Posts Recents

American Crime (2015) - John Ridley (creador)

Cap comentari

Necessària, molt necessària s'intueix aquesta American Crime, en els temps que corren. Cada temporada, un crim. (Sempre els mateixos actors i actrius, amb diferents papers; sempre el mateix estil, el mateix muntatge; sempre les mateixes intencions.) Però el crim, compte amb això, no és el tema; és, si de cas, el detonant.

I el que detona en cadascuna de les dues temporades d'aquesta magnífica sèrie que és American Crime és una explosió carregada de metralla que esquitxa a tothom. Sí, a tu i a mi també. Perquè la veritable basa de la sèrie és mostrar quan absolutament concentrats en dibuixar la nostra identitat —avui en dia absolutament perduda en un marasme de productes, modes, tendències, globalització i crisi de valors— quan la vida ens dóna la més mínima oportunitat de sortir del nostre propi melic. Hi ha pares que no se'n recorden que ho són fins que els hi maten el fill. Hi ha directores d'escola obsessionades amb deixar la seva institució ben amunt. Hi ha pobres drogates decidits a arruïnar-se la vida. Hi ha exmarits i exmullers encaparrats en demostrar que són millors que la seva exparella. Hi ha blancs, negres i hispans entestats en fer-ne de tot una qüestió de raça.


I tot, com dèiem, per trobar una identitat, per definir-se els seus propis contorns, desdibuixats com estan en una societat en la que l'individu no és més que una entelèquia, en la que l'home i la dona no són més que recipients buits amb massa miralls en els que mirar-se per tractar de veure's. No importen els demés, no importa la veritat, i encara menys la justícia. Importa la definició del jo, el donar-se importància amb les nostres accions per fer-nos notar. Perquè creiem que si els demés no ens veuen, no existim.

El John Ridley, oscaritzat guionista de 12 años de esclavitud (12 years a slave, 2013, Steve McQueen) compon un trencaclosques riquíssim de personatges perduts que veuen la possibilitat de salvació davant un fet terrible —el crim del títol—. I és trencaclosques perquè, certament, Ridley és capaç d'explicar un mateix fet des d'una dotzena de mirades diferents, fent-les totes elles plausibles, carregant-los d'arguments ferms i sòlids, evitant la manipulació del guió per fer casar les peces.


Ho pot fer, val a dir-ho, gràcies a un planter d'actors absolutament brillant i inspirat. Des d'una sempre fantàstica Felicity Huffman fins a la recuperació del solventíssim Timothy Hutton, passant per la Lili Taylor, l'Elvis Nolasco, el Richard Cabral. Menció especial per a la brillant Regina King (també a Leftovers) que esculpeix dos personatges memorables de la televisió moderna des de la seva contenció plena de matisos i d'expressió. Amb una colla d'actors així, bastir una sèrie feta a base d'històries i punts de vista de personatges és, no cal dubtar-ho, molt més fàcil.

Però no serem nosaltres qui li traiem el més mínim mèrit a aquesta magnífica sèrie que s'atreveix a denunciar el feble teixit que embolcalla la nostra societat contemporània, plena de costures desfilades i pedaços mal posats. Dura i punyent, seriosa, adulta i tan meravellosament escrita com interpretada, les dues temporades d'American Crime són dues joies molt valuoses que venen a demostrar que la crítica, per tal que ho sigui, no pot ser simple ni amanerada, sinó seca, contundent i polièdrica.

The night of (2016) - Steven Zaillian (creador) i Richard Price (creador)

Cap comentari

Perfectament recomanable aquesta minisèrie que torna a filmar, ara amb pressupost nord-americà, una producció de la BBC del 2008 (Criminal justice) sobre un jove apocat, de nom Nasir (competent Riz Ahmed) al que, en creuar-se una nit amb una misteriosa i seductora noia, li canvia la vida en ser acusat d'assassinar-la brutalment, per bé que ell no recorda res degut als efectes de les drogues que amb ella es va prendre abans de tenir-hi relacions sexuals.


La sèrie, doncs, ens acompanya cap a una metamorfosi, la del Nasir, en veure's acusat d'un crim que ell perjura no haver comès. La detenció, el judici, la seva estada a la presó de màxima seguretat de Rikers, tot són etapes que l'introvertit Nasir va assolint mentre va canviant per dins. En el seu periple l'acompanya un advocat desmanegat, oportunista i carregat d'un problema de psoriasis aparentment irresoluble (magnètic i sòlid John Turturro) que està més acostumat a defensar a pinxos dels baixos fons que no pas a presumptes assassins, tot i que sembla conèixer a la perfecció els engranatges més foscos i els grinyols més indistingibles del sistema jurídic i policial. A l'altra banda de la línia que separa el bé del mal, un detectiu de la policia, el Dennis Box (magnètic Bill Camp), tan absolutament meticulós com obsessionat, ara que està a punt de jubilar-se, en engarjolar en Nasir.
I, per descomptat, la premsa, l'opinió pública, els advocats de grans firmes que busquen el seu moment de glòria, pares devastats, pistes sorpresa i carrerons sense sortida.


El que primer va ser un projecte personalment patrocinat pel James Gandolfini (n'ha quedat, després de la seva mort, com a productor executiu, però també l'havia de protagonitzar) va quedar en mans dels creadors, els guionista de cinema Steven Zaillian (Despertares, La llista de Schindler, Peligro inminente, Hannibal, Gangs of New york, entre d'altres) i Richard Price (El color del diner, Melodía de seducció, Rescate i, fins i tot, alguns episodis de la sèrie The Wire). Ambdós van tenir clar que la seva inspiració havia d'estar en el cinema de policies dels setanta, amb aquest to apagat i decadent, desesperançat.


Perquè desesperança és el que exsuda aquesta minisèrie de vuit episodis que, si bé va de més a menys i acaba diluint-se lleugerament en el seu tram final, és capaç d'interessar a un espectador exigent i amb ganes d'una història d'inevitabilitat i d'innocència. Amb un treball interpretatiu molt generós i estimulant (els fans de The Wire fins i tot podran gaudir del Michael K. Williams repetint un paper molt similar al de l'Omar Little), és una producció tan fàcilment recomanable com oblidable passats uns dies del seu visionat.

Nit i dia (2016) - Lluís Alcarazo (creador) i Jordi Galcerán (creador)

Cap comentari

Tant de bo Nit i dia suposi un punt d'inflexió en la ficció catalana, àvida des de fa molts anys d'una veu pròpia, superada l'etapa de provatures fulletonesques i temptatives més modernes. I si ja en els darrers anys s'ensumava un canvi, una intenció renovadora amb sèries com Infidels, Porca misèria, Polseres vermelles o Merlí, hem hagut d'esperar fins al 2016 per poder paladejar Nit i dia.

