Historias para no dormir (1966) - Narciso Ibáñez Serrador (creador)

Cap comentari
El 'Chicho' Ibáñez Serrador era, fonamentalment, un enamorat de la televisió i del seu poder i capacitat narrativa i suggeridora. També era un tipus amb molt de món, amb una cultura àmplia i molts referents que barrejaven les fonts clàssiques i les contemporànies. És per això que va veure molt clar que el format d'antologia de terror i suspens que tan bé havia funcionat uns anys enrere als EUA amb La dimensió desconeguda (Twilight Zone, 1959), les diferents versions dels programes de l'Alfred Hitchcock (Alfred Hitchcock presents, 1955, primer, i The Alfred Hitchcock hour, 1964, després) però també Tales of tomorrow (1951) o Science Fiction Theater (1955), seria ideal per canalitzar la seva desbordant força creativa.

Va posar tot l'esforç en el guió, fonamentalment perquè el pressupost de TVE en aquella època era francament paupèrrim. I va ser, justament, la força dels guions —extremadament curosos, molt teatrals (alguns fins i tot rodats en dos actes clarament diferenciats)— la que va amorrar els espectadors als diferents terrors, horrors i manifestacions paranormals d'aquestes Historias para no dormir.


Posats a copiar (o a imitar, o a homenatjar, diem-li com vulguem), en 'Chicho' va copiar, fins i tot, les presentacions que es reproduïen formulaicament en totes les seves sèries de referència. A la manera d'un Rod Serling o d'un Hitchcock, en 'Chicho' es plantava davant la càmera, envoltat d'un set de rodatge en un plató de TVE per presentar-nos amb certa sorna i conyeta l'episodi de la setmana. El format funcionava, i ell el va adaptar a la perfecció a la societat espanyola dels 60, ensorrada sota tones de franquisme obtús, una societat de pors i laments, de recels i sospites. La inseguretat de la societat que mirava la sèrie va ser, molt probablement, la veritable espurna que va fer d'aquests episodis una catarsi col·lectiva que tothom comentava l'endemà.

Per descomptat, com amb tota sèrie d'antologia el total dels episodis mostren alts i baixos, moments més encertats i d'altres bastant desafortunats. Però també és cert que el gran gruix de la sèrie és notable, quan no brillant i extremadament enginyosa. Hi ajuden amb claredat dos elements ben concrets:
- Els guions que, com mencionaven, són la veritable ànima de la sèrie, recollint sovint mites clàssics quan no fent adaptacions de fonts literàries (Poe, Bradbury, Clarke) o, simplement, regirant el subconscient i gratant la fràgil superfície de la societat espanyola.
- Les interpretacions, sovint comandades pel pare d'en 'Chicho', el Narciso Ibáñez Menta, d'actuació florida i clàssica, quasi shakesperiana, que encarna molts dels protagonistes dels episodis més notoris, però sempre molt ben acompanyat per brillants actors i actrius de tradició teatral.

En tot cas, i amb la intenció de facilitar un primer accés a la sèrie, hem fet una categorització absolutament personal (però esperem que parcialment transferible) que pugui donar pistes de per on començar i enganxar-se a una de les sèries espanyoles que, indubtablement, ha de ser considerada entre les millors i més destacades.

I recordeu que podeu veure TOTS els episodis de la sèrie en el web de TVE a la carta.

Obres mestres

Cumpleaños: Ni La Dimensió Desconeguda ni l'Alfred Hitchcock van ser capaços de començar ses sengles antologies amb un episodi millor i més rodó que aquest. Adaptació d'un relat de Fredric Brown, els 12 minuts que dura aquest primer episodi repassen l'odi i fàstic que un marit sent per la seva dona i el seu pla perfecte per desfer-se'n. Brillant. Simplement brillant.
El televisor: Una de les més meravelloses paràboles sobre l'influx de la televisió que s'ha vist mai en cap pantalla. La història d'un pare de família que només té l'obsessió de comprar-se un televisor i la seva relació amb ell quan se'l pot comprar és d'una precisió antològica, una analogia perfecta del poder de fascinació de la tecnologia i, molt en particular, d'un aparell que, l'any 1974, ja havia esdevingut el centre de la família espanyola. Immens i incommensurable episodi.
Asfalto: El primer programa de televisió espanyol en rebre un premi internacional, al Festival de Televisió de Montecarlo. Aquest inimitable episodi despulla una Espanya arronsada, de gent temorosa, egoista, implacable i ja sense ànima, al voltant de la història d'un pobre home que, caminant pel mig de la ciutat en ple Agost es fica de peus dins un toll d'asfalt que s'està fonent i que, poc a poc, el va engolint. L'angoixa del protagonista veu passar els vianants que desconfien i no l'ajuden, en un ventall obert de la societat espanyola de l'època. Els decorats naïf de Mingote poden sobtar de bones a primeres, però prenen sentit amb el metratge, en el que és, sens dubte, la més destacable peça de ficció espanyola de la història.


