Carol (2015) - Todd Haynes

2 comentaris
Carol és una pel·lícula que demana paciència i temps. Temps per entrar en aquesta atmosfera de mirades còmplices i silencis, temps per observar els moviments de Cate Blanchett a través de la càmera de la Rooney Mara, temps per a formar part del moment que viuen les dues protagonistes, molt important per a elles però que, si no es donen les circumstàncies necessàries, pot resultar poc punyent per l’espectador.

La pel·lícula íntima i intimista, recull un moment vital de la vida de dues dones, que va des del moment en que es coneixen (bellament explicat gràcies al magnetisme de la Cate Blanchett) fins que la pel·lícula acaba, explicant tots els dubtes, injustícies i conseqüències que una relació homosexual entre dues dones podia comportar a mitjans del segle passat, i ho fa amb l'ajut de la música excepcional de Carter Burwell que et transporta escena a escena i que comparteixo amb vosaltres per a què l'escolteu mentre seguiu llegint:



Acostumats com estem a veure pel·lícules en les que no passen 5 minuts sense que hi hagi un hit important en la trama, aquesta pel·lícula planeja sobre els esdeveniments com si no tingués presa, tranquil·la i sense donar importància a la impaciència de l’espectador. El temps sembla aturar-se sobre tot en les escenes protagonitzades per les dues dones, en les que la trama transcorre mitjançant converses, mirades i passeigs en cotxe, donant-nos temps per gaudir de la intimitat que va creixent entre elles dues. Aquesta intimitat tranquil·la contrasta amb les escenes en les que els interprets masculins entren en escena, moments en els que apareix l'enfrontament d'opinions, sovint la discussió i en alguns casos l'amenaça i que corresponen als disparadors de la trama, provocant les reaccions que faran tirar endavant la pel·lícula i prendre les decisions que ens portaran al final de la història. 


La pel·lícula demana un visionat sense presses en una sala de cine (a ser possible) o si menys no, amb una pantalla que permeti veure tots els detalls, colors i transparències del film. I recomanem amb insistència perquè en Todd Haynes, contínuament posa la càmera rera vidres, parabrises, vidreres, gots, objectius de càmera, etc... com a metàfora de les barreres invisibles però existents que impedeixen a dues dones tenir una relació sentimental al Nova York dels anys 50, i aquest recurs resulta particularment bell en pantalla gran.

Menció especial a la interpretació de Cate Blanchett que desenvolupa el seu paper amb una contenció espectacular, inclús en els moments més tensos de la cinta. En canvi la Rooney Mara manté en tota la pel·lícula certa actitud alienada i que si bé li atorga una aura d'innocència i joventut, no és capaç de variar al llarg de la cinta, donant la sensació de que és una actriu totalment mancada de recursos, cosa que sabem que no és certa. 

Batman v. Superman: Dawn of Justice (2016) - Zack Snyder

Cap comentari
Batibull horrible i desproporcionat, ofensa pels sentits, l'encontre entre els dos caps de cartell de DC Comics és una decepció constant i molt intensa, desaprofitant no tan sols l'ocasió de reunir dos personatges mítics de la cultura popular sinó també una història ben interessant sobre els totalitarismes i els estats policials. Potser no caldria, en realitat, sorprendre's del resultat si tenim en compte que:
a) estem en l'apogeu del cinema de superherois i el públic s'empassa qualsevol castanya capaç de generar un tràiler pirotècnic.
b) el Zack Snyder és un dels directors més negats per a la narrativa del cinema contemporani.

Resulta curiós comprovar com, després de veure aquesta porqueria de pel·lícula, el públic segueix preguntant-se quines seran les properes entregues de films de superherois a estrenar-se, com si no n'haguessin tingut prou o com si volguessin traure's l'espina amb una altra espina. El fenomen fan és imparable, i DC vol aprofitar l'embranzida que ha sembrat Marvel, tot seguint-ne l'estela (és a dir, fent porqueria fílmica).
Però és inevitable pensar que en mans d'algú altre aquesta pel·lícula hagués pogut resultar quelcom d'interessant. La història de dos sheriffs a la ciutat, tots dos convençuts que la seva moral i els seus mètodes són els que el poble necessita, ens parla de l'exercici del poder per la força, perquè quan es té la força no cal discutir, no cal votar, no cal ser demòcrata (qüestió que, per cert, Snyder resol per la via més absolutista i repressora, la dels dos semi-déus actuant unilateralment en favor d'una societat que els ha rebutjat de manera fefaent). I posar el poder executor al servei del poble i no del propi poder és tasca difícil.


