Tanquem per vacances

1 comentari

Ja ens perdonareu, però de tant veure pel·lícules com Vacances a Roma, Locuras de verano o Las vacaciones europeas de una chiflada familia americana ens han entrat ganes d'anar-nos-en de vacances, així que tancarem el blog durant unes setmanes.

Apagarem, doncs, el projector i l'aire condicionat de la sala, correrem les cortines, guardarem les llaunes i els blocs d'entrades, i ens n'anirem a prendre'ns un respir de cinema i de sèries.

Ja posats, quan tornem pretenem fer-ho amb una decoració nova. Sí, renovarem la sala, li canviarem els entapissats i les butaques. El que no canviarem -això mai- serà el projector, que és la nostra mirada sobre el cinema que tantes passions ens ha despertat, que tant ens ha ensenyat i que, com diu el lema que sempre hem fet servir (gràcies, Zizek!), tant ens ha mostrat com hem de desitjar.

Tornarem a mirar el cinema i a escriure'n d'aquí a unes setmanes. Fins llavors, gaudiu de l'estiu (i de les vacances, si sou afortunats de tenir-ne) i no deixeu d'anar al cinema.

La utilitat de la crítica implacable

Cap comentari
Alguns s'han sorprès, de tant en tant, del to que empro en escriure les ressenyes de segons quines pel·lícules que no m'han agradat. Els sorprèn la vehemència, la duresa i l'implacable ús de determinades paraules. Per què ser tant taxatiu i directe? Per què no ser més equilibrat, més dolç, més suís. Per què prendre partit de manera tan descarada i desanimar a la gent de veure-la sota cap circumstància?

Primer motiu: perquè és el que penso. Perquè és exactament així com em sento després de veure una pel·lícula que no m'agrada, en la que s'hi han gastat molts diners (de vegades diners meus, diners nostres) i que m'ha fet perdre dues hores de la meva vida sense aportar-me res de nou ni d'interessant que pugui seguir mastegant després de la projecció.

Segon motiu: perquè la gent ho necessita. Deixeu-me explicar-me. Hi ha, fonamentalment, dos tipus de persones que venen a llegir les teves crítiques: a) els que no l'han vista, i b) els que ja l'han vista.
Els que no l'han vista busquen arguments per triar-la o descartar-la dels seus plans cinèfils. Són els primers que necessiten la màxima claredat en els judicis. Voler suavitzar les vores d'una opinió en ares d'allò políticament correcte es converteix en una veritat a mitges que pot portar a algú a escollir malament basant-se en el que nosaltres li diem.
I els que ja l'han vista busquen, precisament, algú que es posicioni, ja sigui per ratificar la seva opinió, buscar aliats, ja sigui per buscar diferents punts de vista i poder, fins i tot, encetar algun debat acalorat al voltant de les filies i fòbies que la pel·lícula en qüestió ha despertat.

Ser suau, ser tou, no voler fer escarni d'una pel·lícula que no t'ha agradat, a més de mentir, és doncs inútil, molest fins i tot per a qui ve a llegir-nos. No cal, per descomptat, carregar més les tintes del necessari. No cal fer-ne d'això un estil. Precisament, aquell/a que vulgui fer-ne la seva marca personal -el crític implacable al que cap pel·lícula li agrada i que la destrossa, simplement per fer-se el llest i per diferenciar-se dels demés- no aconsegueix altra cosa que, un cop més, enganyar als seus lectors.

La crítica existeix des de fa molts anys, segles fins i tot. I sempre ha tingut una utilitat pública indiscutible, molt particularment en moments en que una determinada expressió cultural o artística prenia volada i es massificava. El públic necessita tant poder triar entre la gran i variada oferta, com després poder-ne parlar, debatre, discutir i, en definitiva, donar-li voltes intel·lectuals a allò que acaba de veure. La crítica i la opinió de cinema és un dels pocs bastions que ens defenen de l'allau de porqueria que ens cauria al damunt en forma d'estrenes encara més massives de pel·lícules fetes amb motllo, de productes sense ni un bri d'art i d'intenció.


Una crítica tova, doncs, fomenta el mal cinema. Fomenta l'adotzenament, el conformisme, la mediocritat cinèfila. Enaltir una mitjania, trobar-li bondats que no té o donar-li mèrits que no s'ha guanyat és emetre un salconduit per a un cinema que no evolucioni, que no arrisqui, que no provi de trencar les barreres, que no experimenti. És acceptar que el cinema és un art en mans de productors i banquers, i no en mans d'artistes i visionaris. És ratificar la seva partida de defunció.

Com fer una entrada cinematogràfica en una festa (i triomfar)

Cap comentari
Et conviden a una festa. Deixes que corri una mica el rellotge per no ser el primer i a) haver d'ajudar a preparar-ho tot, b) haver de socialitzar amb els altres pringats que arriben d'hora.
Saps que quan arribis, en el moment d'entrar, tothom et mirarà. Seràs el centre d'atenció durant tan sols un instant, però l'impressió que donis en aquella centèssima de segon marcarà tota la vetllada. La gent et veurà com un looser o com un mite, tot depèn de la teva entrada per la porta.
Ja posats a entrar per una porta, ho pots fer de qualsevol d'aquestes maneres que el cinema ens ha ensenyat. Segur que causes gran impressió.

