Posts Recents

Els Lumière mentien. Ficció VS no-ficció

Cap comentari

És considerada la primera pel·lícula de la història. I, igualment, sempre ha estat considerada una simple peça documental amb la que els germans Lumière filmaren la sortida de la fàbrica dels treballadores i treballadores. Però la veritat no és exactament aquesta.

La veritat és que, lluny de "simplement" posar la càmera, els Lumière van manipular l'escena, preparar-la, per tal que en quedés el resultat que tots coneixem. De bones a primeres, cal fixar-se en la manera de vestir-se dels "figurants", molt en particular de les dones, que no van vestides per a treballar a la fàbrica sinó que més bé van vestides elegantment, com sabedores que havien de ser immortalitzades en la capseta màgica dels Lumière. De la mateixa manera, és molt evident que els directors havien donat ordres més o menys precises als participants, demanant-los, per exemple, de no prestar atenció a la càmera (i aquí cal tenir en compte que ningú havia vist una càmera abans, és a dir que, sens dubte, havia de ser una atracció suficient com perquè els treballadors, en cas de no saber-ho, haguessin dedicat, com a mínim, una llambregada de costat en sortir de la fàbrica). Fins i tot els Lumière estructuren la filmació d'aquesta tercera versió (hi ha dues versions prèvies que no són considerades les definitives i que han romàs menys vistes que aquesta) començant-la amb l'obertura de les portes i acabant-la amb el tancament de les mateixes, con donant-li un sentit narratiu a la pel·lícula, aportant-li un esquelet introducció-nus-desenllaç.

Tot això ens pot portar a reflexionar sobre un tema complex però molt interessant: les poques diferències reals existents entre el cinema de ficció i el de no-ficció. Perquè fins i tot en els documentals de no-ficció hi ha una narració. I si hi ha una narració, hi ha d'haver, forçosament, ficció, doncs tota història narrada és, vulguis o no, una representació adulterada de la realitat.

Cito poc acuradament el meu adorat Werner Herzog quan deia, fa tan sols uns mesos a l'auditori del CCCB de Barcelona, que sempre, en els documentals de no-ficció, s'ha de mentir per ser fidel a la realitat. Perquè la realitat és, si més no, aquella veritat que l'autor/a vol transmetre (la seva veritat, no una veritat absoluta). I sovint allò que es posa davant la càmera sense adulterar no transmet aquesta veritat i cal modificar-ho, cal preparar-ho, per tal que sigui fidel.

Els Lumière, per tant, menteixen. I ho fan amb la intenció de ser veraços, imagino. Per bé que bona part del que ens mostra la cinta no és més que una escenificació perfectament orquestrada. Parafrasejant una dita popular del periodisme, "que la veritat no t'espatlli un bon documental".

El ángel exterminador (1962) - Luis Buñuel

1 comentari
Un grup de l'alta societat es reuneixen a casa d'uns d'ells, els Nobile, després d'un concert per passar la vetllada fent allò que fan els nobles: sopen elegantment, xerren pomposa i falsament de foteses grandiloqüents, algú toca una sonata al piano, el serveix fa entrar alguns canapès, s'estableixen complicitats, potser futurs negocis, membres d'una lògia es fan, d'amagatotis, el senyal que els identifica... tot normal.

Tot normal fins que no poden abandonar el saló. Per què? No se sap. No ho saben. Però no poden. Alguna cosa els hi ho impedeix, encara que tinguin ganes. Volen, per exemple, anar-se'n a casa seva quan la nit ja és ben entrada, però ningú fa el gest de marxar, ningú és capaç de ser el primer en franquejar el llindar —a la qual cosa els hostes, els Nobile, reaccionen amb notable emprenyamenta: "Per què no marxen? Quina manca d'educació no voler marxar de casa d'algú!"—. Alguna cosa ja olorava estrany quan el servei, abans que donés començament la vetllada, ja havien començat a marxar, a absentar-se sense cap motiu aparent (o donant tènues excuses als seus amos quan aquests els inquireixen).

Les hores van passant i ningú pot abandonar l'estança. Els nervis comencen a fer acte de presència. També la set i la gana (recordem que el servei ha marxat —excepte el majordom—). Hi ha qui es comença a trobar malament. Es comencen a apuntar els dits acusadors en totes direccions. Tota una classe social separada de la resta per motius indesxifrables. El caos, per descomptat, truca a la porta.


Amb aquesta pel·lícula rodada en la seva etapa mexicana, Buñuel assoleix un dels cims de la seva carrera. Aquesta faula de classes, que ben bé podria haver esdevingut un dels millors episodis de la Dimensió desconeguda, es troba farcida de moments memorables a tot nivell (narratiu, simbòlic, conceptual, cinematogràfic) i deixa en l'espectador un sentiment de plenitud i d'esperit cinematogràfic curull, de tantes les arestes que presenta.
Si bé Buñuel sempre es va queixar de les limitacions de producció que la gestació completa de la pel·lícula en terres mexicanes va provocar (i l'execució, certament, se'n recent a voltes), això no va ser obstacle per permetre-li al mestre aragonès plantejar una paràbola exquisida sobre una classe social anacrònica i bastida al damunt del no res. Justament, aquest no-res és un dels eixos principals del film, allò que alguns han anomenat la suspensió del sentit. Aquest esdevé quan els personatges són absolutament incapaços d'explicar els motius —el sentit— de les seves accions o inaccions. No hi ha —veritablement, no n'hi ha— cap motiu per impedir als nobles abandonar la sala i tornar-se'n a casa seva (ni n'hi ha per impedir a la gent de l'exterior entrar en el palauet dels Nobili) però no poden franquejar aquesta no-barrera, aquest no-espai que separa ambdues porcions: l'interior i l'exterior. Potser, com diu Poyato (2011: 4), "la falta de voluntat per sortir els domina".