Molt bons

El Tonel : adaptació d'El barril de amontillado del Poe que, evidentment, aprofita un text magnífic, amb multitud de capes i de complexitat temàtica per bastir un dels episodis més recordats de la sèrie. Cal recordar, en tot cas, que molta gent no havia llegit a Poe en l'Espanya dels 60 i, per tant, aquestes adaptacions eren el seu primer contacte amb l'univers del genial escriptor.
El cohete: Fascinant adaptació d'un relat de Ray Bradbury que deixa un dels moments més màgics i poètics de la sèrie, al voltant d'un pobre ferroveller que no té altre somni que pilotar un coet per l'espai.
La pesadilla: Una de les poquíssimes incursions de la sèrie en els monstres clàssics del terror, en aquest cas, els vampirs. Un poble viu terroritzat per unes morts sospitoses de les que culpen a un bohemi i introvertit habitant. A pesar del racionalisme del metge del poble, la turba té ganes de revenja i de donar sortida a la seva ràbia: el volen matar.
La zarpa: Inspirada en La pata de mono de W.W. Jacobs, aquest episodi és d'aquells que compleix amb el cànon clàssic de l'element extern, en aquest cas un amulet, que ve a trastocar un entorn aparentment tranquil. Per descomptat, l'amulet, que permet demanar tres desitjos, traurà el pitjor de cadascú.
Freddy: El mateix 'Chicho' Ibáñez ho assenyala en la seva habitual introducció: va ser un encàrrec de TVE per experimentar amb l'ús del vídeo, desestimant la costosa i feixuga producció cinematogràfica, i veure si aquell era el futur de la producció televisiva. És, per tant, una mena de prova, d'experiment, de la que el mateix 'Chicho' no en va sortir del tot convençut, sobretot per la manca de mitjans que encara en aquella època tenia TVE. Malgrat tot, l'episodi és una petita delícia que va terroritzar els espectadors que s'hi van atrevir, l'any 1982, jugant amb el (d'altra banda gens nou) tema de la marioneta del ventríloc que esdevé el seu cantó fosc, la plasmació corpòria de la seva misogínia assassina. I tot i que hi ha un excés de literalitat narrativa (comuna a força episodis de la sèrie) que n'alenteixen la trama, és cert que també convida a establir un to dens de suspens i terror. Narciso Ibáñez Menta, particularment brillant en la seva caracterització d'El Gran Danielli, acompanyat d'un repartiment ben luxós: Francis Lorenzo, Silvia Tortosa, Fedra Lorente i un llarg etcètera de magnífics actors.
La promesa: Val a dir, abans de comentar el capítol en qüestió, que aquest compta amb un dels pròlegs presentats pel 'Chicho' més memorables, en el que ens demostra quan avançat al seu temps estava, predient i jugant amb allò que avui en dia en diem la post-veritat. Només per això ja mereix la pena acostar-se a 'La promesa'. L'episodi, en tot cas, val la pena també. És un conte ben negre i ominós sobre la por d'un encarregat dels serveis funeraris a ser enterrat viu en un dels seus estats de catalèpsia. Li fa prometre a la seva neboda, a la que tortura tenint-la a casa, tancada a cal i canto, que quan es mori el vetllarà durant 48 hores i no l'enterrarà més que a 10 centímetres de profunditat per tal d'assegurar-se que no s'esdevé realitat el pitjor dels seus malsons. El desenllaç final d'aquest episodi és absolutament memorable.


Interessants

El trasplante: El mateix 'Chicho' avisa: aquest episodi és un d'aquells (com 'Asfalto' o 'El televisor') en els que el programa s'aparta de la línia del fantàstic per abraçar contes morals. El format de l'episodi és de traca, marcià com pocs, amb un inici à la Ciutadà Kane, en la que, com si fos una mena de documental periodístic, repassa la història dels trasplantaments de parts del cos, pràctica habitual en el futur distòpic que dibuixa. Amb el to àcid i sarcàstic habitual de l'Ibáñez Serrador, desfilen crítiques morals de diferents casos de trasplantaments fins arribar a un en concret en el que l'episodi es deté i delecta fins a la fi del mateix, aprofitant per fer una defensa de la diferència i una crítica a la massificació. L'intent és lloable, per bé que algunes parts de la història no acaben de funcionar i arruïnen la funció. Amb tot, l'episodi mereix un visionat per l'estrany i original format, a banda de pels decorats expressionistes obra del dibuixant Mingote.
El cuervo: Aprofitant les dates nadalenques i amb l'excusa de no voler pertorbar la pau amb una història de por, Ibáñez Serrador ens entrega una biografia dels darrers anys de l'Edgar Allan Poe, perfectament lligada amb el seu emblemàtic poema.
El vidente:  Basada en una història de l'escriptor Juan Tebar, relata la misteriosa desaparició, un a un, dels membres d'un grup de parapsicologia d'una universitat. Amb un final extremadament gràfic, el regust que deixa és magnífic.
La broma: Un magnat televisiu que gaudeix de fer bromes pesades als demés està a punt de ser assassinat per la seva dona i el seu amant, que ordeixen un pla perfecte per desfer-se'n sense que ningú se n'adoni. Adaptació d'un relat del Robert Arthur, guionista habitual d'Alfred Hitchcock presenta.
La sonrisa: Adaptant la temàtica de Ray Bradbury sobre un estat que reprimeix qualsevol tipus d'excepció a la norma, llibres i expressions artístiques, un jove es veu forçat a assistir al "Festival anual de l'Odi".
La espera: Un home i la seva família són els únics supervivents de la colonització terrestre a Mart i intenten portar una vida normal mentre esperen a que algú els vingui a recollir per tornar a casa (adaptació de Bradbury), amb un desenllaç formidable.
La alarma: Una reformulació lleugerament inspirada en Arthur C. Clarke (tot i que el guió és de l'Ibáñez Serrador) en la que, a les portes de l'arribada a la terra de naus extraterrestres, un científic detecta una estranya radiació provinent d'una vedette dels baixos fons.
El doble . Dos amics s'expliquen les seves penes al respecte de les seves esposes i de com han deixat d'estimar-les. Un d'ells, però, diu que té la solució per a tots els seus problemes. Basada en un relat del Ray Bradbury, Narciso Ibáñez Serrador ens dóna pistes molt clares sobre la (in)felicitat matrimonial i les seves causes, en un guió que no juga a la sorpresa sinó al detall.
El pacto: Adaptació de "El cas Valdemar" d'E.A.Poe en el que un insigne professor que diu ser capaç de curar amb el "magnetisme animal" estableix un pacte molt particular amb el seu ajudant. L'any 1982 la va tornar a rodar, aquest cop conservant el títol original, amb més mitjans però sense cap altra novetat.
El regreso: Basat en un relat de Fernando Jiménez del Oso (que després es faria famós amb el seu programa de televisió sobre misteris i parapsicologia), explica la història de dos cosins que fa temps que esperen la mort del seu oncle ric i amant de la parapsicologia i les arts obscures. Ara, però, empesos pels deutes i una vida buida i monòtona, decideixen accelerar el procés.
El trapero: Dramàtica història al voltant d'una família de drapaires, el seu fill alcohòlic i les profanacions de tombes del cementiri proper.
La cabaña: Terror suggerent a partir de molt pocs elements: dues excursionistes i una cabana aparentment solitària i tranquil·la en la que passar la nit de tempesta.
El muñeco: Senzilla però efectiva història de possessió d'un ninot.
La bodega: Adaptant en dues parts una història de Ray Bradbury, Ibáñez Serrador s'endinsa en el terror de caire natural amb molt decents resultats.
El fin empezó ayer: En una universitat, un alumne de major edat que els demés demana cursar, directament, tots els cursos de la carrera de medicina. Sembla un superdotat, però la seva arribada també portarà una sèrie de estranyes circumstàncies a la facultat. Tot i que amb un ritme massa dèbil, és un episodi interessant per observar una de les incursions de les Historias para no dormir en el terreny del terror, barrejat aquí amb la ciència ficció. El tram final és francament suggeridor.
La casa: Si 'Historias para no dormir' és un conjunt de narracions de tall clàssic (en la seva major part), 'La casa' potser en sigui un dels exemples més evidents, doncs compta amb molts dels ingredients fonamentals de les històries de terror gòtiques que Narciso Ibánez Serrador tan apreciava: Una posada vetusta, un foraster que hereta una casa amb passat tràgic, un poble rural ple de pors i de supersticions i, és clar, l'aparició del fantasma de la bella senyora. En definitiva, un compendi dels tics i trops del gènere.