Tan difícil com que el Zack Snyder sigui capaç d'explicar una història i que s'entengui. Tan difícil com que sigui mitjanament capaç de comprendre que dues hores i mitja d'explosions, cops, i retrunys de banda sonora apocalíptica no és entreteniment sinó el seu contrari, avorriment. L'Snyder no filma històries, tan sols aboca cubells d'ingredients al poti-poti esperant que "més" esdevingui "millor". La culpa no és seva, de fet. És d'aquells que han decidit que posar a un lutier a dirigir una orquestra és bona idea. L'Snyder no sap què fer en una escena de "plànol-contraplànol". Però sí sap què fer en una escena de "bufetada-contrabufetada", o una d'"explosió-contraexplosió", aquest és el seu terreny narratiu.
I allà on una pel·lícula de superherois dels 80 i 90 hagués conclòs amb una batalla concreta (cos a cos amb l'enemic, deturar una bomba a punt d'arrasar el món, etc.) ara cal que hi hagi un monstre enorme, bocagrossa, hipermusculat, que absorbeix energia, que és capaç de generar explosions, que no mor mai, etc. Deu ser signe dels temps: la subtilitat cinematogràfica ha mort.


Al final, després de tant de parlar-ne durant els mesos previs a la seva estrena, resulta que el menys important és si el Ben Affleck és capaç de fer un bon Batman o no. No importa si el Henry Cavill segueix sent tant xitxarel·lo com sempre. Ni tan sols val la pena parlar del suïcidi professional que ha dut a terme el Jesse Eisenberg amb un Lex Luthor que fa vergonya aliena de tan malament com l'encarna. Allò que importa és que Batman v. Superman és insuportable. I s'ha de ser molt carallot per intentar fer una pel·lícula d'entreteniment pur amb tots els diners del món i que et surti aquesta pesadesa granítica, aquest col·leccionable d'explosions i mastegots, aquest nyap avorrit fins a l'extenuació.

Calle Cloverfield 10 (Cloverfield Lane 10, 2016) - Dan Trachtenberg

Cap comentari
Monument al desaprofitament, aquesta pel·lícula auspiciada pel J.J.Abrams (al que ja fa massa que li veiem el llautó quan es posa a "avalar" pel·lícules que ell no vol dirigir) és capaç d'estripar qualsevol traça d'intel·ligència d'un guió escrit en paper de fumar.
El segrest d'una noia amb el pretext de salvar-la de la fi del món, tot retenint-la en un refugi antinuclear, col·loca a uns personatges en un espai tancat reduït. El vímets són interessants, donen per molt: pots fer-ne una pel·lícula de terror, és clar; però si tan sols tinguessis l'habilitat per explicar històries humanes podries atrevir-te a fer una pel·lícula de personatges, treballats, profunds, interessants. Però no. Quines ganes d'esforçar-se. No cal. Al públic d'avui en dia no li cal més que un parell d'elements que, convenientment barrejats amb un màrqueting enganyós que insisteix en emparentar la pel·lícula amb una altra (Cloverfield) amb la que no té res a veure (més enllà d'alguns detalls afegits amb calçador com noms d'empreses similars i estupideses irrellevants per l'estil).

I aquí rau el problema. Cloverfield Lane 10 no s'atreveix (o no sap) oferir allò que podria sinó allò que ja té. Les cartes al damunt de la taula són les mateixes en el seu inici i en el seu final. Moltes de les cartes, a més, ja les hem vist abans, i aquí no només no es juguen diferent sinó que es juguen pitjor. Dirigida amb un pols narratiu moribund, la cinta entreté, això sí, però mai és capaç d'oferir res que valgui la pena.


Per acabar-ho d'adobar, el final és lamentable, molt lamentable. Tant, que exposa totes les carències d'una pel·lícula que ens vol fer passar un carnet del Caprabo per un as a la màniga. El canvi sobtat de gènere satisfarà als freaks de torn (si ho sou, gaudiu-ho per tots els que no hem pogut, salveu per tots), però enfurismarà als que encara li donaven una oportunitat a l'episodi de reclusió i que veuran aquí una fugida endavant per escapar d'una pel·lícula absolutament fallida i que es remata amb una escena final vergonyosa per simplista i infantil.

