La peli de... Neus Carbonell

2 comentaris
Com ja saben els habituals de "L'última projecció", La peli de...  és la nostra secció preferida. Aquest és l'espai on els amics del blog trien una peli que els ha marcat profundament i intenten expressar amb paraules als sentiments que van sentir quan la van veure.

Aquest cop ens presenta la seva peli la Neus Carbonell, una bona amiga, apassionada pel món del cinema, que va estudiar a l'ESCAC i que coneix el cinema des de dins, com a professional. Potser per això ha triat aquesta peli tan i tan especial. 

Només un últim avis... hem "tapat" una part del text on s'expliquen detalls de la peli, per protegir d'spoilers la lectura als que no l'hagin vist. Per llegir el text complet, seleccioneu amb el ratolí la part del text que es veu fosca i ja està!

Ara si... us presento la gran peli de la Neus, disfruteu! 



Noemí me pide que participe en esta sección y logra convencerme, así que me pongo a pensar en pelis que hayan sido especiales para mí. La verdad es que al principio me cuesta, porque me vienen a la cabeza secuencias, diálogos, momentos... pero no sé si se merecen el título de “la peli de” hasta que recupero Fanny y Alexander y se hace la luz.


La vi de pequeña, debía tener 9 años y la echaban por la tele. Es una historia que tiene todo: familia, niños, celebraciones, teatro, muerte, miedo, magia... Recuerdo claramente las dos partes, la primera cálida y familiar y la segunda, cuando la madre se casa de nuevo, blanca y cruel. Y recuerdo tener pesadillas con el obispo (tanto me impresionó).

Fanny y Alexander nació como una serie de televisión de 4 capítulos (312 minutos en total) y posteriormente se estrenó en una versión de 180 minutos que cuenta la historia de estos dos hermanos de la gran familia Ekdahl a principios del s. XX. La particularidad de esta familia es la exhuberancia y alegría con la que celebran la vida, a pesar de sus encuentros y desencuentros. Desde una perspectiva infantil, es el lugar ideal para crecer y aprender. Este universo se rompe con la muerte del padre de Fanny y Alexander y con la boda de la madre con el obispo. La madre y los hermanos se mudan a una casa blanca y vacía... con parientes fríos donde todo se vuelve insufrible. El obispo prohibe a la nueva esposa e hijos que sigan en contacto con la familia Ekdahl y estos, cuando la situación se hace insostenible, acuden al rescate. Para ello piden ayuda a un amigo de la familia que rapta a los niños y los lleva a su tienda de antigüedades. Allí conocen a Ismael, el personaje más curioso de la película. Y es difícil continuar sin desvelar el final, así que mejor lo dejo aquí.

Me encanta la luz de la película (como se marcan las diferencias con los colores), el ritmo y la planificación. Pero sobre todo me encanta que después de todas las pelis sesudas de Bergman (algunas estupendas y algunas también de difícil visionado, por decirlo suavemente) decidiera que su última película fuese esta historia (en 1983 Bergman afirmó que Fanny y Alexander cerraba su trayectoria cinematográfica). Porque se pueden contar todas las cosas importantes contando la historia de una gran familia. Todo lo bueno y malo sucede en ese mundo reducido; aunque (afortunadamente) no te reconozcas en todas las historias, sí serás capaz de entender porqué suceden o qué mueve a esos personajes a actuar de esa manera. 

Así que aquí os dejo esta peli escogida y recomendada, espero que la revisitéis si ya la habéis visto o que os animéis a disfrutarla si no la conocéis, :)

The Artist ja arrassa en els primers premis de la temporada

1 comentari
Aquesta és la peli que està bocabadant a tothom aquest any i que sembla disposada a emportar-se els premis més importants de l'any. De moment ja ha començat amb els premis de la Crítica de Nova York. Candidata pels Oscars? Segur!

Un classic de l'autocontrol: Werner Herzog és disparat durant una entrevista

Cap comentari
Aquest vídeo té uns anys però a mi em segueix fascinant la reacció d'aquest home. Werner Herzog, en una entrevista és disparat per algú amb una arma d'aire comprimit i la seva reacció és gairebé inexistent.

