Posts Recents

Les millors sèries de la història moderna de la TV

Cap comentari

Amb el recent boom de les sèries i la universalització del plaer de veure sèries (ho fa des del nostre col·lega més friki fins a la nostra mare) cada cop més ens trobem amb amics i coneguts que ens demanen que els hi recomanem sèries. I un sempre fa l'esforç d'intentar pensar en els gustos de la persona en qüestió, en si atrevir-se amb alguna delicatessen una mica per provar, en si anar a allò segur o si, simplement, dir-li aquelles que ara mateix estàs veient.

Però un sentiment recurrent se'ns queda enquistat cada cop que tenim aquestes converses. Ja ha vist les must? Ja ha vist aquelles sèries que NINGÚ no hauria d'haver-se perdut? Ja ha gaudit amb les sèries més grans de tots els temps, les més magnífiques, aquelles que crítica i públic s'han posat d'acord un cop i un altre en que són les millors? Si no és així, si n'hi ha alguna d'aquestes que no han vist, millor que oblidin les nostres recomanacions i vagin directe a veure-les.

Per posar-ho fàcil, aquí hem volgut recopilar aquelles que, al nostre gust, són les millors sèries de la història. És al nostre gust, podeu (i esteu convidats) a discrepar, però prometem haver fet l'esforç de no tenir en compte tan sols els nostres gustos sinó els de la major part de veus que sentim dins del món de les sèries. Ens hem cenyit a les sèries del segle XXI, permetent-nos la llicència d'incloure'n un parell que, per bé que començaren a les acaballes del XX, s'estengueren al llarg dels primers passos del nou. Aquí teniu, doncs, la llista de les millors sèries de la història moderna de la TV.




Los Soprano (The Sopranos) (1999): Per a molts, la sèrie que va iniciar l’era de la qualitat en els drames televisius. Per a molts altres, la millor sèrie de la història. En qualsevol cas, una magnífica sèrie molt ben escrita i que busca allunyar-se dels estereotips del gènere (actors sobreactuats a l’estil del Robert DeNiro o el Joe Pesci) per acostar-nos a uns gàngsters d’estar per casa, amb problemes domèstics i que, és clar, han d’anar al psicòleg. Brillant i imprescindible.
 

El ala oeste de la Casa Blanca (The west wing) (1999): Una de les millors sèries de la història, dotada d’uns guions intensos i gens complaents que t’insereix, literalment, en els passadissos de la Casa Blanca i en els mecanismes de la democràcia nord-americana. Imprescindible i obra mestra, total i absoluta.


A dos metros bajo tierra (Six feet under) (2001): Quasi encavalcada amb Los Soprano, aquesta creació de l’Alan Ball ha esdevingut un clàssic modern, amb la seva història d’una família que regenta una funerària. Humor negre però, sobretot, un drama molt ben escrit, conformen una de les millors sèries de la història recent de la televisió.
 

24 (2001): Estrenada (amb molt de risc) un mes i mig més tard del 11-S, 24 és la sèrie que de manera més magistral ha dominat l’enginyeria de guions de tensió. Parteix de la limitació de ficcionalitzar en temps real (24 capítols d’una hora, que representen les 24 hores d’un dia particularment fumut, amb amenaces terroristes de primer nivell als EE.UU.) i és capaç de fer-ho servir com a esperó de la tensió en cada capítol. Diverses trames es succeeixen en paral·lel aconseguint allò mai vist: un multi-cliffhanger (de vegades de fins a cinc nivells), tant abans de cada tall publicitari com a final de capítol. Fa servir, en realitat, els mecanismes d’un fulletó (múltiples trames obertes alhora) però substituint el drama per l’acció i el thriller. La fórmula potser es va gastar aviat, però la seva frescor inicial és impagable i un dels puntals indiscutibles de la televisió moderna.


The office (UK) (2001): L'allau de mockumentaries que ha envaït les petites pantalles tenen un culpable molt clar: el David Brent. Bé, el Ricky Gervais (i l'Stephen Merchant). Aquest conte agredolç sobre un personatge patètic beu de tots els personatges que no saben que estan fent el ridícul que la ficció britànica sempre ens ha regalat (del Frank Spencer al Mr. Bean), però el porta al terreny del fals documental per dibuixar uns personatges absolutament memorables i una història d'amor, la de la Dawn i el Tim, francament deliciosa.


The Shield (2002): Probablement, la millor sèrie de policies de la història, i una de les primeres en explorar sense embuts el cantó fosc de la llei, enfocant la càmera (tremolosa, sempre a l'espatlla) en un petit equip especial d’operacions d’una comissaria de Los Angeles que no té cap inconvenient en fer servir mètodes molt particulars per atrapar als criminals (a més d’engegar els seus propis “business” d’amagat). “Si no actuem com els criminals no podrem mai enxampar-los”, sembla venir a dir la sèrie. Per fer complir la llei de vegades s’ha de sacrificar la moral, i per salvaguardar la moral, de vegades s’ha de saltar la llei. Espectacular, amb una progressió dramàtica magistral i amb uns personatges dibuixats amb precisió i habilitat.
 

The Wire (2002): Per a molts, la millor sèrie de la història. La gran basa de The Wire és el naturalisme, la clara intenció de filmar una trama policíaca des d’una perspectiva realista i que contempla tots els detalls. Els policies no són màquines ni herois, no tenen la última tecnologia, i els casos evolucionen molt lentament, amb molta parsimònia.