Fluixos

La oferta: Al gust de qui us escriu, el pitjor episodi de tota la sèrie. Ja no és només que hi hagi un gir temàtic (aquí no hi ha cap tipus de misteri o d'horror), sinó que el guió pretén basar la seva força en un monòleg forçat i excessivament literari que, en mans del Carlos Larrañaga, sempre sona fals i impostat, a més de tenir poc suc i gens d'interès.
El aniversario: A casa del comissari Stringer es celebra el primer aniversari del seu retir de la policia. Ho celebra amb la seva filla, el seu pretendent i un veí. Però aquest aniversari, en realitat, amaga un secret que està a punt de ser revelat. La pena, en tot cas, és que ni el guió és massa sòlid, ni el secret és tan sorprenent i, sobretot, ni les interpretacions estan a l'alçada.



Alien: Covenant (2017) - Ridley Scott

2 comentaris
Una nau no militar i amb bones intencions es veu obligada a desviar-se de la curs per aterrar en un indret inhòspit en el que troben unes formes de vida estranyes i infeccioses que se'ls hi fiquen dins la nau i els persegueixen fins a la mort. És l'argument d'Alien: Covenent? Sí. Però també d'Alien (la primera)i de Prometheus. Exactament el mateix. El maleït mateix argument. I —toca't allò que no et sona— resulta que el director és el mateix, el "gran" Ridley Scott. Mira, ara no carregaré tintes contra un director que ha estat capaç de rodar algunes de les més meravelloses pel·lícules de la història del cinema (llegeixis Blade Runner) o, si més no de les frontisses dels 70s i 80s (llegeixis Els duelistes i Alien). Però és que aquest home repapieja fílmicament.

La seva pretensió de immiscir-se en el devenir de la saga el fa col·locar, després de la força infame Prometheus, la desajustada, sincopada i absolutament inanimada Covenant, en l'escletxa que li queda fins que arribi, cronològicament parlant, l'Alien del 1979. Res és nou i tot grinyola. Les estupideses de guió són més grans que les naus dels enginyers, i n'hi ha més que ous de xenomorfs (ah!, no!, que ara són neomorfs). No hi ha cap dubte que Scott, tipus aparentment intel·ligent, té alguna cosa a dir. I la diu. "Totes les creacions volen destruir el seu creador". I ja està dit. És l'única idea vagament interessant d'un refregit de déja vus que segur que ell dirà que són homenatges o regals per als fans. (I si tots els regals que els hi fa als fans són com el curtmetratge lamentable que és The crossing, potser millor que no se'ls estimi tant, als fans).


La idea, en tot cas, permetria que algú amb menys ganes de copiar-se a si mateix en fes una trilogia (no en tinc cap dubte que ho faran), de la mateixa manera que el James Cameron va saber afegir la temàtica maternal a una nissaga que, d'altra manera, s'hagués perdut en la repetició. Però no n'hi ha prou per insuflar-li vida a una pel·lícula que ha nascut més morta que tots els tripulants de naus de càrrega que responen a crides anònimes i misterioses de planetes encara per descobrir.

Better Things (2016) - Pamela Adlon, Louis C.K.

Cap comentari
Better Things és la sèrie que Pamela Adlon i Louis C.K. van crear l'any passat i que després d'una bona primera temporada i una segona de magnífica, encara la renovació un cop superada la polèmica per si sobreviuria a la crisi provocada per Louis C.K.


Així que ara ja podem celebrar dues coses: la nominació de Pamela Adlon als Globus d'Or com a millor actriu de comedia/musical i el fet de que tindrem tercera temporada de Better Things al 2018. 

De què va la sèrie? 

Better Things explica el dia a dia de Sam Fox, una actriu que va tenir el seu èxit fa molts anys i que ara viu del doblatge, de cameos i de papers en sèries de segona. Tot i així la seva feina li ha permès mantenir una casa, 3 filles en crisi adolescent permanent, un ex-marit al qui passa una paga i una mare "desequilibrada" que viu a pocs metres.  Ella és poc convencional i el guió aprofitarà totes les ocasions per demostrar-ho, fent-nos partícips dels seus propis desequilibris.

No és una comèdia apta per a tothom. Amb això volem dir que no és políticament correcta i busca trencar els clixés de mare perfecta que abunden en la ficció televisiva.

El paper de Pamela Adlon (una mica similar al que ja va interpretar a la sèrie Louie) ens fa veure sense victimisme i amb molta dosi de sarcasme els alts i baixos d'una dona que trepitja la cinquantena en la indústria televisiva. És una comèdia poc habitual, amb l'estil característic de Louis C.K. que trastoca les escenes divertides en reflexions i les escenes tràgiques en comèdia. 

Els punts forts

✅ Un sentit de l'humor poc vist (tot i que més comú cada vegada) que trenca la frontera del políticament correcte, aquest cop, des del punt de vista de les dones.
✅ Una directora, guionista i actriu que encarna a la perfecció un personatge discordant que ens enganxa tot i les seves imperfeccions.
✅ Una segona temporada molt potent, amb imatges que pasaran a la història de la comèdia/tragèdia, monòlegs brutals que et faran replantejar moltes coses i en el meu cas el descobriment/obsessió de Christine and the queens i el seu temazo "titled".

Un repartiment actoral de secundaris que donen la vida per la sèrie. 


Els punts dèbils

❌Hi ha personatges extrems, en el cas de la protagonista, o l'estimes o l'odies; dues de les tres filles que té són per agafar-se un bitllet d'avió i no tornar, i en aquests casos, l'exageració pot saturar-nos.
❌Algunes escenes en les que es confia massa amb les capacitats improvitzadores del personal, o d'altres en les es demostra que autodirigir-se és molt més complicat del que sembla: com l'escena del cotxe amb en Jeff i el seu "No, No, No", és molt, molt i molt editable.

Resumint

Són 25 minuts per episodi d'una comèdia amb guions treballats i força dosi d'originalitat. La recomanem inclús encara que sigui per veure un estil diferent i una sèrie escrita, dirigida i protagonitzada per una majoria de dones, cosa que és molt poc habitual.



