El cinema i les dones

Cap comentari
Quins rols està inculcant Hollywood a les noves generacions? Quins rols li queden a les dones en un univers cinematogràfic patriarcal?
Sobre aquests temes reflexiona el Colin Stokes en aquesta conferència.
No estem del tot d'acord amb alguns exemples (no creiem que Disney sigui un exemple, precisament, a nivell de rols, per moltes dones que posi com a protagonistes, que al final la Bella es queda amb la bèstia transformada en príncep, que la Ariel renuncia a ser Sireneta per quedar-se amb el seu amor), (ni tampoc creiem que la Leia sigui un personatge que "es passa la major part de la peli esperant a poder donar-li el premi als herois"), però és indubtable que el tema és important i cal donar-li voltes.

Què en penseu?

The Maxx (1995) - Sam kieth (creador)

Cap comentari
Dins del contenidor semi-experimental -però decididament trencador- que era el Liquid Television de la MTV de principis dels 90, una de les sèries autònomes que s'hi projectaven era aquesta The Maxx, adaptació d'un còmic de la llavors novel·la Image Comics, escrit i dibuixat pel Sam Kieth.

Visualment, The Maxx és una autèntica delícia. Barreja diferents estils d'animació, des del dibuix 2D fins al 3D, passant per imatges estàtiques a les que se les hi infereix moviment amb zooms i pans oblicus, o escenes rodades amb actors i negativitzades per confondre's amb els dibuixos.

Narra la història del Maxx, una mena de monstre atrapat entre dos mons, un de real i un d'imaginari. En el real, un decrèpit New York, intenta salvaguardar a la Julie dels mals que la gran ciutat esgrimeix contra els desemparats. En l'imaginari, per contra, és una bèstia salvatge que habita l'outback australià, farcit d'una fauna ben perillosa i, per damunt de tot, per la pròpia Julie, en una mena d'alter ego en el que es converteix en la "reina lleopard".
Aquesta contínua barreja i intermissió dels dos móns, mai tenint massa clar quin és real i quin no, articula l'acció de The Maxx, tant amb el protagonista com amb els seus secundaris, molt en particular la seva nèmesi, el magnètic Doctor Gone.

L'estètica, radicalment nova en televisió tot i simular a la del còmic (amb vinyetes sobreposades, etc.), és esplèndida i atrapa des del primer capítol. Tot i que la producció busca sempre minimitzar-ne els costos i el treball d'animació, els trucs d'animació emprats funcionen perfectament i ningú no s'atreviria a dir que és una sèrie d'animació estàtica.

Encisadora, enlluernadora, The Maxx és un producte molt dels 90 però que resulta particularment fascinant avui en dia, amb els seus colors extrems i la seva animació multitècnica.

Enamoraments cinematogràfics I

1 comentari
No creiem que sigui la única, però és que la bona amiga Fàtima Deulofeu està molt enamorada del Jude Law. Així que li hem volgut fer aquest humil regal. No és el seu primer enamorament cinematogràfic, però ningú ens ha dit que no ens podem enamorar més d'un cop a la vida, no?

 



 



Què és un "cap de setmana"?

Cap comentari

Quan es sent a parlar de la qualitat cinematogràfica d'algunes sèries de televisió, sens dubte es deuen referir al segon capítol de la primera temporada de Downton Abbey.
En ell hi descobrim un munt de perles en els diàlegs, però és que n'hi ha un que ens ha fet riure com si d'una sitcom nord-americana es tractés.

Un dinar en una casa amb pedigrí. Un dels convidats és d'un escalafó social inferior als amos de la casa, i el diàleg acaba portant-los a aquest punt.



No sé, ens ha semblat que era un post molt adequat per a un Dilluns.

Cicle de Cinema i Drets dels Infants 2013-2014

Cap comentari
Excel·lent iniciativa de l'Ajuntament de Barcelona que busca acostar als infants i a les seves famílies als drets dels infants, fent servir per a aquest propòsit el cinema.