Battlestar Galactica (2003): Revisió modernitzada de la versió dels anys 80, molt ben escrita i amb uns episodis auto-conclusius que gestionen molt bé la tensió, a més d’anar desenvolupant interessants arcs argumentals d’alguns dels personatges, tot jugant amb molts dels referents de la ciència ficció tant clàssica com moderna, de Solaris a Blade Runner. De l’original n’agafa l’univers i el punt de partida per desenvolupar una sèrie completament nova, molt més excitant i apassionant. Un entreteniment de primera categoria que ve a demostrar que es pot fer ciència ficció d’entreteniment sense caure en les absurditats superficials habituals.


Perdidos (Lost) (2004): Pedra de toc de la ficció seriada moderna, aquesta megalòmana creació del J.J. Abrams és un enginy rocambolesc amb mil trames i subtrames que semblen teixir-se sobre la marxa i que va arribar en un moment en el que Internet a tot el món occidental ja estava prou estès com per permetre que la “lostmania” es disparés. Les conjectures sobre el seu final, els seus personatges explicats amb detall gràcies a flashbacks i la passió dels fans van convertir-la en una de les més memorables sèries de la història.


Mad Men (2007): Una de les millors sèries dramàtiques del moment (i, indubtablement, de la història), Mad Men ha sabut trobar un molt bon equilibri entre personatges per acabar explicant un món d’homes en el que les dones intenten fer-se un lloc. El personatge del Don Draper ja forma part de la història de les sèries televisives. S’articula al voltant de dos personatges, un home orfe i una dona que ha abandonat al seu fill i que busquen superar els seus traumes realitzant-se a través de la feina. Impecable i plena de detalls i matisos que tan sols es poden descobrir amb diversos visionats, convertint-la en una de les obres narrativament més complexes de la història de les sèries.
 

Breaking Bad (2008): Impecable sèrie que, en només cinc temporades, s’ha convertit en referent absolut de la televisió de ficció a tot el món. La clau són les seves trames obertes (que permeten molt de joc, canviant de subtrama a cada episodi) i el magnetisme dels seus dos actors principals.

Black Mirror (2011): La millor sèrie dels últims anys, sens dubte. El seu nivell de guió, així com la paràbola sobre el futur proper al que la humanitat s’aboca fan de qualsevol dels capítols independents de Black Mirror un mirall en el que veure’s reflectit. El seu creador és el Charlie Brooker, que ja ens va regalar Dead Set i que, un cop més, demostra que està molt per damunt de la gran majoria de creadors de sèries de l’actualitat. El primer capítol, National Anthem, és una obra mestra tota i absoluta de la televisió de tots els temps.


Fargo (2014): Ningú podia esperar-se que l'adaptació televisiva d'una pel·lícula dels Coen de feia tres lustres es convertís en el millor i màxim exponent de les possibilitats narratives de la ficció a la petita pantalla. Cadascuna de les seves temporades no només basteixen un univers ric i propi sinó que són capaces de forjar un sentit que corre per sota de la trama i al que cada detall apunta, ho sembli o no. Obra mestra total i absoluta.
     

Per descomptat, en podríem incloure moltes més. Quines? Això ja us ho deixem a vosaltres.

Black Mirror (4ª temporada) - Charlie Brooker (2018)

Cap comentari
Doncs un any més ja som més a prop d'aquell futur inquietant que ens proposa en Charlie Brooker. La 4ª temporada de Black Mirror ha arribat, aquest cop gràcies a Netflix i ens ha deixat com sempre un desgavell de sensacions.

A hores d'ara molts dels que ens llegiu haureu vist la nova temporada de la que va arribar a ser una de les millors sèries de la televisió actual, així que hem fet la clàssica llista d'episodis ordenats segons la nostra preferència. Us convidem a opinar i compartir les vostres llistes als comentaris. No hi ha spoilers (estan senyalitzats) però si que recomanem la llista a aquells que ja hagueu vist la sèrie. I tot i que l'ordre de la llista coincideix amb la opinió dels dos membres de l'Ultima, les opinions són només meves :-) .

1. Hang the DJ 

Els va funcionar molt bé l'episodi San Junípero de la temporada anterior i per això ens han tornat a regalar un episodi sobre l'amor (➡️aquí hi ha un SPOILER amagat, per descobrir-ho selecciona l'espai en blanc a continuació)  amb final feliç.  
És un capítol tan rodó com els dispositius que fan servir els seus protagonistes, amb dosis d'humor, desengany i un cant a allò més humà dels humans :-) Pels fans de Peaky Blinders a més, fa gràcia veure un Joe Cole en plan romàntic.



2. Black Museum 

El gore, la mala llet i el premi al capítol desagradable de la temporada se l'emporta Black Museum, el seasons's finale de la 4ª temporada.

Tanca la sèrie un dels millors capítols i no dubtem que molts de vosaltres l'haureu triat com el vostre preferit. És un episodi brillant, tot i que ens deixa el cos amb una mala sensació (això, per descomptat, és una sensació habitual per als fans de Black Mirror).


Un guió pausat, millimètric, que va in crescendo, una gran actuació de Douglas Hodge i una estructura molt cuidada ens fa esgarrifar a la vegada que ens parla de racisme, manca d'ètica i de llibertat.

3. Crocodile 

És el clàssic episodi en el que el més sorprenent és la tecnologia i els aparells que hi surten. En aquest cas, es tracta (➡️aquí hi ha un SPOILER amagat, per descobrir-ho selecciona l'espai en blanc a continuació) d'un capturador de records   que ens recordarà una mica l'episodi "The entire history of you" de la primera temporada.