L'entrevista es va fer en dues localitzacions, en un exterior de Los Angeles i en un plató de televisió. Després del tret, el mateix entrevistador li pregunta sobre el tema i li demana que ensenyi a càmera la ferida... els comentaris d'en Herzog (i els calçotets també) són impagables:  en definitiva: un gran vídeo!




Suposo que rodar varies pelis amb el Klaus Kinski et fa tornar inmune al dolor... és la única explicació que hi trobo.

Veure pelis de terror canvia el teu cervell

Cap comentari
Pel que sembla, veure una peli que contingui escenes terrorífiques o sagnants fa que el cervell canvii la seva manera de pensar, activant tota una sèrie de mals records passats i fent que el cervell activi una mena de pseudo-estat d'alerta en la que tots els sentits es posen a treballar per defensar-se d'una possible amenaça.

Me n'assabento d'això a través de la Laia Barbosa, i no puc més que posar-me a riure. No per fotre-me'n de l'estudi, ni molt menys, sinó per pensar que servidor de vostès deu tenir el cap molt regirat ja, després de tantes hores de cinema de terror com m'he empassat.

I, d'altra banda, no deixa de ser curiós revisar en clau científica aquells moments en els que, de debò, ho vam passar malament al cinema, agafats a la cadira (o a l'espectador/a més proper) o bé dissimulant i fent veure que ets més valent del que voldries. Resulta que quan estàvem garratibats esperant que el Jason Vorhees sortís de qualsevol raconet per despatxar una víctima més, el nostre cervell estava realment creient que ens trobàvem en una situació de perill!
És a dir, que això confirma la nostra teoria de que, en realitat, el (bon) cinema ja és percebut pels nostres cervells com a real, sense que calgui posar-se ulleres per veure en 3D, com la indústria s'ha entestat ara en imposar-nos. El nostre cervell ja sap el que ha de fer quan un psycho killer et persegueix amb una serra mecànica, quan un esperit et ronda o un monstre despietat intenta invadir el saló de casa teva.
Això, si més no, em tranquil·litza. Imagino que després de tant d'entrenament, si algun dia alguna d'aquestes situacions ens passés en la vida real, el nostre cervell sabria què fer.

Mini-trivial cinèfil: Qui és aquesta actriu?

5 comentaris
Alguna idea de qui podria ser? Respostes als comentaris! :D

La peli de... Carles Roca Font

Cap comentari
Tothom té una peli especial, una pel·lícula que et toca, et trasbalsa, et canvia -fins i tot- la vida. No té perquè ser la millor, no té perquè ser una obra mestra. Potser no és més que això, una peli especial, arrelada a unes circumstàncies o, potser, a unes persones determinades. I cadascú té la seva. Ja tenim una llista important de pel·lícules "favorites", entre les que hi figuren La huella, El padrino II, Sillas de montar calientes, Cristal oscuro, La soga, Poltergeist i Moulin Rouge. Com veieu, veritables joies del cinema de tots els temps i de tots els gèneres.
Avui a aquesta llista se li afegeix la peli del Carles Roca Font, una gran persona a la que vaig conèixer ja fa un parell d'anys per les xarxes socials, a la que li encanta el cinema, que té un multipremiat blog per aprendre anglès i que, a més, a publicat un llibre darrerament.
És un veritable plaer saber quina és la peli del... Carles Roca Font.


Durant un temps vaig ser un fan obsessiu de Julio Medem. Els seus cinc primers llargmetratges em van marcar, els vaig trobar trencadors, originals, genials...després...uf, millor no parlar-ne.

"La ardilla roja" va ser la seva segona pel·lícula i la primera que va escriure Medem al 100%, ja que "Vacas" l'havia escrit amb Michel Gaztambide. No crec que hagi vist una pel·li més vegades i he de reconèixer que cada vegada que la veig hi trobo alguna cosa, un detall que se m'havia escapat en anteriors visualitzacions.

Tècnicament té mancances degut al pressupost i probablement a la inexperiència. Sempre dic que si Medem hagués fet aquesta pel·li més endavant, encara hagués sigut més bona.

