiars estan explicats amb tan poca convicció, i per l'altra la trama més detectivesca sembla tan escrita amb tiralínies, regurgitant trops i patrons molt remollits, que el visionat es torna pesat i a estones exasperant.

No dubtem que pugui agradar als poc assidus al gènere, però comparat amb altres joies de la ficció televisiva nòrdica Bedrag (si més no la seva primera temporada, l'única de les tres que té que hem vist) navega esmaperduda per territoris ja explorats.


Jodorowsky's Dune (2013) - Frank Pavich

2 comentaris
L'Alejandro Jodorowsky va empendre, als anys 70, un macroprojecte vital absolutament hiperbòlic consistent en l'adaptació de la nissaga de novel·les de ciència ficció Dune del Frank Herbert al cinema. El projecte mai es va completar, però aquest documental complaent i reverencial cap a l'Alejandro explica com va anar el procés des de la perspectiva, fonamentalment, del seu creador, i de diversos acòlits més, tots ells convençuts que estem parlant de la millor pel·lícula mai rodada.

El Jodorowsky, ja ho sabem, és un xarlatà de primera; un d'aquells que es creu les seves pròpies mentides i amb aquesta convicció aconsegueix inculcar-les com a certes en aquells que se l'escolten amb massa atenció. I si li poses una càmera al davant, per descomptat, l'home es desboca i t'explica amb un anglès i un francès macarrònic les anècdotes (probablement falses i hiper-romantitzades) que van farcir el projecte.

El documental, doncs, no serveix per documentar el rodatge del film tant com per dibuixar la figura d'un creador fascinant absolutament abocat al seu art, convençut en tot moment de la seva grandesa, atiat per una ambició desmesurada, i segur que totes les mentides i exageracions que explica van succeir de debò i ell té el mèrit de tot el que li ha passat al cinema des de llavors. (Segons ell, no hi hauria ni Star Wars, ni Blade Runner, ni, així en general, la ciència ficció moderna sense ell i sense aquest Dune fallit).

Però sí, el documental és fascinant per això, perquè retrata la figura del creador, no de l'obra. I no hi ha massa documentals que se'n surtin. I que això fos voluntari o involuntari poc importa, com poc importa si les històries rocambolesques amb què Jodorowsky trufa el projecte són mig certes o inventades del tot. La passió creativa de Jodorowsky es mostra esplendorosa. I tenint en compte algunes de les altres pel·lícules seves de l'època (El topo, La montaña sagrada), de ben segur el Dune del xilè hagués estat una pel·lícula absolutament fascinant i probablement magnífica.

Startup (2016) - Ben Ketai

Cap comentari
Doble llàstima, la de Startup. Primer per no haver tingut una mica més de ressò. I segon (derivat del primer), per no haver estat renovada per a una quarta temporada que permetés seguir expandint el seu univers o bé tancar-la com cal.

Perquè Startup és una sèrie que, en les tres temporades que la hi van permetre, va desplegar uns personatges que podien donar molt de joc a poc que tinguessin una mica de llibertat. Tot parteix d'una programadora estrella, la Izzy Morales (Otmara Marrero), que té la idea revolucionària de crear una xarxa descentralitzada (com una alternativa a Internet) i desregularitzada. Es busca socis, però té la mala sort de creuar-se amb el Nick Talman (Adam Brody), un financer pusil·lànime i covardot que porta el llast d'un pare lligat a activitats delictives, i el Ronald Dacey (esplèndid Edi Gathegi), cap visible de la màfia haitiana de Miami. Per acabar-ho d'adobar, el Phil Rask (un Martin Freeman en un paper que buscar esborrar els límits del seu personatge recurrent i habitual), agent corrupte de l'FBI els segueix la pista esperant traure'n profit.

El còctel de màfia, hackerisme i emprenedoria funciona prou bé. No és perfecte, va al seu ritme, però funciona. I el millor de tot és que els personatges estan constantment en interacció i evolució, molt en particular la figura del Ronald Dacey, que busca apartar-se del món de la violència del carrer per portar una vida decent però al qual ni el seu passat ni el seu present semblen voler-li donar l'oportunitat.

En la segona temporada, a més, s'hi incorpora el sempre magnètic Ron Perlman, com a inversor i director d'operacions, donant-li una embranzida a la vessant empresarial de la sèrie que li escau molt bé.

No és, com dèiem, una sèrie perfecta, però té molts elements molt interessants, alguna cosa a explicar, uns diàlegs molt ben escrits, i un missatge a entregar, per bé que la decisió de cancel·lar-la abans d'hora no permeté que això últim quallés. Mereix, en tot cas, un visionat agraït. 