Tot i que el capítol avança a un bon ritme i el punt de partida és prou interessant, algunes reaccions de la protagonista resulten inversemblants i acaba sent tot una mica increïble. El millor és el paisatge islandès que ens deixa més freds que la protagonista.

4. USS Callister 

Estem segurs que aquest episodi serà el més votat a la llista dels frikis. Nosaltres l'hem posat una mica avall ja que més enllà de la seva estètica divertida resulta una mica buit.

Episodi coral, ple d'actors coneguts (Jesse Plemons, Cristin Milioti, Michaela Coel, Jimmi Simpson...) i una mica massa llarg pel nostre gust. El millor és la seva estètica a lo Star Trek que farà les delícies de qualsevol fan de l'Enterprise. El pitjor és que és tan buit com bonic, tot i així, és un episodi perfecte per començar la temporada.


5. Arkangel 

Aquest és el decepsodi, és a dir, l'episodi que decepciona. El segón en ordre cronològic, dirigit per Jodie Foster i amb una premissa brutal, sembla no voler aprofitar cap de les seves bases. El punt de partida, ja ho hem dit, és brutal: un dispositiu que col·locat en un infant, (➡️ SPOILER, selecciona l'espai en blanc a continuació per a descobrir el text) permet localitzarlo amb GPS i pixelar el que veu quan el cortisol es dispara en la seva sang. .  

Decepciona perquè es queda en el tòpic: una mare soltera es mostra excessivament controladora tal i com hem vist en centenars d'ocasions, l'únic nou en aquest cas és la tecnologia.

Personalment em sap greu veure com una història que apunta coses tan interessants com el control dels continguts, i l'accés dels nens petits a imatges torbadores acaba amb la moralina de sempre i deixa escapar vàries oportunitats de parlar de temes poc tractats en televisió, només calia canviar el punt de vista.

6. Metalhead 

Avorriment total i un final digne del pitjor Paulo Coelho. La meva opinió (molt personal) és que no m'interessa gens el que li passa a la protagonista. El zel amb que el guió ens amaga l'origen de la situació post-apocalíptica m'allunya de la història, que em resulta freda, avorrida i insubstancial. El final és el pitjor de tot, mai els meus ulls han anat tan amunt... em vaig sentir com aquest GIF:



En fi, hem de dir que ens agradava més Black Mirror quan eren només 3 episodis absolutament xocants, que no semblaven sortits de la Dimensió Desconeguda i que posaven a debat la nostra especie (com a humans). No teníem finals feliços com a San Junípero, pero tampoc episodis fillers.

I la vostra llista és molt diferent?


Les sèries que van canviar la TV

Cap comentari

La mitjana de qualitat dramàtica en les sèries de TV d'avui en dia és molts més alta que la de fa tot just uns 20 o 25 anys. Les trames s'han complicat (l'espectador és més intel·ligent), la producció ha millorat (es consumeixen més sèries i, per tant, hi ha més diners per produir-les), i una sèrie mediocre d'avui en dia probablement hagués estat un gran èxit de crítica ara fa un parell de dècades. Però aquest increment de la qualitat té una explicació. De fet, té unes culpables: un reguitzell de sèries que, poc a poc, van anar introduint novetats dramàtiques, canvis de tendència, elements innovadors, i que tothom va acabar copiant, més tard o més d'hora. Gràcies a elles tenim les sèries que tenim, ni més ni menys.

Ens hem proposat, doncs, de recollir-les per fer-les-hi un homenatge i, de resquitlló, acostar-les a aquells espectadors de sèries actuals que busquen saber una mica més del món de les sèries alhora que elements que els permetin entendre-les millor i contextualitzar-les adequadament.

Heus aquí, doncs, les sèries que van canviar la ficció televisiva moderna, just abans del canvi de segle i de l'adveniment de la tercera edat d'or de les sèries.


Canción triste de Hill Street (Hill Street Blues) (1981): L’Steven Bochco va revolucionar el món de les sèries de TV agafant un gènere que als 70 havia estat el més exitós, el de policies, donant-li una vessant dramàtica. Els arcs argumentals dels casos policials deixaven molt d’espai pel desenvolupament dels arcs dels personatges, conferint-li a la sèrie un to dramàtic i proper que va enganxar a milions d’espectadors i que va recollir nombrosos premis. A partir d’aquell moment, cap sèrie “d’oficis” (metges, policies, advocats) ja no podria tornar a ser el mateix, ja no podria repetir els esquemes d’episodis auto-conclusius.


A cor obert (St. Elsewhere) (1982): Produïda per la mateixa productora de Canción triste de Hill Street, segueix els passos d’aquella en oferir un drama de personatges al voltant d’un ofici, fent que aquests siguin molt més importants que els casos clínics que tenen entre mans. Els seus dos creadors, John Falsey i Joshua Brand, s’empesaquerien després la meravellosa Doctor en Alaska.


Fanny y Alexander (Fanny och Aleksander) (1982): Tot i que es va fer famosa internacionalment al cinema, aquesta obra mestra de l’Ingmar Bergman va ser concebuda com a sèrie televisiva. La nissaga dels Eckdahl és deliciosa, detallista i molt humana. Obra mestra.


Decálogo (Dekalog) (1989): El gran Kieslowski (Trois couleurs, La doble vida de Verónica) s’empesca els 10 manaments com a fil argumental de 10 episodis en els que dibuixa l’ànima humana de manera esfereïdora. Alguns dels moments més grans de la història de la TV estan en aquests episodis.


