El cuarteto (Quartet, 2012) - Dustin Hoffman

Amable i simpàtica comèdia la que ha filmat el Dustin Hoffman en la primera ocasió en que es posa darrera la càmera. L'organització d'una gala benèfica que, com sempre, ha de salvar de la ruïna i el tancament la residència de músics retirats, articula una trama senzilla però ben portada al voltant de quatre ancians als que se'ls demana de reunir-se de nou en el quartet que els va fer mundialment famosos.

Hoffman centra els seus esforços, fonamentalment, en permetre que els actors, tots ells reputats, bregats, talentosos, facin la seva feina i s'embutxaquin l'espectador en el primer quart d'hora de metratge. Tant el Tom Courtenay (serè, plàcid, contingut, elegant) com la Maggie Smith (fent aquí de diva vinguda a menys, egòlatra irredenta), però igualment la Pauline Collins (entranyable), el Billy Connolly (divertidíssim vell verd) o el Michael Gambon (surrut i rondinaire) omplen les escenes sense que calgui massa més que ells interactuant.

La pel·lícula, això sí, busca el camí més fàcil i mai s'arrisca (ja tindrà temps, el Hoffman, d'arriscar-se en propers projectes). Així, ni els conflictes entre els personatges passen de petites escaramusses, la música -que omple la cinta de principi a fi- recull peces operístiques i clàssiques extremadament reconeixibles pel gran públic, els drames són continguts i les escenes de comèdia estan més properes al somriure que a la riallada sonora. Hoffman juga sobre segur, sense jugar-se-la. Però, val a dir-ho, juga bé.


I el resultat és una comèdia més blanca que Farmacia de Guardia, indolora i incolora però, compte, no insípida. Justament, el bon gust i la cura pels personatges acaben deixant un molt bon regust de boca i permet recomanar aquesta pel·lícula obertament i sense miraments a tothom qui vulgui passar una bona estona al cinema i gaudir d'unes interpretacions realment carismàtiques.