Ruby Sparks (2012) - Jonathan Dayton i Valerie Faris

Un jove escriptor desencisat, esmaperdut, introvertit, intenta trencar el seu bloqueig narratiu escrivint sobre la noia dels seus somnis, de nom Ruby. Ho fa amb tanta intensitat que el personatge cobra vida i, de carn i ossos, s'enamora d'ell.

Interessantíssim punt de partida, el de Ruby Sparks. L'espectador empatitza amb aquest talent literari que va tastar l'èxit de molt jove i que ara no sap com continuar escrivint, que es troba sol i desemparat, i que ha descobert que tot el que escrigui sobre la Ruby amb la seva màquina d'escriure, es farà realitat. L'espectador vol saber com encaixarà la Ruby en la vida real de l'escriptor, com aquest gestionarà el fet d'estar vivint una fantasia que ha esdevingut realitat. L'espectador vol veure si és capaç de resistir la temptació de modificar-la, si és capaç d'acceptar-la "com és". L'espectador espera moltes coses.
I la pel·lícula, no ho negaré, li ho dóna. Però li ho dóna amb tan poca convicció, tan escadusserament, tan superficialment, amb una dubitativa trama que no sap si tirar per la comèdia romàntica, per la comèdia d'embolics o pel drama més intens i d'arrels profundament psicològiques.


I en aquest dubte, imaginem, hi té molt a veure la guionista, la Zoe Kazan, que també s'encoloma el paper de la Ruby. La Zoe Kazan ha explicat una història molt seva, i ho ha fet de manera extremadament autocomplaent.

Distreta, entretinguda, còmode de veure i, fins i tot, de gaudir. Però també molt més buida, tova i efervescent del que calia esperar dels directors de l'apreciable Little Miss Sunshine. I amb el mateix imperdonable pecat: un final absolutament denigrant, que tira per terra tot el discurs fet anteriorment i que prometia ser un dels grans encerts d'aquest film massa mediocre.