Veure pelis de terror canvia el teu cervell

Pel que sembla, veure una peli que contingui escenes terrorífiques o sagnants fa que el cervell canvii la seva manera de pensar, activant tota una sèrie de mals records passats i fent que el cervell activi una mena de pseudo-estat d'alerta en la que tots els sentits es posen a treballar per defensar-se d'una possible amenaça.

Me n'assabento d'això a través de la Laia Barbosa, i no puc més que posar-me a riure. No per fotre-me'n de l'estudi, ni molt menys, sinó per pensar que servidor de vostès deu tenir el cap molt regirat ja, després de tantes hores de cinema de terror com m'he empassat.

I, d'altra banda, no deixa de ser curiós revisar en clau científica aquells moments en els que, de debò, ho vam passar malament al cinema, agafats a la cadira (o a l'espectador/a més proper) o bé dissimulant i fent veure que ets més valent del que voldries. Resulta que quan estàvem garratibats esperant que el Jason Vorhees sortís de qualsevol raconet per despatxar una víctima més, el nostre cervell estava realment creient que ens trobàvem en una situació de perill!
És a dir, que això confirma la nostra teoria de que, en realitat, el (bon) cinema ja és percebut pels nostres cervells com a real, sense que calgui posar-se ulleres per veure en 3D, com la indústria s'ha entestat ara en imposar-nos. El nostre cervell ja sap el que ha de fer quan un psycho killer et persegueix amb una serra mecànica, quan un esperit et ronda o un monstre despietat intenta invadir el saló de casa teva.
Això, si més no, em tranquil·litza. Imagino que després de tant d'entrenament, si algun dia alguna d'aquestes situacions ens passés en la vida real, el nostre cervell sabria què fer.