 

Buñuel, a més, farceix la narració de repeticions narratives (vint-i-set en total, compten els experts). Un exemple: Dues minyones s'escapoleixen —sense cap motiu, recordem'ho— del palauet. Just quan s'atansen a la sortida senten arribar la comitiva de nobles que venen a passar la vesprada i s'amaguen en una habitació propera. D'allà estant senten a l'amo, el Senyor Nobile, cridant al servei per recollir els abrics dels seus convidats i, en no rebre resposta, els convida a pujar al pis superior on espera trobar-se al servei. Un cop el grup ha pujat les escales, les dues minyones surten del seu amagatall i es disposen a escapar sense ser vistes. Però just quan ja tornen a estar a punt, tornen a sentir veus i es tornen a amagar. És llavors quan l'espectador queda emmudit en veure que, per la mateixa porta d'entrada, torna a aparèixer el mateix grup de nobles, amb el mateix Senyor Nobile al capdavant, cridant de nou al servei que no respon i convidant-los, un cop més, a pujar al pis de dalt (moment que, ara sí, les minyones aprofiten per tornar a intentar fugir, cosa que ara aconsegueixen).


Hem assistit a la primera repetició, però en vindran moltes més. Converses impossibles en les que els elements es dupliquen però amb una certa distorsió (un primer brindis que tothom secunda i un segon en els mateixos termes, uns segons més tard, que tothom ignora), amb un element temporal que desestabilitza (dos homes que són presentats per un tercer i que, al cap d'uns minuts, es retroben i parlen com si es coneguessin de tota la vida) i un llarg etcètera.

El crescendo narratiu és intens, el final memorable, la conclusió quasi mística. I la pel·lícula sencera? Una absoluta obra mestra, una joia del cinema intemporal i eterna, una de les grans obres d'art del segle XX i una delícia de veure i reveure, un cop i un altre, en una repetició ad aeternum que ens acabarà demostrant que no hi ha cap sentit, que no té —com deia el propi Buñuel— cap explicació.




BLAS CORRO, P. (2000). "Un espacio siniestro en el cine de Buñuel". Aisthesis (núm. 33, pàgs. 115-125). Santiago de Chile: Pontificia Universidad Católica de Chile. També disponible a: http://estetica.uc.cl/images/stories/Aisthesis1/Aisthesis33/pablo%20corro%20completo.pdf
OROZCO, E. (2013). "'El ángel exterminador' o el enigma de la condición humana" [en línia]. Revista de letras. [Data de consulta: 20/07/2016]. Disponible a: http://revistadeletras.net/el-angel-exterminador-o-el-enigma-de-la-condicion-humana
POYATO, P. (2011). "Suspensión del sentido y repetición en 'El ángel exterminador' (Buñuel, 1962)". Fotocinema (núm. 3, pàgs. 3-16). Màlaga: Universidad de Málaga. També disponible a: http://dspace.uma.es/xmlui/bitstream/handle/10630/5195/68-203-1-PB-2.pdf?sequence=1


Descontroladas (Snatched, 2017) - Jonathan Levine

Cap comentari

La suposada comèdia "esbojarrada" de l'estiu ha vingut de la ma de l'Amy Schumer, autèntica kamikaze de l'humor més descontrolat. A part de la protagonista, el film, dirigit per Jonathan Levine, es recolza en el guió de Katie Dippold, la responsable de més de 30 episodis de la gran Parks and Recreation i guionista de la nova versió de Cazafantasmas (2016) i Cuerpos Especiales (2013). 

Per aquells que no conegueu a Schumer, podeu veure-la en aquesta hilarant entrevista al programa de Graham Norton on demostra que no dubta mai en riure's d'ella mateixa per tal de ficar-se el públic a la butxaca ja sigui en els seus espectacles stand-up comedy o bé en la catifa vermella d'una entrega de premis.


És sorprenent doncs, que una pel·lícula que compta amb Schumer, Hawn i Barinholtz, tres actors caracteritzats per la seva capacitat "pallasística" (si és que aquest terme existeix), tingui bons gags però també moments d'ensopiment inadmissibles en una comèdia. 

La pel·lícula ens explica les vacances accidentatades d'una mare i una filla (Amy Schumer i Goldie Hawn podrien passar perfectament com a família directa) a l'Equador. El que havia de ser un viatge relaxant acaba en una aventura que serà l'excusa per tot un seguit de gags i situacions que naveguen per la fina línea entre el racisme i la comèdia basada en estereotips. 


En definitiva, tot i que hi ha grans gags (com el personatge de l'aventurer) i moments força entretinguts, a la història li costa avançar i en certs trams la pel·lícula cau (malauradament) cap al desinterés. I dic malauradament perquè m'hagués agradat molt veure recuperada a la Goldie Hawn que tant ens va fer riure als 80 i que apareix aquí com un personatge que tot i que ho intenta, no se'n surt a nivell còmic. 

Logan (2017) - James Mangold

Cap comentari
Logan, aparentment la conclusió d'aquesta nissaga de pel·lícules al voltant del superheroi mutant Wolverine, és una doble pena.