El colapso (L'éffondrement, 2018) - Guillaume Desjardins, Jérémy Bernard i Bastien Ughetto (creadors)

Cap comentari

Ha estat una de les revelacions de la temporada coronavírica, una temporada marcada per poques estrenes destacades i per espectadors àvids de sèries que deixin pòsit més enllà del seu visionat. Aquesta producció francesa de 8 capítols de 20 minuts de durada que ha estrenat Filmin arriba en un moment que juga tant a favor com en contra.

Perquè aquest 'El colapso' parla d'un esfondrament econòmic global en què la societat, pagant els seus reincidents excessos, trontolla des dels seus fonaments (l'economia i, amb ella, l'energia i els serveis bàsics) i descavalca a la població del seu benestar, sigui aquest al nivell que sigui (que hi ha benestar superlatiu, el dels rics, com hi ha benestar infrahumà, el d'aquella part de la població que ha cregut que la seva situació precària és, també, benestar).


Davant nostre desfilen una colla de persones aparentment deslligades entre sí que lluiten per acomodar-se a aquesta "nova normalitat". I quan diem acomodar-se volem dir sobreviure. Perquè 'El colapso', de fet, va d'això, de sobreviure, ja siguis caixer del supermercat de la cantonada, fastigosament ric, o un simple pare/mare de família.

I arriba en un moment molt determinat, aquest 'El colapso' que, com dèiem, juga alhora a favor seu però també en contra. A favor, per descomptat, donades les ressonàncies múltiples a discursos que ja venim sentint fa temps (la necessitat de la desacceleració, de la sostenibilitat) així com amb possibles escenaris que ara, amb la pandèmia del COVID-19, semblen menys llunyans o conspiranoics.

Però, alhora, la situació d'excepció que vivim des de fa uns mesos ha convertit qualsevol distopia en una anècdota intranscendent.


No ajuda que la sèrie no es doni temps (o no en tingui, que 20 minuts passen molt ràpid) per donar millor forma als personatges, per desenvolupar-los i permetre que ens els fem nostres. Les històries que explica són totes terribles però a l'espectador només li toca la fibra aquell que parteix d'un problema àmpliament reconeixible i fràgil com és la situació d'abandó de la gent gran. La insistència dels realitzadors a entrecreuar les històries no passa de l'anècdota. I la decisió de filmar tots els episodis en un únic pla-seqüència és molt lloable i fabulós (a més de MAGNÍFICAMENT executat) però no deixa de ser un joc pirotècnic efectista que segur que ha demanat un gran esforç però que aquest mateix esforç podria haver estat dedicat a sortejar la misogínia involuntària dels tres creadors, que segueixen creient que els personatges femenins són els que bloquegen la consecució dels objectius dels homes (i això passa en, com a mínim, 5 dels 8 episodis).


La sèrie, a més, fuig d'entrar en detalls tècnics sobre els motius de la debacle, quedant la seva denúncia en una soflama conspiranòica que culmina en un últim episodi que, precisament, subratlla aquesta mancança intentant tot el contrari. No és estrany, donat que la "colapsologia", el corrent de pensament que alerta d'un esfondrament com el que proposa la sèrie, està fortament arrelat a França, a pesar que és una idea que es remunta, en realitat, als orígens del pensament clàssic.

A pesar de tot, però, la sèrie més o menys funciona en alguns moments, encara que sigui per la curiositat malsana de l'espectador habituat als apocalipsis (ja siguin zombi o de qualsevol altre tipus), o per la voluntat del mateix de comprar el seu discurs ideològic populista (els rics i els polítics es salvaran, la resta es mataran els uns als altres) o pretendre que, en realitat, 'El colapso' és alguna cosa més que un divertiment atrevidot.

Los niños del paraíso (Les enfants du paradis, 1945) - Marcel Carné

Cap comentari
Inclosa en la llista Kobal de les millors 100 pel·lícules de la història, però també a la llista homònima de la BFI, qualificada per molts com la millor pel·lícula francesa de tots els temps, de vegades anomenada la 'Allò que el vent s'endugué' francesa... aquestes són les credencials d'aquesta meravella que el Marcel Carné, amb l'ajut del poeta André Prevert i l'actor Jean-Louis Barrault, va traure's del barret.