La programació de les pel·lícules és oberta al públic, gratuïta i tindrà lloc al Cinema Alexandra de la Rambla Catalunya, en versió catalana. Les pel·lícules que es projectaran seran:

Història d'una Gavina (i del gat que li va ensenyar a volar) (La gabbianella e il gatto, 1999, Enzo d'Alo)
Una excel·lent pel·lícula infantil que explica la història d'un gat al que una gavina emmetzinada per uns abocaments de petroli li fa prometre que cuidarà de l'ou que acaba de pondre. En néixer la petita gavina, el gat ha d'educar-la i, per descomptat, ensenyar-li a volar, a més de protegir-la en les aventures que se'ls hi posen pel davant. Dirigida per l'especialista Enzo D'Alo, compta amb un guió escrit en col·laboració amb l'escriptor xilè Luis Sepúlveda.

Amb la pel·lícula, els organitzadors pretenen posar de rellevància el dret a la protecció i el deure a la cura compartida de l’infant.
Projeccions: 10 i 24 de Novembre de 2013


Els Croods, una aventura prehistòrica (The Croods, 2013, Kirk de Micco, Chris Sanders): Algú ha escrit que aquesta entretinguda pel·lícula familiar és una barreja entre 'Els Picapedra" i "Ice Age". Explica el periple que recorre una família d'homes de les cavernes en intentar trobar un nou espai on viure, després de que un gran terratrèmols destrossés el seu habitatge. Comèdia d'aventures que ha tingut força ressò internacional i gran afluència de públic, que compta amb el Chris Sanders (Lilo & Stitch, Cómo entrenar a tu dragón) com a co-director.

Amb la pel·lícula, els organitzadors pretenen posar de rellevància el dret a expressar els afectes i les pròpies opinions i a ser escoltat pels adults.
Projeccions: 17 de Novembre i 11 de Desembre de 2013

L'organització, a més, proposa a les famílies que hi pensin assistir, unes petites activitats a realitzar amb els nens i nenes per tal de treballar més a fons els aspectes educatius de la mateixa. Podeu trobar-ne les directrius en aquest díptic.
A més, la Regidoria ha publicat un blog resumint-ne tota l'experiència: http://cinemadretsinfants.org

L'iniciativa, que ja fa anys que es du a terme, inclou també activitats per escoles, la qual cosa dóna l'excusa perfecta als mestres per tractar aquests temes al voltant dels drets dels infants a classe, de manera més profunda i profusa.

No feu plans, doncs, per aquests diumenges de Novembre i Desembre!



Conducció temerària per París (pel Claude Lelouch)

Cap comentari
Agost de 1976. 5:30 de la matinada. Porte Dauphine, París. Un cotxe arrenca sorollosament sota un túnel i s'encamina desenfrenadament cap a un destí inicialment incert. Recorre els carrers d'un París somnolent superant amb escreix els límits de velocitat, saltant-se semàfors en vermell, conduint en sentit contrari, derrapant a cada corba. El que condueix no és altre que el director de cinema Claude Lelouch, autor, entre d'altres, de la mítica "Un homme et une femme" (però també del millor curt de "Lumière et compagnie", representant l'amor al llarg de la història del cinema en una sola presa).
Lelouch ha decidit, fa tan sols unes hores, filmar un curt anomenat "C'était un rendezvous" ("Era una cita"), que s'acabaria convertint en una peça cinematogràfica enigmàtica i seductora, que va despertar molta polseguera i que ha acabat esdevenint una petita joia oculta del cinema francès (i que hem descobert a Messy Nessy Chic)
Aquí un petit extret de dos minuts per copçar la força d'aquest vibrant curt.