Perquè Nit i dia, deixem-ho per escrit ben aviat, és una sèrie ambiciosa, els creadors de la qual han fet, a més, l'esforç de no quedar-se en les intencions sinó posar-hi molta feina, detall i cura en la clau d'una ficció d'alta volada: el guió. La trama d'un assassí de iaies, un psicòpata perfectament alineat amb les icones de la ficció nord-americana dels darrers 25 anys, serveix d'excusa per, en realitat, explicar un bon cúmul d'altres històries que hi lliguen des de diferents perspectives. Nit i dia, per tant, té més a veure amb els personatges que amb les trames. La ficció catalana sembla haver acabat trobant la seva pròpia veu posant èmfasi en allò en el que té més experiència i en el que ha demostrat galons des dels seus inicis: el fulletó. Dominat el format fulletonesc de sobretaula (de Poble Nou a La Riera, passant per Secrets de família, El cor de la ciutat, Laberint d'ombres, Nissaga de poder, etc.), la ficció catalana es sent còmode jugant amb els personatges, fent les històries plurals, molt contemporànies —tot afegint-hi temàtiques en boca de tothom, una de les claus de l'èxit dels fulletons catalans més populars— i gens porugues a l'hora d'abordar temes controvertits amb intenció normalitzadora (relacions gais i lèsbiques sens embuts, terrorisme, delinqüència juvenil, etc.).

I és aquí on els guions d'Alcarazo i Galcerán s'esforcen en teixir un guió molt rodó, pensat globalment, escrit i re-escrit segurament mil vegades per tal que tot encaixi, perquè totes les peces (els personatges) acabin sent els veritables impulsors de la narració, deixant la persecució de l'assassí en sèrie en un segon terme en molts dels capítols. Al cap i a la fi, és molt més interessant saber com es desenvoluparà la violenta relació de la Sara i el Lluís, patir amb la trencadissa emocional farcida de mentides després de 37 anys de matrimoni de la Mercè Pàmies i el Fermí Cases, emocionar-se amb els intents de l'Aitor per apropar-se a la seva filla adolescent o si el Fajardo i la Wendy acabaran podent fugir d'aquesta vida llòbrega i marginal en la que es troben. La miríada de personatges interessants farceix Nit i dia de petites trames que, a més, són perfectament alineades amb la trama suposadament principal, la de l'assassí (la violència sexual, les psicopatologies generalitzades, la magnífica analogia entre un psicòpata i un ambiciós directiu sense escrúpols, el perdó, el masclisme ultratjant...).

A un servidor se li passen pel cap diversos spin-offs de personatge de la sèrie que, de bon segur, donarien molt de joc. Proposo, per exemple, un mockumentary a l'estil de The office que segueixi al Lluís Forés en la seva nova etapa de la vida, buscant feina. O una preqüela en format de dramèdia en la que podem viure més de prop les vides del Fajardo i la Wendy. O una comèdia agredolça sobre els fallits intents de lligar del Pol Ambrós per les discoteques barcelonines i la posterior reflexió sobre quan perniciosos són aquests elements masclistes, copycats de l'Arturo Fernández, per a la societat, i com haurien d'acabar en la ruïna a còpia de denuncies per assetjament).

Però, és clar, per poder bastir una sèrie en la que els personatges en són el seu bastió fonamental calen actuacions magnífiques. I aquest és, en realitat, un dels punts més febles de Nit i dia. Anem a pams, la Clara Segura està absolutament espectacular. La diferència entra ella i la resta és abismal. La seva capacitat per construir un personatge complexíssim, que no ÉS sinó que lluita PER SER, demostra un ventall de recursos actorals immens i riquíssim que transmet tota la potència d'una professional forense assetjada per totes bandes però que, lluny de recloure's en si mateixa decideix lluitar, dibuixant un dels personatges femenins més edificants de la televisió moderna, a l'alçada de les Peggy Olsen, Alicia Florrick, Claire Fisher o Daenerys Targaryen (per bé que, a un servidor li ha portat més ressonàncies de la gran Jane Tennison de Prime suspect). I no està sola, que hi ha un grapat de bons actors i actrius que l'acompanyen: molt competent el Pablo Derqui en la seva composició del Lluís, també el Marc Martínez esbossant un personatge poc habitual en la ficció catalana, la Carme Sansa i, per descomptat, la Carulla (en una aparició com a guest star realment deliciosa i que articula un dels millors capítols de la sèrie, amb un guió diferent i atrevit). Però també hi ha, malauradament, un grapat massa gruixut d'actuacions dolentes, francament molestes de tan nefastes com són. Em refereixo a l'infumable i molt poc professional actuació de Mario Gas, la mitjanera interpretació de la (habitualment molt lluïda) Vicky Peña, la (aparent) incapacitat del Miquel Fernàndez de trobar registres més dramàtics allunyats de la seva bonhomia física, la manca d'esperit de l'Oriol Vila i, en general, una absoluta incapacitat per allunyar-se d'aquell verinós tic teatral marca de la casa (i de l'Escola del Teatre) que converteix a la majoria d'actors i actrius catalans en uns busts parlants que semblen voler conferir cada frase de la més teatral i esforçada de les expressions, quan en televisió es compleix sempre aquella màxima que diu que "menys és més".
La culpa, en aquests casos, no cal buscar-la en la manca de talent, ni en els actors, ni en la direcció (notable, tant del Manuel Huerga com de l'Oriol Paulo, donant-li consistència als guions i a l'ambientació). La culpa, per descomptat, és del pressupost. Un pressupost lamentablement minso que impedeix repetir les escenes quan caldria, ser més primmirat i més rigorós quan el resultat no és l'esperat. Cal esperar que quan la ficció catalana es pugui exportar i, per tant, permetre's arriscar amb pressupostos més elevats, el nivell final de les actuacions de les que podrem gaudir serà molt millor.

Mentre esperem, potser sí que caldria dedicar més esforços i detall en la trama policial, donat que per a qui està acostumat a empassar-se els procedimentals nord-americans (tan absolutament professionals, curosos i amb una producció mil·limetrada) es fa difícil de creure's molts detalls, molts protocols i diverses casualitats aparentment poc curoses. Però, com dèiem, en restar aquesta trama més de gènere en un segon terme en molts casos, les seves mancances passen més inadvertides.



Més enllà d'aquests aspectes menys reeixits, no ens n'oblidem, Nit i dia és una joia. I ho és perquè està ben treballada, molt més del que sol ser habitual. I perquè, com dèiem, posa el guió en l'epicentre de la creació (i no el format, i no el to, i no una història). Perfectament lligada, rica i densa, farcida de temes i subtemes que s'entrellacen i que provoquen reflexió en l'espectador, Nit i dia és, molt probablement, la millor sèrie dramàtica de la televisió catalana de tots els temps. Per completa, per ambiciosa i per moderna. Però, sobretot, per haver trobat una veu que li és pròpia sense perdre el flaire local però treballant gèneres aliens. És, per dir-ho així, caviar de quilòmetre zero, que es consumeix perquè és nostre, però sobretot perquè és caviar.