La frontera azul (Suikoden, 1977) - Toshio Masuda (creador)

1 comentari
Autèntica rara avis de la graella televisiva de TVE durant els anys setanta. Les primeres produccions japoneses d'anime ja havien començat arribar a Espanya (Heidi al 1975, Marco al 1977, Mazinger Z ho faria al 1978) i als cinemes s'estrenaven amb certa assiduïtat pel·lícules d'arts marcials. Però a la televisió aquest era un gènere poc vist i, en tot cas, les produccions japoneses no eren habituals. L'arribada de La frontera azul a TVE va ser a les vesprades dels Diumenges on el seu contingut no va funcionar i es va traslladar —TVE sempre reprogramant, sembla formar part del seu ADN— als Dissabtes a la tarda, tot buscant un públic més jove que podia començar veient Orzowei i continuar amb aventures exòtiques, de l'Àfrica a l'Àsia. Així, la seva capçalera i la seva sintonia esdevingueren aviat molt populars.



La lluita d'uns rebels contra un imperi, el de la dinastia Sung, a la Xina del segle X, serveix de fil conductor per a impressionants escenes d'acció èpiques amb centenars d'extres, baralles amb arts marcials diverses, i un to molt dinàmic i entretingut. Aquesta escena de lluita és una magnífica demostració de l'esperit de la sèrie i dels motius pels quals va enganxar a tota una legió de fans arreu del món.



L'èxit va ser rotund, fonamentalment perquè els més joves al·lucinaven amb les baralles i jugaven als patis dels col·legis amb els seus amics, que també havien vist el capítol del Dissabte. La febre per La frontera azul va portar fins i tot a l'Editorial Bruguera a editar una col·lecció de cromos absolutament espectacular, amb un disseny preciós ui una obsessió per fer les coses ben fetes.



Dues temporades de 13 episodis va durar, entre batalles campals, lluites inversemblants i filosofia zen d'estar per casa: un còctel que, ben remenat, va impactar tota una generació de televidents.


Les famílies del cinema #1

2 comentaris

Els testos s'assemblen a les olles. Si el pare és músic, el fill és ballador. Si son pare és greix i sa mare freixura, ves que ha de ser sa pobra criatura. En un cau de conills, allò que fan els pares, fan els fills.
De tal buc, tal eixam. Fill de gat caça ratolí. Grill el pare, grill la mare, que ha de ser el fill?

El refranyer popular català ens dóna moltes opcions per recordar-nos que, al cap i a la fi, els fills s'assemblen als pares en la seva manera de fer. Aquí en teniu un bon reguitzell, tant de refranys com de parentius (alguns de ben sorprenents) entre actors, actrius directors i directores.


La Bryce Dallas Howard és la filla del Ron Howard

Els germans Baldwin al complet: Alec, William, Stephen i Daniel

El John Carradine (Las uvas de la ira, La diligencia, El hombre que mató a Liberty Valance) és el pare del David (Kung Fu, Kill Bill), del Robert (La revancha de los novatos) i del Keith (Los duelistas, Nashville, Dexter). I la Martha Plimpton (Goonies, The good wife) és la filla del Keith

El Tony Curtis (Con faldas y a lo loco) i la Janet Leigh (Psicosi) són els pares de la Jamie Lee Curtis (Halloween)

El Kirk Douglas és el pare del Michael Douglas

La Debbie Reynolds (Cantando bajo la lluvia) és la mare de la Carrie Fisher, que és la mare de la Billie Lourd (Scream queens)

El Brendan Gleeson (Calvary, Harry Potter, Escondidos en Brujas) és el pare del Domhnall Gleeson (Ex-MAchina, Star Wars VII)

El Christopher Plummer (Sonrisas y lágrimas) és el pare de l'Amanda Plummer (El rei pescador, Pulp fiction)

La Julia Roberts i l'Eric Roberts són germans, i l'Emma Roberts és filla d'ell

El Jerry Stiller (Seinfeld) és el pare del Ben Stiller

El Jon Voight és el pare de l'Angelina Jolie

En voleu més? Visiteu la segona part del post


Jessica Jones (2015) - Melissa Rosenberg (creadora)

Cap comentari
Netflix ha aterrat ja fa uns mesos a les pantalles catalanes i amb ella també ha vingut la Jessica. Jessica Jones és un personatge de Marvel dels que jo anomeno, herois de cada dia. No tenen biografies brillants ni se'ls ha dedicat molts metres de pel·lícula, però a canvi tenen una personalitat una mica més fosca, més d'acord amb un heroi de segona fila que està content amb el seu pseudo-anonimat. 

Aquesta personalitat fosca es sol traduir amb històries menys tòpiques i trames una mica més elaborades que les que estem acostumats a veure a les grans pel·lícules de super-herois i, per aquest motiu i de manera molt personal, em desperten una mica més d'interès. En aquesta categoria d'herois quotidians també hi inclouria Daredevil, un personatge amb el que, precisament, Jessica Jones comparteix univers i alguns amics, com la infermera Claire  Temple (Rosario Dawson) i esperem que algun més que pugui venir durant la propera temporada.