Un barret de mag, perquè l'habilitat amb què es combinen els múltiples elements en aquest film impossible és una qüestió de màgia, blanca o negra, tant se val. Els diversos personatges que es creuen al voltant del mític Boulevard du Temple (renombrat a Boulevard des Crimes) a mitjans segle XIX, primer difosos entre les multituds que s'atansen als teatres de varietats, de pantomima i a les atraccions de carrer, però després separats de les masses per donar-los-hi veu pròpia, acaben entrelligats per passions, amors, desamors i enveges diverses, però sempre amb el teatre com a rerefons (o potser no és rerefons, sinó portada frontal total i absoluta). Són l'ambiciós Fréderick Lemaître, un enamorat del teatre i, sobretot, de Shakespeare, que aprofita qualsevol ocasió per seduir al seu públic (ja sigui una platea, ja sigui una dona que passa pel carrer) i que en el seu moment va ser l'actor més reputat de França, la Garance, de cor sincer i obert, el Baptiste Debureau, mim talentós que acabà fent quallar la imatge que tothom té del Pierrot avui en dia, el Lacenaire, brivall de primera, astut i rebuscat, i encara un generós etcètera de criatures de l'espectacle parisenc de l'època.


I llavors el Lemaître i el Debureau s'enamoren de la Garance, però la Nathalie ho està del Dubureau, i el Lacenaire de la Garance també; però el Lemaître i el Debureau es tenen gelosia professional, i el Lacenaire prepara un crim, i... bé, ja us imagineu el terrabastall de lligams passionals que tot això genera. 

Dividida en dues meitats, les més de tres hores d'aquest enorme i ambiciós film acaben sent un homenatge intensíssim al teatre i a les arts escèniques, però sobretot als seus intèrprets, als actors, sempre simulant emocions i personatges, que aquí tenim ocasió de descobrir en la seva faceta humana aquella en la que es treuen les màscares teatrals... per posar-se'n unes altres, igualment extremes i patidores. 


Al voltant de la llibertat, de les aparences, de la gestió de les emocions gira aquesta història fascinant i entranyable filmada amb l'elegància dels genis, recreant ja no només un moment i un indret en el temps i l'espai sinó un esperit totalment oposat a aquell que França vivia en el moment del rodatge, en plena ocupació nazi.

Als nens del paradís (nom que se'ls hi donava al públic pobre que omplia el galliner dels teatres de l'època) segur que la pel·lícula els agrada, perquè tot el que explica, a pesar de fer-ho des d'un escenari, és una realitat ben tangible per a qualsevol ésser vivent sensible. Perquè, de fet, quan anem al cinema, tots som, en realitat, una mica nens. I tots, en realitat, ens movem, com els protagonistes de la pel·lícula, entre el somni i la vigília, entre l'escenari i el pati de butaques de la vida.


Los miserables (Les miserables, 2018) - Andrew Davies (creador), Tom Shankland (director)

Cap comentari
Adaptar una obra opulenta i grandiosa com Les misérables de Victor Hugo, obra que, a més de ser un referent literari, és també un referent cultural gràcies a la seva popular adaptació musical, no ha de ser tasca fàcil. Els eterns dubtes de qui adapta una obra sobre la fidelitat al peu de la lletra o a l'essència no han de ser res comparades amb atrevir-se a portar a la televisió un llibre mític com aquest.

Tampoc és fàcil, deixeu-me confessar-vos-ho, analitzar-la per a algú que s'ha llegit la novel·la i que, per tant, està enormement esbiaixat. La temptació de criticar l'adaptació perquè no ha tingut en compte no sé què o perquè sembla que hagi traït l'original (com es pot trair una cosa a la qual intentes fer un homenatge, quasi dos segles després, adaptant-la) és gran, i la noto, està aquí, sota la pell reclamant sortir.

Però vista aquesta minisèrie de sis capítols en mans de l'Andrew Davies (escriptor, guionista i productor amb llarga experiència televisiva, de la primera versió de House of cards fins a diverses adaptacions literàries agosarades com Guerra i pau, Sentit i sensibilitat o Doctor Zhivago), la sensació és que aquesta posada en imatges de la novel·la de l'Hugo és, com a mínim, voluntariosa. Molt voluntariosa.


S'aprecia aquesta voluntat en els petits detalls, en intentar no deixar res fora encara que sigui posant-ho testimonialment. El millor exemple és la frase en argot del carrer que li profereix un dels pinxos a Thenardier. En el llibre hi ha una cinquantena de pàgines explicant d'on sorgeix l'argot dels carrers del París de l'època, en una digressió habitual de Hugo, i encara un bon grapat de pagines més en què els protagonistes parlen directament en argot (mentre Hugo tradueix a peu de pàgina). És només un exemple, però serveix per il·lustrar les ganes que hi ha de no "trair" ni decebre ningú.

És cert, per descomptat, que hi ha parts del llibre (de vegades centenars de pàgines) que queden resumides, literalment, en una sola frase. És veritat que Davies altera la seqüència de la història per fer-la més televisiva. És indubtable que hi ha aspectes de la novel·la que no es poden traspassar amb facilitat a la petita pantalla (en el llibre hi ha nombroses qüestions que queden en l'aire durant moltes pàgines per acabar resolent-se molt més endavant, quan ja quasi ni te'n recordes, però també hi ha moltes escenes en que la paraula escrita permet persuadir al lector que un determinat personatge no ha estat reconegut simplement perquè estava d'esquena a la llum de la lluna, cosa que en televisió és francament difícil de recrear i fer creïble).