Tan sols ens queda desitjar que veritablement senti precedent, marqui amb claredat una ratlla que ja no calgui tornar a franquejar i que impulsi als nous creador a començar des d'aquí, des d'un llindar de qualitat irrenunciable des del que edificar drames sòlids i intel·ligents. Tant de bo no li succeeixi com a Plats bruts, la millor sèrie de la història de la televisió catalana en l'apartat de comèdia, que no només no ha trobat rellevistes sinó que ha acabat desvirtuant-se a base de reposicions estiuenques quan hauria d'estar (junt amb Nit i dia, a partir d'ara) en la lleixa de les grans sèries modernes.

Miles ahead (2015) - Don Cheadle

Cap comentari

Primer de tot i abans que se'ns oblidi, deixeu-nos felicitar al Don Cheadle per ser valent i jugar-se-la amb un biopic que no només gira al voltant d'un dels músics més importants de la història de la humanitat sinó que ho fa escollint un període ben fosc, narrant-ho atrevidament i renunciant a la veracitat per deixar pas a l'especulació. Molt de respecte per aquest projecte personal de Cheadle que ha hagut de bastir-se amb molts esforços i, fins i tot, amb un crowdfunding obert.

Però no ens en podem estar de dir que, si bé el film és interessant, està lluny de ser rodó i, probablement, de satisfer completament les expectatives dels fans de l'artista o de la música en general. Perquè Cheadle li perd el pols ràpid a aquesta història mig inventada sobre una mena de Miles "gàngster" (una idea que se li va acudir al propi Cheadle quan tantejava la possibilitat d'escometre'n un biopic) que s'enreda en la recuperació d'una cinta amb uns assajos del que ha de ser el seu comeback després d'anys de sequera creativa rivetejada amb drogues de tots colors i, sobretot, l'absència de la seva musa.


A estones, Miles ahead sembla una buddy movie (sense massa química entre el personatge del Davis i el reporter de la revista Rolling Stone encarnat per l'Ewan McGregor), a estones una cinta negra, a estones un drama luxós. Però tot "a estones". Res no dura per sempre (excepte la música de Miles Davis), però és que en aquesta pel·lícula la única cosa que perdura és una constant sensació de possibilitats que s'escolen per entre un guió atrevit però bast i imprecís.

Està clar que Cheadle dibuixa un Davis molt creïble, i que la figura esquerpa i egòlatra del músic queda ben estampada en el film, però la resta, sense molestar, grinyola, a pesar de l'encert de buscar allunyar-se de la realitat i de la cronologia musical exacte (a la pel·lícula s'hi poden escoltar, és clar, molts temes de Davis, però sense cenyir-se a una època en concret ni intentant ser rigorós amb la correspondència amb l'època, resultant en una banda sonora molt adient per a cada instant, sempre bevent de les pròpies fonts dels clàssics de Davis).

Davis es mereixia una pel·lícula. I mereixia que no fos convencional. Aquesta no ho és i l'aplaudim per això. Però també mereixia una pel·lícula millor.

Show me a hero (2015) - David Simon (creador)

Cap comentari

Quan el David Simon s'asseu davant la seva màquina d'escriure —no ho podem certificar, però ens la jugaríem a que en té, de màquina d'escriure, d'algun model vellot i sorollós que desperta als veïns quan, a les tantes de la matinada, li ve la inspiració— ho fa amb una intenció. El Simon vol explicar alguna cosa des del seu ull de periodista dotat de narrativa vigorosa i de veu pròpia. I quan tota la seva seriografia compleix la mateixa condició —aquesta mena d'exposició de veritats com temples sovint amagades en la història més recent dels EUA— l'espectador sap que cada nova pàgina de la història de la televisió que escriu s'afegirà a les anteriors, en aquesta mena de memòria història social que, en poc més de 15 anys (des de The corner), ha anat confeccionant.


Show me a hero és, per damunt de tot, un parsimoniós relat de l'estancament polític, de l'incessant degoteig dels ideals, de la més absoluta utilització de les persones per a finalitats personals relacionades amb el poder i amb l'addicció que aquest provoca en alguns humans. Perquè si bé el Nick Wasicsko (fabulós Oscar Isaac, tan sols el cap més visible d'un repartiment de luxe) inicia la seva singladura política a la ciutat suburbial de Yonkers amb la innocència, l'optimisme i l'idealisme del jove inexpert que és, el seu sobtat i matiner accés a l'alcaldia el comença a transformar de manera inexorable. Aconsegueix els vots tot prometent oposar-se fins a les últimes conseqüències a una resolució judicial que obliga a la creació de 200 habitatges de protecció oficial distribuïts a diferents barriades de classe mitja (i blanca) per donar acollida a famílies marginades (i negres). Wasicsko, doncs, s'alinea amb la classe mitja acomodada que protesta de manera vehement per la sentència: els que vinguin causaran problemes, que si drogues, que si aldarulls, que si els preus del sòl cauran en picat. Però, un cop elegit, es veu obligat a defensar la causa contrària (és a dir, la creació dels habitatges) per evitar que el jutge que ha instaurat el projecte els condemni a multes que portaran a la bancarrota a la ciutat. Els seus votants, decebuts, se li tiren al damunt.


I a partir d'aquí, el declivi. Declivi polític i moral. Perquè en Wasicsko ja s'ha cregut les seves pròpies mentides i està convençut que ell sempre ha defensat el projecte. Però ja no importa. Ha tastat el poder, ha sentit el cuir de la poltrona arrapar-se-li al contorn polític i el vol recuperar. És per això que, si bé aquesta obra polièdrica que és Show me a hero també franqueja llindars de temes difícils com la segregació, l'urbanisme i l'acomodament moral, per damunt de tots ells en plana un de més poderós: la confecció de la identitat i dels factors que ens ajuden/obliguen a adoptar-ne una de concreta. En Wasicsko, un cop ha estat alcalde, no es veu a si mateix com a altra cosa que alcalde, de la mateixa manera que el líder de la plataforma anti-habitatges segueix la seva protesta més enllà del necessari, igual que una família del conflictiu barri de Schlobohm acaba creient que no es mereix una altra realitat que la dels matons, el tràfic de drogues a les cantonades i els trets perduts en algun carreró solitari, ja força entrada la nit.


Simon, dirigit per Paul Haggis (Crash, In the valley of Elah), desgrana amb cura i amb calma (en sis capítols d'una hora) un episodi real de la política social nord-americana. I ho fa empenyent l'espectador cap a allò ineludible: la sensació que la política ja fa temps que ha mort. Visca la política.