Los Simpson (The Simpsons) (1989): Una de les millors sèries de la història, amb un univers molt particular i ric i un inacabable enginy creatiu dels seus guionistes. Animació en prime time.


Doctor en Alaska (Northern Esposure) (1990): Una de les més màgiques i entranyables sèries de la història de la televisió. La, aparentment petita, història d'un metge de Nova York que es veu obligat a exercir de metge d'un petit poble d'Alaska, la sèrie integra de manera fantàstica les vides d'una bona colla de personatges inoblidables en un to de drama suau en el que es barallen temes filosòfics i humans sobre la vida i la mort, els sentiments i la vida en societat. Esplèndida, magistral, deliciosa. Dels creadors de A cor obert, Joshua Brand i John Falsey. Una sèrie del segle XXI quan el XX encara sembla tenir coses a dir.


Twin Peaks (1990): La ficció televisiva és la que és en gran part gràcies al cineasta David Lynch i a aquesta sèrie. En el seu moment no va canviar gran cosa, però anys més tard, una fornada de fills de la generació que havia vist com un poblet de mala mort es debatia entre el bé i el mal van acabar conformant les sèries complexes i “amb intencions” de les que gaudim avui en dia. Quan es parla de que si les sèries són el nou cinema, caldria recordar que el cinema sempre ha estat a la TV, i en poques ocasions ho ha fet de manera tan palesa com a aquí.


Expediente X (X-Files) (1993): El Chris Carter s’inspira en els clàssics de la ciència ficció i els seus mites per entregar una sèrie que va comptar amb milions d’adeptes a tot al món. Combinava les trames auto-conclusives al voltant d’un misteri junt amb un arc mitològic enorme, profund i, sovint, desbocat, que va provocar conjectures diverses al llarg de la seva emissió. La tensió sexual no resolta entre el Mulder i la Scully és una de les més celebrades de la història de la TV.
 

Oz (1997): Aquesta és, probablement, la sèrie més important de la televisió recent. No perquè sigui molt coneguda pel públic sinó perquè va ser molt influent entre els creadors i guionistes de sèries que van veure com una producció de la HBO tractava un tema complicat com és la vida en una presó, sense contemplacions ni ensucraments. Deliciosament ben escrita, molt atrevida i un autèntic referent de la televisió moderna.


Sexo en Nueva York (Sex and the city) (1998): Encara que allò que la seva deriva final va trair els seus propis principis, aquesta sèrie va ser la primera que va mostrar a quatre dones completament alliberades que eren amigues, que parlaven entre elles, i que, a més, ho feien al voltant de temes que sempre havien estat tabú en televisió.


El Ala Oeste de la Casa Blanca (The West Wing) (1999): Just abans que s'acabés el segle, l'Aaron Sorkin s'empesca el que, finalment i a pesar de totes les meravelles de sèries que estaven a punt de venir en la tercera edat d'or de les sèries, hauria d'acabar figurant com una de les millors de la història. Guions complexos, zero complaença amb l'espectador, ventall ampli de personatges i, és clar, els fantàstics walk-and-talk.

Per descomptat, n'hauríem de citar moltes més (per començar, aquelles que, en realitat, van servir de fulcre per a aquestes que aquí hem llistat), però us deixem que sigueu vosaltres els que ens aviseu de les que hi falten (o hi sobren!).

Golden Globes 2018

Cap comentari

La cerimònia més feminista de la història s'ha saldat amb un palmarès que, com no, també ha tingut un clar accent reivindicatiu. El podeu consultar sencer aquí.

Les nostres pel·lícules '10' (I)

2 comentaris
Encetem l'any confessant-vos quines són les nostres pel·lícules favorites. Això sí, sense cap ordre particular entre elles; ens agraden totes, molt. 


2001: Una odissea a l'espai (2001: A space odyssey, 1968) - Stanley Kubrick

Perquè es pregunta (i respon) coses importants. Perquè ningú ha pogut mai més fer dansar a naus espacials al ritme de' Strauss. Pel Hal. Pel jogging circular. Per cada segon de silenci. Pel Pumares cridant: "El monolitooooo!" 






A la recerca de l'arca perduda (Raiders of the lost ark, 1981) - Steven Spielberg


Perquè va venir a demostrar que es podia fer una pel·lícula "de crispetes" i  que fos una obra mestra absoluta. Perquè el Harrison Ford és l'Indiana Jones. Per la Marion. Per l'obertura de l'arca. Per l'escena del raig de sol que il·lumina el lloc on han de buscar l'arca. Per l'escena de la persecució de la caravana nazi. Per l'escena del bar de la Marion. Per l'escena inicial. Per... tot.




Allò que el vent s'endugué (Gone with the wind, 1939) - Victor Fleming


Perquè cada cop que la passen per TV no podem evitar "perdre" la tarda sencera veient-la (tot empassant-nos més estona d'anuncis que de pel·lícula). Perquè tot en aquesta pel·lícula és dramàtic. Perquè els diàlegs, per impossibles, són tot allò que els diàlegs actuals ja no són. I perquè, en realitat, Rhett, sí que ens importa.


Apocalypse now (1979) - Francis Ford Coppola

Perquè mai ningú ha explicat millor la bogeria de la guerra (ni Kubrick, encara que ell no ho admetria). Perquè mai ningú no ha pogut adaptar una novel·la tan inadaptable com 'El cor de les tenebres'. Perquè és una pel·lícula que es pot veure només escoltant la banda sonora i els efectes de so. Per la mirada d'en Marlon Brando i per l'horror... l'horror.