Alias Grace (2017) - Mary Harron (Directora)

Cap comentari
Si fa unes setmanes HBO ens portava la fascinant sèrie de Hulu, El conte de la criada (Handmaid's Tale), aquest cop és Netflix la que ens mostra Alias Grace, una altra adaptació d'un llibre de Margaret Atwood que tampoc ens deixarà indiferents.

Una direcció i guió impecables 

Tots els episodis de la sèrie els ha dirigit Mary Harron dedicada quasi exclusivament a la televisió des de que va dirigir American Psyco a l'any 2000. Una direcció acurada, meticulosa i que sap visualitzar un guió meravellosament escrit a duo per la mateixa Margaret Atwood i per la actriu, directora i guionista Sarah Polley.

Sarah Polley tenia 17 anys i ja era una actriu amb certa fama quan va llegir el llibre d'Atwood i va escriure una carta a l'escriptora per adquirir els drets de la novel·la. Així començava un projecte que 20 anys després ha fructificat de la mà d'aquestes 3 dones canadenques: Atwood, Harron y Polley i que s'ha acabat emetent a tot el món.

El guió, que adapta la novel·la original amb molta cura i talent, és l'altra gràcia de la sèrie, una barreja de temps reals i inventats, una miríada de records, flaix-backs, somnis i desitjos que desestabilitzen l'espectador i fa que es qüestioni absolutament tot sobre la història.

El tempo i les interpretacions

No us enganyaré, la història no és apta per tothom. Cal veure-la a poc a poc però sense pausa, ja que l'atmosfera d'encanteri es pot trencar fàcilment. Acostumats com estem a sèries trepidants i nervioses on les trames avancen a força de cliffhangers, aquesta sèrie demana calma i entrega.

Si la direcció és un puntal i el guió un altre, la tercera basa de la sèrie són les interpretacions dels actors. Sarah Gadon (22.11.63, Enemy) , Edward Holcroft, Rebecca Liddiard i Anna Paquin són els integrants del quartet que tira endavant la sèrie amb magnífiques interpretacions mesurades i arrauxades quan cal, entre les que destaca la protagonista de la sèrie que ens atrapa amb la seva mirada i ens enganxa a seguir capítol a capítol com Sherezade a les Mil i una nits.

La historia real

Grace Marks va ser una dona acusada de l'assassinat del seu patró i de còmplice d'assassinat de la majordoma de la casa on treballava l'any 1843. La història forma part del passat del Canadà que rarament s'explica, aquell en la que la misèria i la violència campava per tot arreu i els més dèbils eren els que pagaven per tot.

Al Canadà fou una història important per la seva controvèrsia, mai es va saber la veritat sobre aquest cas i tot van ser especulacions sobre si la Grace Marks va assassinar a sang freda aquelles dues persones o bé si simplement va estar en un mal moment en el pitjor dels llocs.

La sèrie

Atwood i Polley traslladent meravellosament bé aquesta controvèrsia a través del trencament del llenguatge narratiu. La història es qüestiona a ella mateixa, l'espectador es veu interpel·lat per la protagonista, que va cosint la seva vànova a mesura que explica la història (o una versió d'aquesta) al psiquatra que han llogat per aconseguir un informe mèdic que l'ajudi en la seva defensa.

Els que haguéu llegit el llibre Otra vuelta de tuerca, de Henry James, sabreu que estem davant d'una història similar, on ens anem trobant enmig d'una història fascinant i ens veiem obligats a preguntar-nos una i altre vegada què és veritat i què és mentida.

Si la trama principal insisteix en el judici de Grace Marks, la sèrie parla obertament del judici a les dones en general i de la posició que ocupàvem durant el Canadà del segle XIX.  Cada capítol està precedit per un text sobre les dones escrit per alguns dels més importants escriptors anglosaxons (Dickinson, Longfellow, Lord Tenysson, Hawthorne, Poe). Alguns d'ells repetint els eterns trops sobre el misteri de la femeneïtat, altres directament parlant sobre la mort i el silenci de les dones, al marge d'aquestes introduccions relacionades amb cada capítol, al llarg de la sèrie trobem vàries referències directes i indirectes al judici que la societat fa de les dones i les seves accions.


Realitat i ficció, justícia i injustícia, bons i dolents, dones santes o malvades. En aquest univers dual en el que sembla que només es pot estar en una banda de l'espectre, Polley, Atwood i Harron proposen una història que fuig del maniqueísme i que demostra que l'ambigüitat pot ser un art i que al final el que compta és que la història s'expliqui i tingui tots els elements per distreure i encantar a parts iguals.

El triunfo de la voluntad (Das Triumph des Willens, 1935) - Leni Riefenstahl

Cap comentari
Milers i milers de caps perfectament alineats balancejant-se al so de les marxes militars, estendards onejant en perfecta sincronia, onades visuals d'homes alineats entre si i amb el règim de Hitler, hordes de sapadors, pales a les espatlles, saludant amb el braç dret enlaire. És l'estètica del terror, del control, de la infàmia nazi. Veure avui en dia aquest fascinant documental que el mateix Führer va encarregar a la Leni Riefenstahl, fa glaçar les venes.

Ella, inicialment, s'hi va negar, no per motius ideològics sinó tècnics: no creia ser capaç de fer una bona feina donat que la seva producció fins a aquell moment havia estat fonamentalment centrada en la ficció, i no en el documental. Hitler, però, la convencé argumentant que, justament, per això la volia a ella, perquè no volia un documental literal, sinó un que captés la bellesa i li calia un ull artístic per a això.

La Riefenstahl va accedir, i amb el suport del Führer bastí el documental seminal per antonomàsia, tot registrant els prolegomens,desenvolupament i clausura del Congrés del Partit Nacionalsocialista. No és que fos el primer (pensem en Vertov, per exemple), però sí que fou el primer que establi les senyes d'identitat, el seu llenguatge, adoptat i replicat fins avui en dia, de tan modern com fou aquest 'Triomf de la voluntat'. Grues que s'eleven sobre estadis atapeïts d'estendards i seguidors fidels, panoràmiques laterals que abracen tot un estadi a vessar de fidels filonazis, primer plans dels extasiats espectadors de desfilades i de discursos dels capitosts del partit, una munió de càmeres col·locades estratègicament per captar el mateix moment des de diferents perspectives, muntatge accelerat que ens va mostrant les diferents cares de la polièdrica demostració de poder hitleriana, vistes aèries dels terrats de Nüremberg, tan ben ordenats com els esquadrons de les SA i les SS, sons afegits en post-producció per enaltir la narrativa (rialles d'infants, crits de les masses, etc.), ramats de seguidors belant des de les finestres en veure passar les comitives. El desplegament visual és aclaparador.