Cites (2015) - Pau Freixas (Creador)

1 comentari

La cançó de Mazoni amb que es tanca la segona temporada d'aquesta sèrie que adapta molt lliure i localment la sèrie Dates britànica es balanceja entre el "t'odio amb tot el meu cor" i el "t'estimo". Potser no cal anar-se'n fins aquests extrems, però aquesta ficció catalana per la que TV3 ha apostat ben fort en les seves dues primeres temporades em genera aquesta divisió emocional. És ben cert que la sèrie, indubtablement, exsuda una certa flaire moderna, tant en la producció com en la temàtica, i això s'agraeix. I no es pot dubtar que alguns dels molts personatges funcionen sols, tenen ganxo, ja sigui per com estan escrits, ja sigui pels actors i actrius que els encarnen (cadascú tindrà els seus favorits en aquesta categoria, jo em quedo amb la Laia Costa, capaç d'aixecar un personatge molt difícil injectant-li tones de frescor). Se li aprecia, igualment, l'esforç de normalització d'un ampli ventall de tipologies d'amor, que fa que la sèrie, en el seu conjunt, esdevingui pedagògica i necessària (parelles formades per heterosexuals, gais, lesbianes, però també gent gran, madurs amb joves, pijos amb "alternatius", etc.).


Però tot plegat... tot plegat fa una certa catipén a falsedat, a closca cool i moderneta que embolcalla un gran buit dramàtic. I no és del tot cert, doncs l'interior està ben farcit de moments interessants i desenvolupaments dramàtics sucosos, però aquesta closca és tan gruixuda, aquesta catipén a "postureo" és tan intensa, que el contrast esdevé agredolç.
I aquesta closca cool que recobreix el producte no és més que una pretesa modernor que s'aconsegueix farcint la sèrie d'un cúmul d'estupideses suposadament modernes com les insofribles cançonetes cantades a cau d'orella per pardalets ferits (la immensa majoria en anglès, que "mola" més) per cantants amb noms com Luthea Salom (endevineu quin és el seu veritable nom darrera aquesta impostura nominal?, proveu a pronunciar el nom artístic amb accent anglès...), imatges d'una Barcelona de postal, parelles que insisteixen en trobar-se en els bars més cool de la ciutat i viure en els apartaments que tenen vetats tots els mileuristes (i sospitem que la majoria dels personatges que hi apareixen són, en realitat, mileuristes). Ah!, i tothom veu Estrella (i s'assegura que l'ampolla queda ben orientada per tal que l'etiqueta es vegi en tot el seu esplendor) i tothom és molt guay i molt cool. Tot és, en realitat, una engalipada, un engany, una ensarronada moderneta que engoleix els personatges en una postal falsa i impostada.

A tot això, la narrativa acaba agenollant-se davant els preceptes del serial televisiu. De vegades no saps si estàs veient Cites o La Riera. Alguns retrucs de guió sonen a falsos, a manipuladors i manlleven a la sèrie bona part del seu ganxo: la quotidianitat. No només això, sinó que aquesta serialització excessiva comporta la necessitat d'alguns personatges molt extrems que acaben esdevenint odiosos fins a dir prou (i, donat que cada capítol es reparteix equitativament el minutatge entre dues parelles, quan un d'aquests es cola en el capítol, aquest no només baixa pistonada sinó que et fa plantejar-te abandonar el capítol i la sèrie si torna a sortir). I, encara més, la formulació fulletonesca obliga al recargolament fins a l'extenuació de les casualitats (es ben sabut que un fulletó busca generar un univers propi, amb llindars ben clars i definits, d'aquí la necessitat de que tots els personatges tinguin algun nexe, directe o indirecte, amb la resta, amb el seu "sistema solar" de personatges), i és quan tots, absolutament tots els personatges acaben tenint un lligam amb els altres en una connexió total i immaculada que sona a falsa.


En definitiva, que si bé es pot lloar l'interès per confeccionar un producte modern i per no quedar-se amb la mera còpia sinó personalitzar-la, adaptar-la, fer-la local, el postureo modernet de la Barcelona cool fa massa pudor com per poder-la gaudir completament. Potser per a alguns aquesta és, justament, la gràcia, però un servidor s'ennuega cada cop que sonen les cançonetes de veu trencada sobre imatges suposadament icòniques. Tal vegada la mateixa sèrie pugui tenir dos efectes oposats: fer fugir de la ciutat als barcelonins de tota la vida, i atraure als de fora, enlluernats per la modernor gafapasta del parc temàtic en que la capital catalana s'ha convertit en els darrers temps.


Stranger things (2016) - The Duffer Brothers (creadors)

Cap comentari

La nostàlgia té un problema gruixut: és un succedani. Un succedani destinat a fer-nos tornar a sentir com ens sentíem anys enrere, quan la vida (o això creiem recordar ara que la memòria selectiva ha fet la seva feina) era molt més fàcil. I els succedanis, com els body snatchers del Siegel o del Kaufman (que no del Ferrara o del Hirschbiegel) són còpies que, si bé per fora t'enganyen, no et fan falta ni 30 segons per descobrir que estan mancats de vida, d'ànima, de cor.
Exactament això és el que li passa a Stranger things, un poti-poti sucós i llaminer de referències al cinema fantàstic de crispetes dels 70 i 80 (que si Spielberg, que si Carpenter, que si Reiner, que si patatim, que si patatam) que pretén recuperar l'esperit d'una època particularment agraïda, tant pels espectadors púbers com per a Hollywood. Però els Duffer no són ni l'Spielberg ni tan sols l'infame Carpenter, i el que acaben fent és copiar excessivament bé les pel·lícules més dolentes d'aquestes dècades daurades. Per dir-ho clar, Stranger things està més a prop de Critters, Ghoulies, Amityville o La puerta que no pas dels Goonies, d'E.T. o de Cuenta conmigo. Perquè allò que feien fenomenals aquests i altres títols era el talent narratiu dels seus directors, la capacitat de l'Spielberg per fer que t'estimessis una criatura fastigosa de dit lluminós i veu de Tom Waits, l'habilitat del Richard Donner per fer-te creïbles les interaccions entre un grapat de jovenets que mai volien dir "mort", la versatilitat narrativa del Reiner per posar-se en la pell d'uns adolescents. I d'això, els Duffer no en tenen ni un gra.


Això sí, s'han mamat totes aquestes pel·lícules i moltes d'altres menys fumables (però igualment entranyables). Fins i tot s'han empassat algun que altra anime modern per copiar-lo de manera força descarada (com Elfen Lied). I es nota que els hi agrada, que en són fans, que s'estimen el cinema. Però una altra cosa ben diferent a estimar-lo és fer-lo, narrar una història creïble. Els Duffer són absolutament incapaços de bastir qualsevol interacció humana decent i creïble, fan actuar als nens com a psicòtics paranoides, fan fluctuar els adults entre l'estupidesa i la incredulitat (típiques de les pel·lícules que homenatgen) i una suposada càrrega dramàtica que mai no arriba enlloc. El guió és farcit d'imprecisions i de lazy writing (no ens va sobtar res descobrir que van ser guionistes d'una altra de les castanyes de gènere fantàstic que ens ha atacat recentment, Wayward Pines), les actuacions són erràtiques i encadenen escenes decents amb altres de francament millorables i que haguessin requerit de més preses, i la història navega a la deriva intentant obrir fronts que no sap tancar després.