I és més que probable que un espectador que no hagi llegit la novel·la pensi que hi ha moltes casualitats totalment increïbles. Però és que la novel·la, justament, juga a això. El truc, però, està en que Hugo no té cap recança en dedicar, per exemple, les primeres 120 pàgines (cent vint!) del llibre a explicar qui és, com viu i com es comporta un determinat personatge (el bisbe de Digne) per tal que, en una determinada escena, la manera en que actua no ens sembli estranya. Això, en una sèrie de TV sembla força inviable, fins i tot si aquesta comptés amb una vintena de capítols.

També és probable que qui hagi llegit el llibre, com passa sempre, ja s'hagi fet una idea mental de la morfologia dels personatges, fins i tot els hi haurà posat veu. I veure'ls traspassats a la pantalla de manera corpòria, visual i sonora, pot ser un xoc, pot generar un decalatge insalvable. Dominic West (The wire o The affair) i David Oyelowo (Selma o Spooks) s'han produït ells mateixos aquesta minisèrie, per tant se'ls hi ha d'assumir moltes ganes d'atacar els seus respectius personatges, la dupla Jean Valjean i el "perseguidor" Javert. Personalment, em costa acceptar al West en tots els registres pels que passa el personatge. Però certament el físic d'Oyelowo (enorme actor!) no transmet el rigor i l'obsessió que el seu personatge requereix, a pesar d'entregar una actuació francament notable i entregada.


Molt més encertats em semblen els secundaris. La Lily Collins quadra perfectament amb aquella bellesa que es va marcint de la Fantine; l'Ellie Bamber encaixa amb la puresa de Cosette; l'Adeel Akhtar li dona força arestes a Thenardier, un personatge que necessita d'un bon actor per deixar entreveure totes les facetes de la seva mesquinesa; l'Olivia Colman, per descomptat, fa d'Olivia Colman, i això SEMPRE és un encert (hi ha molts personatges de ficció que SÓN l'Olivia Colman, així que a ningú se li acudeixi veure això com una crítica negativa) i fins i tot fa venir ganes que tingui més protagonisme que el seu marit; el David Bradley no podria ser més idoni, físicament almenys, per al personatge rondinaire i esquerp de l'avi Gillesnormand; i el Josh O'Connor potser no acaba de ser capaç de donar-li tots els matisos a un personatge difícil d'interpretar com el pusil·lànime Marius, sempre atrapat entre dilemes i inseguretats.


El gran problema, en tot cas, d'adaptar una novel·la com aquesta rau en un fet que, irònicament, la seva versió musical va poder minimitzar i, fins i tot, fer-ne una arma poderosa: la vessant psicològica. Els personatges d'Hugo es debaten, constantment, en un mar de dubtes complexos, en estira-i-arronses vitals que saben que els canviaran completament la vida segons decideixin finalment actuar d'una manera o d'una altra. I tot això, evidentment, sobre les pàgines d'un llibre es pot explicar amb detall, amb profusió, tal com fa Hugo (el camí de Javert fins al pont és un luxe de prosa psicològica). I en canvi, en versió fílmica o televisiva, o li poses veu en off o... els fas cantar. I donat que aquí l'única música que se sent és la de l'entranyable Gavroche taral·lejant despreocupadament sota una pluja de trets letals, aquesta adaptació televisiva sembla haver perdut, principalment, aquest component essencial, deixant en mans de l'espectador la responsabilitat d'imaginar-se el que passa per dins d'aquests torturats personatges. Per molt que el director (el molt saberut i experimentat Tom Shankland, La ciudad y la ciudad, The punisher, Luke Cage, Iron fist, The leftovers, Ripper St., etc.) deixi un pla fix sobre un d'aquests personatges durant més d'un minut, a l'espectador li falten pistes que el portin als racons més obscurs dels seus dubtes i hesitacions transcendentals.


En tot cas, aquesta adaptació de Les misérables és molt fàcil de gaudir-la, tant per qui ha llegit la novel·la com per qui no. Qui l'ha llegida veurà traspassades en imatges l'enorme majoria dels ingredients d'aquella, mentre que qui no ho hagi fet encara podrà gaudir d'una història impossible, rocambolesca, amb ressonàncies de fulletó vuitcentista però filada amb una habilitat tal que és impossible no deixar-se emportar pel torrent d'històries i micro-històries, de situacions extremes i de realitats tan llunyanes com, en realitat, properes.

I sí, si ens posem perepunyetes li podrem trobar faltes. Però és necessari? No. No ho és. No siguem miserables.