La peli de... David Baron

Ja em perdonareu, però l'explicació que fa el David Barón (un dels talents que formen part de Zinc in films) de la seva peli preferida, Akira, ens ha tocat molt endins. Més que res perquè gràcies al seu escrit hem recordat sensacions que a nosaltres també ens va despertar la peli del Katsuhiro Otomo. Ja veieu que, a l'hora de la veritat, de pel·lícules favorites cadascú té les seves i que els gustos són, afortunadament, molt heterogenis. I no us deixeu de llegir a tots els fanàtics de les seves pel·lícules favorites que han col·laborat amb nosaltres.

Com la majoria de socis “fundadors” del Club Súper 3 vaig conèixer involuntàriament l’animació japonesa gràcies a sèries com Bola de Drac o Dr. Slump. Però va ser gràcies al videoclub del meu barri, que vaig conèixer en profunditat el fenomen del manga: un univers animat que va absorbir el meu cervell pre-adolescent. Vaig trobar-hi arguments per adults, infinitat de gèneres, personatges dissenyats amb una originalitat extrema, crueltat sense censura, sexe explícit, una manera insòlita d’entendre la ciència ficció i, sobretot, un tractament cinematogràfic de l’animació. A casa es pensaven que eren simples dibuixos animats i, com sempre em quedava veient les cintes tard a la nit, mai van ser conscients de què estava mirant en realitat. I sort en vaig tenir!
Va ser precisament dins duna d’aquelles cintes VHS on vaig trobar la promoció d’Akira. Sí, sí, aquells anuncis que trobàvem just després de les barres de colors, amb títols semblants a “próximamente, en cines”. Corria l’any 1992 i  quedava molt poc perquè aquesta meravella s’estrenés a Espanya, quatre anys després d’haver-ho fet al Japó.



És curiós, però no recordo gens a quina cinta la vaig trobar. Vaig reveure el tràiler un cop i un altre, i un altre... Allò era dinamita pura pels meus sentits.
Després d’això, no vaig parar fins a convèncer els meus pares que em portessin a veure-la al cine. La cara que van fer durant la projecció va ser tot un poema. Jo tenia 11 anys i està clar: Akira no era precisament una pel•lícula per tots els públics. Responsabilitats paternes a part... aquella va ser una experiència que no oblidaré mai.
La primera seqüència és tota una declaració d’intencions: una guerra motoritzada entre bandes de joves adolescents marginals. Així és com coneixem a Kaneda i Tetsuo, protagonistes corals de la història. També se’ns presenta Neo-Tòquio, un escenari immillorable i, al meu humil entendre, l’autèntica actriu principal; gràcies als seus carrers, edificis, cartells lluminosos, polítics corruptes i militars amb vocació de deïtat que l’habiten.



Aquella primera seqüència era un desplegament de recursos tècnics i artístics que li passava la mà per la cara a qualsevol pel•li d’animació del món. Només com a referència: Disney acabava d’estrenar La Bella y la Bestia i estava a punt d’estrenar Aladdín; pel•lícules molt dignes en molts aspectes –no em mal interpreteu–, però només vull que s’entengui com em va arribar a sorprendre tot plegat en comparació al que havia vist fins el moment.
Per altra banda, no puc deixar de mencionar l’excel•lent banda sonora de Geinoh Yamashirogumi. El meu tema preferit és, precisament, el que obre el film; s’anomena “Kaneda’s Theme” i només utilitza un cor de veus imponents i un instrument de percussió balinès anomenat Jegog, fet de canyes de bambú molt gruixudes. Tampoc oblidaré mai la magistral i psicodèlica Doll’s Polyphony que acompanya una altra seqüència mítica d’Akira.



La conjunció entre aquelles imatges i aquella música –tal i com acostuma a passar al bon cinema– em van transportar a aquell futur post-apocalíptic. Un futur que em fascinava i m’espantava a parts iguals. Sigui com sigui, jo no podia ser més feliç. Només els cinc primers minuts d’Akira em deien “Això és el millor que has vist fins ara, marrec. Només per això ja val la pena haver vingut”. A partir d’aquí –i no patiu pels spoilers–, res que no sapigueu els que l’heu vista i res que no us faria res experimentar als que no.
•    Més de deu i més de quinze personatges animats individualment a un mateix pla.
•    Decorats pintats a l’oli meticulosament.
•    Efectes d’il•luminació dignes de la vida real.
•    Moviments de càmera.
•    Una experiència sensorial en tota regla.

A tot això, Kaneda i Tetsuo veuen com canvien dràsticament les seves vides a partir d’aquella primera seqüència i queden atrapats dins d’una trama política, militar i científica que els supera de bon tros. Tot plegat posarà a prova el seu “jo”, la seva amistat i la seva capacitat per posicionar-se respecte el bé i el mal; conceptes confosos al llarg de la cinta, tal i com acostuma a passar a la vida real.
Adolescència, poders, espionatge, acció, amistat, decadència, desengany... Vint-i-un anys després d’aquella màgica sessió al Cinema Rambla de Terrassa, encara em semblen uns ingredients perfectes per dues hores de plaer audiovisual.
Ara bé, he d’admetre que després de tornar-la a veure per poder fer-ne aquesta ressenya, trobaria normal que algú afirmés que Akira no és precisament una obra d’art a nivell argumental. El guió de la pel•lícula es va escriure durant l’èxit del còmic en que s’inspira i del qual encara no havien acabat de publicar-se els darrers números. Així que el senyor Otomo va haver d’improvisar un allioli de personatges i trames dins d’una tourmix  per tal de no carregar-se el final d’una saga de vinyetes magistrals, ni la fidelitat dels seus lectors.
Si us animeu a veure-la i en acabat, us quedeu amb ganes de més, no ho dubteu. Aneu de cap a buscar els còmics d’Akira a la botiga, la biblioteca o a casa de l’amic friqui. Sis volums tan gruixuts com les velles guies telefòniques. Els que ja ho vàreu fer en el seu moment, sabeu molt bé de que parlo.

Jo ho vaig fer, i vaig acabar descobrint una renovada i, tanmateix, coneguda peça mestra. Un primer amor que encara dura.