"La ardilla roja" és una història que gira entorn l'engany i a les expectatives que tenim a la vida. És molt més complexe del que sembla. És molt psicològica i tramposa. És una espècie de conte que barreja molts elements d'una manera fascinant, quasi màgica i sempre sorprenent. Jo la veig com un homenatge a la figura de la dona a la nostra societat i un clar al·legat contra el masclisme, representat pel taxista que interpreta Karra Elejalde. Emma Suárez, la indiscutible musa de Medem, és l'autèntica protagonista de la pel·lícula i es menja la càmera interpretant una misteriosa jove a qui li agrada jugar amb la gent. L'altre protagonista és Jota (Nancho Novo), un jove que al principi de la pel·lícula intenta suïcidar-se i que després s'inventa una espècie de road-trip amb la Lisa...o era la Sofía?

Bé, no m'agradaria desvetllar més sobre aquest gran clàssic modern que probablement va ser més admirat fora de les fronteres del seu país d'origen. Pels que no l'hagueu vist, gaudiu-la sense haver llegit de què va. Doneu-li una oportunitat! i els que ja l'heu vist i penseu que estic exagerant, torneu-la a veure i gaudiu d'una pel·li fresca, plena de detallets i que...no és el que sembla!



Si vols saber quines són les altres pelis favorites dels nostres lectors, passa't per aquí.

Cortazar y el disimulo

Cap comentari

Jo faig el mateix...

The tree of life (2011) - Terrence Malick

3 comentaris

No penso explicar-vos res d'aquesta pel·lícula. Només demanar-vos que l'aneu a veure. No estic pas dient que us hagi d'agradar. Pot agradar-vos o pot desagradar-vos. És d'aquelles pelis que us pot semblar sublim o avorrida a més no poder. Però l'heu de veure.
Hi ho heu de fer perquè, en els darrers anys, el cinema de crispeta oliosa ens ha enterbolit la ment. Cada cop som menys capaços de "suportar" plànols sostinguts, llargs, calmats i pausats. Necessitem que tot estigui molt clar, que els personatges es comportin com esperem que es comportin, que la trama vagi per on vulgui però sempre mastegant-ho tot molt, per tal de que la digestió sigui fàcil.

Cada cop costa més trobar una peli de la qual sortir-ne amb ganes d'assentar-se en un bar i, amb un cafè a la mà, intentar trobar-li els tres peus al gat, desfer-la, desmuntar-la i tornar-la a muntar. Cada cop parlem menys de les pelis que veiem, perquè no hi ha massa del que parlar.
I, no em malinterpreteu, crec fermament en el cinema de crispetes i explosions. M'agrada, el gaudeixo molt quan està fet amb artesania. Diria que ha estat el tipus de cinema que m'ha educat, que ens ha educat a tots en això de veure pel·lícules. Però la sobredosi a la que hem estat sotmesos en els darrers temps, sense quasi oasis de dignitat fílmica, ens ha deixat en un estat comatós del que pot ser difícil sortir-se'n.


La peli del Malick ens costa de veure, ens demana un esforç sobrenatural per captar-ne els detalls, per entendre la seva arquitectura saltimbanqui i (aparentment) descoordinada. Ens obliga a fixar-nos en detalls que no solen ser importants en totes les altres pelis que veiem al cap de l'any. Perquè si et perds o oblides la primera escena en la que surt el Sean Penn potser t'estàs perdent tres quartes parts del significat de la peli.
I ens demana l'esforç de no voler-ho entendre tot per gaudir-ne, ens convida a gaudir d'una pel·lícula fent servir tots els sentits.
En definitiva, ens demana l'esforç d'estimar el cinema.
Estimeu el cinema, aneu a veure-la.

Kidd Video, un mite de la meva infància

Cap comentari
Aquesta sèrie la passaven per TV3 per allà els anys 80, i a mi em va enganxar. Era una txorrada descomunal, un cúmul de clichés per a adolescents amb les hormones encara per desenvolupar, però a mi em va enganxar per la música.
El que els passava a aquest grup de joves que tenien una banda ho explicava molt bé la seqüència inicial de cada capítol.