Pena #1. És una pena que les pel·lícules d'aquest personatge hagin preferit escollir el camí de l'acció que el del drama, sobretot tenint en compte que la llavor de la producció era, molt probablement,  el millor i més adult còmic que s'ha escrit sobre ell, enfonsant les garres en una història humana i personal més que no pas en els cossos de les seves nombroses víctimes. Però ja es va veure en la primera de les pel·lícules que aquesta no era, en absolut, la intenció. L'acció s'apoderà de la franquícia i esvaí qualsevol possibilitat de degustar alguna cosa adulta i madura, narrativament parlant. Encara que tard, sembla que la trilogia ha volgut acabar en un to més humà, més dramàtic. Però...

Pena #2: És també una enorme pena que, havent-se decidit, finalment, per un enfocament més dramàtic, per una trama més humana, no sigui capaç de desprendre's de la violència gratuïta que sempre acompanya a un personatge com el Wolverine, i la pel·lícula insisteixi en fer-li trepanar ulls, pits, mandíbules, tallar braços i tot tipus de barbaritats innecessàries per recordar-nos que, en el fons, és una bèstia. Però és que la bèstia, aquí també, es menja el drama, es cruspeix qualsevol intent de donar-li forma a la més mínima intenció narrativa. 


La banalització, doncs, continua, així com la hiper-violència gratuïta. Ni rastre de l'home darrera de la bèstia. El mínim rastre (Logan, el cuidador de l'Xavier; Logan, l'intent de pare; Logan, el nom propi de l'home, no el sobrenom de la bèstia) és aniquilat despietadament per un director, el James Mangold, que ha estat absoluta i repetidament incapaç d'aixecar una franquícia mínimament decent d'un personatge que sempre ha estat molt més interessant interactuant dins un grup que no pas sol.

Afortunadament, la franquícia ha arribat a la seva fi. Ja tocava. Potser no calia ni que hagués començat, a la vista dels resultats. Una pena. Dues penes.


Captain Fantastic (2016) - Matt Ross

Cap comentari
En una determinada escena de la pel·lícula, el Ben (Viggo Mortensen), que cria als seus fills en mode "home schooling" (és a dir, que no els du a l'escola, sinó que els educa a casa, fent-los llegir llibres, estudiar tot tipus de matèries i disciplines, etc.) li pregunta inquisitivament a una de les seves filles, que s'està llegint 'Lolita' del Nabokov, quina opinió té del llibre. Ella, primer, li contesta el·lusivament, explicant-li la trama. Però ell insisteix: en saber la seva opinió. Finalment, la filla explica que té un sentiment ambivalent amb l'obra: per una banda, el protagonista és un pedòfil, però, per l'altra, l'amor que professa és pur.

Aquesta escena, gens banal, és inserida en la pel·lícula per tal de deixar clar a l'espectador que estem davant d'una situació igualment ambivalent. El debat sobre si l'educació a casa és una opció plausible i admissible o no és complex i ple d'arestes gens còmodes d'afrontar. I té mèrit que una pel·lícula com aquesta s'atreveixi a parlar-ne. El problema, però, és que no s'atreveix a res més.

Ross es queda, justament, en aquesta ambivalència. No vol prendre partit. Això últim no tindria per què ser, necessàriament un inconvenient. Però no ho seria sempre i quan la narració no tingués por de prémer l'accelerador i anar al fons de la qüestió, estar-se de miraments i condemnar les accions (que no les persones) punibles de manera oberta, tant les dels partidaris del 'home schooling' com dels detractors.

Però no. Mitges tintes, això és tot el que aconseguim. El personatge del Ben és guai, però no. Els seus fills són molt intel·ligents, però no. El sogre és un ogre (inicialment), però no. Sí, però no. No, però sí. I en aquestes mitges tintes, en aquesta terra de ningú, vara una pel·lícula a la que l'atreviment se li esgota massa ràpid. Així, el debat es dilueix i el tema s'embarra en cançonetes, focs de camp i aburgesaments narratius sagnants. Al cap i a la fi, no queda cap dubte que la pel·lícula està dirigida a una generació, la que ara nodreix el gruix dels pares contemporanis, que ja han oblidat els 70 i les revolucions contraculturals.

Una llàstima, perquè el debat és bonic i interessant, però ho seria, en tot cas, en mans d'algú que realment en volgués traure alguna cosa.


El cuento de la criada (The Handmaid's Tale, 2017) - Bruce Miller

Cap comentari
És la sensació d'aquesta nova temporada: The Handmaid's tale ha estat la gran aposta de Hulu per guanyar un bon número de guardons, començant pels propers Emmy de mitjans de setembre. HBO l'està emetent a Espanya juntament amb Big Little Lies, l'altra gran candidata a emportar-se una bona colla de premis.


L'argument


És dificil no conèixer la història: tothom n'està parlant des de la seva estrena, ara ja fa uns mesos. El cuento de la criada és una sèrie de 10 episodis basats en la novel·la del mateix nom escrita per Margaret Atwood l'any 1985 i que parteix d'una situació distòpica: en un futur proper en el que la infertilitat és la norma, el fonamentalisme religiós ha pres el poder.

En aquesta nova societat hi ha una classe gobernant que posseeix el poder, una policia que tot ho veu (una picada d'ull a 1984) i unes institucions que "eduquen" les dones, (les més desfavorides) que han passat a ser purament serventes sense drets ni llibertat. destinades a servir les clases poderoses.