L'objectiu és clar i llargament assolit: confirmar i fer palès que tota Alemanya recolza Hitler i el seu rescabalament nacional. El país, l'any 1934, començava a aixecar el cap. Hitler havia accedit al poder, aprofitant els dubtes i enfrontaments entre els partits més clàssics. Ja com a canceller, havia fet neteja entre els seus, durant la Nit dels ganivets llargs, i aquest congrés del Partit, celebrat al Setembre, era el punt de partida real de l'apocalipsi nazi que havia de seguir. Hitler tirava d'orgull nacional, d'aquella idea d'Alemanya gloriosa i imperial que pretenia recuperar. L'enemic, per descomptat, era qualsevol que no complís amb la puresa ària, però sobretot, aquells que havien enfonsat el país fent-la culpable de la Iª Guerra Mundial (un conflicte que, com s'ha pogut entendre més endavant, amb el temps com a prudent analista, va ser detonat per multitud d'accions i d'inaccions de molts països, fonamentalment europeus, no simplement per Alemanya) i demanant-li pagar un preu exorbitant, empobrint-la i sepultant-la sota la llosa de perdedora del conflicte. Hitler sabia que les penúries es maten a cop d'orgull, i aquest documental palesa, de manera inequívoca, l'habilitat del Führer per adreçar-se a les masses, ja fossin aquestes formades pel poble, ja fossin comandaments polítics o destacaments de l'exèrcit. La seva vehemència, la gesticulació apreciable des de la distància d'una grada llunyana, el seu crit uniforme i directe quasi es pot veure solcar l'aire i penetrar en els cors dels desemparats i mal·leables espectadors.


Riefenstahl, doncs, captura el moment, alternant escenes de desfilades interminables que serveixen de garant del poder d'organització i de la força que el país ja començava a entaforar en la recàmera, amb discursos, fonamentalment del mateix Hitler, que enalteixen i aixequen braços i esperits. És sabut que la intenció del documental era acabar de convèncer la resta d'Alemanys que encara no s'havien adherit a seguir les directrius del nou canceller (com dèiem, Hitler va ser nomenat canceller degut a disputes entre els altres partits, no per vots, donat que ell i el seu partit tan sols van quedar en quarta posició en les eleccions), però es fa impossible no pensar que potser Hitler ja tenia al cap que el veiessin els mandataris del front Aliat, sobretot Anglaterra i França, que es trobaven ja practicant el famós appaesement pel que, tement un nou alçament militar com el de la Iª Guerra Mundial, preferien no interposar-se en el camí de Hitler i de les seves demandes o moviments estratègics.


Fos com fos, el documental deixa -com fan els grans documentals- imatges inesborrables: Bebés amb el braç enlaire, joves de les joventuts hitlerianes extasiats davant del líder, camperols, avis, homes i dones, atiant les proclames imperials, Hitler al balcó de l'hotel amb un neó just a sota que resa 'Heil Hitler' amb bombetes llampants, marees de persones (en el fons, no cal oblidar-ho, tots eren persones) embadalides, en èxtasi messiànic, absolutament enlluernada amb la seva figura, els seus judicis morals i la seva oratòria populista però, sobretot, amb la seva visió de futur. "Sie sind Deutschland" ("Vostè és Alemanya"), li diu Rudolph Hess davant d'un auditori quasi genuflex.

I a pesar de la difícil tasca de visionar un documental com aquest, amb la càrrega ideològica intrínseca però, per damunt de tot, amb el coneixement històric de a on ens va dur com a raça, a contracor i amb el cap i el cor dividits i oposats, és necessari observar que la pel·lícula té un mèrit enorme, cinematogràficament parlant, i que algunes de les seves imatges es compten entre les més poderoses que el setè art mai ha forjat. La resta, com es sol dir, és història.


El televisor (Historias para no dormir, episodi especial) (1974) - Narciso Ibáñez Serrador

Cap comentari
Si Historias para no dormir és la millor sèrie de la televisió espanyola de tots els temps, aquest episodi especial que es va emetre solt l'any 1974 podria perfectament ser un dels seus millors exemples. No en va, és el favorit del seu propi creador, el 'Chicho' Ibáñez Serrador. Ens narra la història de l'Enrique, un bon home que ho te tot: una bona feina al banc, una esposa que l'adora (i ell a ella), dos fills i una casa perfectament correcta. Tot el que fa, ho fa per a la seva família. Ho té tot, però li manca alguna cosa.
L'Enrique té un somni, només un. Aquell que, en realitzar-lo, el permetrà sentir-se complert, rodó, perfectament burgés: un televisor. Tothom en té, tothom el veu, tothom en parla; tothom menys ell. I aquest episodi ens explica, precisament, què passa quan, finalment, pot fer realitat el seu somni. L'Ibañez Serrador (guionista de l'episodi, tot i signar, com sempre, com a Luis Peñafiel) se les empesca totes per convertir aquest fet aparentment minso en una paràbola fantàstica sobre l'influx de la televisió sobre les ments dèbils i influenciables. L'home, és clar, ja no vol sortir de casa ("Aquí dentro de este 'aparato', como tú le llamas, ¡está el mundo entero!") i, poc a poc, comença a distingir la realitat de la ficció.

Justament, en una segona capa més profunda, aquest magnífic 'El televisor' no ens parla tant de la "malvada" televisió i tots els seus mals, sinó del poderós i ineludible influx de la ficció, vingui d'on vingui, sobre els mortals. I si bé l'episodi en qüestió es gaudeix enormement mentre veiem al protagonista reaccionar al·lucinat als programes de més èxit de la televisió dels 70, és quan els cants de sirena de la ficció comencen a fer embogir al pobre Enrique que el veritable sentit de tot plegat surt a la superfície.
I els actors? Absolutament magistrals. La María Fernanda D'Ocón està meravellosa en un paper ben difícil, el de la dona que veu com el marit se li trastoca. Però és que el que fa el Narciso Ibáñez Menta en la pell de l'Enrique és incommensurable. La seva degradació es palpa escena a escena, el seu trànsit d'home gris però incomplet a home que creu haver-se realitzat és deliciosa i plena de moments a mig camí entre la comèdia i el drama més furibund.

I així, en no més de 68 minuts de metratge, Ibáñez Serrador torna a esculpir un monument televisiu de primera magnitud que escapa al simplisme de les narracions extraordinàries de moltes antologies del fantàstic i del misteri per lligar i relligar una història brillant perfectament acotxada per multitud de capes d'interpretació i significat.