1- Entrada Aragorn


Obrir les dues fulles de la porta, amb una cadència d'espatlles que faria bolcar el Titànic farà que tothom et respecti des del primer moment i tots corrin a servir-te una copa sense que l'hagis demanada. Demostres autoritat i confiança i, a partir d'aquell moment, seràs tu el que decidiràs si es juga a endevinar pel·lícules amb mímica o al Pictionary.

2. Entrada Kong


Similar a l'Entrada Aragorn si un no s'assembla al Viggo Mortensen. Aquí ja no et respecten, et temen i, per tant, també podràs decidir si es juga o no al Pictionary. Això sí, ningú t'acostarà una beguda. De fet, ningú se t'acostarà en tota la nit.

3. Dino-entrada


Quanta més estona estiguis remenant el pom de la porta sense obrir-la més efecte aconseguiràs amb aquesta entrada. Generaràs inquietud, paranoia i una certa intranquil·litat en la gent. Deixar-se les ungles molt llargues n'accentua l'efecte.

4. Entrada en gravetat zero


Una bona alternativa si ja has passat per algun bar abans d'atansar-te a la festa i vas una mica tocat. Amb l'excusa de que entres en gravetat zero pots anar donant-te cops amb les parets i tirar gerros pel terra amb una excusa prou sòlida.

5. Entrada Johnny


Potser no cal esbutzar la porta amb una destral, però sí obrir-la tan sols mig pam per posar-hi la cara. Aquesta entrada et garanteix una festa tranquil·la que podràs passar en un racó sense que ningú se t'acosti però sense que la gent et vegi com un looser.

6. Entrada Ace Ventura


Si el què es vol és cridar l'atenció, aquesta és una de les entrades més útils. En cas de no disposar d'una porta corredora es pot simular que n'hi ha una amb mímica, tot modulant el volum de la nostra veu per fer l'efecte.

7. Entrada Terminator


No cal acabar matant a ningú, però portar una pistoleta de plàstic pot ajudar a donar-li gràcia a aquesta entrada que, ben interpretada, pot ser terrorífica. Advertència: alguns l'han provat canviant el nom de Sarah Connor pel de l'amfitrió o amfitriona, tan sols per descobrir que no funciona si no és amb el nom original.

8. Entrada Foc al cos


Cal estar molt segur de si mateix per fer aquesta entrada brutal, a més de tenir una bona assegurança al darrera, però la vehemència mascle que comporta pot donar-li a qualsevol home que la executi llargues nits de calor.

9. Entrada Selina


La parsimònia i el tempo són claus en l'execució d'aquesta entrada. Cal unes certes dosis de languidesa, una veu trencada i, a poder ser, una gata que portis de casa. Et garantirà una festa en la que només se t'acostaran gent tan friki com tu.


Ara ja només us cal posar-les en pràctica i, per descomptat, explicar-nos com ha anat la vetllada.

Taller d'emprenedoria amb sèries de TV a Barcelona Activa

Cap comentari

Es ben bé que, si t'ho pares a pensar, mai no saps com has arribat a on estàs. Avui, sense anar més lluny, estarem fent la primera sessió del Taller d'emprenedoria amb sèries de TV a les instal·lacions de Barcelona Activa (és gratuït i, hores d'ara, encara queda alguna plaça lliure).

Quins són els grans emprenedors de les sèries de TV? Què en podem aprendre d'ells (bons i mals exemples)? Això és el que farem amb tothom que vulgui acostar-s'hi i participar-hi.
La idea, en realitat, és donar-li voltes al concepte d'emprenedoria així com donar als participants les pistes necessàries per poder desenvolupar projectes emprenedors amb garanties, emprant eines, mètodes i tècniques que veurem durant les dues sessions de què consta el taller.

Desfilaran pel taller gent com el Don Draper, el Walter White, la Nancy Botwin de Weeds, la Bree Van De Kamp, el Hendricks i el Bachman de Silicon Valley, el Dr. Senbei Norimaki, la Monica Geller, el Homer Simpson i el Ned Flanders, la Sidney Bristow, el Jack Bauer i un llarg etcètera de personatges dels quals, en tot cas, alguna cosa en traurem.

Portem vora dos mesos preparant aquestes sessions i, com us podeu imaginar, tenim moltes ganes de posar-les en pràctica i veure com reacciona la gent.

Si us ve de gust, ja sabeu on ens podreu trobar aquests dies.

L'inici de 'Estranys en un tren' del Hitchcock

Cap comentari
Així comencen les grans pel·lícules, amb una frase, només amb una frase.