Avarícia (Greed, 1924) - Erich von Stroheim

Per la gosadia de rodar a l'any 23 a la Vall de la Mort a més de 60 graus centígrads. Perquè si parlem de directors exigents, Stroheim estaria al top 5. Perquè continua impactant tot hi havent-li retallat 7 hores! (l'original durava 10 h.). Perquè no hi ha res com fer passar un enterrament durant l'escena del casament com a metàfora del mal fario. Per l'humor negre i les metàfores blanques.


Blade Runner (1982) - Ridley Scott

Perquè mai hem tingut clar quina versió és quina, però ens agraden totes. Per la Rachel. Per la primera escena. Per la última. Pels raigs que brillen en la foscor a prop de la porta de Tannhäuser.


Brazil (1985) - Terry Gilliam

Perquè la metàfora dels temps moderns és perfecta. I perquè una errata tipogràfica d'un funcionari desencadena una revolució. Perquè és un Gilliam amb sentit i cordura.


Cabeza borradora (Eraserhead, 1977) - David Lynch

Perquè un malson té aquest aspecte. Perquè no cal entendre-la per gaudir-ne. Perquè tot és horrorós. Perquè no sabem encara què carall va fer servir el Lynch per representar aquell nadó, ni perquè hi ha una dona dins d'un radiador.


Caché (2005) - Michael Haneke

Perquè el Haneke ens porta, un cop més, a enfrontar-nos amb les nostres pors i inseguretats. Perquè li fa un homenatge (confés) al Lynch de Carretera perduda. Perquè el darrer plànol... ah... el darrer plànol...


Cantant sota la pluja (Singin' in the rain, 1952) - Stanley Donen

Perquè és perfecta, de principi a final. Perquè tots els números musicals són immillorables. Perquè la història que explica és molt més important del que ho acostumen a ser les històries dels musicals. Pel Good morning, Pel Moses suposes his toses are roses, pel Make 'em laugh, pel Gotta dance i, per descomptat per l'escena, la més gran escena musical de la història del cinema, aquella on s'ha pogut condensar en uns pocs minuts la sensació d'estar enamorat.

N'hi ha, per descomptat, moltes més. De moment aquestes han estat les deu primeres. Ja en vindran més.

Historias para no dormir (1966) - Narciso Ibáñez Serrador (creador)

Cap comentari
El 'Chicho' Ibáñez Serrador era, fonamentalment, un enamorat de la televisió i del seu poder i capacitat narrativa i suggeridora. També era un tipus amb molt de món, amb una cultura àmplia i molts referents que barrejaven les fonts clàssiques i les contemporànies. És per això que va veure molt clar que el format d'antologia de terror i suspens que tan bé havia funcionat uns anys enrere als EUA amb La dimensió desconeguda (Twilight Zone, 1959), les diferents versions dels programes de l'Alfred Hitchcock (Alfred Hitchcock presents, 1955, primer, i The Alfred Hitchcock hour, 1964, després) però també Tales of tomorrow (1951) o Science Fiction Theater (1955), seria ideal per canalitzar la seva desbordant força creativa.

Va posar tot l'esforç en el guió, fonamentalment perquè el pressupost de TVE en aquella època era francament paupèrrim. I va ser, justament, la força dels guions —extremadament curosos, molt teatrals (alguns fins i tot rodats en dos actes clarament diferenciats)— la que va amorrar els espectadors als diferents terrors, horrors i manifestacions paranormals d'aquestes Historias para no dormir.


Posats a copiar (o a imitar, o a homenatjar, diem-li com vulguem), en 'Chicho' va copiar, fins i tot, les presentacions que es reproduïen formulaicament en totes les seves sèries de referència. A la manera d'un Rod Serling o d'un Hitchcock, en 'Chicho' es plantava davant la càmera, envoltat d'un set de rodatge en un plató de TVE per presentar-nos amb certa sorna i conyeta l'episodi de la setmana. El format funcionava, i ell el va adaptar a la perfecció a la societat espanyola dels 60, ensorrada sota tones de franquisme obtús, una societat de pors i laments, de recels i sospites. La inseguretat de la societat que mirava la sèrie va ser, molt probablement, la veritable espurna que va fer d'aquests episodis una catarsi col·lectiva que tothom comentava l'endemà.

Per descomptat, com amb tota sèrie d'antologia el total dels episodis mostren alts i baixos, moments més encertats i d'altres bastant desafortunats. Però també és cert que el gran gruix de la sèrie és notable, quan no brillant i extremadament enginyosa. Hi ajuden amb claredat dos elements ben concrets:
- Els guions que, com mencionaven, són la veritable ànima de la sèrie, recollint sovint mites clàssics quan no fent adaptacions de fonts literàries (Poe, Bradbury, Clarke) o, simplement, regirant el subconscient i gratant la fràgil superfície de la societat espanyola.
- Les interpretacions, sovint comandades pel pare d'en 'Chicho', el Narciso Ibáñez Menta, d'actuació florida i clàssica, quasi shakesperiana, que encarna molts dels protagonistes dels episodis més notoris, però sempre molt ben acompanyat per brillants actors i actrius de tradició teatral.

En tot cas, i amb la intenció de facilitar un primer accés a la sèrie, hem fet una categorització absolutament personal (però esperem que parcialment transferible) que pugui donar pistes de per on començar i enganxar-se a una de les sèries espanyoles que, indubtablement, ha de ser considerada entre les millors i més destacades.