No vols tu que acabaven sent dibuixos animats i convertint-se en "esclaus musical (per sempre)" d'aquest senyor tot estrany?
Tot i ser una producció de la cadena NBC, les similituds estilístiques amb la imagineria de la llavors emergent MTV eren molt evidents. En les seves aventures, els Kidd Video, de sobte, es posaven a ballar per treure's l'estres de les seves aventures, anaven amb monopatí i interactuaven amb videojocs multicolors. Tot molt eighties.
Ja us dic, no recordo ni una sola de les aventures dels Kidd Video, però no se'm treuen del cap les melodies de moltes de les cançons que cantaven sempre al final de cada episodi. Els propis xavals es composaven les cançons que, és clar, eren d'un synth-pop que tira d'esquena, però que a la època funcionava i molt bé. Ei, que no us vull donar la llauna, però... aquí van alguns dels meus favorits (incloent-hi una versió d'un tema clàssic de les Supremes, el Baby don't leave me!).













Ja és divendres. Let's dance! (but properly)

2 comentaris
Ja tenim aquí el cap de setmana. Ara només toca posar-se a ballar. Això sí, amb criteri. El millor lloc per aprendre'n no és, encara que sembli mentida, a l'acadèmia de Fama, tot escoltant els crits del Rafa Méndez. La millor manera és fixar-se en el cinema.
Aquí teniu tot un regal molt especial per a tots vosaltres, de part de l'Última Projecció: un repàs de les millors escenes de ball de la història. Com es ballava abans i com es balla ara!

Això sí, per molt que Hollywood ens vengui la moto, si tu et poses a ballar al mig d'un "garito" amb algun d'aquests estils, estàs perdut. :D

Ricky Gervais tornarà a presentar els Golden Globes Awards

Cap comentari
Doncs a mi m'ha sorprès. Després de tot el cacau que es va muntar l'any passat, amb el monòleg "troll" i les reaccions d'actors i associacions de mitjans, l'últim que m'esperava és que contractessin a Ricky Gervais per tercera vegada per a conduir la gala dels Globus d'Or.


Serà que la organització vol silenciar les crítiques que van sorgir quan l'any passat van anunciar que Gervais no tornaria a presentar la gala? Serà que necessiten audiència? En qualsevol cas, segur que la tindran i molta!

De moment la polèmica està servida: serà divertit veure les reaccions dels actors i actrius amb el nou monòleg, potser a molts d'ells els fa més por que il·lusió assistir a la gala...

Paul Newman i Clint Eastwood, dos bons amics

2 comentaris

Melancolia (Melancholia, 2001 - Lars Von Trier)

1 comentari


Comencem pel principi: Lars von Trier és un d’aquests directors que tot aquell que es consideri amant del cinema ha de seguir atentament i no perdre’s res del que faci.

Pot agradar més o menys però és un dels autors que millor coneix el llenguatge cinematogràfic i és capaç de posar totes les seves eines i tècniques al servei d’una història, ja sigui bona, boníssima o terrible (en algunes ocasions).

He de confessar que hi ha pelis seves que no suporto, però amb Dogville es va guanyar la meva eterna admiració. No importa res del que faci o digui després d’aquella peli, ja em té convençuda de per vida ;-)

El cas és que tant Dogville com Melancholia, tenen un punt en comú, una de les característiques que més em fascinen i m’indignen alhora.
En aquestes pelis hi ha histories terribles, moments d’una emoció i una potència de sentiments enorme que no s’expressen degut a actituds fredes, passives o indolents dels seus personatges.
La potència de les histories em trasbalsa però ho fa més encara la incapacitat d’alguns personatges per reaccionar emocionalment a la ficció que els rodeja. Mentre ells actuen passius o incapaços d’expressar-se, jo em remoc al seient a punt de rebentar...
Ho passo fatal però alhora m’emociona molt i em fa sentir que estic veient Cinema.

En el cas de Melancholia el millor és anar-la a veure sense saber res de la historia, deixar-se portar a mida que passa i anar-se sorprenent (o no) de les diferents actituts que tenim davant la realitat.
Per últim, a banda d'una bona història, la peli té una factura bellísima, conté actuacions memorables (i no parlo de la Kirsten Dusnt) i una música sublim.