Els Lumière mentien. Ficció VS no-ficció

Cap comentari

És considerada la primera pel·lícula de la història. I, igualment, sempre ha estat considerada una simple peça documental amb la que els germans Lumière filmaren la sortida de la fàbrica dels treballadores i treballadores. Però la veritat no és exactament aquesta.

La veritat és que, lluny de "simplement" posar la càmera, els Lumière van manipular l'escena, preparar-la, per tal que en quedés el resultat que tots coneixem. De bones a primeres, cal fixar-se en la manera de vestir-se dels "figurants", molt en particular de les dones, que no van vestides per a treballar a la fàbrica sinó que més bé van vestides elegantment, com sabedores que havien de ser immortalitzades en la capseta màgica dels Lumière. De la mateixa manera, és molt evident que els directors havien donat ordres més o menys precises als participants, demanant-los, per exemple, de no prestar atenció a la càmera (i aquí cal tenir en compte que ningú havia vist una càmera abans, és a dir que, sens dubte, havia de ser una atracció suficient com perquè els treballadors, en cas de no saber-ho, haguessin dedicat, com a mínim, una llambregada de costat en sortir de la fàbrica). Fins i tot els Lumière estructuren la filmació d'aquesta tercera versió (hi ha dues versions prèvies que no són considerades les definitives i que han romàs menys vistes que aquesta) començant-la amb l'obertura de les portes i acabant-la amb el tancament de les mateixes, con donant-li un sentit narratiu a la pel·lícula, aportant-li un esquelet introducció-nus-desenllaç.

Tot això ens pot portar a reflexionar sobre un tema complex però molt interessant: les poques diferències reals existents entre el cinema de ficció i el de no-ficció. Perquè fins i tot en els documentals de no-ficció hi ha una narració. I si hi ha una narració, hi ha d'haver, forçosament, ficció, doncs tota història narrada és, vulguis o no, una representació adulterada de la realitat.

Cito poc acuradament el meu adorat Werner Herzog quan deia, fa tan sols uns mesos a l'auditori del CCCB de Barcelona, que sempre, en els documentals de no-ficció, s'ha de mentir per ser fidel a la realitat. Perquè la realitat és, si més no, aquella veritat que l'autor/a vol transmetre (la seva veritat, no una veritat absoluta). I sovint allò que es posa davant la càmera sense adulterar no transmet aquesta veritat i cal modificar-ho, cal preparar-ho, per tal que sigui fidel.

Els Lumière, per tant, menteixen. I ho fan amb la intenció de ser veraços, imagino. Per bé que bona part del que ens mostra la cinta no és més que una escenificació perfectament orquestrada. Parafrasejant una dita popular del periodisme, "que la veritat no t'espatlli un bon documental".

El ángel exterminador (1962) - Luis Buñuel

1 comentari
Un grup de l'alta societat es reuneixen a casa d'uns d'ells, els Nobile, després d'un concert per passar la vetllada fent allò que fan els nobles: sopen elegantment, xerren pomposa i falsament de foteses grandiloqüents, algú toca una sonata al piano, el serveix fa entrar alguns canapès, s'estableixen complicitats, potser futurs negocis, membres d'una lògia es fan, d'amagatotis, el senyal que els identifica... tot normal.

Tot normal fins que no poden abandonar el saló. Per què? No se sap. No ho saben. Però no poden. Alguna cosa els hi ho impedeix, encara que tinguin ganes. Volen, per exemple, anar-se'n a casa seva quan la nit ja és ben entrada, però ningú fa el gest de marxar, ningú és capaç de ser el primer en franquejar el llindar —a la qual cosa els hostes, els Nobile, reaccionen amb notable emprenyamenta: "Per què no marxen? Quina manca d'educació no voler marxar de casa d'algú!"—. Alguna cosa ja olorava estrany quan el servei, abans que donés començament la vetllada, ja havien començat a marxar, a absentar-se sense cap motiu aparent (o donant tènues excuses als seus amos quan aquests els inquireixen).

Les hores van passant i ningú pot abandonar l'estança. Els nervis comencen a fer acte de presència. També la set i la gana (recordem que el servei ha marxat —excepte el majordom—). Hi ha qui es comença a trobar malament. Es comencen a apuntar els dits acusadors en totes direccions. Tota una classe social separada de la resta per motius indesxifrables. El caos, per descomptat, truca a la porta.


Amb aquesta pel·lícula rodada en la seva etapa mexicana, Buñuel assoleix un dels cims de la seva carrera. Aquesta faula de classes, que ben bé podria haver esdevingut un dels millors episodis de la Dimensió desconeguda, es troba farcida de moments memorables a tot nivell (narratiu, simbòlic, conceptual, cinematogràfic) i deixa en l'espectador un sentiment de plenitud i d'esperit cinematogràfic curull, de tantes les arestes que presenta.
Si bé Buñuel sempre es va queixar de les limitacions de producció que la gestació completa de la pel·lícula en terres mexicanes va provocar (i l'execució, certament, se'n recent a voltes), això no va ser obstacle per permetre-li al mestre aragonès plantejar una paràbola exquisida sobre una classe social anacrònica i bastida al damunt del no res. Justament, aquest no-res és un dels eixos principals del film, allò que alguns han anomenat la suspensió del sentit. Aquest esdevé quan els personatges són absolutament incapaços d'explicar els motius —el sentit— de les seves accions o inaccions. No hi ha —veritablement, no n'hi ha— cap motiu per impedir als nobles abandonar la sala i tornar-se'n a casa seva (ni n'hi ha per impedir a la gent de l'exterior entrar en el palauet dels Nobili) però no poden franquejar aquesta no-barrera, aquest no-espai que separa ambdues porcions: l'interior i l'exterior. Potser, com diu Poyato (2011: 4), "la falta de voluntat per sortir els domina".

 

Buñuel, a més, farceix la narració de repeticions narratives (vint-i-set en total, compten els experts). Un exemple: Dues minyones s'escapoleixen —sense cap motiu, recordem'ho— del palauet. Just quan s'atansen a la sortida senten arribar la comitiva de nobles que venen a passar la vesprada i s'amaguen en una habitació propera. D'allà estant senten a l'amo, el Senyor Nobile, cridant al servei per recollir els abrics dels seus convidats i, en no rebre resposta, els convida a pujar al pis superior on espera trobar-se al servei. Un cop el grup ha pujat les escales, les dues minyones surten del seu amagatall i es disposen a escapar sense ser vistes. Però just quan ja tornen a estar a punt, tornen a sentir veus i es tornen a amagar. És llavors quan l'espectador queda emmudit en veure que, per la mateixa porta d'entrada, torna a aparèixer el mateix grup de nobles, amb el mateix Senyor Nobile al capdavant, cridant de nou al servei que no respon i convidant-los, un cop més, a pujar al pis de dalt (moment que, ara sí, les minyones aprofiten per tornar a intentar fugir, cosa que ara aconsegueixen).