Els punts forts de la sèrie




➡️ La manera d'explicar la història, combinant els moments presents amb diferents punts del passat, que ens va desvetllant com va ser possible passar d'una societat democràtica a un sistema dictatorial. És absolutament devastador reconèixer moments i actes que s'estan produint en aquest moment i que fan pensar que aquesta societat podria succeir fora de la ficció.
➡️ La història: una situació que semblava impossible l'any 1985 i que, igual com passa a Black Mirror, hi ha pistes en la realitat més immediata que ens fan pensar que potser seria possible.
➡️ L'estètica: colors saturats per a totes les castes: blau per les dones dels comandants, marró per les "tietes" que controlen les criades, que van d'un vermell absolutament esfereidor, el color de la sang, el color (diuen) de la fertilitat. Durant els primers capítols veiem a Hopper en la composició dels plans: Elisabeth Moss solitària en una habitació iluminada irrealment.
➡️ La càmera mostra angles impossibles que donen significat a les escenes: tot i que una mica ingénuament, els plans cenitals ens recorden que hi ha una mirada superior, el Déu que està per sobre de tots i en el que es basa aquesta nova societat: un déu estricte, antic i cruel.
➡️ La música: absolutament impactant. Una banda sonora plena de temes que tots reconeixem però versionats en covers tristos que ens fan oblidar l'energia original de les cançons per tornar-nos reflexius i descobrir-ne un nou significat. El "Don't you forget about me" dels Simple Minds o bé el "Heart of Glass" de la Blondie, remesclat pel propi Philip Glass són exemples perfectes.
➡️ Elisabeth Moss:  només podia ser ella la  protagonista d'aquesta història. Una actriu amb una mirada que conté tota l'angoixa, la ràbia i la desesperança que nosaltres sentim. La seva interpretació és corprenedora.
➡️ L'escena de la protesta "The Riot" al capítol 3: Aquest capítol per si mateix és un dels punts més intensos de la sèrie i que posa els pèls de punta.


En resum...


Veieu-la. És el millor que podem dir.





Baby driver (2017) - Edgar Wright

Cap comentari



De vegades els de l'Última Projecció no ens posem d'acord, no sempre passa...

Noemí Roig Marc Ambit
L'estil artificiós i divertit de l'Edgar Wright que en aquest cas està desbordat i recorda la bogeria d'Scott Pilgrim vs. the world.
Estil volgudament amanerat i insofrible videoclip inicial pretesament enginyós. 
És maniquea a més no poder amb bons boníssims i dolents molt malvats. L'únic intent de donar complexitat a un caràcter (Spacey) és inverosímil i absurd.  Personatges absolutament anodins, desproveïts de qualsevol càrrega dramàtica que ens hi pugui fer connectar.
Tot i que les curses i persecucions de cotxes m'avorreixen profundament, en aquest cas són imaginatives i surreals també. 
L'Edgar Wright no té cap pudor en sacrificar la veracitat per l'entreteniment, farcint les persecucions de trucs de guió i falsedats argumentals.
És un divertiment al que no cal revestir de genialitat. Él hype la mata. Don't feed the hype.
Refregit d'influències avorrit i absolutament exempt de gràcia o d'alguna espurna d'interès.
En Jon Hamm és el millor de la pel·lícula, encantador i boig, totalment meravellós. 
És molt suggerent veure al Jon Hamm fent de personatge dual al que se li va l'olla. Fa por i tot.
Una banda sonora fascinant, que inclou clàssics del soul però també els Focus, Lionel Ritchie i el més trillat de la Gwen Stefani. Divertida i sorprenent.
Banda sonora entaforada a la força.


The Keepers (2017) - Ryan White

Cap comentari
Fa un parell o tres de temporades, alguns documentals en format de sèrie televisiva s'esmunyiren pels nostres televisors, mostrant-nos que el gènere en qüestió podia trobar un molt bon espai en la serialitat catòdica. Més metratge per desenvolupar el tema a fons i cobrir diferents perspectives, una cadència introducció-nus-desenllaç que es repeteix a cada episodi, permetent articular una càrrega dramàtica determinada (o manipular, directament, l'espectador), i, fins i tot, una difusió massiva a nivell mundial en l'era de les plataformes com Netflix i HBO que pot ajudar a difondre temes, injustícies o revelacions que mai han comptat amb l'atenció dels mitjans.

En el seu moment vam parlar molt de la pionera The Staircase, de The Jinx, de Making a murderer o de la local Muerte en León. Doncs aquest any tocarà parlar de The Keepers, monumental trencaclosques documental que pretén aportar llum a l'assassinat d'una jove monja l'any 1969. A partir del voluntariós treball de dues ex-alumnes convertides en eficaces investigadores (si us plau, volem ja mateix una sèrie sobre aquesta parella fantàstica que són la Gemma i l'Abbie!), la docusèrie rastreja els fets, intuint des d'un bon principi que, en realitat, l'assassinat de la monja no és més que la punta d'un iceberg calidoscòpic que amaga un món pudent d'abusos sexuals a menors per part de l'església, molt abans que l'escàndol retratat a la magnífica pel·lícula que és Spotlight sortís a la llum. Tal com les pròpies investigadores amateurs confessen en el primer episodi, l'important no era descobrir qui va matar la monja Cathy Cesnik, sinó exposar l'entramat d'encobriment granític i reiterat per part de grans estaments i grupuscles de la societat.


I el Ryan White és prou hàbil com per fer bé dues coses ben difícils. Primera: entén que el grafisme i la morbositat expositiva estan fora de lloc en un tema com aquesta (curiosament, és exactament el mateix codi d'honor que aplica Thomas McCarthy a la mencionada Spotlight). I segona: troba la manera d'articular una narrativa potent davant l'aparentment inabastible univers de personatges, trames i sub-trames, documents, comunicacions i entrevistes.

I ho fa, val a dir-ho, amb una perícia magnífica, amb una habilitat francament fascinant per presentar quelcom mínimament intel·ligible d'una aclaparadora muntanya de fonts i de caps per lligar. Aprofitant amb encert el format episòdic, White llença pistes (amb forma de documents, de fets o de personatges) que es recuperen més endavant, quan ja sembla que aquella veta està fosa i que no duia enlloc.