I recordeu que podeu veure TOTS els episodis de la sèrie en el web de TVE a la carta.

Obres mestres

Cumpleaños: Ni La Dimensió Desconeguda ni l'Alfred Hitchcock van ser capaços de començar ses sengles antologies amb un episodi millor i més rodó que aquest. Adaptació d'un relat de Fredric Brown, els 12 minuts que dura aquest primer episodi repassen l'odi i fàstic que un marit sent per la seva dona i el seu pla perfecte per desfer-se'n. Brillant. Simplement brillant.
El televisor: Una de les més meravelloses paràboles sobre l'influx de la televisió que s'ha vist mai en cap pantalla. La història d'un pare de família que només té l'obsessió de comprar-se un televisor i la seva relació amb ell quan se'l pot comprar és d'una precisió antològica, una analogia perfecta del poder de fascinació de la tecnologia i, molt en particular, d'un aparell que, l'any 1974, ja havia esdevingut el centre de la família espanyola. Immens i incommensurable episodi.
Asfalto: El primer programa de televisió espanyol en rebre un premi internacional, al Festival de Televisió de Montecarlo. Aquest inimitable episodi despulla una Espanya arronsada, de gent temorosa, egoista, implacable i ja sense ànima, al voltant de la història d'un pobre home que, caminant pel mig de la ciutat en ple Agost es fica de peus dins un toll d'asfalt que s'està fonent i que, poc a poc, el va engolint. L'angoixa del protagonista veu passar els vianants que desconfien i no l'ajuden, en un ventall obert de la societat espanyola de l'època. Els decorats naïf de Mingote poden sobtar de bones a primeres, però prenen sentit amb el metratge, en el que és, sens dubte, la més destacable peça de ficció espanyola de la història.


Molt bons

El Tonel : adaptació d'El barril de amontillado del Poe que, evidentment, aprofita un text magnífic, amb multitud de capes i de complexitat temàtica per bastir un dels episodis més recordats de la sèrie. Cal recordar, en tot cas, que molta gent no havia llegit a Poe en l'Espanya dels 60 i, per tant, aquestes adaptacions eren el seu primer contacte amb l'univers del genial escriptor.
El cohete: Fascinant adaptació d'un relat de Ray Bradbury que deixa un dels moments més màgics i poètics de la sèrie, al voltant d'un pobre ferroveller que no té altre somni que pilotar un coet per l'espai.
La pesadilla: Una de les poquíssimes incursions de la sèrie en els monstres clàssics del terror, en aquest cas, els vampirs. Un poble viu terroritzat per unes morts sospitoses de les que culpen a un bohemi i introvertit habitant. A pesar del racionalisme del metge del poble, la turba té ganes de revenja i de donar sortida a la seva ràbia: el volen matar.
La zarpa: Inspirada en La pata de mono de W.W. Jacobs, aquest episodi és d'aquells que compleix amb el cànon clàssic de l'element extern, en aquest cas un amulet, que ve a trastocar un entorn aparentment tranquil. Per descomptat, l'amulet, que permet demanar tres desitjos, traurà el pitjor de cadascú.
Freddy: El mateix 'Chicho' Ibáñez ho assenyala en la seva habitual introducció: va ser un encàrrec de TVE per experimentar amb l'ús del vídeo, desestimant la costosa i feixuga producció cinematogràfica, i veure si aquell era el futur de la producció televisiva. És, per tant, una mena de prova, d'experiment, de la que el mateix 'Chicho' no en va sortir del tot convençut, sobretot per la manca de mitjans que encara en aquella època tenia TVE. Malgrat tot, l'episodi és una petita delícia que va terroritzar els espectadors que s'hi van atrevir, l'any 1982, jugant amb el (d'altra banda gens nou) tema de la marioneta del ventríloc que esdevé el seu cantó fosc, la plasmació corpòria de la seva misogínia assassina. I tot i que hi ha un excés de literalitat narrativa (comuna a força episodis de la sèrie) que n'alenteixen la trama, és cert que també convida a establir un to dens de suspens i terror. Narciso Ibáñez Menta, particularment brillant en la seva caracterització d'El Gran Danielli, acompanyat d'un repartiment ben luxós: Francis Lorenzo, Silvia Tortosa, Fedra Lorente i un llarg etcètera de magnífics actors.
La promesa: Val a dir, abans de comentar el capítol en qüestió, que aquest compta amb un dels pròlegs presentats pel 'Chicho' més memorables, en el que ens demostra quan avançat al seu temps estava, predient i jugant amb allò que avui en dia en diem la post-veritat. Només per això ja mereix la pena acostar-se a 'La promesa'. L'episodi, en tot cas, val la pena també. És un conte ben negre i ominós sobre la por d'un encarregat dels serveis funeraris a ser enterrat viu en un dels seus estats de catalèpsia. Li fa prometre a la seva neboda, a la que tortura tenint-la a casa, tancada a cal i canto, que quan es mori el vetllarà durant 48 hores i no l'enterrarà més que a 10 centímetres de profunditat per tal d'assegurar-se que no s'esdevé realitat el pitjor dels seus malsons. El desenllaç final d'aquest episodi és absolutament memorable.