Hi han, en tot cas, molts elements que els fanàtics del fantàstic dels 80 trobaran encisadors i que els farà asseure's amb certa genuflexió durant els vuit capítols que dura la temporada: tenim una colla de nens, una família sense pare amb una mare que no dóna abast (la Winona Ryder, perseverant en el seu retorn), un Peter Coyote del govern (aquí un recuperat Matthew Modine) acompanyat d'homes misteriosos amb trajos antiradiació, moltes llanternes creuant-se en la foscor, telecinèsia, pinxos escolars fent bullying, adolescents d'hormones desbocades, música que alterna entre el rock infumable o els teclats simplistes à la Carpenter, persecucions amb bicicletes i, sobre tot —i potser el millor homenatge de tots— molta gent incrèdula quan li expliquen que passen coses fantàstiques i sobrenaturals al seu poble (probablement el més genial tic nerviós d'un cinema, el fantàstic dels 80, que recollia a la perfecció la incredulitat d'una Amèrica decididament anestesiada).


Els ingredients, per tant, hi són. I qualsevol fan amb ganes podrà gaudir d'una sèrie que, si més no, és entretinguda (a estones) però que mai aconsegueix fer que la barreja et retorni el gust per una època mítica en la que les últimes restes de talent del Hollywood dels 70 es posà al servei dels buckets de crispetes i els gots de plàstic XXL.


Francofonia (2015) - Aleksandr Sokurov

Cap comentari
Estranya, lliure i intel·lectual barreja de ficció i documental la que s'ha tret de la càmera en Sokurov, sempre artista, sempre atrevit i trencador. Al voltant de l'art i la seva importància essencial en la humanitat construeix un relat triple de dues ficcions i un documental, barrejat de manera tèrbola però, precisament per això, efectiva. La primera de les ficcions, la que arrenca el film, mescla ficció i realitat, amb el propi Sokurov de protagonista a la seva cambra, ara pensatiu, reflexionant, ara fent una videoconferència amb el capità d'un vaixell fictici que transporta obres d'art valuoses per mars tempestuosos: l'art està en perill d'enfonsar-se en les profunditats de l'oblit.
La segona ficció —aquesta ja ficció autèntica i total— no deixa de ser, en tot cas, una mena de reconstrucció fantasiosa de l'encontre entre el Jacques Jaujard, director del Museu del Louvre, i el comte Wolff-Metternich, nomenat per Hitler com a interventor a l'hora de tenir cura de les obres requisades per Alemanya, en el marc de la invasió dels nazis i l'ocupació de la capital francesa. Sokurov els aprofita per exposar la seva tesi: la passió per l'art ha d'estar per damunt de les banderes i de la política.
 Però aquestes dues tènues línies argumentals que, si n'ajuntéssim el metratge, no sumarien més de 25-30 minuts dels escassos 90 que dura la pel·lícula (per bé que l'enganyós tràiler els estira per fer-nos pensar que es tracta, únicament, de la història dels dos encarregats de salvar l'art), són constantment interrompudes per digressions documentals al respecte de diversos aspectes relacionats.


Aquí és on Sokurov deixa vagar la seva ment inquieta i es pregunta (perquè de respostes no sembla tenir-ne o voler-les exposar) per la importància de l'art, el valor de les obres contrastades amb les de les vides humanes, el paper d'Europa en la preservació de la memòria artística o la procedència de les obres de que podem gaudir en els museus, la importància d'aquests ("De què serviria França sense el Louvre? De què serviria Rússia sense l'Ermitage?"). Sokurov divaga, però divaga sobre temes importants, transcendentals i necessaris. I si bé plana per damunt d'ells com el seu dron s'enfila per entre els carrers del París contemporani, la visió de conjunt és rica i estimulant.
A tot això —i jugant a auto-homenatjar-se (o és auto-parodiar-se?)— Sokurov desfila per les galeries buides del Louvre amb una càmera tan solta com la d'"El arca rusa" i es va topant amb Napoleó (que ens recorda que "tot això és gràcies a mi!") o la Marianne, l'esperit de la Revolució (que insisteix en el seu motto incessant: "Liberté, égalité, fraternité!").


Indubtablement lloable, l'exercici intel·lectual que ens proposa Francofonia cavalca diferents bèsties alhora, i si bé de tant en tant sembla més una conversa interior inconnexa, el conjunt es gaudeix pel constant flux d'estímuls diferents i contraposats que provoca. Sokurov sempre ha estat més un cineasta de cap que no pas de cor i, a l'igual que li passava a "El arca rusa", es fa difícil que la rauxa dicti sentència. És, per contra, el cap, el que gira intensament durant tota la pel·lícula (i més enllà), que no és poc, i el que, finalment, estipula, de manera ordenada i reflexiva, que aquesta és una notable pel·lícula, tan atrevida com generosa, tan dispersa com interessant.

Alarma a l'exprés (The lady vanishes, 1938) - Alfred Hitchcock

Cap comentari
A François Truffaut aquesta última pel·lícula de la primera etapa britànica del Hitchock li semblava tan deliciosa que l'anomenava sempre que se li preguntava per la seva favorita de tota la filmografia del mestre. I és que el guió (del Sidney Gilliatt i del Frank Launder, tot adaptant una novel·la de la Ethel Lina White) és tan fantàsticament perfecte que no només és capaç de fer-te gaudir d'una història de misteri fascinant sinó també de fer-te oblidar els rocambolescs plantejaments que li serveixen de detonant. La Iris (Margaret Lockwood) és una jove a punt de casar-se amb un home que no estima agafa un tren per anar a trobar-se amb el seu promès, quan coneix a una adorable iaia amb la que comparteix trajecte. Quan, després d'una becaina, la Iris obre els ulls, la iaia ha desaparegut i ningú, absolutament ningú del tren (ni tan sols els que l'han vista amb ella) la recorda. Tothom comença a pensar que la Iris està boja, fins i tot un jove arrogant però seductor, el Gilbert (Michael Redgrave, en la seva primera pel·lícula), que intenta ajudar-la a recobrar el seny. Tot és, com us podeu imaginar, molt misteriós, molt Hitchcok, però molt.


Així que el film és una absoluta delícia de veure, de deixar-se portar per les sorpreses i per un guió —permeteu-me insistir— absolutament brillant. Ressonàncies psicoanalítiques (com li agradava al Hitch, la psicoanàlisi!), personatges foscos i que semblen amagar alguna cosa, encisadores escenes a mode d'interludi (la del vagó del mag és extraordinària, plena de referències a Conan Doyle i al seu Sherlock) i un to vibrant i de ritme inexorable. Sovint, les pel·lícules amb una premissa tan sòlida com aquesta tenen la tendència a decaure a mesura que avancen i, sobretot, quan desemboquen en un final que no plau a ningú i decep més que resol, però no és el cas. De fet, Hitchock ja s'esforça en no arrencar directament amb la premissa (en moltes altres pel·lícules mítiques seves, l'arrencada ja planteja el joc i es desenvolupa des d'allà: des d'Estranys en un tren fins a Crim perfecte) i ens planteja un preludi molt divertit en una fonda de mala mort d'un poble fictici de l'interior de la vella Europa. Allà els personatges ens són introduïts, els principals però també alguns dels secundaris, molt en particular la fantàstica i flegmàtica parella de britànics, Caldicott (Naunton Wayne) i Charters (Basil Radford) que aportaran el contrapunt humorístic (amb un estil molt à la Three men in a boat) per acabar d'adobar un còctel sucós i ric en matisos. (Aquests dos personatges van arrelar tan fort en el públic que van tornar a aparèixer en altres pel·lícules que res tenien a veure amb The lady vanishes, interpretats pels mateixos actors).


