3D o no 3D, that is the question

Ei, que jo entenc que la indústria cinematogràfica fa menys caixa que abans i que cal mantenir els zeros dels comptes corrents del magnats i de tota la gent que hi treballa. Que sí, que el 3D ha estat una manera de vendre més, potser. Però cal? De debò, em pregunto, us pregunto: el 3D aporta alguna cosa interessant al cinema com a art?

Si em permeteu, la meva resposta és "no gaire". Ni cal gaire ni aporta gaire al cinema. No crec ni tan sols que aporti gran cosa al cinema "palomitero" més trillat com Tron o Toy Story. A mi, sincerament, posar-me ulleres per veure una peli, em molesta, fa que la gaudeixi menys. Veure moviments borrosos en moltes pelis que no han estat filmades directament en 3D no només em molesta sinó que em fa avorrir la peli.
Què passa, que ara els artesans del cinema industrial hollywoodienc no saben transmetre realisme sense el sistema del 3D? Que quan una peli és bona no et sents prou dins de la peli que cal que et recordin que hi estàs dins amb un efecte cutre de tridimensionalitat falsa i per capes?
Jo no recordo haver estat mai a la vida tan ficat dins d'una peli com veien 2001 una odissea a l'espai en un cinema, amb una projecció bidimensional total. En Kubrick va saber explicar amb les seves eines -el llenguatge cinematogràfic- una història de la que te'n senties part. Hi havia efectes especials a dojo, però no vaig necessitar mai veure que la nau espacial sortia de la pantalla. Ja hi era allà, jo. Ja em notava dins del film. No en calia res més per sentir-me'n part implicada.

Aturin-ho, vostès que poden, vostès que decideixen. Garanteixi'ns, al menys, que per cada peli que estrenin en 3D n'hi haurà una còpia en 2D i en original. Deixi'ns gaudir del cinema pur als que ens molesta la parafernàlia.