Hem assistit a la primera repetició, però en vindran moltes més. Converses impossibles en les que els elements es dupliquen però amb una certa distorsió (un primer brindis que tothom secunda i un segon en els mateixos termes, uns segons més tard, que tothom ignora), amb un element temporal que desestabilitza (dos homes que són presentats per un tercer i que, al cap d'uns minuts, es retroben i parlen com si es coneguessin de tota la vida) i un llarg etcètera.

El crescendo narratiu és intens, el final memorable, la conclusió quasi mística. I la pel·lícula sencera? Una absoluta obra mestra, una joia del cinema intemporal i eterna, una de les grans obres d'art del segle XX i una delícia de veure i reveure, un cop i un altre, en una repetició ad aeternum que ens acabarà demostrant que no hi ha cap sentit, que no té —com deia el propi Buñuel— cap explicació.




BLAS CORRO, P. (2000). "Un espacio siniestro en el cine de Buñuel". Aisthesis (núm. 33, pàgs. 115-125). Santiago de Chile: Pontificia Universidad Católica de Chile. També disponible a: http://estetica.uc.cl/images/stories/Aisthesis1/Aisthesis33/pablo%20corro%20completo.pdf
OROZCO, E. (2013). "'El ángel exterminador' o el enigma de la condición humana" [en línia]. Revista de letras. [Data de consulta: 20/07/2016]. Disponible a: http://revistadeletras.net/el-angel-exterminador-o-el-enigma-de-la-condicion-humana
POYATO, P. (2011). "Suspensión del sentido y repetición en 'El ángel exterminador' (Buñuel, 1962)". Fotocinema (núm. 3, pàgs. 3-16). Màlaga: Universidad de Málaga. També disponible a: http://dspace.uma.es/xmlui/bitstream/handle/10630/5195/68-203-1-PB-2.pdf?sequence=1


Descontroladas (Snatched, 2017) - Jonathan Levine

Cap comentari

La suposada comèdia "esbojarrada" de l'estiu ha vingut de la ma de l'Amy Schumer, autèntica kamikaze de l'humor més descontrolat. A part de la protagonista, el film, dirigit per Jonathan Levine, es recolza en el guió de Katie Dippold, la responsable de més de 30 episodis de la gran Parks and Recreation i guionista de la nova versió de Cazafantasmas (2016) i Cuerpos Especiales (2013). 

Per aquells que no conegueu a Schumer, podeu veure-la en aquesta hilarant entrevista al programa de Graham Norton on demostra que no dubta mai en riure's d'ella mateixa per tal de ficar-se el públic a la butxaca ja sigui en els seus espectacles stand-up comedy o bé en la catifa vermella d'una entrega de premis.


És sorprenent doncs, que una pel·lícula que compta amb Schumer, Hawn i Barinholtz, tres actors caracteritzats per la seva capacitat "pallasística" (si és que aquest terme existeix), tingui bons gags però també moments d'ensopiment inadmissibles en una comèdia. 

La pel·lícula ens explica les vacances accidentatades d'una mare i una filla (Amy Schumer i Goldie Hawn podrien passar perfectament com a família directa) a l'Equador. El que havia de ser un viatge relaxant acaba en una aventura que serà l'excusa per tot un seguit de gags i situacions que naveguen per la fina línea entre el racisme i la comèdia basada en estereotips. 


En definitiva, tot i que hi ha grans gags (com el personatge de l'aventurer) i moments força entretinguts, a la història li costa avançar i en certs trams la pel·lícula cau (malauradament) cap al desinterés. I dic malauradament perquè m'hagués agradat molt veure recuperada a la Goldie Hawn que tant ens va fer riure als 80 i que apareix aquí com un personatge que tot i que ho intenta, no se'n surt a nivell còmic. 

Logan (2017) - James Mangold

Cap comentari
Logan, aparentment la conclusió d'aquesta nissaga de pel·lícules al voltant del superheroi mutant Wolverine, és una doble pena.

Pena #1. És una pena que les pel·lícules d'aquest personatge hagin preferit escollir el camí de l'acció que el del drama, sobretot tenint en compte que la llavor de la producció era, molt probablement,  el millor i més adult còmic que s'ha escrit sobre ell, enfonsant les garres en una història humana i personal més que no pas en els cossos de les seves nombroses víctimes. Però ja es va veure en la primera de les pel·lícules que aquesta no era, en absolut, la intenció. L'acció s'apoderà de la franquícia i esvaí qualsevol possibilitat de degustar alguna cosa adulta i madura, narrativament parlant. Encara que tard, sembla que la trilogia ha volgut acabar en un to més humà, més dramàtic. Però...

Pena #2: És també una enorme pena que, havent-se decidit, finalment, per un enfocament més dramàtic, per una trama més humana, no sigui capaç de desprendre's de la violència gratuïta que sempre acompanya a un personatge com el Wolverine, i la pel·lícula insisteixi en fer-li trepanar ulls, pits, mandíbules, tallar braços i tot tipus de barbaritats innecessàries per recordar-nos que, en el fons, és una bèstia. Però és que la bèstia, aquí també, es menja el drama, es cruspeix qualsevol intent de donar-li forma a la més mínima intenció narrativa. 


La banalització, doncs, continua, així com la hiper-violència gratuïta. Ni rastre de l'home darrera de la bèstia. El mínim rastre (Logan, el cuidador de l'Xavier; Logan, l'intent de pare; Logan, el nom propi de l'home, no el sobrenom de la bèstia) és aniquilat despietadament per un director, el James Mangold, que ha estat absoluta i repetidament incapaç d'aixecar una franquícia mínimament decent d'un personatge que sempre ha estat molt més interessant interactuant dins un grup que no pas sol.

Afortunadament, la franquícia ha arribat a la seva fi. Ja tocava. Potser no calia ni que hagués començat, a la vista dels resultats. Una pena. Dues penes.


Captain Fantastic (2016) - Matt Ross

Cap comentari
En una determinada escena de la pel·lícula, el Ben (Viggo Mortensen), que cria als seus fills en mode "home schooling" (és a dir, que no els du a l'escola, sinó que els educa a casa, fent-los llegir llibres, estudiar tot tipus de matèries i disciplines, etc.) li pregunta inquisitivament a una de les seves filles, que s'està llegint 'Lolita' del Nabokov, quina opinió té del llibre. Ella, primer, li contesta el·lusivament, explicant-li la trama. Però ell insisteix: en saber la seva opinió. Finalment, la filla explica que té un sentiment ambivalent amb l'obra: per una banda, el protagonista és un pedòfil, però, per l'altra, l'amor que professa és pur.