I si ja l'heu vista i la voleu recordar, podeu veure el tràiler aquí sota:

És l'11 de l'11 de l'11!!! El dia del Nigel Tufnel!

Cap comentari

Molts esperaven el dia d'avui per guanyar la loteria, per veure la fi del mon o vés a saber per quin altre motiu. Però de tota la gent que esperava aquest dia, n'hi uns quants particularment frikis.
Són uns cinèfils que van quedar encisats per una peli molt particular: This is Spinal Tap, del Rob Reiner, un mockumentary (documental fals i de conya) sobre un suposat mític grup de heavy metal.
I quina relació té aquesta pel·lícula amb una data tan rodona com la d'avui? Doncs en aquesta escena en trobareu la clau:
Tal com el bon amic Marphille em descobria, aquest grup de fans, cada dia més nombrós, té fins i tot representació a Facebook, així que poca broma. Honorem com cal al Nigel Tufnel Day!

Un anell per a controlar a tots els amants de la música

Cap comentari

Pòsters poc originals: homes sota cames de dones

2 comentaris
La originalitat no és una de les qualitats per la que destaquen alguns dissenyadors de pòsters de pel·lícules. Hi ha, dins del disseny de pòsters, el que en podríem dir gèneres. Avui us en acostem un de molt particular que ens arriba a través del Tumblr del Listonauta: els homes sota les cames de dones.

Llevar-se en dilluns

1 comentari

Criticant als crítics (segons Isaki Lacuesta)

Cap comentari
Només té un post, un únic post, el blog que acaba de crear el director de cinema Isaki Lacuesta. I ho fa, sembla, per donar suport a un text llarg, dens però molt encertat i directe, en el que critica als crítics, que no és poc. En critica les actituds, els oblidats, la manca de professionalitat i un munt més de defectes molt ben apuntats. I tot arran d'un article del Sergi Pàmies a la Vanguàrdia.
Si us agrada el cinema no us hauríeu de perdre aquest text, lúcid i serè, com han de ser les crítiques. Fins i tot si aquestes són per criticar als mateixos crítics.

Aquí en teniu un petit extret.


LA CRÍTICA ESPECTACULAR


En su artículo “Paso doble” del pasado 7 de octubre, Sergi Pàmies escribe que “el cine de arte y ensayo aplica un código penal distinto del que regula el cine convencional”. Según Pàmies, las películas “de autor” jamás son reprobadas, y por eso le parece ejemplar que uno de los críticos de El País, Carlos Boyero, haya “repudiado y combatido” mi película “Los pasos dobles”. Añade Pàmies que, en cambio, es usual y de buen tono criticar películas “comerciales” como “Larry Crowne”.
Los hechos, sin embargo, desmienten la teoría de Pàmies: hace años que los críticos de los periódicos españoles más vendidos (El País, El Mundo, ABC) denigran e ignoran, de forma sistemática, el cine “de autor o experimental”. Y escribo “ignoran”, porque ésa es la palabra clave: nada se puede reprochar a quién manifiesta sus opiniones honestamente, pero sí a quien renuncia al deber de informar a los lectores. Consultemos la hemeroteca: cuando en 2002, “El viaje de Chichiro” ganó el Oso de Oro, los lectores descubrimos que la mayoría de los cronistas españoles no se habían dignado a verla. En 2006, “Naturaleza muerta” de Jia Zhang-Ké ganó el festival de Venecia, y de nuevo, los críticos de esos diarios prefirieron descansar; al día siguiente, justificaron su falta de profesionalismo describiendo a Zhang-Ké como un chino desconocido, cuya película se proyectó en “un único pase nocturno” (Boyero). Entonces ocultaron al lector que Zhang Ké ya era un cineasta célebre, premiado en festivales de medio mundo; si no lo sabían, hubiera bastado un vistazo al dossier de prensa o a la web del festival para no tener que engañar a sus lectores. [En Internet pueden leer “La catatonia nacional”, de López Fernández, una apasionante recopilación de los insultos proferidos aquel año contra Lynch, Weerasethakul, Resnais, etc]. En 2008, el mismo Boyero se jactó de abandonar su puesto de trabajo, cuando puso al caer de un burro “Shirin”, de Abbas Kiarostami, sin haberla visto. Entonces, más de dos cientos lectores de El País escribimos una carta de protesta por su lamentable cobertura. Fue cómico comprobar cómo varios profesionales de la critica al trabajo ajeno consideraron que nuestra queja era un “ataque a la libertad de expresión”.