No només és, per tant, una de les més entretingudes pel·lícules del mestre Hitchcock (hi ha qui la titlla de comedy thriller), sinó una de les més aconseguides, perfectes i rodones, i mereix estar, tal com opina Truffaut, entre les nostres favorites de la seva folgada i generosa filmografia.


7 days in hell (2015) - Jake Szymanski

Cap comentari
L'avantatge de tenir un nom i un prestigi en TV és que, si et dius HBO, et pots treure del barret un migmetratge de 45 minuts que és, en realitat, un hilarant mockumentary sobre Wimbledon i el tennis. Ningú en els seus cabals s'atreviria amb una combinació així, però a l'HBO hi ha gent que s'ha guanyat el cel televisiu apostant fort i deixant-se de punyetes.
Us podem prometre 45 minuts de riures força desbocats a partir d'aquesta premissa tan boja. Anem a pams: això va de la superestrella del tennis Aaron Williams (Andy Samberg) enfrontant-se en un duel a mort amb el Charles Poole (Kit Harington), en un partit inacabable que va durar set dies i que havia de dirimir qui dels dos era el millor jugador de l'època. Plantejat com a una sàtira del llenguatge dels documentals típics del segle XXI i copiant-ne exageradament l'estil per posar-los en evidència (muntatge entretallat d'entrevistes, digressions temàtiques que no porten enlloc —la del dibuixant de judicis és absolutament brillant—, final acumulant frases lapidàries, reconstruccions digitals dels fets, girs inesperats, portades de diaris, etc.) 7 days in hell juga la carta del tot-s'hi-val, evita la correcció política i s'omple de trumfos que va llençant inexorablement sense treva, assegurant la major densitat de riures per segon en format televisiu dels darrers temps.


Guionitzat pel Murray Miller, habitual de la ficció televisiva Girls, American dad, etc.) se les empesca per convertir un material molt dubtós en una sorpresa molt agradable que en mans d'altres (pensem en els Zucker/Abrahams/Zucker o els Farrelli) s'hagués embarrat en el mal gust. Aquí hi ha acudits gruixuts (combinats amb altres més fins) però, no se sap ben bé com, el resultat no només no ofèn sinó que diverteix, i molt.
Per descomptat, el Samberg fa el pallasso (com fa sempre, no sap fer altra cosa, té el seu públic) i el Kit Harington és absolutament incapaç d'emportar-se el mèrit de cap dels gags del seu personatge de tan mal actor com és (de moment), però dona igual, perquè quan portes dos minuts de pel·lícula ja saps que això no pretén ser seriós, ni falta que li fa. I, per acabar-ho d'adobar, la pel·liculeta en qüestió està recolzada per un enorme i sorprenent reguitzell d'estrelles convidades (Serena Williams, John McEnroe, Chris Evert, David Copperfield) però també d'un no menys impressionant ventall actoral (Lena Dunham, Will Forte, Howie Mandel, Fred Armisen, Mary Steenburgen, Michael Sheen, Jon Hamm de narrador).

Paraula que riureu. Paraula. Que ja sabem que els ingredients semblen no casar. Però us podem assegurar que nosaltres hem rigut com a pàmfils amb aquesta joia amagada de la programació de l'HBO.


Nashville (2012) - Callie Khouri (creadora)

Cap comentari
Poca broma, que la creadora d'aquesta sèrie és l'oscaritzada Callie Khourie, guionista de Thelma & Louise. És a dir que hi ha potencial. Explica la història de l'encreuament en el temps de dues estrelles del country modern: la Rayna James, una vella glòria que es resisteix a extingir-se (la sempre estimulant Connie Britton de Friday night lights o de la primera temporada d'American Horror Story) i la Juliette Barnes, una d'emergent que captiva al públic adolescent amb lletres babaues i ridícules (la Hayden Panettiere de Heroes). La primera té, per dir-ho així, el cul pelat de ser famosa, rebre compliments, premis i lloances diverses, però busca desesperadament reconnectar amb una audiència que comença a oblidar-la. La segona és una estrella mimada pel seu entourage, que guanya milions, capriciosa i dictadora rabassuda que fa parar boig a qui se li posa pel davant, amen d'omplir les portades dels tabloides amb els seus escàndols i ficades de gamba freqüents. I, està clar, una ha d'aprendre de l'altra. I l'altra de l'una. Estan abocades a suportar-se, sobretot perquè la seva discogràfica s'entesta en promocionar-les juntes i barrejades.

A tot això, hi tenim la vida personal d'ambdues. La Rayna James té un marit que s'ha encarregat de la casa i de les filles i que, ara que l'estrella de la seva dona va de capa caiguda i els ingressos afluixen, busca la seva oportunitat per a reafirmar-se com a mascle caçador que proveeix. Aquesta la hi proveeix el pare de la Rayna (Powers Boothe), un magnat totpoderós, amb uns tentacles tan llargs com curts són els seus escrúpols, que l'ofereix ser el seu candidat a alcalde de la ciutat del country, sempre i quan, és clar, s'avingui a fer el que ell digui. La Juliette barnes, per contra, té una mare addicta a les substàncies més xungues i truca a la porta amb massa insistència. En definitiva, que la cosa està complicada.


I ho està perquè Nashville és, en realitat, un culebrot modern, una mena de Dallas, de Dinastía, de Falcon Crest amb trenta anys de diferència. Hi tenim els personatges que no paren de ficar-se en embolics, les reaccions d'uns afecten als altres, hi ha gelosia, passió, enveges i un cert malrottlisme general que plana sobre la funció. Hi tenim també —i aquí hi ha un valor afegit important— la música, extremadament present en la sèrie, sempre dins del gènere del contemporary country, molt ben bastida i arranjada pel responsable musical de la sèrie, el gran T Bone Burnett. Cada capítol inclou diversos temes (breus, això sí) que entonen els mateixos protagonistes. Qualsevol ocasió és bona per arrencar-se amb la guitarra, i qualsevol ocasió és bona per inspirar-los a escriure unes lletres sempre molt adients. Sorprèn molt positivament que tots els actors i actrius posin veu a l'hora de cantar i ho facin tan bé. La Connie Britton se'n surt sense problemes, però excel·leixen per damunt d'ella tots els demés, molt en particular la Panettiere, que faria dubtar de si ha equivocat la carrera de no ser perquè, encara que pugui no semblar-ho, és una actriu francament talentosa.