Aquesta escena, gens banal, és inserida en la pel·lícula per tal de deixar clar a l'espectador que estem davant d'una situació igualment ambivalent. El debat sobre si l'educació a casa és una opció plausible i admissible o no és complex i ple d'arestes gens còmodes d'afrontar. I té mèrit que una pel·lícula com aquesta s'atreveixi a parlar-ne. El problema, però, és que no s'atreveix a res més.

Ross es queda, justament, en aquesta ambivalència. No vol prendre partit. Això últim no tindria per què ser, necessàriament un inconvenient. Però no ho seria sempre i quan la narració no tingués por de prémer l'accelerador i anar al fons de la qüestió, estar-se de miraments i condemnar les accions (que no les persones) punibles de manera oberta, tant les dels partidaris del 'home schooling' com dels detractors.

Però no. Mitges tintes, això és tot el que aconseguim. El personatge del Ben és guai, però no. Els seus fills són molt intel·ligents, però no. El sogre és un ogre (inicialment), però no. Sí, però no. No, però sí. I en aquestes mitges tintes, en aquesta terra de ningú, vara una pel·lícula a la que l'atreviment se li esgota massa ràpid. Així, el debat es dilueix i el tema s'embarra en cançonetes, focs de camp i aburgesaments narratius sagnants. Al cap i a la fi, no queda cap dubte que la pel·lícula està dirigida a una generació, la que ara nodreix el gruix dels pares contemporanis, que ja han oblidat els 70 i les revolucions contraculturals.

Una llàstima, perquè el debat és bonic i interessant, però ho seria, en tot cas, en mans d'algú que realment en volgués traure alguna cosa.


El cuento de la criada (The Handmaid's Tale, 2017) - Bruce Miller

Cap comentari
És la sensació d'aquesta nova temporada: The Handmaid's tale ha estat la gran aposta de Hulu per guanyar un bon número de guardons, començant pels propers Emmy de mitjans de setembre. HBO l'està emetent a Espanya juntament amb Big Little Lies, l'altra gran candidata a emportar-se una bona colla de premis.


L'argument


És dificil no conèixer la història: tothom n'està parlant des de la seva estrena, ara ja fa uns mesos. El cuento de la criada és una sèrie de 10 episodis basats en la novel·la del mateix nom escrita per Margaret Atwood l'any 1985 i que parteix d'una situació distòpica: en un futur proper en el que la infertilitat és la norma, el fonamentalisme religiós ha pres el poder.

En aquesta nova societat hi ha una classe gobernant que posseeix el poder, una policia que tot ho veu (una picada d'ull a 1984) i unes institucions que "eduquen" les dones, (les més desfavorides) que han passat a ser purament serventes sense drets ni llibertat. destinades a servir les clases poderoses.


Els punts forts de la sèrie




➡️ La manera d'explicar la història, combinant els moments presents amb diferents punts del passat, que ens va desvetllant com va ser possible passar d'una societat democràtica a un sistema dictatorial. És absolutament devastador reconèixer moments i actes que s'estan produint en aquest moment i que fan pensar que aquesta societat podria succeir fora de la ficció.
➡️ La història: una situació que semblava impossible l'any 1985 i que, igual com passa a Black Mirror, hi ha pistes en la realitat més immediata que ens fan pensar que potser seria possible.
➡️ L'estètica: colors saturats per a totes les castes: blau per les dones dels comandants, marró per les "tietes" que controlen les criades, que van d'un vermell absolutament esfereidor, el color de la sang, el color (diuen) de la fertilitat. Durant els primers capítols veiem a Hopper en la composició dels plans: Elisabeth Moss solitària en una habitació iluminada irrealment.
➡️ La càmera mostra angles impossibles que donen significat a les escenes: tot i que una mica ingénuament, els plans cenitals ens recorden que hi ha una mirada superior, el Déu que està per sobre de tots i en el que es basa aquesta nova societat: un déu estricte, antic i cruel.
➡️ La música: absolutament impactant. Una banda sonora plena de temes que tots reconeixem però versionats en covers tristos que ens fan oblidar l'energia original de les cançons per tornar-nos reflexius i descobrir-ne un nou significat. El "Don't you forget about me" dels Simple Minds o bé el "Heart of Glass" de la Blondie, remesclat pel propi Philip Glass són exemples perfectes.
➡️ Elisabeth Moss:  només podia ser ella la  protagonista d'aquesta història. Una actriu amb una mirada que conté tota l'angoixa, la ràbia i la desesperança que nosaltres sentim. La seva interpretació és corprenedora.
➡️ L'escena de la protesta "The Riot" al capítol 3: Aquest capítol per si mateix és un dels punts més intensos de la sèrie i que posa els pèls de punta.


En resum...


Veieu-la. És el millor que podem dir.





Baby driver (2017) - Edgar Wright

Cap comentari



De vegades els de l'Última Projecció no ens posem d'acord, no sempre passa...

Noemí Roig Marc Ambit
L'estil artificiós i divertit de l'Edgar Wright que en aquest cas està desbordat i recorda la bogeria d'Scott Pilgrim vs. the world.
Estil volgudament amanerat i insofrible videoclip inicial pretesament enginyós. 
És maniquea a més no poder amb bons boníssims i dolents molt malvats. L'únic intent de donar complexitat a un caràcter (Spacey) és inverosímil i absurd.  Personatges absolutament anodins, desproveïts de qualsevol càrrega dramàtica que ens hi pugui fer connectar.
Tot i que les curses i persecucions de cotxes m'avorreixen profundament, en aquest cas són imaginatives i surreals també. 
L'Edgar Wright no té cap pudor en sacrificar la veracitat per l'entreteniment, farcint les persecucions de trucs de guió i falsedats argumentals.
És un divertiment al que no cal revestir de genialitat. Él hype la mata. Don't feed the hype.
Refregit d'influències avorrit i absolutament exempt de gràcia o d'alguna espurna d'interès.
En Jon Hamm és el millor de la pel·lícula, encantador i boig, totalment meravellós. 
És molt suggerent veure al Jon Hamm fent de personatge dual al que se li va l'olla. Fa por i tot.
Una banda sonora fascinant, que inclou clàssics del soul però també els Focus, Lionel Ritchie i el més trillat de la Gwen Stefani. Divertida i sorprenent.
Banda sonora entaforada a la força.