Dins del cotxe, el propi Lelouch conduint, i dos operaris més, tan lligats com podien. "Vaig prendre moltes precaucions per evitar un desastre. Estava disposat a deixar-ho en el mateix moment en que sorgís algun risc important per les nostrs vides o per les d'algú altre. Fins i tot vam posar a un dels companys en un revol sense visibilitat, que m'havia d'avisar per walkie-talkie de si hi havia algun perill. En arribar-hi no em va avisar, així que vaig seguir sense reduir ni un bri la velocitat. Desprès, però, em va dir que el walkie estava espatllat i que no hagués pogut avisar-me si hagués calgut."


Veure París llevant-se, amb els carrers a mig posar, sent solcada per un Mercedes amb l'accelerador premut fins al fons és tota una experiència. Tal com el propi Lelouch comenta, "la gràcia està en que, al final, descobrim que hi ha un motiu per les presses. Si no, no tindria cap sentit. Aquesta és la gràcia del cinema, que t'explica una història des del punt de vista d'algú." La dona a la que troba al final del trajecte, al davant del Sacré Coeur, és la muller del propi Lelouch, i ella sola li dona sentit a totes les presses i als riscos.
En aquesta entrevista feta resseguint el mateix recorregut amb el mateix cotxe, el propi Lelouch n'explica molts dels detalls curiosos.




L'excusa de l'entrevista li permeté de refer el trajecte, però no era el primer cop que el refeia, doncs just després de rodar el curt, el propi Lelouch va tornar a fer el recorregut, aquest cop muntat sobre un Ferrari esportiu per tal de gravar el so del motor i muntar-lo després al damunt del rodatge primigeni per aconseguir l'efecte de velocitat.

La polèmica va agafar embrenzida molt ràpid. Ningú sabia qui havia estat el conductor temerari. Van circular rumors de que era algun pilot de Fòrmula 1, contractat especialment per l'ocasió. Però no. El Claude Lelouch va haver de sortir a la palestra per admetre que havia estat ell mateix el boig al volant que havia filmat aquelles imatges.

Aquest és el recorregut complert que va fer pel mig de París.



Rodada, per descomptat, en una sola presa, "C'était un rendezvous" roman com un molt bon exemple dels riscos -tant cinematogràfics com reals- que els cineastes francesos van voler correr per donar-li una nova embrenzida al cinema, encaixonat en els gèneres provinents de Hollywood i el seu llenguatge perfectament definit i delimitat.

Els anuncis de TV del Fellini

Cap comentari
Molts pensaran, potser amb part de raó, que els anuncis de televisió són el refugi dels directors de cinema vinguts a menys. És una manera d'aconseguir diners de manera ràpida i sense haver d'hipotecar molts mesos de la teva vida gestant. Però, és clar, aquesta norma no s'aplica quan el director en qüestió és el Federico Fellini.


L'any 1991, la Banca di Roma va contractar al Fellini perquè els hi rodés tres spots diferents. Basant-se en somnis que el propi Fellini havia tingut en els darrers anys, es va treure de la màniga els "Che brutte Notti" ("Quines males nits"), tres malsons d'un mateix protagonista.

Aquest n'és el primer i, com podreu veure, no té desperdici.



El desesperat protagonista està encarnat pel Paolo Villagio, que al voltant d'aquelles dates estava treballant amb el Fellini a la pel·lícula "La voce della luna". Invertint la imagineria habitual de la pobra noia en perill i que ha de ser salvada, el Fellini posa a aquest pobre home en una posició molt vulnerable, de la que s'escapoleix en acabar-se el malson.
Però és llavors quan arriba el que, a gust d'un servidor, és el millor de la peça. El seu psicoanalista (interpretat pel Fernando Rey) li diu que ell és especialista en psicologia, no en diners. Així que el "deriva" a l'especialista en diners, el Banca di Roma, evidentment.

No van ser aquests tres els únics anuncis que el director va rodar. Els altres (potser menys atrevits que aquest) els podreu trobar a OpenCulture.