Huis Clos (Sartre) - Sala Atrium

1 comentari
La apertura de la nova sala Atrium, que conjumina aula/taller, centre de recerca i estudi, companyia i sala de teatre, ha obert recentment les seves portes i ha escollit per a tal ocasió el clàssic de Sartre, Huis clos, aquí traduïda com A porta tancada.
És una sala petita, on les grades s'amunteguen quasi al damunt de l'escenari i així, més que estar a prop de l'escenari, hom s'hi sent quasi literalment a dins. I en aquesta obra de Sartre, l'escenari és l'infern, així que el lloc s'hi adeia perfectament.

Tres personatges, recent perduda la vida, són abandonats en una cel·la de l'infern, tan sols tutelats per un mestre de cerimònies -figura fantasmagòrica, de moviments dansaires i enigmàtics- que els guia quan cal.
Diàlegs ferms, interaccions impressionants en un text existencialista que reserva pel final una famosa frase que resumeix, precisament, l'existència humana (i que no reproduirem aquí per no caure en un spoiler monumental).
Però el que més em va impactar, si em permeteu, és l'estil actoral dels protagonistes i, per tant, la seva direcció. Lluny dels escarafalls i la impostura que la marca de l'Escola del teatre deixa en els seus deixebles, les actuacions eren no només properes sinó, sobretot, naturals, una característica que ha defugit, definitivament, la majoria d'actors catalans.

Impecable espectacle doncs, en un marc, el de la Sala Atrium, que podria ben aviat convertir-se en referent de les peces en petit format, proposant una aproximació al teatre molt més interessant que el de la majoria de sales de Barcelona.

Hiroshima mon amour (1960) - Alain Resnais

Cap comentari
Hi ha un selecte grup de cineastes i de pelis que han vingut a demostrar que el cinema és un art. Són poques, molt poques cintes les que han tractat el cel·luloïde com si fos un llenç, afegint-hi la dimensió temporal, intentant anar més enllà del que estava establert, més enllà del que el cinema nord-americà, el que assentà gran part de les bases de la narració cinematogràfica popularment acceptada, proposà.
Resnais juga amb les imatges, les transposa, les intercala, sembla no voler seguir cap norma, sembla estar experimentant. L'encisador text de Marguerite Duras, escrit expressament pel film a encàrrec del propi Resnais ja posa fil a l'agulla per tal de que el francès n'acabi confeccionant un tapís ple de sentiment i de sentit.
La memòria i l'oblit, encadenats a una història d'amor fugissera.