Però per damunt de tot, el gran encert de White és posar les persones al bell mig de la docusèrie. La humanitat no es perd mai, les víctimes sempre tenen l'última paraula, les persones són allò que importen, en aquest esforç documental titànic. I d'aquest esforç en surten personatges d'una potència inusitada, com la de la Jane Doe, alumna anònima que decideix donar una pas endavant, enfrontar-se als seus terribles traumes d'infantesa, per exposar-se i exposar als culpables, a l'espera de fer justícia i de rescabalar el dany infligit. Les seves escenes, per si soles, muntades una darrera l'altra, podrien esdevenir un llargmetratge intens i humà sobre la superació i el coratge.

Avís als docuserièfils: aquest documental no juga amb les mateixes cartes que, posem per cas, The Jinx. No espereu una confessió final fora de càmera, un tripijoc dels productors o un muntatge decididament manipulador. Aquí hi ha veritat de la bona, enllaunada i servida en safata de plata, però sucosa i estremidora com poques. Set capítols captivadors, devastadors, esfereïdors sobre un crim i el seu encobriment, sobre una capsa de Pandora tancada a pany i forrellat pels poders fàctics que, encara avui en dia, ordenen el món en el que vivim.


Train to Busan (Busanhaeng, 2016) - Yeon Sang-Ho

Cap comentari

Des que existeix el subgènere dels zombis que tothom, ja siguin els propis artífexs de les pel·lícules, ja sigui la crítica més reputada, intenten bastir alguna analogia amb els renascuts que permeti establir una certa crítica de la societat contemporània que les veu néixer. Això ve passant des de la seminal 'Nit dels morts vivents' del Romero, però també des d'abans, fins i tot, amb títols com 'La invasión de los ladrones de cuerpos' (Invasion of the body snatchers, 1956) de Siegel, tinguda per molts com a un al·legat anticomunista en els temps més àlgids del McCarthysme, quan ni el mateix Siegel ni l'autor de la novel·la pretengueren mai cap càrrega política concreta.

'Train to Busan' no és, en aquest sentit, una excepció. El film denuncia, de manera aquí ben clara i gens velada, l'absoluta pèrdua d'empatia i de capacitat d'ajudar al proïsme de la societat actual (s'entén que està parlant de la societat urbana sud-coreana, però no sembla pas estrafolari ni fora de lloc pretendre que el seu missatge és molt més universalista que això). El protagonista, que ha de portar a la seva filla a veure a la seva mare, està en procés d'oblidar tot allò que distingeix un ésser humà: no només s'ha abocat en la feina (feina de financer sense escrúpols, per acabar-ho d'adobar), deixant de banda el seu plançó, sinó que un cop que esclata l'habitual plaga zombi i queden atrapats en un claustrofòbic tren, actua tan egoistament com pot per salvar-se. Encara més, li demana a sa filla que faci el mateix, que s'oblidi d'ajudar als demés, fins i tot quan la nena mostra senyals de ser una persona atenta i curosa amb els altres.


En el tren, afortunadament, s'hi troben gent de tot tipus, i a més de personatges com el protagonista hi ha passatgers als quals no els val sobreviure a qualsevol preu, sinó que són conscients dels altres i de les seves necessitats. Dit d'una altra manera: semblen humans. I és en aquest "enfrontament" entre els mateixos humans (els veritablement humans, amb cor, ànima i bona voluntat, i els inhumans, egoistes i preocupats tan sols de salvar el seu propi cul) on rau el veritable encant del film.

Perquè allò que fa especial 'Train to Busan' en la seva analogia crítica és que s'esforça en no quedar-se en la simple anècdota que serveix de punt de partida, farcint el seu guió de constants i insistents referències al tema, abordat des de diferents perspectives, en un gir molt destacable d'aquest sub-gènere i que la situa, directament, entre els títols més destacats d'aquesta mena, molt ben acompanyada per la seva preqüela d'animació (del mateix director), Seoul Station.. La crítica no rau únicament en mostrar com en una societat post-industrial l'ésser humà s'ha desdibuixat tant, s'ha separat tant de la seva humanitat que s'ha convertit en zombi, sinó també en explicar i exposar exemples ben clars d'aquest aparentment inevitable fet. La trama, doncs, suporta l'analogia, la transporta (mai millor dit) a la seva destinació final.


I és innegable que la pel·lícula revela que potser caldria una pel·lícula de zombis en la que l'analogia crítica fos envers el patriarcat que domina aquesta 'Train to Busan' (i la gran majoria de les produccions cinematogràfiques que ens arriben, és clar), doncs les dones són relegades a papers molt menors a excepció de la nena co-protagonista. Però cal anar pas a pas. (Ja hi haurà temps, esperem, per a una adaptació de la magnífica novel·la que és 'La última mujer de Australia' de Francisco Javier Solano Villarrubia. De moment ens hem de quedar amb aquesta contundent, trepidant i molt treballada 'Train to Busan', esperant que la seva crítica ens desperti de la letargia que ha desplaçat l'ésser humà del taulell de joc.

Seoul Station (2016) - Yeon Sang-Ho

Cap comentari
En les estacions de tren de les grans ciutats de tots els països industrialitzats del món, quan cau la nit, comencen a aparèixer-hi uns habitants molt particulars que busquen refugi. Són els vagabunds, gent que ho ha perdut tot, cantó fosc de les societats capitalistes, quasi-ètnies nocturnes pretesament invisibles a ulls del poder i de la societat benestant. Als països en els que el creixement econòmic es va produir a marxes forçades, aquestes diferències entre aquells que han acaparat diners i possessions i aquells que els han perdut són encara més grans, abocant a centenars (literalment, centenars) de vagabunds als voltants de les susdites estacions de tren.

