El hoyo (2019) - Galder Gaztelu-Urrutia

Personalment, qui us escriu considera que la ideologia d'El hoyo és totalment equivocada, i que el seu missatge sembla que va en una direcció quan, en realitat, t'està dient tot el contrari. Però...

Però El hoyo és una magnífica pel·lícula de ciència ficció. Magnífica. A pesar de les diferències ideològiques que un pugui tenir amb ella. I ho és perquè el seu plantejament és brillant, però també ho són el seu desenvolupament i el seu desenllaç.

L'argument

Una estructura d'habitacions connectades per un buit amb un incomptable nombre de nivells, amb dues persones per nivell, que s'han de repartir el menjar que els va arribant dels pisos superiors. Quan més a baix estàs, menys menjar t'arriba. I cada cert temps, et canvien de nivell, aleatòriament. Enfrontats a aquesta lluita per la supervivència, el llop treu el cap per devorar l'humà. El Goreng (impecable, com sempre, Ivan Massagué) hi desperta i intenta entendre-ho. Intenta, fins i tot, imprimir-hi una mica d'humanitat. Però la realitat de la contesa és dura... i obliga.

Ideologia perversa (llegir només si ja s'ha vist la pel·lícula)

Amb aquesta premissa tan bàsica, el debutant Gaztelu-Urrutia confecciona una al·legoria social magnífica i molt encertada, en què l'home és un llop per a l'home i en què l'egoisme individual sembla ser el causant dels mals que es pateixen. I aquest és, al meu entendre, el problema amb El hoyo. Culpa la població dels mals generats per allò que en Marx en deia, l'infraestructura.

Segons Marx, la societat es divideix en dos plans: la superestructura i la infraestructura. La primera és la que el poble veu i toca, és la referent a la cultura, els hàbits, la manera de viure. Tots els elements d'aquesta superestructura venen determinats per la infraestructura. I aquesta —la infraestructura— és la que dicta les normes de funcionament bàsic de tota la societat, els mecanismes que la mouen en el seu interior (no en la seva superfície). Marx col·locava aquí el capitalisme, com a element que determinava tota la resta. El hoyo hi col·loca aquest pervers joc de supervivència per nivells.

Per tant, apunta el seu dit en la direcció equivocada. Responsabilitza als individus de la perversitat d'un joc que ells no han inventat. Critica el seu comportament reptilià de supervivència i, encara més, deixa en les seves mans la responsabilitat de canviar el joc, d'invertir la dinàmica, de resoldre el conflicte i la barbàrie.


Però la barbàrie és la infraestructura, és aquest microcosmos de tortura psicològica, creat per un ens difós (la "administración"), decididament dirigida per privilegiats. Són ells els que, en realitat, tenen la culpa d'haver plantejat aquest joc. Però, encara més, són ells els que podrien aturar la barbàrie amb un gest ben simple: distribuir correcta i equitativament el menjar.

Però no, El hoyo, perversament, prefereix criticar les suposats clichés de la nostra societat, aquells que fan referència a l'egoisme de les masses, de l'individu alienat que només mira per sí mateix, caient en el seu propi parany: no hi ha cliché més gran que el de pensar que la culpa sempre la tenen els dèbils, oblidant apuntar cap a dalt, cap als veritable culpables, aquells que tenen el poder i el privilegi.

Una pel·lícula magnífica

Però, ideologies a banda, Gaztelu-Urrutia és capaç de capejar un dels problemes més gruixuts al que s'enfronten plantejaments tan atrevits com el seu: vestir-lo amb un desenvolupament narratiu que superi la mera metàfora. Tot el que succeeix, certament, remet a la metàfora (en un exercici molt meditat de precisió conceptual, cuinada a foc lent), però els personatges tenen cos i tenen ànima, la trama no es recrea en el punt de partida sinó que el desenvolupa, els impactes no cessen i la drecera final que el film decideix agafar no només és coherent sinó que és enginyós i atrevit.

Pel camí, referències quixotesques (no només perquè aquest sigui el llibre que Goreng llegeix incansablement, sinó pel seu Sancho Panza sàdic i company de cel·la, pels molins de vent que, segons vol fer-nos creure —ai, la ideologia un altre cop— no existeixen o per l'esperit de cavalleria. I, a més, un incessant girar al voltant de conceptes tan necessaris de reflexionar com la solidaritat, la lluita de classes (no!, cada nivell no és una classe social diferent, tal com he llegit en algunes cròniques; cada nivell, si de cas, representa un nivell de sort en la distribució de la riquesa, però sempre dins de la mateixa classe social: la proletària), la por i la desconfiança envers l'altre.

Rodada, a més, amb una notable habilitat per impregnar de dinamisme uns escenaris reduïts, El hoyo és una esplèndida pel·lícula a la que totes les pegues ideològiques que un li pugui posar no poden amagar el brillant aparell de ciència ficció que basteix i l'esplèndida factura cinematogràfica que el narra.