Tenint la Callie Khourie al darrera no és d'estranyar que part dels personatges femenins tinguin molta més força que la majoria de les que pul·lulen per les sèries televisives, per bé que la realitat que retrata és la que és (Nashville és una comunitat tirant a conservadora i, de tant en tant, els personatges femenins no saps ben bé si estan intentant auto-afirmar-se o auto-immolant-se.
Canvis de parella, traïcions, males cares, respostes fora de to i un entramat de personatges prou curt com per permetre un seguiment curós de tots ells fan de Nashville un entreteniment molt digne que, si bé no sembla portar enlloc (quan escrivim aquestes ratlles tan sols hem vist la primera temporada de les quatre que té) sí que entrega unes bones estones i molts comentaris sobtats des del sofà del tipus "però que fot, ara, aquest?!?!" (que, en definitiva, és l'essència de qualsevol culebrot decent).

Per què el capítol S06E09 de Game of thrones és tan important

2 comentaris
(Aquest article conté spoilers. Recomanem llegir-lo just després de veure el capítol per tenir un visionat fresc i sense biaix).


Vagi per endavant que no ens agrada, com a norma general, emetre judicis comparatius superlatius sense haver deixat passar un temps i sense haver deixat reposar el visionat de qualsevol pel·lícula o sèrie. Els visionats potents tenen el particular efecte de fer-nos oblidar tot el que hem vist fins al moment i per tant ens podem equivocar amb facilitat.

Dit això, i sabent que estem teixint la nostra pròpia trampa de la que potser ens n'haurem de desdir d'aquí a un temps, el visionat del novè capítol de la sisena temporada de Game of thrones truca a les portes de la història de la narrativa audiovisual, molt en concret la seva escena de la batalla per Winterfell. I ho fa per diversos motius que volem ressenyar a continuació.

Planificació de les escenes



La planificació de les escenes de la batalla de Winterfell és èpica, però, per damunt de tot, és clara i narrativament eloqüent. El desenvolupament estratègic dels bàndols està narrat amb precisió, alternant els plànols generals amb els propers per conjuminar narrativament els retrunys de la batalla i els moviments estratègics dels bàndols.

Muntatge i Eisenstein



En les escenes de proximitat, el muntatge fa servir les mateixes tècniques que Eisenstein (a l'escena de la batalla d'Alexander Nevsky) es tragueren de la màniga a principis de la història del cinema, intercalant plànols que duren, literalment, mil·lèsimes de segon, en les que tan sols es poden intuir cavalls travessant el camp de visió, soldats cridant, brandar d'espases i confusió general (aquest n'és un dels múltiples exemples de la pel·lícula d'Eisenstein).

Composició dels plànols



Seguint Eisenstein, molts dels plànols de la batalla per Winterfell estan concebuts de manera força pictòrica, confeccionant l'enquadrament amb diferents nivells de profunditat (aquí un claríssim exemple en la pel·lícula del mestre rus), atorgant-li profunditat a l'escena.

Seguint al Jon Snow


El moment en el que la càmera a l'espatlla segueix Jon Snow, si bé mostra algunes imperfeccions tècniques en la barreja de postproducció digital, serveix de vehicle per l'enaltiment de l'heroi, immiscint-nos en la batalla.

L'ofec de Jon Snow

L'escena de l'ofec del Jon Snow, sepultat sota el caos humà és extremadament angoixant. El muntatge, un cop més, és precís i contundent. 


Ús del CGI

En general, l'ús del CGI és extremadament intel·ligent i la generositat amb que s'ha emprat és perfectament comparable a la perícia per fer-ho narrativament útil i no simplement un afegit visual que respongui tan sols a si mateix. Ans al contrari, la postproducció i el CGI de l'escena aporta en alguns casos claredat expositiva (els moviments dels exèrcits i les seves estratègies), tot deixant-nos sempre molt clar quin és l'estat actual de la batalla, i en altres èpica brutal.



Aquests punts anteriors venen entregats per uns altres sense els quals el seu efecte no hagués estat possible:
- El capítol es manté i concentra sobre tan sols dues trames i dos escenaris, Mereen i Winterfell, evitant així el habitual escapçament i dispersió dramàtica que acompanya i fa de llast la majoria de capítols de la sèrie.
- Els creadors de la sèrie saben molt bé l'efecte que té el crescendo narratiu en l'inici del darrer quart de la temporada. De fet, ho han convertit en una marca i en un model narratiu a seguir. Ningú es posa a veure el capítol novè d'una temporada de Game of thrones sense expectatives.

Amb tot plegat, la sensació que ens ha quedat és indeleble. Creiem —i ho diem sabent que, molt probablement, ens estem equivocant— haver visionat un dels més fascinants i poderosos moments de la televisió de tots els temps que, a més, tal vegada també estigui per damunt de qualsevol batalla filmada en cel·luloide. Si necessitàvem alguna prova que la narrativa televisiva ha superat a la cinematogràfica en els inicis del segle XXI, 'The battle of the bastards" pot ser-ne ben bé la definitiva.

La peli de... la Fina Pastor

4 comentaris
Ja sabeu que ens encanta obrir les portes de casa nostra (i vostra també) per llegir les vostres visions del cinema en aquesta secció de "La peli de...". I quan això ho fas amb una persona com la Fina Pastor, passa el que passa.
Passa que, com que la Fina és una persona no només extremadament sensible sinó que és un pou de coneixement i la seva visió de l'art és ampla i profunda, veu les pel·lícules diferent (millor) del que les veiem nosaltres. I si no ens creieu, llegiu-vos aquesta aproximació a la Melancholia del Lars von Trier i ja ens direu si no us ha donat ganes de tornar-la a veure, aquest cop amb una mirada diferent.

La nit que Melancholia esdevingué la meva pel·lícula favorita

Una nit de primavera, latitud nord. A l’esquerra, una finestra amb vistes a un petit port d’un fiord, sota la foscor clara que mai no s’acaba de tancar.  I a la dreta, Ell, completant-me, compartint.
Comença la pel·lícula: el seu Tristany i Isolda omplint les oïdes; els fotogrames, sostinguts en cadència pictòrica, impactant la visió. Els sentits perceben que és veritat; que la nostra realitat, onírica, es reafirma sense límits de la mà del mag Von Trier.

Ens endinsem en el castell, en la segona part del conte de fades; la part que no ens va explicar ningú. Tenim el príncep, la princesa, el rei, el pare alienat i, fins i tot, la madrastra; la cort, per celebrar l’èxit de la Ventafocs. Però Sade és present per destruir la composició: la Ventafocs es diu Justine. La intuïció més primigènia, més animal, se li desperta mirant el cel, el cosmos; més enllà que els altres, incapacitats per una estructura social artificial. Justine no completarà el ritual esperat, el del sacrifici de l’esposa al pater familias. Justine s’ofereix a un mascle, tal com ho faria una vestal.