Pòster minimalista de 'Sospitosos habituals'

Cap comentari


La foto més trista del Charlot

Cap comentari

Quan es va fer aquesta foto, el Charles Chaplin estava anímicament ensorrat. Un incendi havia carbonitzat l'estudi on estava rodant El circ. Aquest incendi no feia més que venir a complicar encara més un rodatge farcit de dificultats i daltabaixos, com la mort de la mare del Chaplin, el seu divorci de la seva segona dona, una acusació de frau i diversos retards i aturades.

Encara no l'havia composada, però algú li hauria d'haver cantat la seva preciosa Smile. Potser la Judy Garland.

Pel·lícules de la infància: Krull

Cap comentari
Ara no ens posarem massa exigents amb les pel·lícules que ens van fascinar quan érem nens o adolescents. Més que res perquè si ho fessin caurien molts mites d'infantesa. A l'inrevés, prefereixo recordar les coses tal com les vaig sentir en el seu moment, no em cal revisitar-les.
Precisament, sé que mai voldré revisitar Krull, una pel·lícula d'aventures de l'any 1983 mooooolt justeta de mitjans i que jugava en la lliga de les estrenes estiuenques.


Val a dir que, comparada amb altres pel·lícules similars, aquesta es podia salvar, segurament pel fet de que el director era el Peter Yates (Bullit, Breaking away). Ah!, i hi sortia un molt jove Liam Neeson!


La trama, això sí, era molt trillada i farcida de tot el que en aquella època funcionava: que si un món de fantasia, que si un casament entre un príncep i una princesa que és interromput per alienígenes que envaeixen la contrada, baralles a cos, cavalcades massives pel mig de boscos, humor de segona fila, ciclops, bandits i armes molt futuristes.


Què vols, tampoc no teníem massa criteri. Això sí, el tràiler és un magnífic compendi de tot el que "venia" a nivell cinematogràfic als 80.

Us vigilem (no feu maldats)

Cap comentari

Una llista de reproducció musical molt 'hollywoodienca'

Cap comentari
El gran fan de les bandes sonores que és el Daniel Muñoz Vera s'ha currat una llista de reproducció en la que ha inclòs més de 150 temes de pel·lícules de Hollywood. El resultat és un compendi espectacular de bandes sonores orquestrades que poden acompanyar-te durant varis dies, si ho vols.

Absolute Hollywood by Daniel Muñoz Vera on Grooveshark


Pòster de la Lolita del Kubrick

Cap comentari

No hi podem fer més... ens embadaleix aquest pòster.

Els quatre vilans de Golpe en la pequeña China

4 comentaris

Hi ha poques pel·lícules tan imbècils amb les que ens haguem rigut tant com amb aquesta Big trouble in little China. Fins i tot el pesat del Kurt Russell fa gràcia de debò, en aquesta. I el John Carpenter no avorreix, que ja és molt dir.
Però el millor de la pel·lícula, al nostre gust, són aquests quatre. Quins quatre! Quines cares de mala llet que es gasten durant tota la pel·lícula! Ja en la primera escena en la que apareixen, amb aquells sombrerots de palla... wow!



Però, espereu, espereu! Què me'n dieu del Lo Pan?!?!?! Quin crack! Un dels grans vilans del cinema de final de segle! Sense discussió!
I la prova la tenim aquí mateix. No us perdeu, si us plau, aquesta versió del Gangnam Style adaptat al gran Lo Pan. Evidentment, és el Lo Pan Style. o us perdeu detall.

Rat Man, de les pitjors pel·lícules de la història

Cap comentari

No ens ho tireu en cara, però aquesta pel·lícula l'hem vista... i pagant. Sí, perquè per molt que pugui semblar inversemblant, Rat Man es va estrenar a Espanya, l'any 1988. Estàvem acabant la dècada de la revifada del gènere de terror barat que Friday, The 13th va innaugurar a principis dels 80 i les distribuïdores  tenien molta confiança en que qualsevol títol del gènere tindria la seva quota d'espectadors fidels enganxats a les butaques com a mínim durant un parell de caps de setmana.

Ei, que si ja el pòster us fa cosa i penseu que no valdria la pena veure-la... bé... us ho confirmem, igual no cal que la veieu, però dediqueu un minut de la vostra vida a veure aquest tràiler tan "eighties" amb el que la van promocionar.



De fet, val a dir que després de l'estrena de Rat Man, l'allau d'estrenes de cintes de terror es va aturar pràcticament en sec (tan sols el Freddy Krueger aconseguia anar estrenant les seves seqüeles) i ens va deixar orfes créixer i madurar amb tranquil·litat. Caldria preguntar-se (o no) per què.

Pòsters minimalistes de la filmografia del Martin Scorsese

Cap comentari
Ens fascina el cinema de l'Scorsese. I també els pòsters minimalistes alternatius. Així que, per què no combinar ambdues faleres?
Aquí teniu una selecció dels que ens semblen són els més fascinants. Per cert, bonus track al final del post amb un recull espectacular d'un bon reguitzell de pòsters minimalistes alternatius de Taxi Driver (que sembla ser la que més ha inspirat als creadors i dissenyadors).














I ara, el bonus track de Taxi Driver. Escolliu el vostre pòster favorit!