Interessants

El trasplante: El mateix 'Chicho' avisa: aquest episodi és un d'aquells (com 'Asfalto' o 'El televisor') en els que el programa s'aparta de la línia del fantàstic per abraçar contes morals. El format de l'episodi és de traca, marcià com pocs, amb un inici à la Ciutadà Kane, en la que, com si fos una mena de documental periodístic, repassa la història dels trasplantaments de parts del cos, pràctica habitual en el futur distòpic que dibuixa. Amb el to àcid i sarcàstic habitual de l'Ibáñez Serrador, desfilen crítiques morals de diferents casos de trasplantaments fins arribar a un en concret en el que l'episodi es deté i delecta fins a la fi del mateix, aprofitant per fer una defensa de la diferència i una crítica a la massificació. L'intent és lloable, per bé que algunes parts de la història no acaben de funcionar i arruïnen la funció. Amb tot, l'episodi mereix un visionat per l'estrany i original format, a banda de pels decorats expressionistes obra del dibuixant Mingote.
El cuervo: Aprofitant les dates nadalenques i amb l'excusa de no voler pertorbar la pau amb una història de por, Ibáñez Serrador ens entrega una biografia dels darrers anys de l'Edgar Allan Poe, perfectament lligada amb el seu emblemàtic poema.
El vidente:  Basada en una història de l'escriptor Juan Tebar, relata la misteriosa desaparició, un a un, dels membres d'un grup de parapsicologia d'una universitat. Amb un final extremadament gràfic, el regust que deixa és magnífic.
La broma: Un magnat televisiu que gaudeix de fer bromes pesades als demés està a punt de ser assassinat per la seva dona i el seu amant, que ordeixen un pla perfecte per desfer-se'n sense que ningú se n'adoni. Adaptació d'un relat del Robert Arthur, guionista habitual d'Alfred Hitchcock presenta.
La sonrisa: Adaptant la temàtica de Ray Bradbury sobre un estat que reprimeix qualsevol tipus d'excepció a la norma, llibres i expressions artístiques, un jove es veu forçat a assistir al "Festival anual de l'Odi".
La espera: Un home i la seva família són els únics supervivents de la colonització terrestre a Mart i intenten portar una vida normal mentre esperen a que algú els vingui a recollir per tornar a casa (adaptació de Bradbury), amb un desenllaç formidable.
La alarma: Una reformulació lleugerament inspirada en Arthur C. Clarke (tot i que el guió és de l'Ibáñez Serrador) en la que, a les portes de l'arribada a la terra de naus extraterrestres, un científic detecta una estranya radiació provinent d'una vedette dels baixos fons.
El doble . Dos amics s'expliquen les seves penes al respecte de les seves esposes i de com han deixat d'estimar-les. Un d'ells, però, diu que té la solució per a tots els seus problemes. Basada en un relat del Ray Bradbury, Narciso Ibáñez Serrador ens dóna pistes molt clares sobre la (in)felicitat matrimonial i les seves causes, en un guió que no juga a la sorpresa sinó al detall.
El pacto: Adaptació de "El cas Valdemar" d'E.A.Poe en el que un insigne professor que diu ser capaç de curar amb el "magnetisme animal" estableix un pacte molt particular amb el seu ajudant. L'any 1982 la va tornar a rodar, aquest cop conservant el títol original, amb més mitjans però sense cap altra novetat.
El regreso: Basat en un relat de Fernando Jiménez del Oso (que després es faria famós amb el seu programa de televisió sobre misteris i parapsicologia), explica la història de dos cosins que fa temps que esperen la mort del seu oncle ric i amant de la parapsicologia i les arts obscures. Ara, però, empesos pels deutes i una vida buida i monòtona, decideixen accelerar el procés.
El trapero: Dramàtica història al voltant d'una família de drapaires, el seu fill alcohòlic i les profanacions de tombes del cementiri proper.
La cabaña: Terror suggerent a partir de molt pocs elements: dues excursionistes i una cabana aparentment solitària i tranquil·la en la que passar la nit de tempesta.
El muñeco: Senzilla però efectiva història de possessió d'un ninot.
La bodega: Adaptant en dues parts una història de Ray Bradbury, Ibáñez Serrador s'endinsa en el terror de caire natural amb molt decents resultats.
El fin empezó ayer: En una universitat, un alumne de major edat que els demés demana cursar, directament, tots els cursos de la carrera de medicina. Sembla un superdotat, però la seva arribada també portarà una sèrie de estranyes circumstàncies a la facultat. Tot i que amb un ritme massa dèbil, és un episodi interessant per observar una de les incursions de les Historias para no dormir en el terreny del terror, barrejat aquí amb la ciència ficció. El tram final és francament suggeridor.
La casa: Si 'Historias para no dormir' és un conjunt de narracions de tall clàssic (en la seva major part), 'La casa' potser en sigui un dels exemples més evidents, doncs compta amb molts dels ingredients fonamentals de les històries de terror gòtiques que Narciso Ibánez Serrador tan apreciava: Una posada vetusta, un foraster que hereta una casa amb passat tràgic, un poble rural ple de pors i de supersticions i, és clar, l'aparició del fantasma de la bella senyora. En definitiva, un compendi dels tics i trops del gènere.

Fluixos

La oferta: Al gust de qui us escriu, el pitjor episodi de tota la sèrie. Ja no és només que hi hagi un gir temàtic (aquí no hi ha cap tipus de misteri o d'horror), sinó que el guió pretén basar la seva força en un monòleg forçat i excessivament literari que, en mans del Carlos Larrañaga, sempre sona fals i impostat, a més de tenir poc suc i gens d'interès.
El aniversario: A casa del comissari Stringer es celebra el primer aniversari del seu retir de la policia. Ho celebra amb la seva filla, el seu pretendent i un veí. Però aquest aniversari, en realitat, amaga un secret que està a punt de ser revelat. La pena, en tot cas, és que ni el guió és massa sòlid, ni el secret és tan sorprenent i, sobretot, ni les interpretacions estan a l'alçada.



