Lo imposible (2012) - J.A. Bayona

El producte perfecte, Lo imposible és el producte cinematogràfic perfecte. L'Spielberg deu estar estirant-se els cabells per no haver estat ell el que se li acudís fer aquesta pel·lícula.
La concepció de la mateixa així com la seva execució encaixa perfectament amb el tipus de pel·lícula que més gent, avui en dia, pot portar al cinema. Parla d'una catàstrofe que tothom coneix. La pròpia catàstrofe fa pensar en que hi haurà efectes visuals ben espectaculars i cruents. Narra una història de superació i de lluita contra el destí i allò impossible. Ho fa amb dos caps de cartell perfectes per atreure tan homes com dones, però amb el prestigi actoral suficient com per no guanyar-se les crítiques dels cinèfils més empedreïts. I encara té més punts al seu favor però que ja no us explicarem doncs us desvetllaríem parts importants de la trama (encara que el tràiler els desvetlla sense embuts).
En definitiva, que és un gran producte, dels millors de la història del cinema recent. I és per això que ha arrassat, primer a Espanya i ara comença a fer-ho als USA (on ja ha aixecat admiració entre molta gent, per exemple la Reese Witherspoon).

I el millor que se li pot dir a un producte tan ben acabadet com aquest és que, com a pel·lícula, a nivell cinematogràfic, està realment bé, molt bé, de fet. Més enllà de l'admiració que ens desperta el fet de que un tipus com el Bayona -jove, encara sense un gran currículum a les seves espatlles- sigui capaç d'armar una producció titànica com aquesta, la pel·lícula és un delit.
No li hem vist, val a dir-ho, el drama insuportable que molts han esbombat. La pel·lícula té moments evidentment emotius però més enllà delsquinze primers minuts és perfectament suportable i se'ns acudeixen dezenes de títols recents que ens han provocat un estat d'ànim molt més insuportable que aquesta Lo imposible.


La història de la Maria (Naomí Watts) i del Henry (Ewan McGregor), junt amb els seus tres fills, intentant escapar amb vida de la zona de devastació del tsunami del 2004 s'estructura, fonamentalment, al voltant de la lluita constant que tots els membres de la família emprenen per tal de reunir-la després de l'implacable cop de la onada. La família es esquarterada, partida a trossos, en peces, que cal reunir de nou per completar el trencaclosques. i els elements, evidentment, hi estan en contra. Tan se val si és la Maria la que busca, amb l'ajut del seu fill gran, retrobar la resta de la família, o si és un dels nens que busca a sa mare, o als seus germans, etc. Totes les combinacions possibles hi són damunt del metratge.

I el Bayona els juga amb prou intel·ligència com per no ofendre a l'espectador (tan sols en algun moment intenta estirar massa la corda de la tensió fent que els personatges pràcticament es creuin sense veure's i això ens fa notar en excés la mà manipuladora del Bayona). Un podria pensar que l'emoció vindrà, per descomptat, en els moments dels retrobaments parcials de la família. I és així, però no deixa de ser curiós -i admirable- que el Bayona aconsegueix el clímax dramàtic no tant en fixar-se en la família sinó en els que els envolten. Així, l'emoció del retrobament d'alguns dels membres de la família esdevé més dramàtic en els contraplànols que el Bayona ens escup de les altres persones que són al mateix lloc, i que encara no han trobat a ningú, que encara no han recomposat el trencaclosques.

Se li pot tirar en cara al Bayona i a la seva monumental producció, això sí, que l'empresa, en qualsevol cas, és manipuladora. Que bastir una pel·lícula al voltant d'un drama real com aquest és anar directament a la jugular emocional de l'espectador sense compassió. Però també és cert que el Bayona sembla conscient d'aquest fet i procura no convertir la pel·lícula en un festí d'emocions telefílmiques. Entretinguda a més no poder, insistentment realista, Lo impossible és tot el que el cinema actual pot aconseguir a nivell de producte apetitós. Si a sobre ens agrada ja podem estar contents.