Amor (Amour, 2012) - Michael Haneke

Quina sort en tenim, de cineastes com el Haneke. Quina sort. Sort de que encara hi hagi gent disposada a disparar amb una càmera, a metrallar-nos amb sensacions, a colpejar-nos -durament, si cal- amb imatges esfereïdores, a sacsejar-nos l'ànima a cop de cinema.

Aquesta història de dos avis que afronten la malaltia degenerativa d'ella serveix a Haneke per, com resa el títol, parlar d'amor. Però, és clar, Haneke no parla d'amor com si d'un telefilm de sobretaula és tractés.

Colpidorament fred, Haneke apunta a l'ànima, no apunta enlloc més. Mostra la relació entre els avis de manera directa i sense embuts. No cal música per emfasitzar res; és, de fet, l'absència de música la que emfasitza. No li calen amaneraments visuals, ni amb la càmera, ni amb la llum, ni amb els actors, ni amb res.
I amb aquest estil despullat Haneke ens 'regala' algunes de les escenes més dures del seu cinema i, probablement, de la història del cinema.

En sortir del cinema, molts cops, un trepitja les crispetes que alguns espectadors han anat deixant caure. A Amour el que vam trepitjar tot sortint eren mocadors de paper, amarats de les llàgrimes que la platea al complet va vessar inevitablement en exposar-se al cinema d'un autor que ja ha demostrat molts cops estar molt per damunt de la gran majoria de cineastes actuals.