Alien: Covenant (2017) - Ridley Scott

2 comentaris
Una nau no militar i amb bones intencions es veu obligada a desviar-se de la curs per aterrar en un indret inhòspit en el que troben unes formes de vida estranyes i infeccioses que se'ls hi fiquen dins la nau i els persegueixen fins a la mort. És l'argument d'Alien: Covenent? Sí. Però també d'Alien (la primera)i de Prometheus. Exactament el mateix. El maleït mateix argument. I —toca't allò que no et sona— resulta que el director és el mateix, el "gran" Ridley Scott. Mira, ara no carregaré tintes contra un director que ha estat capaç de rodar algunes de les més meravelloses pel·lícules de la història del cinema (llegeixis Blade Runner) o, si més no de les frontisses dels 70s i 80s (llegeixis Els duelistes i Alien). Però és que aquest home repapieja fílmicament.

La seva pretensió de immiscir-se en el devenir de la saga el fa col·locar, després de la força infame Prometheus, la desajustada, sincopada i absolutament inanimada Covenant, en l'escletxa que li queda fins que arribi, cronològicament parlant, l'Alien del 1979. Res és nou i tot grinyola. Les estupideses de guió són més grans que les naus dels enginyers, i n'hi ha més que ous de xenomorfs (ah!, no!, que ara són neomorfs). No hi ha cap dubte que Scott, tipus aparentment intel·ligent, té alguna cosa a dir. I la diu. "Totes les creacions volen destruir el seu creador". I ja està dit. És l'única idea vagament interessant d'un refregit de déja vus que segur que ell dirà que són homenatges o regals per als fans. (I si tots els regals que els hi fa als fans són com el curtmetratge lamentable que és The crossing, potser millor que no se'ls estimi tant, als fans).


La idea, en tot cas, permetria que algú amb menys ganes de copiar-se a si mateix en fes una trilogia (no en tinc cap dubte que ho faran), de la mateixa manera que el James Cameron va saber afegir la temàtica maternal a una nissaga que, d'altra manera, s'hagués perdut en la repetició. Però no n'hi ha prou per insuflar-li vida a una pel·lícula que ha nascut més morta que tots els tripulants de naus de càrrega que responen a crides anònimes i misterioses de planetes encara per descobrir.

Better Things (2016) - Pamela Adlon, Louis C.K.

Cap comentari
Better Things és la sèrie que Pamela Adlon i Louis C.K. van crear l'any passat i que després d'una bona primera temporada i una segona de magnífica, encara la renovació un cop superada la polèmica per si sobreviuria a la crisi provocada per Louis C.K.


Així que ara ja podem celebrar dues coses: la nominació de Pamela Adlon als Globus d'Or com a millor actriu de comedia/musical i el fet de que tindrem tercera temporada de Better Things al 2018. 

De què va la sèrie? 

Better Things explica el dia a dia de Sam Fox, una actriu que va tenir el seu èxit fa molts anys i que ara viu del doblatge, de cameos i de papers en sèries de segona. Tot i així la seva feina li ha permès mantenir una casa, 3 filles en crisi adolescent permanent, un ex-marit al qui passa una paga i una mare "desequilibrada" que viu a pocs metres.  Ella és poc convencional i el guió aprofitarà totes les ocasions per demostrar-ho, fent-nos partícips dels seus propis desequilibris.

No és una comèdia apta per a tothom. Amb això volem dir que no és políticament correcta i busca trencar els clixés de mare perfecta que abunden en la ficció televisiva.

El paper de Pamela Adlon (una mica similar al que ja va interpretar a la sèrie Louie) ens fa veure sense victimisme i amb molta dosi de sarcasme els alts i baixos d'una dona que trepitja la cinquantena en la indústria televisiva. És una comèdia poc habitual, amb l'estil característic de Louis C.K. que trastoca les escenes divertides en reflexions i les escenes tràgiques en comèdia. 

Els punts forts

✅ Un sentit de l'humor poc vist (tot i que més comú cada vegada) que trenca la frontera del políticament correcte, aquest cop, des del punt de vista de les dones.
✅ Una directora, guionista i actriu que encarna a la perfecció un personatge discordant que ens enganxa tot i les seves imperfeccions.
✅ Una segona temporada molt potent, amb imatges que pasaran a la història de la comèdia/tragèdia, monòlegs brutals que et faran replantejar moltes coses i en el meu cas el descobriment/obsessió de Christine and the queens i el seu temazo "titled".

Un repartiment actoral de secundaris que donen la vida per la sèrie. 


Els punts dèbils

❌Hi ha personatges extrems, en el cas de la protagonista, o l'estimes o l'odies; dues de les tres filles que té són per agafar-se un bitllet d'avió i no tornar, i en aquests casos, l'exageració pot saturar-nos.
❌Algunes escenes en les que es confia massa amb les capacitats improvitzadores del personal, o d'altres en les es demostra que autodirigir-se és molt més complicat del que sembla: com l'escena del cotxe amb en Jeff i el seu "No, No, No", és molt, molt i molt editable.

Resumint

Són 25 minuts per episodi d'una comèdia amb guions treballats i força dosi d'originalitat. La recomanem inclús encara que sigui per veure un estil diferent i una sèrie escrita, dirigida i protagonitzada per una majoria de dones, cosa que és molt poc habitual.