És aquest el punt de partida d'aquesta Seoul Station, preqüela de la magnífica Train to Busan, que el mateix director ha ordit, aquí seguint la seva carrera com a director d'animació. La crisi econòmica ha generat una enorme bossa de pobresa a Corea i, molt en particular, a la capital Seul. El brot de l'habitual virus zombi que ha de provocar l'epidèmia sorgeix aquí de la pobresa, dels descastats, dels invisibles. Sang-Ho insisteix, un cop més, en la denúncia a través dels seus films.


És una llàstima, però, que aquesta pel·lícula d'animació sigui, en tot cas, una mica tova, una mica fràgil en la seva càrrega dramàtica (a diferència del que succeeix a la molt més reeixida seqüela). El problema ve, fonamentalment, d'una animació força limitada que no només repeteix sinó que amplifica l'acostumat hieratisme de l'animació asiàtica, dificultant enormement la transmissió del drama dels individus, veritable i inevitable pal de paller de les pel·lícules de zombis destacables. Hi ha moments del film, sospito, que amb una animació més curosa o amb actors i actrius de carn i ossos (live action, en diuen, avui en dia) haguessin resultat molt més poderoses: l'escena de la presó, la del jubilat reclamant que el seu país el respecti després d'anys d'esforç i sacrifici, etc.

I tampoc es pot evitar tenir sentiments ambivalents amb el tracte que reben les dones en el seus films. Per bé que és evident que Sang-Ho és molt conscient de la situació dramàtica que viuen en una societat extremadament patriarcal com la coreana i, en conseqüència, no renuncia a posar com a protagonista a una jove prostituta que intenta fugir d'un passat de proxenetes i clients, el paper que hi juguen sol ser de comparsa, de rescatada, d'incapaç d'aixecar cap per si sola.


Amb tot, però, no es pot menysprear un film de zombis intel·ligent i amb intenció crítica clara i tangible, més enllà d'un resultat força fallit. Sang-Ho segueix sent una de les veus asiàtiques destacables i a tenir en compte si no volem evitar acabar amb una epidèmia zombi de primera categoria.

Luces de ciudad (1931) - Charles Chaplin

Cap comentari
El vagabund protagonista (Chaplin,caracteritzat com a Charlot), per esquivar un policia al mig d'un embús de trànsit, entra per una porta d'un luxós cotxe simplement per baixar per la porta de l'altra banda i, així, perdre'l de vista. En baixar del cotxe, una venedora de flors cega, tot escoltant el soroll de la porta, creu tenir davant un milionari, quan en realitat té a un pobre vagabund desarrapat. El vagabund, doncs, ha estat transmigrat en un home ric i poderós, si més no als ulls de la cega. Per descomptat, s'enamoren.

No serà l'únic instant en el que el personatge del vagabund, constantment rebutjat per la societat, del que se'n foten els nens, al que persegueixen els policies, perdi aquesta condició per ser tractat com una persona normal. Però aquest segon cop no serà per una dona sense visió, sinó per un milionari (aquest de debò) que, quan està borratxo (i això és la meitat del temps) pren el vagabund pel seu millor amic, oblidant la seva pobresa i el seu aspecte. El mil·lionari el porta a festes luxoses, li regala el seu cotxe, li obre les portes de casa seva. Però -ai, las!- quan se li passa el morat, ni el reconeix, el rebutja, el fa fora.

El vagabund, doncs, és un ésser repudiat. Ell mateix n'és conscient i està sempre alerta, disposat a aixecar els punys i a engegar brega a la mínima que algú li busca les pessigolles. I és així perquè no cal oblidar que l'acció transcorre just després del Crac del 1929. La societat nord-americana tot just comença a aixecar cap (la primera escena del film mostra la inauguració d'un monument a la "Pau i la prosperitat"). Charlot, aquí, és un pària, un descastat que intenta gaudir d'una ciutat que no el vol.


Per descomptat, la pobra noia cega cau malalta, no pot treballar, la seva àvia ha d'intentar vendre quatre flors per poder pagar un lloguer que expira l'endemà i que suposarà el seu desnonament, etc. És a dir, que, com ja estem acostumats amb Chaplin, la llàgrima és a la vora de la parpella. Però -i això també és molt Chaplin- la història està contrapuntada amb moments slapstick absolutament hilarants i de trinxar-se de riure (per a qui us escriu, les escenes del sopar i ball amb els rics, la del suïcida i la del combat de boxa estan entre les coses més divertides que un espectador pot veure en una pantalla). L'equilibri doncs, és perfecte. L'experiència de veure un Chaplin sempre és agraïda, complexa, rica i sucosa.

Llistada repetidament com una de les millors pel·lícules de la història (llista Kobal, AFI, BFI, etc.), Luces de ciudad roman com una joia esplèndidament lluent després de quasi  un segle, amarada com està de passió fílmica i d'enginy il·limitat, una delícia cinematogràfica de primer ordre, una obra d'art intocable i perfecta que reuneix tendresa, comicitat i diverses capes de significat que tot amant del cinema ha de gaudir repetides vegades per recordar quan gran pot arribar a ser el cinema.

Hasta los huesos (To the bone, 2017) - Marti Noxon

Cap comentari
La última polèmica de Netflix és la pel·lícula Hasta los huesos, un relat sobre l'anorèxia escrit i dirigit per Marti Noxon i protagonitzat per Lily Collins.