Podeu acabar de llegir el fantàstic text en el seu blog.

Remember, remember, the 5th of November

1 comentari
No he parat de llegir avui per la xarxa que calia recordar, recordar, el cinc de Novembre, doncs és la data en la que el Guy Fawkes va intentar cremar el parlament anglès, allà per l'any 1605, i en ell es va inspirar el protagonista de V de Vendetta (còmic de l'Alan Moore i posterior adaptació cinematogràfica).
Però és que el 5 de Novembre va passar una altra cosa, més important si se'm permet. Va passar això...


"First, you turn the time circuits on. This one tells you where you're going. This one tells you where you are. This one tells you where you were. You input your destination time on this keypad. Say you want to see the signing of the Declaration of Independence [Jul. 4, 1776] or witness the birth of Christ [Dec. 25, 0000]. Here's a red-letter date in the history of science: November 5, 1955. Yes! Of course! November 5, 1955! That was the day I invented time-travel. I remember it vividly. I was standing on the edge of my toilet hanging a clock, the porcelain was wet, I slipped, hit my head on the sink, and when I came to I had a revelation! A vision! A picture in my head! A picture of this! This is what makes time travel possible: the flux capacitor! It's taken me nearly thirty years and my entire family fortune to realize the vision of that day. My God, has it been that long? Things have certainly changed around here. I remember when this was all farmland as far as the eye could see! Old man Peabody owned all of this! He had this crazy idea about breeding pine trees."

Trivial: els malvats de Disney

4 comentaris
Per molt que molts s'entestin en criticar, la factoria Disney ha poblat bona part de les nostres infàncies amb pel·lícules meravelloses i ha sembrat centenars de records inesborrables amb el pas dels anys. D'altra banda, la contribució de Disney a l'evolució del cinema d'animació és absolutament insubstituïble, influenciant fins i tot als grans creadors de l'anime japonès.
Però anem al gra. Els malvats de les pelis de Disney han visitat molts dels nostres somnis més pertorbadors. Són alguns dels personatges més memorables de la història del cinema i mereixen un homenatge, encara que sigui en forma de trivial.
Quants d'aquests malvats de Disney sou capaços de reconèixer? Cal encertar el nom i la pel·lícula en la que apareixien. I compte, en alguns casos cal encertar dos o fins i tot tres personatges alhora!
Ja ho sabeu, respostes als comentaris. A veure si les traiem totes!


1- Personatge:_________________ Peli:___________________

2- Personatges:_________________ Peli:__________________

3- Personatge:_________________ Peli:___________________

4- Personatge:_________________ Peli:___________________

5- Personatge:_________________ Peli:___________________

6- Personatge:_________________ Peli:___________________

7- Personatge:_________________ Peli:___________________

8- Personatge:_________________ Peli:___________________

9- Personatge:_________________ Peli:___________________

10- Personatge:_________________ Peli:__________________

11- Personatge:_________________ Peli:__________________

12- Personatge:_________________ Peli:__________________

13- Personatge:_________________ Peli:__________________

14- Personatges:_________________ Peli:_________________

15- Personatges:_________________ Peli:_________________

16- Personatge:_________________ Peli:__________________

17- Personatge:_________________ Peli:__________________

18- Personatge:_________________ Peli:__________________

19- Personatge:_________________ Peli:__________________

20- Personatges:_________________ Peli:__________________

21- Personatge:_________________ Peli:__________________

22- Personatge:_________________ Peli:___________________

23- Personatge:_________________ Peli:__________________

24- Personatge:_________________ Peli:__________________

25- Personatge:_________________ Peli:__________________

26- Personatge:_________________ Peli:__________________

27- Personatge:_________________ Peli:__________________

28- Personatge:_________________ Peli:__________________

29- Personatge:_________________ Peli:__________________

30- Personatge:_________________ Peli:__________________