I la seva estructura mental s’ensorra, de cop. Repudiada, expulsada, ignorada, Justine és fora de l’aixopluc de l’edifici magnífic, construït pel grup a què havia pertanyut. És una outsider, una marginada. La seva germana Claire, qui, com Juliette, sí ha assolit exitosament el posicionament esperat, és, com no, l’encarregada de guiar-la, de tutoritzar-la, amb l’ajut inestimable de l’opi del nostres temps, els fàrmacs prescrits per als deprimits, assenyalats com a malalts per  incapacitat d’adaptació a les imposicions socials.

Però hi ha quelcom que supera tot això. Hi ha quelcom que no és una invenció. L’home ha arribat a dominar la Terra, però hi ha un ordre superior, una Llei a què no pot escapar. Deus ex machina és introduït en forma de planeta, perquè en el món, com a la tragèdia grega, les coses acaben com haurien d’acabar, per justícia natural.


Lars von Trier apel·la, per tant, a una moral natural. I comença la dansa del planeta. Melancholia s’acosta als humans com una advertència que només comprèn Justine. I mentre ella es reconcilia amb el cosmos, entregant-li el seu cos nu, sota la llum de les estrelles, sabent  que en forma part, que és món, els altres es feliciten perquè els seus càlculs indiquen que Melancholia canvia de rumb. Superbs, els mortals no prenen consciència del seu error.

No podem anar contra natura, no tenim el poder d’una deïtat. Melancholia xocarà contra la Humanitat per destruir-la, tal com ha xocat Justine amb la seva realitat social, un cop ha vist quina és la Veritat. I ja hi era, des del començament, amb aquelles imatges oníriques que recordaven quan Déu feu fora Adan i Eva del Paradís. Ells prengueren la fruita prohibida, de l’arbre del Coneixement. Optaren per desobeir l’ordre natural, per ser creadors d’una realitat diferent, d’un món propi on ells ho dominarien tot. 

El somni, no és somni. Ni el que ens mostra Von Trier com una bufetada d’art, ni el que reprenem tu i jo quan, en acabar la pel·lícula, no es fa fosc del tot i torna a sortir el sol. Aquella nit de somni, era real.

Fortitude (2015) - Simon Donald (creador)

Cap comentari

No se li poden negar a Fortitude els esforços, tots ells encaminats a produir una sèrie de televisió interessant, sorprenent però alhora respectable i d'alta volada. La seva producció, costosa i complicada, l'elecció d'una bona colla d'actors i actrius que ja són cares conegudes d'altres sèries de cert prestigi (la Sofie Gråbøl de Forbrydelsen, el Richard Dormer de Game of thrones, el gran Christopher Eccleston de Doctor Who, The leftovers o Shadowline) per acompanyar a altres de trajectòria cinematogràfica molt decent (Stanley Tucci, Michael Gambon, fins i tot —per què no?— Verónica Echegui) i una trama policíaca plena de secrets i girs inesperats mereix un respecte. El problema, però, és que no acaba de funcionar.

El seus principals llasts són un guió molt feble a nivell de personatges (desencaixats, incoherents, potser excessivament críptics) i un muntatge tosc i mancat de dramatisme que trenca l'experiència fantàstica que podria ser veure Fortitude en condicions. La història, si més no, és poderosa i atraient: un poble colgat del cercle polar àrtic en el que es pretén una vida pacífica (com sempre ha estat) però que sembla estar abocat a un punt d'inflexió definitiu en el que l'horror fa acte de presència. El poble i les autoritats (obcecades en convertir Fortitude en una mena de resort de luxe amb un hotel tallat al ventre d'un glaciar) semblen superades per un crim inicial que els destempera mentre sacseja la seva pacífica vida en el fred intens del pol nord. Per acabar-ho d'adobar, un detectiu arriba de Londres per ajudar.


Però aquest crim no és més que una porta entreoberta que deixa una escletxa per la que s'escolen tots els secrets i vileses d'un microcosmos necessàriament encotillat per les circumstàncies (sí, à la Twin Peaks). Burxar en la ferida per descobrir qui ha comès el crim només els pot portar a destapar la capsa de Pandora de Fortitude, en un crescendo que arriba al paroxisme en el seu gir fantàstic, en el que s'hi escolten ecos de The thing ("La cosa", 1984, John Carpenter) o the Hidden ("Lo oculto", 1987, Jack Sholder) i que acaba arrodonint la sèrie en abraçar una metàfora ecològica força enginyosa.

Així, Fortitude és prou interessant com per voler-la acabar, però prou irregular com fer el seu visionat lleugerament pesat i exigent. Una segona temporada amb nous actors (alguns dels noms confirmats també són de primera fila) demostra, en tot cas, que la sèrie ha trobat el seu públic; un públic voluntariós que ha sabut perdonar les moltes i evidents mancances d'aquesta sèrie per concentrar-se en la indubtablement estimulant trama i en el corprenedor escenari que presideix cada pla i cada escena.


BSO de "K2" de Hans Zimmer

Cap comentari
Vaig començar a apreciar el Hans Zimmer a partir d'aquesta banda sonora per a la pel·lícula del Franc Roddam i no abans, fonamentalment perquè, fins a aquella data (1991), totes les seves bandes sonores eren iguals, extremadament reconeixibles, quan no incorria en un auto-plagi francament lamentable. Des de "Paseando a Miss Daisy" fins al seu score per a "Días de trueno", passant per "Rain man", un sabia que estava escoltant al Zimmer. I això, aquesta signatura musical indeleble, a altres autors se'ls hi pot permetre perquè les seves bandes sonores són fantàstiques i, si bé tenen moltes sonoritats en comú, el conjunt és magnífic cada cop. No passava el mateix amb el Hans Zimmer.

No passava fins que va arribar K2. I no és que sigui la banda sonora de la seva vida, el treball pel que se'l recordarà, però sí és el primer que, a gust de qui us escriu, va ser capaç de donar sortida a la seva creativitat musical. I ho va fer amb un poti-poti tremend i efectista, amb una mena de collage musical entaforat en tan sols dos temes (titulats molt enginyosament "Ascent" i "Descent") en els que hi tenen cabuda des de feixos de cordes intensos fins a solos de guitarra elèctrica distorsionada, trompes èpiques o xiuxiuejos que precedeixen el retruny més corprenedor (se'm posa la gallina de pell cada cop que escolto com entra per primer cop la guitarra a poc d'haver començat el disc, acompanyada per percussió ominosa i textures electròniques subtils per sota de la bufetada sonora). El que és estrany és que no s'atrevís a posar-hi cors o, fins i tot, algun tema pop cantat que es pogués encabir sobre els títols de crèdit i així, de pas, ajudar a vendre més i millor, la seva banda sonora.


Per tant, no és ni subtil, ni delicada, ni magistral. Però és una clatellada musical de primer ordre, una amalgama boja i estranyament connexa que et portarà en una muntanya russa sonora cap a la cerca dels límits físics i mentals de l'ésser humà davant dels seus reptes. Escoltar aquesta banda sonora amb auriculars o amb una bon equip de música marca la diferència entre un disc qualsevol i una experiència fascinant i deliciosa.