Aquesta pel·lícula és el projecte personal de Marti Noxon, guionista i productora amb una llarga experiència a televisió que es llença per primer cop a la direcció amb aquesta pel·lícula estrenada a Sundance amb cert èxit i que Netflix va comprar pensant en la seva audiència més jove.


El tràiler de la pel·lícula va ser vist per 2 milions de persones durant les primeres 48 hores generant debats i polèmiques vàries; i mentre la societat es debat en si és positiu o negatiu mostrar temàtiques com el suïcidi o l'anorèxia, les sèries i pel·lícules que les tracten tenen un públic que sí les veu.

Una història personal

Noxon és la creadora de la magnifica i cínica sèrie UnReal i ha escrit i produit episodis per a sèries tan populars com Mad Men, Buffy Cazavampiros o Anatomia de Grey. És doncs, una professional que coneix molt bé el mitjà i per això triar un tema tan polèmic com l'anorèxia com a debut direccional és tota una declaració d'intencions.

La directora, que va patir aquesta malaltia, ha parlat en diverses entrevistes sobre la seva creença de que cal visibilitzar els desordres alimentaris però que cal fer-ho des d'un punt de vista respectuós amb les víctimes.

En aquest sentit, un element principal era la tria de la protagonista, que es va convertir en una recerca intensa (segons les paraules de la directora) fins que van trobar Lily Collins, que està a anys llum de tots els seus companys de repartiment.

Un film fluix

Malgrat la temàtica impactant, la pel·lícula no ofereix un discurs o un tractament trencador. S'ha parlat molt de l'esquena ossuda i les costelles a la vista de la protagonista, però aquesta és la única concessió a la novetat. L'estructura del film és la típica que tots us podeu imaginar: amb tots els tòpics i tragèdies paral·leles que farceixen la història de suposats moments àlgids que en realitat són més que previsibles.


L'únic element que destaca és Lily Collins, protagonista absoluta per mèrits propis. No només dóna versemblança al personatge gràcies a una pèrdua de pes més que evident si no que la seva interpretació mesurada i el seu aspecte fràgil fa que l'espectador connecti inmediatament i intenti comprendre el seu punt de vista. No és un paper fàcil i Collins aporta humanitat a un personatge que si no fos per ella ens causaria rebuig.

La resta d'interpretacions són dispars i irregulars: des de la sempre fantàstica Lili Taylor que fa un cop més el paper recurrent de dona turmentada fins a la desganada interpretació de Keanu Reeves, que apareix a la pel·lícula com si estigués de pas i que no aporta res al personatge del terapeuta que (en teoria) ha de resultar inspirador.


Menció especial a l'escena catàrtica que mare i filla protagonitzen... una escena que tenia un risc alt de quedar ridícula i que les dues millors actrius del film solucionen amb molta emoció.

Al marge de polèmiques... 

Hasta los huesos és una pel·lícula que tracta un tema difícil amb intencions dignes, tot i que la seva execució cau en els tòpics més previsibles i resulta avorrida en més ocasions de les que caldria.

L'amor a primera vista en el cinema IV - Segons Stanley Kubrick

Cap comentari


Recuperem la nostra secció d'enamoraments a primera vista en el cinema (ja en portàvem tres edicions!) per desfer-nos amb una escena absolutament deliciosa que ens va suggerir el bon amic Javier Robles.



Es tracta, doncs, d'aquesta mítica escena en que el Barry (encara Redmond Barry) coneix a la vídua Lyndon en una partida de cartes. El tempo Kubrick —calmat, pausat— i la il·luminació tènue —forjada únicament amb espelmes, sense cap tipus de focus— retrata l'ensopida i quasi inert societat britànica del Segle XVIII. Sembla una escena romàntica a l'ús, però només ho és al 50%. Només ella, Lady Lyndon, sent amor. En Barry sent atracció, però no romàntica, no passional; veu en ella a la presa perfecta, la clau que li ha d'obrir les portes a un estatus social major i més distingit, a títols nobiliaris i a una vida "digna". En Barry para la trampa amb la seva mirada lànguida i perduda, com de gosset abandonat. I ella hi cau de quatre grapes.



Deia el Kubrick, preguntat per la similitud d'aquesta escena amb el cinema mut (no només no hi ha quasi bé diàlegs sinó que la mateixa il·luminació i els maquillatges dels personatges ens hi recorden), que "és molt romàntica, però alhora [...] suggereix l'atracció buida que tenen per l'altre i que ha de desaparèixer tan ràpid com ha aparegut. Estableix l'escenari per tot allò que ha de seguir en la seva relació. Els actors, les imatges i Schubert van funcionar bé en conjunt, crec." ([Trad. pròpia]. Ciment, M., 1980).

En comparació amb les altres escenes que hem revisat fins ara d'enamoraments a primera vista, aquesta sobta per la seva fredor colpidora, tan lluny i alhora tan a prop dels clichés romàntics que el cinema sempre ens ha regalat.

________________________
CIMENT, M. (1980). Kubrick. Akal. Extracte disponible a: <http://www.visual-memory.co.uk/amk/doc/interview.bl.html>.

À propos de Nice (1930) - Jean Vigo

Cap comentari
"[P]asan las efímeras riquezas temporalmente de una a otra mano, de una a otra raza, pese a todas las preocupaciones humanas. Y por esto, cuando un pueblo impera, otro pueblo decae, siguiendo el arbitrio de esta recóndita voluntad, que se mantiene oculta como la sierpe bajo la hierba."
(Dante Alighieri, a La divina comedia, 1942: 63).