La història sense spoilers

La Jessica Jones (Krysten Ritter) és una detectiu privat, una noia amb un caràcter tirant a agre que, a causa d'un accident, se li desenvolupa una força sobre humana i alguna capacitat més que ens van descobrint a mesura que avança la sèrie. Els primers 13 capítols ens expliquen tant la seva història personal com l'enfrontament amb un dels dolents més interessants que he vist: Kilgrave, interpretat per un gran David Tennant, un home que (per no desvetllar massa), direm que és força persuasiu.  


Els elements interessants de la sèrie són (segons la meva opinió que dirien a The Good Wife): 

- Una anti-heroïna amb greus problemes de socialització. Personatge femení atípic: Benvingut sigui! 
- Un dolent molt interessant amb un nivell d'intel·ligència que no cau en el ridícul habitual.
- Uns aliats que no són perfectes ni ho fan tot bé, però que tampoc són uns inútils totals. 
- Uns personatges secundaris que fugen del maniqueisme i que fins el final no tenim clar si ens decanten més cap al cantó fosc de la força o cap el lluminós. 


Elements que no sé com definir però a falta d'inspiració en diré "Moments Pfffff":

- Un dolent que ha demostrat ser intel·ligent durant tota la temporada, no pot cometre estupideses a menys que estiguin molt justificades, i, "in my opinion" penso que hi ha parts importants de la resolució de la trama que pequen de poc treballades. 

- Tot i que m'agrada que la protagonista sigui poc convencional, direm que té un caràcter no apte per a qualsevol persona. La fascinació i lleialtat que senten alguns personatges per ella és realment sorprenent i, en determinats moments, no s'entén massa com encara té amics.

Així doncs, Jessica Jones es deixa veure bé si tens la paciència suficient per aguantar les sortides de to de la protagonista i si superes els moments en que el tempo s'alenteix i la sèrie sembla que s'encanti en ella mateixa.


Joy (2015) - David O. Russell

Cap comentari
Un any més, David O. Russell torna a tenir una pel·lícula als Oscars, tot i que aquest any es va haver d'acontentar amb la nominació per a Jennifer Lawrence, que als seus 25 anys ja té un Oscar, 3 Globus d'Or i l'honor de ser l'actriu més ben pagada del moment (tot i que això signifiqui que cobra menys que els homes que participen en les seves pel·lícules). 


Bé. El cert és que la pel·lícula, que també compta amb Robert De Niro, Isabella Rossellini, Virginia Madsen i Bradley Cooper està posada al servei de la seva protagonista, que acapara l'atenció del públic sense haver de realitzar grans esforços interpretatius. En Russell aprofita la fotogènia de l'actriu per posar el film a la seva disposició, com es pot comprovar fins i tot en les escenes grupals, en les que rodejada d'altres actors tan magnètics com De Niro, la Lawrence destaca. 

Així doncs, tenim un director d'actors, una colla d'actors ben entrenats que desenvolupen els seus papers amb molta cura i sense estridències, un guió basat en una fets reals que proposa la història (sempre "resultona") de superació del somni americà, un equip tècnic (fotògraf, director musical, muntador, etc.) que ja ha treballat conjuntament abans i que s'entén a la perfecció, i tots aquests ingredients acaben contribuint a un producte que no acaba de convèncer


La pel·lícula, que no passa de ser entretinguda, sembla un conte infantil: amb una protagonista/heroïna plena de bondat, bons amics i bones idees, rodejada d'una família disfuncional, amb madrastra i germanastra gelosa, una mare absent i un pare malcarat però una àvia carinyosa com una fada madrina. A diferència dels contes tradicionals, el príncep (un Bradley Cooper introduït a poc a poc com el flamant cavaller que l'ajudarà a triomfar) no serà la seva salvació, si no que serà ella mateixa la que (atenció que aquí ve la moral del conte) es tregui les castanyes del foc, s'enfronti a enemics i lluiti pel seu futur: "el món no et deu res" diu la J. Law quan han passat uns 20 anys de la història, així que més val que et posis les piles per aconseguir tu mateix el que vols. 

Us poso el tràiler que, realment és una bona peça comercial. Veient aquest 2 minuts i escaig, ens entren ganes de veure la pel·li; ven una història de superació i carisma, bons i dolents en una muntanya russa d'emocions que és totalment falsa i que no trobareu en el film de Russell que desapareix a mesura que passen els minuts com un floc de neu que volguéssim retenir a les mans. 

I vet aquí un gat i vet aquí un gos....