Coriolanus (2011) - Ralph Fiennes

3 comentaris
Meritosa però a estones fallida adaptació contemporània d'un dels texts més extensos de Shakespeare la que intenta el Ralph Fiennes, aquí debutant darrera la càmera.
Meritosa perquè intentar adaptar un Shakespeare mereix un respecte i perquè intentar modernitzar-lo portant-lo a un context contemporani és una trampa a la que hi pots caure de quatre grapes si no domines el mitjà. I el Fiennes, si més no hores d'ara, encara no domina el mitjà.
Això provoca escenes que, justament per la seva modernització, patinen, grinyolen esgarrifosament arribant de vegades fins i tot a ser una mica vergonyants. Els diàlegs entortolligats, amb mencions als déus i farcits de metàfores costen d'encaixar en una trama de polítics i militars contemporanis.

Tot i així, no totes les escenes on la modernització és palesa grinyolen, ni molt menys. Cal reconèixer-li a la pel·lícula el mèrit de portar-te per una trama interessant a saltirons entre escenes poc encertades i d'altres més rodones sense que l'interès general decaigui.

Gran part d'aquest mèrit cal atorgar-li al fabulós planter d'actors, esplèndids tots ells (a excepció d'una Jessica Chastain desaprofitada). Des del mateix Ralph Fiennes -que, tot i que voreja l'excés i el ridícul en alguns moments donat el desaforament amb que ataca les línies del bard, està absolutament sublim en moltes altres (l'escena final, per exemple, amb un primer plànol sucós i generós a parts iguals)- fins a la Vanessa Redgrave que, ella soleta, és capaç de convertir una escena en la millor de la pel·lícula, tan sols perquè ella hi participa molt activament. Però també el Brian Cox o el Gerald Butler compleixen amb escreix i converteixen Coriolanus en un lluïment actoral de primera.

Així, amb els seus alts i baixos, l'honestedat del Fiennes fa que l'espectador estigui disposat a tenir una mica de paciència per passar pel damunt de les escenes menys reeixides a l'espera de les que sí que han funcionat i que revelen un director que, potser amb un text menys ambiciós a les mans, pot ser capaç d'entregar pel·lícules molt a tenir en compte en un futur no massa llunyà.


3 comentaris :

peli davui ha dit...

A nosaltres ens va agradar. Potser li manca una mica de "màgia" tipus Julie Taymor, però el conjunt és força satisfactori. No creiem que grinyola tant com dieu, però això va a gustos, és clar. Hi ha qui creurà que Julie Taymor es passa en les seves actualitzacions shakespirianes, però a nosaltres el seu Titus ens va encantar. En tot cas, sempre millor que la cosa aquesta de la Jennifer Lawrence que també s'estrena avui. Ens agrada més la sang i el fetge que el romanticisme de balls i petonets a mitjanit.

Marc Ambit ha dit...

No hem tingut ocasió de veure res de la Julie Taymor :( Però ens n'heu donat ganes! :D

peli davui ha dit...

Molt millor Titus que The Tempest que ja és un excés (a part que l'obra és més "complicada"). Fora del rotllo Shakespeare, té una peli molt maca que és Across the Universe on els protes canten cançons dels Beatles sense que la cosa grinyoli.