Des que l'home viu en societat que és necessari el sacrifici d'alguns (sovint la majoria) per tal que altres (sovint la minoria) pugui viure en condicions dignes. Cal que algú es jugui la vida recollint carbó a les mines per tal que algú altre no tingui fred, cal que algú treballi a les fàbriques perquè els amos puguin gaudir de tiberis pantagruèlics, cal que algú s'esllomi al camp recollint flors formoses perquè algun enamorat li pugui regalar a la seva estimada un bon pom de roses, cal que un vell home hagi d'arrossegar tot el dia un carret grinyolant perquè algú altre pugui estar informat de l'actualitat mundial, cal que algú netegi el passeig marítim i la platja perquè algú pugui passejar-hi acompanyat del seu gosset, cal que algú teixeixi durant hores en polsosos i remots tallers les teles que es convertiran en vestits rematats per barrets impossibles. Cal, es veu que cal.
I això és el que el Jean Vigo vol denunciar en aquesta peça de documental social, aquesta mena de simfonia urbana, en la que ens porta de viatge per l'elitista i desinhibida Niça, regentada per l'aristocràcia més raquítica, l'alta burgesia grimpant i la noblesa enmedallada, que circulen per fronts marítims impol·luts, casinos desbocats, terrasses atestades de monocles, barrets estrafolaris i pells d'animals morts sobre les espatlles. I assisteixen a desfilades sumptuoses, a curses de motor, a festes amb balls frenètics, a regates o passegen per davant d'aparadors lluents i fascinants.
Però al bell mig del catàleg aristocràtic, de la simfonia eixerida i brillant, de la postal idíl·lica, un interludi, una breu interrupció: la veritat oculta. Arriben els pobres, els desemparats, els marginats, els esguerrats, els pobres, els afamats i els malalts. Arriben les barraques, els tolls enfangats, la brutícia acumulada i les runes . Arriben els racons ocults de la ciutat, les façanes escrostonades, la roba estesa, els gossos peluts i petaners deambulant sense corretja, les timbes al carrer, arriba l'abandonament i l'oblit. Són tan sols uns instants, uns minuts, uns mínims compassos dins la llarga simfonia de la Niça que tots volem veure. Però hi són. No els pots obviar. Saps que hi són. La postal s'esquinça.

Amb el seu cameraman, el Boris Kaufman (germà de l'inventor del gènere de les simfonies urbanes, el Dziga Vertov), assegut en una cadira de rodes i tapant la càmera amb una manta (Rodríguez, 2016), el Vigo retrata d'amagat la societat benestant d'un far aristòcrata com és Niça, deixant que la lluentor vagi perdent força i se li vegi el llautó a mesura que avança el metratge (22 minuts), molt en particular després del breu interludi pobre que esmentàvem abans. Després d'aquesta inflexió ja res és el mateix. O, si més no, ja res no es veu de la mateixa manera. Són els dictats del kino-glaz (cinema-ull) rus, el cinema de la veritat. Un cop has vist el back, el front ja no és el mateix (Goffman, 1959). Dit d'altra manera: un cop has estat entre bambolines, la representació damunt de l'escenari ja no sembla tan real.

Vigo basteix la seva obra seguint els preceptes eisensteinians del "muntatge d'atraccions", amb el que es busca, per contraposició, un efecte sensitiu en l'espectador. És un "cop de puny visual, insòlit i pueril alhora" (Gubern, 1989:150) que s'aconsegueix, per exemple, en mostrar primer a un grup d'aristòcrates a la platja i, acte seguit, un grapat de cocodrils arrossegant-se per la sorra i entrant a l'aigua. Diversos cops Vigo juga aquestes cartes per sorpresa. També deixa, de tant en tant, la càmera ben lliure, tant que li permet resseguir els contorns d'uns arcs, o enfocar un edifici quasi boca avall. Som als inicis del cinema, el llenguatge encara és juganer, imprecís.


Era el primer treball de Vigo, dels únicament quatre que va poder filmar abans de morir. I tal com va acabar fent amb la seva meravellosa Zéro en conduite, calia cridar a la revolució, al canvi de papers, a l'equitat, a la justícia social. Perquè, com molt bé expressa Casanovas (1993: 176), "tots [els representants del cinema post-revolucionari d'arrels russes] han intentat el mateix: l'establiment d'un llenguatge comunicatiu universal, comprensible per a tothom, que capti l'atenció de l'espectador, li desperti el desig i el mogui a l'acció. Aquest és el postulat comú de totes les arts desenvolupades immediatament després de la Revolució."



CASANOVAS, A. (1993). Rússia: Cultura i Cinema. 1800-1924. Barcelona: Íxia. 
ALIGHIERI, D. (1942). La divina comedia (trad. Arturo Cuyás de la Vega). Madrid: Ediciones Ibéricas.
GOFFMAN, E. (1959). The presentation of Self in everyday life. Nova York: Doubleday.
GUBERN, R. (1989). Historia del cine. Barcelona: Lumen.
RODRÍGUEZ, M. (2016). "A propósito de Niza (1930). El cortometraje documental de Jean Vigo" [en línia]. Las mejores películas de la historia del cine [Data de consulta: 16/7/2016]. http://www.lasmejorespeliculasdelahistoriadelcine.com/2015/04/a-proposito-de-niza-1930-el-cortometraje-de-jean-vigo.html . 
SANTANDER, H. (2013). "Politics and metaphysics of Jean Vigo's A propos de Nice" [en línia]. Senses of cinema [Data de consulta: 16/7/2016]. 
http://sensesofcinema.com/2013/cteq/politics-and-metaphysics-of-jean-vigos-a-propos-de-nice .